La Creueta

O siga, que a pesar de venerar el mestre Moll, jo no gosaria contradir el que afirmen els agullentins sobre l’origen del seu topònim.

Per Pere Brincs

No ho havia fet mai en cap dels pobles que he caminat fins ara, però en el cas d’Agullent abans d’eixir indague l’etimologia del topònim al diccionari de Moll (o com en una ocasió em va dir Pep Albinyana, m’he encomanat a Sant DCVB, que ve a ser el mateix, és a dir, l’oracle dels curiosos empedreïts). El llibre explica que Agullent és una “vila situada a terra muntanyosa, a sis quilòmetres lluny d’Ontinyent”. L’origen del nom l’atribueix al patronímic llatí Aculianus, derivat d’Aculius, amb la terminació aràbiga –ent, com el cas d’Ontinyent. Em quede satisfet amb aquesta explicació, encara que després, quan camine pel llogaret, descobriré una versió no tan acadèmica i, possiblement, més acceptada pels veïns que, fins i tot, queda reflectida a l’escut de la vila.

L’entrada del poble està esguitada pel roig del paper de seda amb què les roselles construeixen les corol·les. El ventet les engrunsa tènuement com si sabera que, en aquestes alçades de primavera, qualsevol estridència les faria caure. A l’esquerra queda la serra d’Agullent, amb la pell repelada i grisa per tots els incendis que ha hagut de patir. Des d’ací estant es veu la torre quadrada de l’església amb un pavelló roig carmesí enquadrat per una sanefa daurada que penja des del tercer cos a manera d’estendard. Aprofite aquest senyal com a punt cardinal i m’adrece cap allí. El carrer puja fent una costera suau i està flanquejat per tota mena de finquetes i cases, noves unes, i velles les altres. De lluny se senten els brams de les motoserres com si competiren en fúria, els diumenges, quan és dia lliure i les trauen a lluitar.

El carrer arriba fins a la porta que el temple té al carrer del Bisbe Jesús Pla. Està tancada i amb la fornícula buida. La porta està pròxima a un dels cantons de l’església bastit amb carreus sòlids i ben retallats. D’ací estant es veu una graciosa cupuleta de teules argilenques rematada amb una creu. Els murs s’han restaurat sòbriament i es pot albirar el trencaclosques que formen els còdols amb el morter. Les dovelles dels arcs de les finestres són de rajoles massisses i semblen costelles que descansen sobre pilars de la mateixa factura. En aquest raconet, que forma un cartabó, viu el bust del prevere D. Ricardo Pla entre l’ombra agradosa d’un xiprer i una cicas, pràcticament de la mateixa alçària. Un lloc modest i privilegiat alhora perquè una escultura passe la seua eternitat terrenal.

Dels balcons d’enfront pengen mantons blaus amb la imatge d’un Sant Vicent diletant que du un llibre a la mà i una garlanda escrita amb lletra gòtica i que, en aquest moment, no puc desxifrar, però que imagine com la sentència del sant. Mentre faig aquestes observacions sent una música llunyana, l’afinació d’un instrument de corda i, de bell nou, el conjunt d’una harmonia que es fa cada vegada més nítida. Intuïsc que a l’interior de l’església un grup de cambra assaja. Ara pare tot l’esment a la música. Excel·lent! No puc més que seure a un dels graons de la porta i lamentar que estiga tancada. La flauta va dibuixant una melodia que un violoncel -crec- i un altre instrument, que encara no endevine, van seguint. Em sembla veure les tonades que canta cada instrument entrecreuant-se entre si per l’aire; acostant-se ara, separant-se tot seguit i, tornant-se a retrobar amorosament.

En això que un policia local abaixa pel carrer duent un senyal de trànsit.

-Bon dia. Hi ha alguna festa hui?

-Sí -em contesta aturant-se. Aquesta vesprada fan la processó de la Llàntia i la Post de Sant Vicent que retornen a l’ermita. Si esteu per ací és molt bonic de veure. Hui es commemora el 425 aniversari del miracle de Sant Vicent, que és patró del poble i va lliurar Agullent de la pesta en 1600.

-Quin bon dia he arribat, doncs -dic. I no es podria visitar l’església? -li pregunte, tot pensant en la música.

-Si, clar, està oberta -i m’assenyala la plaça, a l’altre costat del cantó, on s’eixampla el carrer.

-Ah, pensava que aquesta era l’entrada principal. Vaig a veure. El municipal continua amb la seua faena i jo m’alce del graó com si hagués de recollir un obsequi preuat.

Efectivament, en aquest altre cantó s’obri una xicoteta replaça on està l’entrada de l’església parroquial dedicada a Sant Bartomeu Apòstol. Té una façana austera de pedra i morter, netament restaurada, amb una portalada neoclàssica i portes noves de fusta. Sant Bartomeu, diminut, s’està quiet a la seua fornícula aixecant un ganivet de carnisser, i per la posició del cos, sembla una amenaça encara que el que realment vol mostrar és l’arma amb què li van escorxar la pell durant el seu martiri.

Entre a la penombra del temple i de seguida em deixe captivar completament per la primera música, que reconec de Bach. A l’altar assagen una flauta barroca, una viola de gamba i un clavecí. Quede extasiat per aquell moment en què es materialitza la bellesa. Els contrapunts s’entrecreuen, pugen, baixen i tornen a ascendir fins a les voltes del temple com si foren el fum de l’encens. M’assec en un banc i deixe d’escriure. Els ulls se m’humitegen. Sense saber ben bé a qui ho dic, pense:

-Gràcies, Senyor!

Crec que en aquest estat podria, fins i tot, reconvertir-me. Deixe que el temps transcórrega en aquell ambient íntim. Tan sols quan els músics acaben la peça,  canvien la partitura i aprofiten per a comentar algun passatge mentre riuen, comence a fixar-me en l’interior, amb la dignitat i sumptuositat dels ornaments barrocs, amb els murals dels diversos sants que, com frescos, omplin part del sostre. L’interior de l’església és com una capsa fantàstica i preciosista. El retaule és d’un estil xurrigueresc i després llegiré que és conegut com l’Altar de les Ànimes que representa el Judici Final, que s’atribueix a l’escola de Joanes. L’altar està definit per columnes que es caragolen carregades d’acants. Al davant s’exposa la Post de Sant Vicent, pintada amb la seua efígie, dins d’una urna; és aquesta imatge el motiu que duen dels mantons blaus que pengen de moltes balconades. Els colors són realment vius, com si hagués estat restaurada. La imatge du la filactèria amb l’eviterna inscripció del sant: Deum et date illi honorem, quia venit hora judicii eius (Temeu Déu i doneu-li honor, perquè ve l’hora del judici). Doncs, ara mateix, amb aquest ambient estic lluny d’aquell dramàtic final.

Segons es conta, el sant va visitar la vila d’Agullent la tardor de 1410 per a predicar, i a la nit va dormir sobre una post de fusta que és la que hui es venera. L’any 1500 es construí l’ermita nova per tal de custodiar la relíquia del sant. I l’any 1600 s’esdevingué el miracle de la llàntia. Per aquella època, la pesta assolava la zona d’Ontinyent, i un dia el guardià de la mateixa ermita hi veié la imatge d’un dominic resant; però quan va anar a avisar la dona i regressaren, la imatge havia desaparegut i una llàntia, que fins aquell moment estava apagada i sense oli, ara estava acaramullada l’oli i cremava amb una flama resplendent i inextingible. La culminació del miracle tingué lloc quan un dels veïns més incrèduls, fent burla, va pujar a l’ermita i en aquell mateix moment caigué la llàntia sostenint-se verticalment al seu davant sense que es vessara ni una gota d’oli. I a partir d’aquell moment la pesta va remetre. Tal fet es recull al Decret del Miracle de 1658. Hui la post i la llàntia s’exhibeixen a l’altar d’aquesta església i aquesta nit pujaran de bell nou en peregrinació fins a l’ermita.

Dalt del retaule es pot veu l’escut del poble on una agulla saquera té la preeminència d’aquesta heràldica particular. I tot ve perquè el nom d’Agullent s’atribueix popularment a l’agulla amb què molts dels veïns treballaven les fibres d’espart des d’antic. O siga, que a pesar de venerar el mestre Moll, jo no gosaria contradir el que afirmen els agullentins sobre l’origen del seu topònim.

És una llàstima no poder acostar-me més a l’altar per a observar les pintures; una perquè el trio assaja i, l’altra, perquè l’exhibició de la Post del Sant dins de la gran vitrina tapa gran part del retaule. A la part inferior dreta hi destaca la figura d’un home amb túnica, roja, una mena de bàcul i sembla que un llibre a l’altra mà. Té el front nu, ja que du els cabells cap enrere i, en un punt donat, se li ajunten gairebé amb la barba. Al costat es veu una pila baptismal de travertí en forma de calze amb un vas hexagonal.

Una placa commemorativa explica, en part, la raó de tanta boniquesa: “Aquesta església fou restaurada, pintada i decorada l’any 1941 per l’artista En Remigio Soler Tomás, a expenses dels consorts En Ramón Casanova Espí i Na Florentina Borja Esplugues i sent rector d’aquesta En José Alba Alba”.

Ara es queden la viola i el clavicordi tocant tots dos sols, i la flauta, que després em diran que es tracta del quatretondí Emilio Oltra, els deixa per a continuar assajant tot sol a la sagristia. Això no obstant, la sensació de proximitat al cel, a la dolçor tranquil·la i amable de la Glòria continua.

Faig una xicoteta volta per la planta principal sense entrar a les capelles i em tope al peu de l’altar amb la làpida d’En Ricardo Pla Espí, del qui més avant em contaran la biografia de màrtir. De fet, en un racó del temple té un altaret dedicat, amb una talla que el reprodueix vestit de sacerdot i uns trets més infantils que els que mostra la fotografia del costat. Sobre la paret, una vitrina de vidre guarda alguns dels seus objectes personals: un rellotge de butxaca parat a les huit i huit, una clau, un calze i la patena, una estola i el que sembla un mocador o un drap tacat amb algun element indistingible i altres estris. Recolzat en un cantó de la capella del costat es veu el pal·li, com si fóra un acordió plegat esperant que algú el faça sonar.

Ja al carrer em trobe dues xiques que vesteixen uns polos blancs amb idèntic logotip. Resulten ser dues campaneres de l’Associació de Campaners d’Agullent. A les onze i mitja repicaran, perquè hui la Post regressarà en processó a l’ermita. Sense dubtar-ho em conviden a muntar al campanar, ara quan vinguen els altres membres del grup.

En això que arriba un jove eixerit amb uns quants xiquets més menuts i es presenta com Àlex Galbis. Li pregunte sobre l’origen de la festa de la Post i em cota que l’any 1410, Sant Vicent va passar la nit, ací, a Agullent, després d’haver predicat al matí. Aleshores, va haver de pernoctar a la llar que hui ocupa la Casa de la Cultura, dormint sobre la post que es venera com la de Sant Vicent.

Li pregunte per la pintura que cobreix la post amb la imatge del sant i em diu que és d’un autor desconegut i que fou realitzada al voltant del segle XVII. Comentem que em fa l’efecte que, per les dimensions i els motius amb què està pintat el fons, tot apunta que, potser, en algun moment, pogués estar retallada, ja que l’arc, el capitell i les columnes que haurien de veure’s complets no estan sencers. A més, sense ser cap expert, reconec que conviuen diversos detalls de períodes artístics diferents.

Deixem el debat i, sense pensar-ho, seguisc la colla quan mou decidida i travessa l’església per la nau lateral de l’esquerra fins a arribar a l’entrada del campanar, des d’on pengen uns cables d’acer amb els contrapesos del vell rellotge. L’ascens comença amb graons alts, relativament estrets, amb la petja de rajoles massisses i desconjuntades. A poc a poc, l’escala va pujant i caragolant-se. Passem per la cambra tancada on descansa, polsosa, la maquinària del vell rellotge. L’escalinata s’estreteix cada vegada més fins a arribar a l’alt quadrat del campanar. Són quasi les onze i mitja i després de proveir-me amb uns taps protectors de foam m’indiquen el cantó en què m’he d’estar. Els campaners s’ho parlen entre ells i, tot seguit, es disposen per parelles davant de cadascuna de les cinc campanes que coronen la torre. Comencen a revoltar a mà. Primer comencen per la més grossa; quan fa uns segons que aquesta sona espenten la mitjana per a fer-la sonar i, així, les veus van sumant-se fins a formar un cor extraordinari que et fa vibrar fins a l’última fibra del cos. Novament sent ganes de plorar dins d’aquest rebombori celestial. Els campaners compassen les espentes i Àlex, de tant en tant, dona alguna instrucció. Després d’una estona d’èxtasi el so va retardant-se, com quan les gotes de la pluja alenteixen la cadència, la terminació d’un l’aiguat.