La Creueta

Llig a la pantalla del mòbil el nom del seu marit i sé que alguna cosa no va bé. En sentir la confirmació que em comunica sent una angúnia que intente mitigar ajupint-me a terra.

Per Pere Brincs

Tinc al davant un dibuix senzill on apareixen els germans Bécquer (Gustavo i Valeriano) i que va fer aquest últim durant el seu any d’estada al monestir de Veruela, a la glacial fita entre l’Aragó i Sòria. L’he imprés a casa i la imatge ha quedat un poc esvaïda. Això no obstant, es veuen uns traços precisos i desimbolts; cada línia està plena de matisos i d’encert. Les ombres ratllades determinen els plecs de la roba, concreten el volum i ordenen els plànols perquè l’observador puga desxifrar la imatge amb facilitat i goig. Els germans seuen en sengles cadires baixes, amb el posat d’una mà recolzada en el respatler, un, i l’altre, sostenint una vareta entre les seues. Tots dos apareixen barbuts, ociosos, amb un barret menut i més aïna marcit, i unes robes prou lleugeres que fan intuir que gaudeixen del bon oratge a l’exterior.

No sé ben bé quin dels dos és cadascú. Potser el que ocupa el segon pla, amb el braç dret reclinat en la cadira i el coll de la camisa desbotonat, és el poeta, i el de davant, tal vegada el pintor, que en aquesta curiosa escena s’inclou en el mateix motiu dibuixat, com si es tractara d’un narrador omniscient. Estan abstrets contemplant alguna cosa que tenen enfront, tant podria ser l’infinit com una escena banal, domèstica, amb la qual entretindrien una estona del matí o de la vesprada mentre prenien el sol medicinal.

Vaig veure fa poc aquest mateix dibuix, que estrictament no deixa de ser la provatura ràpida d’un mestre, ampliat en un gran mural mentre visitava el monestir. Quan el vaig descobrir, de seguida vaig saber que em respondria a mi mateix com si jugara al joc que acostume a inventar quan visite un museu o una exposició: si pogués endur-me’n tan sols una peça, quina triaria? En aquest cas -dic- ho tindria clar, com tinc clar que agafaria El jardí del convent, de Sorolla, per exemple, quan vaig al Museu de Belles Arts de València. Així, m’imagine arribant a la sala on està exposat el quadre -sovint amb poca afluència- i després d’estar-me una estona contemplant-lo a mitjana distància, acabe per acostar-m’hi i despenjar-lo fàcilment amb les dues mans. Me’l mire de prop i, aleshores, el mateix vigilant que em va cridar una vegada l’atenció per acostar-me massa als quadres em diria:

-Vaja espai i agafe’l amb cura, sense pressa. La millor manera d’endur-se’l és sota el braç, com si no res. La cosa és que –continua ell– hagués pogut dur un sac per a emportar-se’l més còmodament.

-Hi vaig pensar –li conteste–, però com que no tinc clars els protocols de la casa i això… per no molestar, me n’he vingut, com aquell que diu, amb les mans a les butxaques.

-Res, a manar! –em diu, amable, el guarda–, i per a una altra ocasió, faça’m cas: un sac d’arpillera és la millor opció. I reprén la divagació per les sales sense parar massa esment en la substitució que haurà de fer la directiva del museu per a tapar la buidor que ha quedat a la paret.

-Gràcies, doncs! I me n’isc d’allí com aquell Vincenzo Peruggia que sortí del Louvre amb La Gioconda sota el guardapols, i ja ens veurem.

Després d’anar a Veruela he tornat tocat per un munt d’idees, de sensacions, d’impressions físiques i psicològiques que no aconseguisc d’ordenar i retindre amb claredat. He comprat d’una llibreria de vell Desde mi celda, de Bécquer, per un euro cinquanta, i he començat a llegir les pàgines escrites entre les parets d’aquell monestir en ruïnes que s’utilitzà com a precària casa d’hostes a mitjan segle XIX. Aleshores, m’he aproximat al pensament d’aquell home tan estirat que apareixia en els bitllets de vint duros i la poesia del qual sempre m’havia semblat fàcil i cursi. En aquests renglons he redescobert un talent i una sensibilitat que la meua ignorància m’havia vedat fins ara. Fa dies, doncs, que camine amb ell i mire on ell mira: la neu del Moncayo, els revolts dels camins perduts, els penyals i les gents. Avance lentament, fent durar una lectura que m’agrada, per a descobrir entre les pàgines aspres i engroguides la calor de la cuina conventual on passaven l’estona, l’estoïcisme forçós amb què l’escriptor lluita per…

Tot s’atura. És massa tard per a rebre una trucada. Llig a la pantalla del mòbil el nom del seu marit i sé que alguna cosa no va bé. En sentir la confirmació que em comunica sent una angúnia que intente mitigar ajupint-me a terra. La veu que ix per l’auricular se’m fa llunyana; com pot ser si a penes unes hores abans, com totes les poquetes nits de les darreres setmanes, he parlat amb ella? Em deia que tenia por. Ara, tan sols sent les paraules que brollen trencades al meu pensament: adeu, amiga, adeu.