Representació de “Arlequines sin eco” de Manuel Molins. Fotografia de Rafael Gassent
Potser hem oblidat alguna obra i algun director, i això que ja hem dedicat un altre article al tema. Els anys seixanta van ser únics per al teatre al seminari de Montcada
Una última observació que em féu Manuel Molins vull comentar, després de les recollides en la primera part de l’article.
· Una última coseta, El cartero del rey va ser una de les primeres lectures dramatitzades que vaig fer al seminari, i precisament J. M. Monzó em va recordar aquesta activitat perquè encara la recordava com a molt bona. Després, el bo de Rafa [Soriano Francés], etc., la farien amb vosaltres. També vaig muntar un gran recital de poesia i cante hondo i un muntatge exclusiu d’El Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías, de Lorca (prohibidíssim, però el vam fer) amb la música de Raimon, i altres recitals de poesia de J. M. Valverde, etc. I per a la Setmana Santa un Auto de la Pasión de Lucas Fernández (teatre llegit), etc. etc.
A aquell article publicat el gener de 2022 em van arribar més comentaris i observacions. Pel que fa a Edipo rey, J. M. Monzó recordà que el paper de Tirèsies era interpretat per Miguel Payá († 2023); segurament es referia a una representació anterior dirigida per José María Belarte, ja que tots dos eren molt amics.
Al seminari de Montcada sempre hi va haver una gran tradició de teatre. Com a exemple, les mostres que van a continuació.
El 1949, acabat d’inaugurar el seminari, dirigits pel catedràtic Hijarrubia, es va representar al teatre romà de Sagunt, en llatí, la comèdia Captivi, de Plaute.
El 29 de setembre de 1962 es va representar a la sala d’actes El Gran teatro del mundo, de Calderón, i El auto de los reyes de Gil Vicente, amb música d’Emilio Sanz de quart de teologia, sota la direcció de José M. Belarte.
Enric Miquel Cuñat, també a principis del 2022, em deia: “[…] has oblidat la millor producció d’eixos anys, La Anunciación a María, de Paul Claudel, pels decorats, vestits fets a posta i no llogats de la casa Insa; en el repartiment hi varen haver tres alumnes que avui són bisbes: Vilaplana, Reig Pla i Ureña. Es va estrenar a Montcada i es va fer també al temple de Santa Caterina a València. Evidentment, les dones de la funció eren interpretades per xics; un era Julián Marrades, un altre el bisbe Pla. La idea que germanes o veïnes de Montcada pogueren fer eixos papers no va ser acceptada si no recorde malament; se’n va parlar quan [Antonio] Rodilla va fer que Manuel Molins revisara una peça de teatre de Pedro Laín Entralgo i tractara de muntar-la. És clar que una cosa era vestir-se per a fer de Iocasta (Llorenç Barber en l’Edipo rey dirigit per Soriano) o amb vestits d’altres èpoques, i una altra cosa disfressar-se d’una dona contemporània”.
Sobre Edipo rey, Manuel Molins em contava que a més de Llorenç Barber, hi eixien Rafael García Cuéllar (†) (Édip), Rodríguez Camarena (Creont); en el cor apareixien: Cebolla, Bresó, Molins, Mora, Pérez Cebrián, Valentín (†), etc. També Ximo Signes, vestit de normal, ja que faria alguna cosa en eixa obra. Com a anècdota curiosa d’adolescents, Molins recordava que José Guerola (†) es burlava de Barber i que aquest s’enfadava i no hi volia eixir perquè això no podia ser.
Jesús Rodríguez, m’informava a principis del 2025 que el paper de Tirèsies el va fer Álvaro Martínez Soriano; eixa obra la van representar quan estaven en cinqué de llatí (curs 1963-1964), era la seua primera interpretació; la va dirigir Rafael Soriano Francés, “muy atrevido él” i “cuando yo tenía fama, por entonces, de chico tímido y retraído”. El superior era José Sambartolomé i el professor de grec Manuel Aspurz. Jesús Rodríguez apareix en la fotografia al costat de Sambartolomé.
A primers del gener de 2022, Joan Llopis, de Calp, m’envià per WhatsApp unes fotografies de la representació del Julio César, on apareixia ell. D’eixes imatges diu Molins: “Sí, hi reconec Vilaplana, etc. I jo no hi eixia. Va ser una de les humiliacions que Belarte va voler fer-me, però no ho va aconseguir. Anys després, poc abans de morir-se, Vicent Estrems [† 2014] estava convençut que jo havia fet el personatge perquè recordava molt bé les sessions que vam fer junts. Belarte em va fer uns proves per al paper de Casio, el geni del mal, segons deia, i jo les vaig fer actuant en algunes escenes amb el bo d’Estrems. Nosaltres ens enteníem molt bé. De sobte, un dia que entràvem a la sala d’assajos, Belarte es va posar a la porta saludant tothom i quan jo hi vaig entrar em va parar i em va dir: ‘Tu no’ (sic). Per què ho va fer? Seria molt llarg d’explicar, ja que Belarte i jo no ens havíem entés mai, ni quan ens feia classes de literatura, ni… A més, volia demostrar que encara era l’amo de l’estètica teatral seminarística, i va muntar el Julio César per a demostrar-ho i com a homenatge a Roma, d’on acabava de tornar perquè l’hi havien enviat a estudiar. Per a ell, La Anunciación a María, etc., que nosaltres havíem fet no valia res. Però es va quedar amb “el rabo entre cames”, que se sol dir, perquè aquell Julio César no va ser un bon treball precisament: les coses ja havien canviat i ell no ho volia reconèixer. Des del meu punt de vista, el millor espectacle de Belarte amb tota la seua estètica decimonònica i nacionalcatòlica va ser Asesinato en la catedral”.
Un altre conegut de tots, Paco Blay, de Sueca, també prenia part en aquell debat teatral a primeries de l’any 2022: “Jo recorde, dels meus primers anys, Asesinato en la catedral de T.S. Eliot. La representació va ser antològica, amb cors i tot. El teatre va ser important, sí, i Molins també. Però hi havia més gent fent teatre: Belarte, Martínez Revert, etc. El més creatiu, amb obres pròpies, va ser Molins. El meu curs va representar el darrer any, com a comiat, La caída del Imperio romano de Dürrenmatt. Jo era el luminotècnic, i l’actual bisbe Esteban Escudero feia d’emperadriu, de la dona de Ròmul Augústul”. Aquesta obre de Dürrenmatt la va dirigir el xativí Toni Martínez Revert.
No sé si amb aquest lliurament sobre el teatre al seminari de Montcada podrem donar per tancat eixe capítol. Ho dubte, perquè en aquell oasi de modernitat que era el seminari als anys seixanta es feia teatre, es veia cinema, es practicaven tots els esports, es cantava, es tocaven instruments, es llegia… Un lloc, al capdavall, que no tenia res a envejar a una public school o un college anglesos.
Jo, després de tants anys, encara tanque els ulls i veig Jesús Rodríguez Camarena i Vicent García Soler —qui deu anys més tard es convertia en cunyat meu: coses de la vida— interpretant Arlequines sin eco, de Manuel Molins. Eixa representació fou segurament la primera obra moderna que jo veia en ma vida.
I acabe amb unes paraules de Manuel Molins: “Per cert, si hi vam fer Arlequines sin eco va ser pel gran suport i complicitats del pare [Alfons] Roig”.
Potser hem oblidat alguna obra i algun director, i això que ja hem dedicat un altre article al tema. Els anys seixanta van ser únics per al teatre al seminari de Montcada: mentre un curs representava una obra, un altre ja n’assajava una altra. Mentre uns destacaven en esports, uns altres formaven part de la schola cantorum o dels cors dels cursos –una altra història a explicar– o s’especialitzaven en cinema. En una vida tan programada hi havia temps per a tot.
La reconstrucció dels records i de tot el que conte és possible gràcies al miracle del WhatsApp; sense eixa ferramenta, la tasca de recuperació de la memòria seria més complicada.
Me’n vinc al present i faig una reflexió. Als anys seixanta del segle passat, els habitants d’aquell lloc féiem teatre. Ara, la major part dels centres educatius no en fan; com a molt, es contracten companyies professionals que vomiten el seu producte elaborat i els alumnes hi assisteixen passius: i això si als departaments humanístics els pega pel teatre.
+ Últim curs a Montcada: addenda et corrigenda al teatre (i 2)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!