La Creueta

Representació de “Arlequines sin eco”, de Manuel Molins. Fotografia de Rafael Gassent

La persona més activa i que més ens podia aclarir dubtes en aquest àmbit és Manuel Molins, a qui agraïsc la contribució per a sedimentar els nostres records, tan llunyans que ja ens semblen eteris

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Arran de l’article Últim curs a Montcada: teatre, publicat el primer de gener de 2022, va començar un diàleg llarg i fructífer –d’això es tracta– mitjançant correus electrònics, telefonades i whatsapps en què va participar molta gent que ha aportat anècdotes, fotografies, noms d’obres representades, aclariments, actors, directors, etc. Tot això mereix la present addenda et corrigenda amb esmenes, afegitons i matisacions. Eixe diàleg ha durat fins ara, prova evident de la passió que el teatre despertava en tots nosaltres.

La persona més activa i que més ens podia aclarir dubtes en aquest àmbit és Manuel Molins, a qui agraïsc la contribució per a sedimentar els nostres records, tan llunyans que ja ens semblen eteris. Tothom coincidirà que Molins, de sobres conegut, és la persona adequada per a fer-li preguntes sobre la qüestió. És cert que hi van participar més persones, però comencem per ell.

Molins és una persona molt ocupada: quan no escriu les seues obres, fa de jurat de premis de teatre valencià, cosa que suposa una gran dedicació per la seua part. Avise a la bestreta que, com en els diàlegs improvisats, no hi ha cap ordre en el relat que segueix. Que cadascú ho ordene al seu cervell com millor puga.

Situem-nos als anys seixanta al Seminari Metropolità de València, amb seu a Montcada. Li done la paraula i ell em corregeix, matisa afirmacions que jo havia fet o afegeix informació nova. Diu:

· Jesús Rodríguez (del meu curs) no va ser mai un actor belartià, sinó més aviat el contrari. Només va treballar amb J. M. Belarte en el Julio César que va muntar en tornar d’estudiar a Roma. Jesús hi feia de Marc Antoni, però aleshores ja era un actor bastant format en la nova manera que nosaltres tractàvem de canviar (amb èxit) sobre la forma d’actuar, etc.

· Antoni Martínez i Antoni Tordera no crec que tingueren res a veure amb Belarte. Al contrari, pel que vaig veure i el que sé i els conec, eren prou contraris a aquella manera de fer. De fet, em consta que entre les activitats del seu curs van muntar una lectura de La Cantant Calba, de Ionesco, ben distant de l’escola belartiana. Com nosaltres. Jo vaig muntar una mena de lectura-representació de Tot esperant Godot, de Beckett.

· Manolo Ureña [arquebisbe de Saragossa entre 2005 i 2014] va fer el Sancho Panza de La ínsula Barataria d’Alejandro Casona, dirigit per mi. I no recorde que fes res més, tot i que és possible que en el seu curs [promoció 1958-1970] fes alguna altra cosa, però ho dubte. Precisament l’altre dia, dinant amb diversos companys i amics del seminari amb qui mantinc una cordialíssima relació, Honori Pasqual, del seu curs, recordava aquesta representació.

· Des del meu punt de vista, oblides algunes coses fonamentals, com ara La Anunciación a María, de Paul Claudel, dirigida per mi i que va canviar –i no sóc pretensiós– la forma de fer el teatre al seminari. És a dir, aquella manera belartiana tan carregada i carregosa. L’obra va tindre tant d’èxit que la vam representar també a l’altar major de l’església gòtica de Santa Caterina, l’única vegada que s’hi ha fet teatre. El motiu: es va fer un encontre nacional o internacional de pares espirituals, i el rector Rodilla em va demanar de repetir la representació a València per als pares espirituals fora del Seminari. Vaig dir de fer-la en l’església gòtica i ell va gestionar els permisos, etc.,  i vam fer la funció que a més em va permetre de conéixer els professionals que llavors feien teatre a València (Antonio Díaz, etc.).

Va ser un gran èxit i va vindre a veure la funció la gent que es menejava teatralment a la ciutat, entre ells el mateix Antonio Díaz amb la seua germana i amics, ja que mai no havia vist res del que féiem. I en va quedar encantat. Rafa Gassent també ens va posar en contacte amb uns modistes que feien vestits per al teatre (des de les revistes i les vedets fins a les universitats), etc. Ens feren els vestits principals de l’Anunciació dissenyats per Rafa. Això ho va pagar el seminari. És clar que ens feien un preu especial i molt barat perquè els entusiasmava veure uns seminaristes fent aquell teatre. I bé, a partir de tot això jo vaig contactar amb una bona part del sector professional de la ciutat, com ja he dit.

En l’Anunciació hi ha molts personatges de diversos cursos del seminari major: això era normal perquè vaig plantejar la representació tenint en compte el ritual del naixement de Jesús en el moment que Violana [un dels personatges de l’obra], havent assumit el dolor i el mal, feia possible un nou naixement. A més, vaig comptar amb un cor que cantava gregorià.

Rebobinem un poc. El contacte amb Rafa Gassent el dec a Antonio Díaz. Adolf Mullor [1936-2017], que havia sigut reverend nostre, estava en la parròquia d’Antonio Díaz,  i la família, que vivien en el carrer de l’Almirante Cadarso, solia anar a les misses a la seua parròquia, una que hi ha a la Gran Via o a l’avinguda de José Antonio [actual avinguda de l’Antic Regne].

Mullor em va posar en contacte amb Díaz perquè, durant una de les funcions que féiem en Setmana Santa, vam fer una lectura dramatitzada de l’Auto de la Pasión de Lucas Fernández que a Mullor li va encantar per haver aconseguit el to “esgarrat” i tràgic, quasi desesperat, del text. Antonio també havia muntat aquesta peça, però d’una manera molt fina (diguem-ho així) en la capella del Col·legi del Patriarca, si no recorde malament. Mullor em va presentar Antonio i jo eixia algunes vesprades per a anar a sa casa a parlar de teatre. Antonio dirigia el teatre-club universitari del carrer de les Comèdies, davant de la Universitat Vella. Fins i tot em va proposar de ser el seu ajudant de direcció, cosa que no podia ser perquè estava al seminari i encara que em deixaven eixir per a parlar amb ell, havia de complir els horaris de capella, menjador, etc. Bé, fou ell qui em va parlar de Rafa Gassent, qui també treballava molt amb ell. Gassent treballava de publicista per a una gran empresa i aleshores era un xicot molt cotitzat, encara que a nosaltres no ens va cobrar mai res. Al contrari, li encantava el que proposàvem i venia encantat al seminari a treballar amb nosaltres; dormia en la infermeria i les monges l’atenien molt bé. Especialment, sor Teresa que tenia una neboda que feia d’actriu en el grup d’Antonio Díaz, la Merche Chueca. Casualitats.

Quant a la posició de [Miguel] Payá [Andrés] sobre l’Anunciació va ser la que segueix: primer es va posar en contra i quan va veure la funció em va demanar perdó. Payá era un dels grans actors belartians i clar…

[Nota: Si he de ser sincer, jo no recorde la representació d’aquesta obra al seminari. Però sí el moment: jo cursava quart de batxillerat, acabava d’estrenar el tercer pavelló –ben modern– i tenia habitació pròpia, l’aspiració de Virginia Woolf. En recorde, això sí, molts dels intèrprets de veure’ls passejant pels patis després del berenar o a la capella major els diumenges. Als anys huitanta del segle passat recorde haver vist una representació de l’Anunciació a la plaça de la Seu de Xàtiva, en una nit d’estiu, però no recorde qui la dirigia.]

· A més a més, l’èxit de l’Anunciació ens va permetre de canviar el repertori i entrar en el teatre modern. Així, vam fer Historia del Zoo d’Edward Albee, dirigida per mi, amb l’Emilio Laparra i Jesús Rodríguez sensacionals. Vam fer eixa funció al seminari, però les fotografies als Jardins de Vivers. Em sembla que les fotografies ens les va fer Rafa Gassent, però no ho puc assegurar. Quant a Arlequines sin eco [obra del mateix Molins], les fotografies són seues així com el vestuari i l’escenografia.