La Creueta

Crist del Calvari d’Atzeneta d’Albaida. Processó del 300 aniversari de la construcció de l’ermita. 2008 (Arxiu: Bartolomé Sanz Albiñana)

En una de les cases del carrer de Sant Roc va “reaparéixer” la imatge del Sant Crist del Mont Calvari, que havien amagat en guerra en diversos domicilis

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Si volem tindre una idea aproximada de com era la vida després de la guerra d’Espanya a Atzeneta d’Albaida —un poble molt conservador—, hem d’acudir al llibre manuscrit Memorias de Adzaneta 2. I segons eixe relat, redactat des de l’òptica eclesiàstica —el llibre és escrit pels successius preveres destinats a aquesta població—, el 13 d’abril de 1939 es va beneir l’església parroquial.

Parèntesi. Durant la guerra no hi va haver rector. L’últim va ser Enrique Oltra Ferri, qui fou primer vicari (1930-1933) i a continuació rector (1933-1936). Oriünd de Quatretonda, el van assassinar el 19 de setembre de 1936 a Bisquert, a la carretera de Bellús a Xàtiva. L’any 1939 el va succeir Camilo Porta Tormo com a rector provisional, qui no hi va acabar l’any.

Acabada la guerra, els pobles van anar mirant de refer-se de la desfeta i reprendre una normalitat encara impossible. El primer batle franqiuista d’Atzeneta fou Isidro Soler Atienza. Recordem que durant els primers anys de la postguerra, els batles i regidors eren designats directament pel governador, generalment entre persones afins al règim, no elegits pel poble. Més tard  es va establir un sistema d’elecció indirecta conegut com “el sistema de terços”, que en l’anomenada “democràcia orgànica” del règim dividia els electors en tres categories: terç familiar (compost pels “caps de família”), terç sindical (integrat per representants dels sindicats verticals, controlats pel règim) i terç d’entitats (format per representants de diverses organitzacions i associacions autoritzades pel règim).

Doncs bé, a aquell acte de la benedicció de l’església parroquial de què parlava més amunt també acudiren “los de Falange, con uniforme y armamento”,  la banda de música i les joves de Falange. Durant la guerra, s’havia fet servir el temple com a cuina, magatzem, sala de balls, quadres d’animals, etc. A la benedicció hi va haver una plàtica “muy aplaudida” a càrrec Camilo Porta Tormo, rector delegat, al final de la qual va saludar amb “el brazo en alto y mano abierta”. L’acte va concloure amb una missa a què van assistir les noves autoritats, tropes i les corporacions de la Falange Tradicionalista y de las JONS “de ambos sexos”.

D’aquesta manera, en el mateix mes que acabà la guerra Atzeneta ja tenia l’església parroquial “reconciliada”, que vol dir que tornava a ser un espai sagrat després d’haver estat “violat” durant la guerra.

El dia 28 d’aquell mateix mes “fue uno de los más grandes para esta feligresía”. Per quin motiu? Perquè en una de les cases del carrer de Sant Roc va “reaparéixer” la imatge del Sant Crist del Mont Calvari, que havien amagat en guerra en diversos domicilis. El clero va tornar a eixir revestit de l’església, ara per tal de traslladar la imatge en processió. A la casa en qüestió els esperava un batalló de l’exèrcit, “los de Falange de ambos sexos”, les autoritats municipals encapçalades pel batle i el cap d’ocupació “coronel del ejército español don Vicente Alcober”. Com es veu, es vivia una “normalitat militaritzada”. El Crist, acompanyat per la banda de música, tornà al temple on es va celebrar una missa. Després, a les set de la vesprada es va fer una altra missa solemne “con comunión general en acción de gracias” amb l’orquestra de la localitat. Hi predicà un escolapi, “haciendo un sermón de circunstancias muy apropiado para estos tiempos”.

A poqueta nit, la imatge fou traslladada a l’ermita, acompanyada “por todo el pueblo”, el batalló militar, les forces franquistes de la localitat i les d’Albaida i totes les autoritats. L’acte va acabar amb un motet a càrrec de la banda de música, el cant dels gojos del Crist i focs artificials.

Al cap d’un mes, el 28 de maig, l’arquebisbe delegà en el rector Camilo Porta la benedicció d’un nou cementeri. Hi acudiren les forces franquistes d’Albaida i les locals, acompanyades de les respectives bandes de cornetes i tambors. El primer a entrar al recinte fou el rector delegat i, després de l’oració del ritual, es cantaren les lletanies mentre les forces franquistes se situaven, a la dreta les del poble i a l’esquerra les d’Albaida. Una plàtica exhortà a visitar-lo amb freqüència, ja que “es el punto más adecuado para convencernos de lo que somos, meditando en qué venimos a parar”. L’acte acabà a l’església amb el cant de l’himne d’Espanya per les forces franquistes.

A més de restaurar la imatge, en aquells mesos es van fondre cinc campanes noves encomanades a Vicente Roses y hermanos: tres per a l’ermita i dos per a la parròquia. Es van beneir el 17 de setembre, en una cerimònia a què es van convidar diversos rectors de la Vall, però a la qual només va acudir el vicari de Carrícola pel mal oratge. Les padrines de les campanes foren “las señoritas” Amparo Roses Llorca, Josefa Torres Grafiada, Josefa Roses Torres i M. de Carmen Roses Torres, i “los caballeros” Guillermo Tormo Roses, José Roses Pastor i Ernesto Barrera  Roses.

El mateix dia 17 de setembre, xiquets i mestres van assistir junts a la missa conventual cantada pels joves de la localitat, amb sermó sobre l’interés de Jesús pels xiquets, recitat de versos i cant d’himnes.

El 22 d’octubre va entrar al poble el nou rector ecònom, Isidro Roig Doria, natural d’Almussafes i provinent de Picassent on exercia de vicari. L’acompanyaven l’arxipreste d’Albaida i el secretari municipal Juan Bta. Roses Ballester, qui anà a recollir-lo a Albaida per a dur-lo amb un automòbil perquè plovia. A Atzeneta el van rebre el batle Isidro Soler, les autoritats de la Falange Tradicionalista y de las JONS i de la Sección Femenina, amb les banderes respectives. La banda de música va acompanyar la comitiva fins al temple parroquial.

Després de presentar-se al poble, el rector nou va demanar-li ajuda per a poder efectuar la seua obra d’apostolat. A continuació es dirigiren a l’ermita del Crist, on es van cantar els gojos, i a la casa abadia.

El text original que comente està escrit amb una lletra exquisida i depurada, molt ben redactat i sense cap falta ortogràfica. Crida l’atenció el nombre de detalls, com ara “(…) se dirigió a la puerta de la calle echando fuera a uno de los feligreses.”

Bé. Mentre la vida a Atzeneta discorria entre aquests formulismes socials i religiosos, habituals en tots els actes oficials a partir d’aquell moment, el món encetava la Segona Guerra Mundial dos dies després que Alemanya envaís Polònia.

Aquell mateix mes de setembre s’aprovà una llei per la qual es lliuraven a la Delegación Nacional de Sindicatos els béns de les organitzacions del Front Popular. L’estat franquista controlava la totalitat dels mitjans de comunicació. La repressió feia les primeres passes, mentre la major part de la població patia dificultats econòmiques. Començava la postguerra. El poeta Antonio Machado moria a l’exili francés i León Felipe, exiliat a Mèxic, publicava Español del éxodo y del llanto.