La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

25 d'octubre de 2022
0 comentaris

Abandó d’expòsits en el segle XVIII i les seues causes

També s’abandonaven fills legítims, i els documents així ho posen de manifest. Les desgràcies circumscrites a una època podien incrementar-se amb les circumstàncies concretes de cada família.

 

Per M. Luisa Plà Tormo

En articles anteriors hem assenyalat l’augment tan notable d’abandons que es produeix en el segle XVIII, i que empitjora en la segona meitat de la centúria. L’abandonament no era en si mateix cap novetat, però el nombre de nadons deixats en qualsevol lloc és tan alarmant que la sensibilitat de l’estat i sobretot del món il·lustrat augmenta en la mateixa proporció.

Troballa d’un xiquet

L’abandó està generalitzat i es practica a tots els països europeus. Contra aquesta pràctica es van alçar veus molt crítiques, també al nostre país, perquè la pèrdua de tant de potencial humà era un greu perjudici per a la pàtria, l’enriquiment de la qual havia de vindre a partir del treball/consum d’una població cada vegada més nombrosa. Entre aquestes veus va destacar la de l’il·lustrat Antonio Bilbao, qui es va atrevir a afirmar que a la fi del segle XVIII a Espanya s’exposarien uns 12.000  xiquets l’any, la qual cosa representava un 3% aproximadament dels naixements. Aquesta xifra no és acceptada per altres analistes, per considerar-la molt inferior a la realitat. En el que sí que sembla que hi ha criteris unificats és en l’afirmació que, de tots els marginats de la societat, els expòsits són els que viuen la situació més cruel perquè són abandonats en nàixer, se’ls nega una família condemnant-los a la indigència, i en ser abandonats es converteixen en sospitosos de ser fills il·legítims, origen indigne i deshonrós, una taca vergonyant en l’honra familiar en el marc d’una societat profundament religiosa.

Quines són les causes de l’abandó d’un nounat? La resposta és complexa, perquè hi ha un muntó de raons i circumstàncies que s’entremesclen i superposen, unes més determinants que altres. Una de molt important és la creixent misèria a la qual es veuen sotmeses les classes populars, sempre al límit de les possibilitats de subsistència. Una mala collita amb el consegüent augment de preus trencava el precari equilibri en el qual es mantenien. Diversos estudis demostren el paral·lelisme que existeix entre l’augment de preus i els abandons, i viceversa. L’historiador Domínguez Ortiz també insisteix en el repunt d’ingressos d’expòsits en hospicis i cases-bressol en períodes de fam i carestia, la qual cosa vindria a demostrar que la falta de recursos és causa rellevant de l’abandó de xiquets.

Si ja hi havia hagut crisis en els segles anteriors, per què és significatiu l’augment en aquesta centúria? Caldria buscar la causa en el canvi de mentalitat que es produeix en el segle XVIII, en el qual l’abandó seria la pràctica més usual que a poc a poc aniria bandejant l’infanticidi d’altres èpoques, la manera més rudimentària i cruel practicada per dones solteres, vídues o casades que volien limitar la grandària de les seues famílies.

A més de les raons exposades, hi ha analistes que també fan referència a la relaxació dels costums i la moral, així com a l’augment del llibertinatge i la caiguda de la vida familiar. Durant la Revolució Francesa (1789) va créixer molt el nombre de xiquets abandonats, i els conservadors francesos relacionaven el fenomen amb la legalització del divorci.

La il·legitimitat també va créixer al llarg del segle XVIII: “… era hijo ilegítimo  o espúreo de Ibi. Entró el 4 de marzo de 1784, hijo de hombre-mujer casados con otras  parejas. Entra con 7 años…”. Ja he assenyalat anteriorment que el naixement d’un fill il·legítim en el si d’una família representava tanta vergonya i implicava tan gran deshonra que s’optava per l’abandó, l’exposició que a vegades s’entremesclen amb la depravació.

Creu de pedra de Pere Mora, Torrent

També s’abandonaven fills legítims, i els documents així ho posen de manifest. Les desgràcies circumscrites a una època podien incrementar-se amb les circumstàncies concretes de cada família: ”… a 8 de novembre portaren a Maria Rosa de Catarrocha… y en 10 de novembre aparegueren Los Pares de la dita dient que eren pobres de solemnitat de los que van por lo mon divagant y portaren certificatoria de Mn. Vicent Perez, Vicari de la Villa de Alcoy dient com batecha a la dita el 26 de abril de 1712, filla de pares legitims… es entregada als pares pero no han pogut pagar els dies que a estat en Casa per suma miseria…. 10 de Novembre de 1712”.

A 21 de Novembre de 1730 abaixa de la Quadra una serviciala dient que la mare de Jusep Ygnacio Escriva ha mort y estant son pare en la preso es mana al Sr. Clavari que es done a criar este fill llegitim…” Ni tots els fills il·legítims s’abandonaven, ni tots els abandonats eren il·legítims.

En quins llocs era freqüent de deixar exposat un xiquet? Els llocs més habituals eren les esglésies, convents… amb l’esperança que l’Església exercira la caritat que predicava: “… i el chiquet fou trobat en els bancs de Sant Esteve…” (9 de novembre de 1707), “…la niña fue hallada en una mesa de la Catedral de Valencia…” (24 d’agost de 1784). Però també podia servir com a lloc d’exposició un lloc transitat, un carrer o “… a 30 de Maig  de 1736 porta un home un chiquet dient que se la via trovat en un escalo de la creu de Pedra  del Cami de Torrent sense nom ni albara…

Cert és que les partides de bateig dels expòsits, que es transcrivien literalment en els llibres de registre de la Borderia de València, es caracteritzen per la concisió, i s’hi informa i detalla més sobre la data del bateig i nom dels padrins que no del lloc on han estat trobats.

Partida de bateig de Bocairent, 1788. Arxiu Diocesà de València

Aquesta informació addicional depén de la sensibilitat del capellà rector. La majoria s’ajusta al model de ritual exigit.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!