La Creueta

A una banda, si allargue un poc el braç, fregue amb la mà l’aspror de l’estepa que sempre mostra fulles caragolades i, a l’altra, també amb un simple moviment podria arribar  fins a la bromera de la mar, de tan prop com està aquell horitzó blau.

Per Pere Brincs

Quan acaba el calvari, contigu com és a la finca d’El Mayorazgo, comença el camí que puja a la Terra Roja. El primer tram està asfaltat amb formigó, com es feia antany, quan els terratinents manaven d’arrabassar les vores de la muntanya amb marges de pedra a fi de guanyar un terreny apte per a l’exquisida exigència del taronger. La cadena que abans vetava el camí ja no està mai passada; més aïna sembla una serp morta que s’enrosca als peus d’un puntal de ferro que li fa de perxa. El camí, com tots els marges d’aquesta finca de nom tan ufanós, mostren un aspecte de decrepitud, del temps passat i, potser, de trauma familiar present. Tot i que els arbres vells han sigut arrencats i substituïts per plantons, no hi ha cap signe de renovació. Els tarongerets creixen porucs, raquítics, envoltats per unes brosses que, sovint, els superen en alçada. Trobe que no hi ha remei.

Només acaba aquest tros formigonat comença, abrupta, la muntanya. La tardor és la millor època per a passejar-hi. No cal que siga massa matí, quan encara tot és fred i insípid. M’agrada més pujar a la vesprada, a una hora prudencial perquè no es faça massa fosc. En aquesta hora tot està tranquil, perquè la natura (en minúscula) espera la poqueta nit; l’aire està carregat de les essències exhalades durant el dia, que ara vibren com la veu d’un cant coral.

Hi ha un tram costerut que toca pujar a gatameu. Està sota la sopalma d’un cimal de garrofer, i quan el travesses és com si hagueres de fer una reverència obligada, com aquella amb què s’ha d’obsequiar l’emperador quan es visita la tomba de Napoleó, forçat a abaixar el cap, aparentment, per l’arquitectura del sepulcre. Després la pujada s’asserena una mica, però continua ascendint per una senda estreta el nom de la qual sempre m’ha agradat: la senda dels Gats. Vull pensar que el topònim ve de l’abundància de gats servals que hi devia haver en alguna altra època. Però no ho he investigat mai per no trencar, amb la veritat absoluta, aquesta quimera que m’és plaent.

Conec cadascuna de les penyes que trepitge: al principi, unes d’arrodonides que formen una mena de rengló a la dreta, com un comiat de l’ordre humà d’aquell ascens; unes altres lloses, més avant, que fan més estret el camí en una mena de coll relliscós al costat d’un pi que tot temps sua resina com un gotzo.

Abunden les mates de romer, de sajolida i els circells de vidiella i d’arítjol que, quan la senda no es transita, barren el pas com si foren la tanca d’un vedat. En aquest temps la flor dels garrofers embafa la respiració amb una dolçor xocolatada i passen també ratxes camforades de pinassa, d’argilaga. Als racons on la frescor és perpètua, allí la molsa maragda reté la rosada com si foren milers de perles transparents.

A una banda, si allargue un poc el braç, fregue amb la mà l’aspror de l’estepa que sempre mostra fulles caragolades i, a l’altra, també amb un simple moviment podria arribar  fins a la bromera de la mar, de tan prop com està aquell horitzó blau. Amb un esforç sempre just, la senda canvia quan culmines el pla. En aquest punt m’assalta tothora la imatge cinematogràfica de la Comunitat de Peter Jackson arribant en tropell a una altra escena. Al davant s’obri la plana on onegen les coscolles, els margallons, les mates i els llentiscles. La senda ara pren un color argilenc, de sang, i és quan els camals del pantaló comencen a incorporar la tonalitat de la terra que xafes.

Hi ha un punt on tot soroll humà desapareix, com si entrares en una bombolla de vidre bufat. Allí tens la sensació de redescobrir sempre una natura menuda i immaculada. Al davant, a poques passes, els tres pins marítims que viuen junts com tres vells que han resistit els embats de la guerra, del foc, protegits per l’illot de calcària, ixen al camí a donar-te la mà. Al seu costat m’agrada de mirar els núvols prims i rectes que es queden com el pòsit del vent que ens visita per Tots Sants. Formen dos o tres renglons a ponent, que esperen embolcallar l’esfera del Sol quan baixe per a tocar el cim de les muntanyes i mullar-se en una llum rosàcia. El brunzit dels insectes arrissa l’aire que puja de terra. El vol fugisser d’un gafarronet o d’un verderol convertit quasi en ombra travessa la nitidesa de la vesprada. Ai!, si és l’època en què les oronetes encara no se n’han anat, totes planejant, hiperactives, arran del brostatge.

Si veig que tinc temps, m’assec sobre una penya al costat del camí solitari. Trac de la butxaca una pedreta, un pal o una fulla que he arreplegat; ho estudie girant-ho entre els dits i, després de meditar-ho una estona, ho guarde o ho deixe a la vora, tan acuradament com puc. D’allí estant sent passar el temps que sempre va lligat al moviment de la llum, de les estacions. Tal vegada, un dels pocs prodigis que ens està permés de contemplar als humans.