La Creueta

Presentació d’alumnes del 7 d’octubre de 1999

Finalment, arribà el primer dia de classe. Amb algunes anomalies i amb molta boira. Va ser el 13 d’octubre.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El 4 d’octubre d’aquell any vaig estar ocupat, a Alacant, en les revisions dels exàmens d’accés a la universitat, i l’endemà vam fer un claustre on es va parlar de la situació general del centre: horaris, reunions de tutors, informe de secretaria, etc. També vaig assistir a una reunió amb representants municipals, de la Unitat Tècnica de conselleria i de l’empresa constructora. Confesse que ja començava a estar cansat de reunions que no portaven enlloc. No quedaven mai compromisos per escrit de tot el que es parlava: “Words, words, words”, que deia Hamlet en l’obra dramàtica homònima. Aquell dia hi havia convocada una manifestació pels pares i mares, però es va posposar al dia 14.

El dia 6 es va fer una reunió de tutors, i a la nit, amb el cap congestionat, sense poder obrir els ulls i sense veu per un constipat, vaig presidir una reunió multitudinària amb pares i mares als baixos del mercat. Com vaig poder, gràcies a un megàfon, em vaig dirigir als pares. Vaig anunciar que les presentacions dels alumnes serien els dies 7 (primer cicle) i 8 (segon cicle i primer de batxillerat), i que les classes començarien el dia 13. Els pares van preguntar per quin motiu s’havia avançat més en mes i mig que en tot l’agost. El centre havia d’estar acabat el 24 d’agost, però l’empresa constructora va fer vacances… només faltava!: potser havia oblidat el termini d’acabament de l’obra. També volien saber qui assumia responsabilitats en cas d’accident. Jo vaig dir que confiava en la bona voluntat de tots els estaments involucrats després dels esforços fets per molta gent per a arribar on érem. Els pares em van demanar l’acta d’ocupació suposadament firmada pel director territorial: era una altra obsessió dels pares i mares.

L’acta la vaig reclamar l’endemà a la direcció territorial, però en conselleria es feien els sords. Quan es va acabar el curs encara no l’havia vista.

Les presentacions dels alumnes es va fer a la part posterior del centre, i el dia 8 va començar a instal·lar-se la passarel·la d’accés a l’entrada principal sobre el barranc de Grau.

En les presentacions dels alumnes es van recalcar unes normes bàsiques de civisme: que estrenàvem un centre per als qui començaven eixe curs, però també per als alumnes futurs; que era la casa de tothom i que l’havien de respectar; que per llei no s’hi podia fumar; que foren puntuals a les classes per respecte i per a no molestar al qui ho havia fet; i que no entraren al recinte amb les motos en marxa.

Finalment, arribà el primer dia de classe. Amb algunes anomalies i amb molta boira. Va ser el 13 d’octubre. El 14 vaig fer la meua primera classe a l’institut amb primer de batxillerat. Vaig demanar a Telefònica una línia. Fins llavors, la comunicació amb l’exterior la féiem mitjançant la línia telefònica de l’obra o des de l’ajuntament, des d’on enviàvem també els faxos. Encara no teníem el telèfon mòbil que el consistori sol·licità per a nosaltres. Gràcies de nou a tots els que ens van facilitar les comunicacions en aquells moments: sense aquesta ajuda tot hauria estat molt més difícil.

Aquells dies acabava el termini de presentació de la sol·licitud per a fer una visita preparatòria a Alemanya dins del Programa Comenius 1: volia que l’institut s’implicara en projectes de dimensió europea. És un projecte formatiu que m’ha tingut molt actiu durant vint anys, és a dir, fins a la jubilació el juny de 2011. No sé si en cursos posteriors el centre ha continuat pujant a eixe carro, tan beneficiós per als alumnes.

Els tutors i de caps de departament es van reunir el 20 d’octubre. En la reunió de la comissió de coordinació pedagògica es van tractar els projectes curriculars d’etapa, l’avaluació inicial, les programacions, la programació general anual, els programes d’atenció a la diversitat, directrius generals per a l’elaboració de programacions, el pla d’acció tutorial, grups de treball del CEFIRE, la planificació de sessions d’avaluació, etc. Açò va implicar molt de treball per als departaments implicats.

El dia 25 vam tenir el primer cas greu d’assetjament a un alumne: n’hi va haver molts casos més al llarg del curs. Un centre educatiu és un reflex de la societat. Dic açò perquè la societat ha de ser conscient que el treball de garantir la convivència en un centre escolar és un tema de preocupació diari de tota la comunitat educativa, i no només de l’equip directiu.

La fira tradicional de finals d’octubre va portar algun problema al poble, fins al punt que l’ajuntament va haver d’intervenir. “L’Olleria: canjean pistolas de juguete por material escolar por su peligrosidad” es llegí en un titular del diari Levante el 30 d’octubre. Els efectes col·laterals van arribar a l’institut i el dia 26 vam confiscar deu pistoles, de joguet però que feien mal amb els perdigons que disparaven. El pati es va convertir en una sucursal del Far West americà. Hi va haver un xiquet accidentat. Són situacions gens agradables que ocupen molt de temps als directius perquè s’han d’atendre i solucionar. Va ser un d’aquells dies que en anglés se’n diu “A day to remember”, és a dir, un dia per a recordar.

El mateix dia vam rebre per correu els nomenaments oficials dels directius i, vetjats miracle! (que deia el clàssic Turmeda), sense cap avís de conselleria va aparéixer un guarda jurat que ni es va presentar a dir bon dia: coses de l’administració. Allà el vam tindre la major part del curs fins que un dia, sense avisar tampoc, va desaparéixer: més coses de conselleria.

Encara quedava una sorpresa abans que s’acabara el dia: teníem un nou inspector (el tercer o quart?). Es tractava d’Emilio García. S’incorporava a la inspecció educativa procedent del continent africà (Ceuta, Melilla, Tetuan, Casablanca? No ho recorde bé). Havia demanat excedència i havia estat uns cursos impartint francés en un institut de per allà. Lamente dir que anava un poc desubicat i crec que de la LOGSE n’havia sentit a parlar de rasquinyada o n’havia llegit alguna coseta a la premsa. Un incís: els antics instituts de batxillerat eren refractaris a implantar la nova llei educativa, i quan ho feien era per imperatiu legal: ho recorde molt bé.

Els últims dies d’octubre vaig fer la visita preparatòria a Wiesbaden (per al Programa Comenius), a uns trenta quilòmetres de Frankfurt, amb la finalitat d’arranjar un intercanvi amb un institut d’aquella ciutat alemanya. L’inspector García va visitar l’institut ollerià un dels dies en què jo n’estava absent. Encara com que no m’ha passat mai pel cap d’absentar-me sense sol·licitar formalment permís als serveis territorials, ni per anar a pixar. Conec bé els formalismes. No sé si ell estava informat de la meua absència. Entre unes coses i altres, sense gens d’avorriment, octubre es va acomiadar i ja era novembre.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria