Ulisses20

L’any setanta-nou del segle XX, Joan Fuster no posava ni un quinzet per la música tradicional dels valencians. Aleshores, a mans del poder més reaccionari i franquista, el futur d’aquella música era fosc i runós com una cova de lladres. Dins el llibre Notes d’un desfició, que va editar Alfons el magnànim el 2017, hi havia els articles que el mestre havia publicat a la cartellera de cinema què i donde: una cosa trista que feia pena i ignorància musical són els adjectius més suaus del mestre pel que fa a aquella música. En canvi, amb els anys, la música tradicional del país ha fet un tomb espectacular, per la música i les lletres, per l’evolució i varietat en l’ús d’instruments, i pel salt qualitatiu de la dolçaina, sens dubte. Fuster, possiblement, ara en faria una altra descripció ben diferent, amb tot de noms propis que han elevat el resultat de la cultura tradicional més amunt que no pensava ell fa cinquanta anys.

Anit, l’associació de música i cant tradicional La Xata de Godella va actuar a la plaça del Mercat de Bétera, convidats per la federació de folklore valencià. músics, veus i versador, amb lletres que res tenien a veure amb la caspa dels anys de dictadura, sòn un regal. Veus que feien goig de sentir, i unes lletres de compromís ferm contra la idiotesa ideològica que ens assetja. L’ú, l’ú i el dos, l’ú i el dotze, i la improvisació del versador  JosepMi, confirmen el salt qualitatiu que el cant valencià és un regal excels, si és ben dirigit. L’actuació de la colla de dolçaines del Camp de Túria, una altra escola de música i festa, posava la cirereta al primer concert del curs de l’Ateneu. Una lliçó de música, de fermesa, de cultura, que l’homenot de Sueca hagués reescrit amb desfici i ironia.

Ací hem eixit a guanyar, sinyors!

«Era una lleteria de Sant Vicent de fora.

La lletera jugava al parxís amb el fill.»

ja farà anys i panys, quan els carrers encara eren de terra i n’hi havia arbres a ambdues vores, si les dones es queixaren d’agranar cada dia les fulles mortes, cada dia agranar-les i arruixar també era una festa entre veïnes; aleshores passava el carro i la burreta de les menescales, elles lluïen davantal  blanc i maneguets, feien sonar la trompeta i nosaltres deixàvem de jugar i corríem a casa a pel got, a per un pitxer o la lletera si era buida; n’hi havia mares que deixaven fer i unes altres que no que no, que a tu no t’agrada l’orxata i després te’n deixes mig got; també n’hi havia llet gelada i café, o malta o potser que fora xicòria o arrop, en uns recipients redons, de suro, elles obrien les tapadores metàl·liques, per una pesseta, per dues, per un duro, aquelles dones van agafar la fama d’orxateres genuïnes, com els jocs al carrer, com les nits de poble, fosques i tranquil·les, de llums de cent vint, de bombetes tènues, xiulava el trenet de Bétera, xiulaven els grills, les converses a la fresca, la trompeta de les menescales, l’orxata xiulava, xiulava el poble sense saber-ho, patia en silenci el dol d’una dictadura agra.

… després la burreta passava el carro carrer amunt, a cercar un altre barri.

«Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies

(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens

de grans peixos i dones ofegades i inflades).

Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:»

fragment de ‘Coral romput’, dins Una tendresa oculta

Vicent Andrés Estellés, 3i4, selecció de Jaume Pérez-Montaner

En venir del camp, després de desbrossar una plantonà de lanes al Camí d’Alcubles, torne al llibre antologia d’Estellés, una tendresa oculta. Abans de dinar i en canvi de la migdiada dita del corder, copie uns altres versos del poeta de Burjassot: amb tota cerimònia i respecte, imagine els llauradors de Bétera llegint els versos damunt el tractor, o escoltant-los a la ràdio -si els mitjans públics no foren a mans d’incapaços, o repartint-los a la cooperativa, cada colp que entra un home a demanar un producte fitosanitari. Potser que els mestres, a l’escola, mentre preparen la benvinguda dels infants, també n’han fet una lectura profitosa i neta:

«Hi ha l’aladre, groguenc, amb una grogor d’os,

i hi ha el crani de l’ase entre les brosses tendres

i hi ha una llunyania de llençols eixugant-se:

hi ha una barca en l’arena, hi ha altres coses, Françoise.

[…]

Hi ha dos vaixells danesos carregant mandarines.»

dins l’Hotel París, pàgina 62 d’Una tendresa oculta.

Edicions 3i4, març del 2024

Cent-dos anys després d’aquell natalici, fóra un jorn especial per copiar uns quants versos del poeta Estellés, copiar-los i escampar-los abans i després d’esmorzar, abans d’eixir al carrer, en tornar. A tothora! Del llibre Una tendresa oculta, l’antologia o selecció que en va fer Jaume Pérez-Montaner, una obra que hauria d’ésser a totes les cases dels valencians, sense falta ni omissió, vaig fent alguna tria… Per exemple, del poema a Sant Vicent, ara destrie aquest fragment per encetar el matí de la sang:

[…]

«Europa em dol i els dies de la seua tristor.

Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,

com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

[…]

És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.

De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç

que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.

És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent.»

Avui els mestres enllestiran el primer dia d’escola, supose que serà dilluns, i ells també faran una tria de versos per començar el curs. Estellés sense falta, sense absències, sense perdre el sentit de fer escola, d’ensenyar la llengua, de combatre l’enemic que tenim a les institucions. Com una guerra.

«El temps era en l’aire. I allargàrem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era… !

Només era la joia del carrer.»

Vicent Andrés Estellés, Goig del carrer, dins Ciutat a cau d’orella

El poeta faria demà 102 anys. Dos anys després de commemorar el centenari, milers de valencians continuem llegint-lo amb goig. L’ensenyem a l’escola i animem a participar de les lectures públiques al carrer i a les places. Malgrat que tenim l’enemic al govern, mantenim la resistència ferma contra la barbàrie del pp, que és incapaç de reconèixer el poeta o la llengua dels valencians. Com és incapaç d’ajudar l’escola o la sanitat, en canvi de promoure els negocis privats d’amics, o de destinar els recursos públics contra els interessos dels valencians.

Però nosaltres resistim i contraataquem: celebrem Estellés ara i sempre. El commemorem. El llegim.

Cinquanta anys i encara no han alliberat els papers dels camps de concentració franquistes? Però qui hi mana encara, els espanyols? Home, tots els espanyols s’hi assemblen, socialistes, populars, franquistes, reis o jutges, futbolistes, periodistes -els de l’esport són franquistes rematats-, fins i tot els intel·lectuals espanyols s’hi assemblen, els progres els conservadors els beats i els descreguts… Qui voleu que manen, trieu, trieu, collons!

Europa fa anys que va convertir els camps de concentració en espais de cerimònia, de record a les víctimes, en espais de dignitat humana, perquè no tornés a passar. Mai! Allà i ha un silenci, unes veus, uns textos que expliquen com era la barbàrie… Ací, en canvi, a Portaceli, trobes un camp d’oliveres ben sec, polsegós, gairebé abandonat, una misèria: cap record, ni paraules, ni música, ni dignitat, ni respecte pels més de quinze mil presos. Bé, les dades tampoc no són clares, que no les han lliurades encara, les imaginem pel que explicaven uns quants supervivents. Un o dos que volgueren parlar-ne… Silenci i oblit, prohibit de parlar-ne encara.

El camp de concentració de Portaceli és l’oblit conscient, perquè els crims franquistes després de la guerra, continuen impunes, mane qui mane a espanya. Cinquanta anys després… Potser que cent. Mane qui mane, collons, silenci i oblit.

Per això serà important acompanyar algunes víctimes el 18 d’octubre, des de Bétera a Portaceli. Per dignitat, i memòria, i salut democràtica.

«Una plataforma que reivindica la memòria històrica? Però si només som a cinquanta anys de la dictadura franquista, què voldreu!»

El 18 d’octubre serà la marxa a peu de Bétera al camp de concentració de Portaceli. Un camp de concentració abandonat, aleshores i ara, sense reconeixement, ni memòria, ni ganes de saber què va passar, entre el 1939 i el 1943, en aquells camps davant l’hospital en obres. Hi van passar més de quinze mil republicans, presoners dels franquistes. Encara no sabem quants en van morir, només algunes dades, unes investigacions precàries, terra damunt dels morts, premis als assassins, i encara una realitat més crua que la ceba: vuitanta anys després, els papers, les dades, les proves, els noms, encara són secrets, prohibits, tancats en dependències militars. Si penseu que cap govern democràtic (!) se n’ha interessat mai, del pp o del psoe, us podeu posar a riure: els pactes de la transició espanyola deixaven clar qui manaria abans i després, qui tindria accés als papers, i qui continuaria governant el corral de la misèria.

Som en el 2026, però l’estat espanyol és incapaç de destapar els crims dels anys quaranta, de molestar-se a posar damunt la taula quëstions mínimes de dignitat. Per trobar un nom, un mort, o obrir una fossa comuna has d’anar a la lluna i tornar, perquè espanya és això: una cofurna una cova un clot de merda.

Diumenge 18 d’octubre, si encara voldreu mostrar respecte per tants innocents que van deixar-hi la vida, la marxa al camp eixirà de l’estació del tren de Bétera a les deu del matí.