Anvers (III): mare i filla, i un local de cites
Per no fer tard, ens acostem al lloc de la cita amb temps de sobra. És inevitable caure en la temptació de la filologia-ficció: “Grote Beerstraat? Açò és el carrer de la cova de la cervesa?”. Bromes a banda, comprovem que ja van preparant l’acte a què ens han convidat i decidim de buscar un lloc on fer-se un café. Un altre local amb un ambient molt acollidor.
En tornar trobem ja gent que se saluda, que ajuda, que indica. No han tallat el trànsit, i m’adone que tot i ser un carrer que no destaca per l’amplitud és de doble direcció. Després comprovarem que no és un cas aïllat: més aïnes al contrari. Potser és el moment ja d’explicar que es tracta d’un acte de memòria, de reconeixement, d’homenatge. Fa vuitanta-quatre anys (dia per dia), en aquella casa del número 83 de la Grote Beerstraat, Golda Luftig, la seua filla Madrich i el seu marit Samuel Berliner van ser detinguts pels nazis durant la gran batuda d’Anvers. Golda Luftig era una de les infermeres que va treballar a l’hospital militar d’Ontinyent en la Guerra d’Espanya, i Madrich la filla que hi va tindre. L’amic Fred havia organitzat la col·locació de les Stolpersteine que en fan memòria. A través de la seua dona Cristina ens hi havia convocat, i resultà emotiu sentir que ens donava la benvinguda en la nostra llengua enmig del seu parlament (naturalment) en neerlandés: Benvinguts amics d’Ontinyent, gràcies per haver vingut hui a Anvers.
Una pluja intermitent féu la guitza, sense ser capaç de dissoldre la reunió. Amb la impossibilitat d’entendre res de les intervencions, pensava en com es devia sentir la gent d’aquella ciutat, d’aquells carrers, d’aquelles cases, en aquell temps en què qualsevol moment podia ser l’instant del final de la vida civil i de l’inici de l’infern. Impossible arribar a saber-ho. I esperem que continue així. A tocar meu, dos homes ben mudats, amb quipà negra, palesaven l’origen jueu de les víctimes homenatjades. N’hi devia haver més, de jueus, en l’acte. De fet, hi havia descendents de la família de Golda. També a prop meu, un jove es va posar una mena d’impermeable amb el lema FREE PALESTINE. Quan en vam parlar, més tard, convinguérem que l’antiga infermera no hauria combregat gens ni miqueta amb el sionisme de Netanyahu i còmplices en el genocidi a Gaza.
Quan l’acte es va acabar l’aigua ja era insistent, de manera que Cristina i Fred van improvisar un dinar a casa seua per a una colla en què ens van incloure. De manera inesperada ens vam trobar entaulats en un menjador europeament multinacional, multilingüe. Multiinteressant en la taula i en la llarga sobretaula. Ens en vam alçar per a integrar-nos en una passejada que, anualment, recorre durant hores els carrers d’Anvers seguint una ruta que passa per moltíssimes Stolpersteine, això vol dir per moltíssimes penes. Però abans ens van explicar el misteri de les mans, la llegenda del nom de la ciutat: https://es.wikipedia.org/wiki/Druon_Antigoon
Potser és també moment de parlar de la característica sorprenentment negativa que vam descobrir a aquella ciutat: claret és el bar, cafeteria, restaurant, cerveseria… que tinga el lavabo a la planta baixa. A tot arreu el tenen al capdavall o al capdamunt d’escales impracticables. No m’esperava això en una ciutat Nord enllà on diuen que si això i si allò. Després m’han dit que és habitual a tot Bèlgica. Si sentiu a dir que em van veure en un local de cites, és cert: me’n vaig adonar en eixir del lavabo a què vam poder accedir perquè hi baixava un ascensor. La gimcana feia riure, però per no plorar.
També ens va sorprendre la presència de soldats carregats d’armes. En vam veure amunt i avall prop de l’hotel i l’estació, situats al barri jueu. Aquell divendres es preparaven ja per al sàbat. Els jueus, vull dir.
+ Anvers (I): el valencià del Marroc
+ Anvers (II): primera trobada amb l’horror i rècord de distància
