Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Anvers (II): primera trobada amb l’horror i rècord de distància

0

Fred és un holandés alt, farcit d’amabilitat, i en gran part responsable que viatjàrem a Anvers. Ja arribarem a saber per què. De moment l’esperem a la porta de l’hotel perquè ha volgut, per tot i per tot, acompanyar-nos a Mechelen a visitar la Kazerne Dossin, el centre de retenció d’on es van deportar a Auschwitz-Birkenau 25.853 persones. El memorial, museu i centre de recerca fa feredat. En vaig dir alguna cosa l’altre dia. Fa pensar molt. No només en la irracionalitat d’aquell huracà totalitari i en el patiment de les víctimes directes i indirectes; també en el silenci còmplice: comprensible per por, imperdonable per afinitat.

 

Cristina és una catalana vital, acollidora, muller de Fred. Ens duen a dinar a Epoque, un restaurant propietat del fill d’un exiliat xilé. El local és espaiós i lluminós, el menjar copiós i saborós, i els lavabos accessibles. No és un detall menor, tot i que encara no sóc conscient que també és pràcticament excepcional. Ja en parlarem.

Mentre dinem comente que en realitat eixe matí jo havia d’haver anat a Waterloo. Tenia aparaulat de visitar Puigdemont a la Casa de la República, però qüestions personals m’han fet decidir per ajuntar-me a l’excursió. El dia, però, no s’acabarà sense el seu fet històric en la meua pobra biografia: incomparable amb la visita, quedarà com la data en què vaig pegar el bac més lluny de casa. Per ara, si més no. Irrellevant, però té la seua cosa.

No recorde més marques de les cerveses tastades, així i tot no en vam beure cap de roïna. Els carrers continuen silenciosos, l’estació és encara com el Benicadell (l’has de tindre ubicat per a orientar-te), els bars són plens de clients, el café caríssim, la pluja avisa (no abem que en realitat amenaça). Una escultura que representa una mà gegant a l’avinguda comercial, dolços i galetes amb forma de mà, una estàtua d’algú que fa el moviment de llançar una mà de mida molt superior a la seua… Què vol dir tot això?

Demà, que és el dia gran de la visita, ens ho explicaran.


+ Anvers (I): el valencià del Marroc

Publicat dins de General | Deixa un comentari