Gàlim

Allò venia a ser un local transportat en el temps dels anys 1980 a l’actualitat. El propietari també. Ens va aconsellar la cervesa Kamil, bona de veres.

Només eixir-ne vaig veure l’home que venia carregat en sentit contrari, per la vorera que la meua cadira de rodes ocupava àmpliament. De manera natural i irreflexiva li vaig dir: “Pot passar?”. “Sí, sí que puc”. Pot semblar una cosa intranscendent, si no fóra que són paraules textuals i era un carrer d’Anvers. La sorpresa va ser d’a xavo. Nosaltres ens vam sorprendre i ell es va alegrar de trobar gent que parlara valencià. Era un marroquí que havia viscut a València i Puçol, després a Londres i ara tenia un restaurant en aquella ciutat flamenca.

A Flandes havíem arribat passat el migdia, després d’haver deixat l’aeroport de Brussel·les i fer un viatge curt en tren que ens deixà en l’esplèndida estació d’Antwerpen (el nom neerlendés). Havent dinat vam bambar pels carrers plans, vam admirar la quantitat de cerveses que s’ofereixen, vam veure que tenen un riu de reglament –amb molta aigua, tot i la calor extraordinària d’aquest estiu– i vam viure per primera vegada el silenci quasi obsessiu que regna als carrers, desbaratat a males penes a les grans places o vies comercials, una miqueta més a les taules d’alguns bars amb massa beguda ja consumida. I l’edifici antic de la Borsa? Una bellesa corprenedora.

L’endemà vam descobrir una altra característica de la vila, sorprenent per negativa. Potser l’única que vam trobar. Però ara toca anar a jaure, que des de les quatre del matí que anàvem pel món.