Gàlim

Fa cent vint anys, les festes del poble es van fer del 21 al 25 de juliol. El paper diu que dedicades als patrons de la vila: la Magdalena, el Crist de la Palma, la Mare de Déu de Loreto i l’Ecce-Homo. No sé si el 8 de setembre es va fer alguna celebració per la festivitat de la Mare de Déu de Loreto com a Maedéu Trobada, data que posteriorment passà a ser la de les festes patronals.

Tot açò ve perquè en el programa d’actes, atibacat de misses i processons i amb algunes cavalcades i concerts, destaquen els espectacles pirotècnics a càrrec de quatre coeters del poble: José Oltra, José Micó, Francisco Antonio Vidal i Borràs Hermanos. Va ser una indústria molt perillosa, amb moltes desgràcies; molt lligada al poble d’una manera que en féu famós el nom; i tinc dubtes si hem donat el reconeixement merescut als “laboriosos é inteligentes pirotécnicos de esta villa”, com diu el programa de festes de 1906.

Hui fa huitanta-set anys, Juan Arades va escriure: “Querida esposa e hija. Hoy mismo o sea esta noche tengo que ser hejecutado (sic). Cuida de la niña y recuerdos a todos. Adiós para siempre.”

El vidrier de l’Olleria, de quaranta-sis anys, es va acomiadar de la família amb aquestes paraules serenes, contingudes en el dolor dissimulat d’un adeu perfectament perenne que s’obria a unes hores desconsolades.

Amb ell, aquell mateix dijous 17 d’agost de 1939, Año de la Victoria i de la barbàrie feixista meticulosa dels franquistes, van morir assassinats a Paterna els ollerians Pelegrín Grau Boluda (cinquanta-dos anys), Enrique Martínez Trenzano (quaranta-dos anys), Francisco Micó Cerdà (trenta-huit anys), Vicente Soriano Garrote (trenta-sis anys), José Más Sánchez (trenta-set anys), i Federico Gras Cuquerella (quaranta-huit anys).

Tinc molt pocs records de la meua àvia Isabel. Es va morir quan jo era molt xiquet. I ella era ja molt vella. Era vella i antiga: vull dir que era d’una altra època, no només d’un altre segle. D’entre les coses que en recorde és una d’un dia en què mon pare li va obrir la tapa del televisor perquè comprovara que allà dins no hi havia ningú.

Un altre dels escassos records que tinc és d’una nit en què, no sé dir per què, la Lluna va eixir a la conversa. Ho recorde com en un ensomni. Jo, que devia fer poc que havia començat a anar a escola, li assegurava que el Sol és més gran; però ella, amb la confiança que li donava l’edat, no ho creia: ella l’havia vista tapar-lo. El record no dóna per a més. No sé si algun dels familiars presents va afegir alguna dada aclaridora. Segur que sí. Però la memòria d’infant em va preservar això, que d’alguna manera era el testimoni d’algú que havia viscut un eclipsi solar complet.

Il·lustració del Llibre dels Miracles d’Augsburg, del segle XVI, on es veu un eclipsi de sol, segons el relat bíblic de l’Apocalipsi (Wikimedia Commons).

A mi no em ve bé, ni crec que a la majoria del personal, però convindrem que si s’ha d’acabar prompte el món (i de símptomes no en falten), la setmana que ve tindrà una bona ocasió. Pensem que dimecres disposarà d’un decorat majestuós, amb un Sol encegat (o entelat, segons on estigues), i una caterva d’extres mirant el cel que podrien convertir-se en testimonis privilegiats dels primers instants de l’apocalipsi. Tot debades i a punt, no necessitaria senyals per a atraure l’atenció ni efectes especials: l’eclipsi ho posarà tot.

Naturalment, no vull que passe, i és evident que el CEO (terme deplorable que ara faig servir precisament per això) de la fi del món no llegirà açò. Siga com siga, ningú dubta que el carro de la humanitat va per les pedres. En aquesta banda del món hem assumit que la crisi climàtica és un fet, hi posem pegats, mirem de veure com aclimatar-nos-hi (mai millor dit), però poca cosa fem per a evitar que la cosa se n’isca de mare cada volta més.

Ben mirat, això pot ser perquè aquell CEO (en déiem director?, encarregat?…) té pensat que, en compte d’una apocalipsi digna d’una superproducció amb gran desplegament de mitjans, ha optat per un suïcidi lent del mal anomenat homo sapiens.

El dubte és una opció molt saludable. L’aconselle. Tot i això, hi ha circumstàncies en què no té cabuda: al contrari, pareix que jugues a favor de qui no se’l mereix.

És el cas que em du ara ací. No diré que no crec que Alfonso Rus haja llegit res de Theodor Kallifatides: admetre una ínfima possibilitat seria fer-li un favor a l’ex-batle d’aiXàtiva. Diguem que, com que l’ex-president de la Diputació de València no ha llegit Kallifatides, aquella seua promesa electoral de dur la platja a la capital de la Costera no la va copiar a l’escriptor, no fou un plagi, però com en una idea desficaciada coincideixen.

Parla l’escriptor en Pagesos i senyors d’un parlamentari grec que, llançat a prometre coses que el públic li demana en un míting, acaba prometent un riu per tal de poder construir un pont innecessari. I va guanyar les eleccions.

Diu Kallifatides que els fets narrats en la novel·la no són ficticis. No sé quin grau de realitat o adaptació té el passatge en qüestió, però el riu i la platja ens deixen clara una cosa: sempre han tingut bec les oques, de xarlatans n’hi ha hagut i n’hi ha per a donar i vendre.