De Sants estant

No m’agrada la denominació d’orgull aplicada a aquest col·lectiu, el nom del qual creix incansablement en l’ús de totes les lletres de l’abecedari. Tampoc aplicat l’“orgull” a qualsevol altre col·lectiu. Sembla endevinar-s’hi un cert sentiment de superioritat que no crec encertat: tots, en definitiva, ens hem de sentir orgullosos de ser com som, en el tema de l’adscripció de gènere o en qualsevol altre aspecte social, cultural, polític, religiós … respectant, obviament, els posicionaments de tothom, tant a nivell individual com col·lectiu.

Pel que fa a les manifestacions fetes per mandataris de la ciutat i del Govern, remarco: “El batlle Collboni ha celebrat la candidatura de la ciutat per acollir el World Pride 2030, i ha destacat Barcelona com a punt de trobada per a la diversitat i el respecte als drets humans, tot recordant que la ciutat va acollir la primera gran manifestació a favor de la llibertat l’any 1977.  El conseller Dalmau ha expressat l’orgull de participar en una jornada de lluita i ha situat Catalunya com a baluard en la defensa de drets i llibertats.”

Estic profundament en desacord amb aquestes paraules per diferents i molt importants raons:

• Ja n’hi ha prou de la política d’organitzar grans esdeveniments del món mundial a Barcelona. Ara es pretén el World Pride, però abans hem tingut: la copa Amèrica, l’espectacle esperpèntic de la Fórmula 1 al Passeig de Gràcia, la fastuosa operació Sagrada Família-Gaudí amb la visita papal, el Congrés Mundial de Mòbils, l’inici del Tour de França, l’ISE o fira de referència mundial en el sector de la integració de sistemes audiovisuals. I el ressò que es va voler donar a la ciutat com a origen de la “Flotilla” en direcció a Gaza. Per no parlar de la periclitada iniciativa del Fòrum de les Cultures ja fa més de 20 anys, per mirar d’allargassar l’orgull barceloní postolímpic.
• Ja n’hi ha prou de voler fer créixer internacionalment el nom de la ciutat com a capdavantera mundial de les més variades activitats, fires, congressos, actes esportius i similars. Potser sí que molts barcelonins se sentin orgullosos de pertànyer a la ciutat líder en tants aspectes. Jo no estic en aquest col·lectiu, obviament.
• Aquests esdeveniments responen a iniciatives dels nostres polítics per deixar una petjada personal que permeti recordar el seu pas pel càrrec i, de passada, per promocionar-se internacionalment i acaparar minuts i més minuts dels mitjans de comunicació, públics o privats al seu servei, facilitant la seva possible reelecció.
• A més, aquesta acumulació d’esdeveniments extraordinaris, “el món ens mira” deuen pensar els nostres dirigents, té una conseqüència inevitable: Barcelona, com a “ciutat dels prodigis” serà cada vegada més desitjada pel turisme, pels expats i pels fons voltors. I això ja sabem que representa la mort del petit comerç, la gentrificació, l’expulsió dels seus habitants, especialment dels joves, per manca de possibilitats de residir-hi.
• Indubtablement, argumentaran que aquesta política de ciutat entesa com a parc temàtic genera beneficis. No ho dubto. Però cal fixar-se en qui en surt beneficiat: les multinacionals hoteleres que cobren preus estratosfèrics i paguen sous de misèria als cambrers i personal de neteja, vinguts d’arreu del món atrets pel somni de la civilització del consum desaforat. Així és com la progressia espanyolista entén la redistribució de la riquesa. Així és com es fa créixer la població però no el nivell de vida.
• Vull remarcar també el cinisme dels senyors Collboni i Dalmau. Sobretot quan afirmen que la ciutat és un model de respecte a la diversitat i dels drets humans i les llibertats. No va ser el seu partit un dels que varen ajudar a esclafar les llibertats dels catalans en general i dels barcelonins en particular quan l’octubre del 2017 es va organitzar un referèndum per manifestar i aconseguir l’alliberament de l’estat opressor del qual ells en són un dels més fidels guardians? Això sí: ells són els paladins de “totes les causes justes”, mentre no sigui la llibertat de Catalunya.
• Com a corol·lari de tot l’esmentat, una de les raons per promocionar la Barcelona capdavantera de qualsevol astracanada és fer servir la fórmula per omplir els telenotícies i les capçaleres dels mitjans esclavitzats per la política de subvencions per tenir-nos distrets. I que no es parli del dia a dia, de les dificultats per trobar habitatge, per redreçar un ensenyament al límit de la supervivència i la desorientació, d’una sanitat impotent per atendre els pacients en un termini raonable, d’unes estructures ferroviàries ruïnoses, unes carreteres i autopistes que són qualsevol cosa menys vies ràpides, una pagesia i ramaderia escanyades i mortificades per la paperassa, unes petites i mitjanes empreses indefenses davant les grans multinacionals i empreses de l’ÍBEX. Unes minúcies que potser són “allò que realment importa a la gent” com ells diuen quan els convé no parlar de la llibertat del nostre País.
• Finalment, com a resum, jo no vull que Barcelona sigui la capital mundial en cap dels aspectes esmentats. El meu desig, i crec que el de la majoria de ciutadans, és que Barcelona sigui la capital mundial per la qualitat de vida dels seus habitants, on puguem viure feliços, recompensats pel nostre esforç diari, gaudint d’un lloc amable on arrelar. On la gent pagui els seus impostos de bona gana, amb la seguretat que a canvi rebran uns serveis públics eficaços. On ningú no hagi de dormir als portals, on es creïn llocs de treball qualificats, no en condicions de semiesclavatge. I, sobretot, un lloc on la llengua i la cultura pròpia, el seu tarannà, el seu civisme, la seva solidaritat siguin la clau de volta d’una societat culta, lliure, desvetllada i feliç.

En seu parlamentària, si és que el de la Ciutadella es pot considerar plenament un Parlament, el “President de tots” ( de tots els soferts, espiats, atonyinats, espoliats, odiats i menyspreats catalans) va fer un comentari qüestionant si la mesura d’eliminar els peatges de les nostres principals autopistes havia estat una bona mesura. I ja es dona per fet que caldrà reinstaurar-los. El país del fem i desfem.

S’ha de ser molt cínic o tenir la cara molt dura per plantejar així la qüestió. Analitzem alguns dels fets comprovables:

-Es va reclamar llargament l’eliminació dels peatges perquè a Catalunya els estàvem pagant des de feia dècades, havent representat per a les empreses adjudicatàries uns beneficis fora mida: les despeses de construcció i conservació s’havien amortitzat desenes de vegades. Beneficiaris: la Caixa i altres empreses de l’ÍBEX.

-Ben pocs peatges més hi ha a Espanya. I en alguns casos com en el cas de les radials de Madrid, com que no eren rendibles perquè disposen d’autovies gratuïtes, es varen rescatar amb els diners de tots. Seguint la norma del capitalisme mesetari que quan un negoci funciona, millor per a l’empresa, i si fracassa, doncs es tira de  diners públics.

-El desastre en que s’ha convertit circular per la principal autopista que creua de sud a nord el nostre País té moltes causes: no hi ha una carretera nacional N-2 i altres paral·leles amb alta capacitat. En alguns trams se l’havia qualificat de “carretera de la mort”. Les obres d’ampliació i desdoblament s’han eternitzat, de vegades a un ritme de construcció d’1 km per any.

-Mentre hi havia peatges a l’autopista, hi havia un cert manteniment de la via i un servei d’atenció a les incidències. Ara, com amb tot el que depèn del govern central, tot és pura deixadesa: res d’invertir a Catalunya. Model Rodalies. Model desastre. Model enderroc.

-Tothom sap que la gran concentració actual de camions a les que eren considerades vies ràpides és causat per la gasiveria de les autoritats de l’estat de no executar el corredor mediterrani, reclamat des de fa 20 o 30 anys. Els diners europeus es desvien per fer el “Corredor Madriterrani” origen i fi de totes les comunicacions del món mundial.

-Voler imposar un peatge ara és de cretins: d’acord que hi ha una directiva europea que proposa instaurar un sistema de pagament per a qui les usi. Però recordem que es pagava i s’hauria de pagar per circular amb rapidesa i seguretat. Algú creu que retornant als peatges es solucionarà alguna cosa i es podrà circular com abans? Comparat amb anys enrere, la població del territori ha augmentat, i també les importacions i exportacions, el turisme motoritzat, etc. I les vies de comunicació paral·leles continuen com estaven.

-Potser hi podríem anar afegint arguments. Però la qüestió més greu és una altra: no hi va haver cap veu al “Parlament” que li respongués d’una manera digna? Que li tirés en cara el càstig a que ens té sotmesos el govern central, el dels amics del “President”, que sembla haver adoptat cada vegada més el paper de l’escolanet de la Moncloa? Potser ens cal començar a preparar una escombra gegant i fer neteja a fons de tot l’hemicicle. I al dir tot, vull dir tot.