ALBERT CORTES MONSERRAT

La sentència del TJUE ha validat completament l’aplicació de l’Amnistia i dona pressa als Tribunals espanyols i la seva dilació per aplicar-lo. Per la seva banda els Tribunals espanyols ja han dit que fins la tardor no valoraran la sentència i per altra banda tant PP com PSOE no tenen cap pressa per la resolució del cas i molt menys per veure al President Puigdemont passejant pels carrers catalans en llibertat.

Junqueras ja ha dit que és una victòria política de l’independentisme i que demostra que els conflictes democràtics no es poden resoldre amb la violència, alhora denuncia que la judicatura no pot vetar els seus drets polítics que li impedeixen presentar-se a la presidència de les eleccions catalanes i ha reclamat que el país ha d’obrir una nova etapa centrada en habitatge, rodalies, llengua, sanitat o educació per posar uns exemples. Per la seva banda el President Illa avisa que l’amnistia ja és d’obligat compliment i en reclama l’aplicació diligent i integra, i valora la sentència com una bona notícia per Catalunya, Espanya i la democràcia, explicant que Catalunya ja ha decidit mirar endavant i la immensa majoria dels catalans aposta pel retrobament i la convivència deixant enrere la ruptura i l’enfrontament.

Les reaccions no aportan res de nou amb aquesta comèdia, Junqueras parla de victòria de l’independentisme, i discrepo totalment. La victòria de l’independentisme hauria estat complir amb la voluntat popular expressada en un referèndum que va dona l’aval a la independència i que hauria d’haver estat aplicada com marcava la llei. No una amnistia posterior com un perdó precisament a aquells que no van complir amb les seves obligacions i a altres persones que han patit una repressió que mai havia d’haver estat. Nomes el mou l’interès per seguir una carrera política que ja fa temps hauria d’haver estat acabada pel bé del futur del país, igualment que la resta de generació del 2017 per deixar pas a noves generacions, i que no s’han de centrar en temes que sense poder decidir i tenir les eines per fer-ho son paper mullat i ho sap perfectament.

El President Illa amb el seu cinisme demana una aplicació que el seu partit com deia no te cap pressa per accelerar i s’inventa que Catalunya mira endavant amb un retrobament, tot això havent respost a la voluntat popular amb la violència física i posteriorment institucional amb un 155 amb el seu aval que segons ell deu ser el que garanteix aquesta convivència per decret que ens pregona.

En definitiva una victòria judicial, no polìtica i molt menys a l’Estat espanyol i amb els nostres partits col·laboradors.

EL TJUE resol avui sobre la llei d’amnistia i dues sentències sobre l’1 O impulsat pel Govern i els CDR acusats de terrorisme. Passi el que passi tampoc tindrà cap efecte immediat per alguns dels encausats.

Mig centenar de repressaliats donaran avui un pas més en el seu via crucis particular. Alguns com el President Puigdemont o Toni Comin amb gairebé 10 anys d’exili a l’esquena i altres encara inhabilitats o ciutadans relacionats amb causes pel referèndum i els CDR acusats de terrorisme per les mobilitzacions. Els tribunals espanyols han retardat les diferents sentències de manera vergonyosa, com també han deixat la llei d’amnistia a la carta. Un procés judicial que tothom ha normalitzat quan és molt clar que es tracta d’una farsa monumental i que forma part del procés de violència policial amb el que l’Estat va respondre l’embat democràtic del referèndum i que posteriorment va seguir en la part institucional i la part judicial.

Aquesta autèntica vergonya gairebé 10 anys desprès i que ha afectat tanta gent amb el cost personal que això ha suposat és un autèntic atropellament a qualsevol dret personal i col·lectiu i una negació a qualsevol principi democràtic. Dit això la part de les víctimes sobretot les polítiques en tenen una part de responsabilitat elevada. Desprès de no culminar el procés cap a la independència i la fugida a l’exili, va haver-hi una segona negació per seguir amb un Govern sencer fora de Catalunya amb al repercussió que això podia haver tingut internacionalment i de problemes per l’Estat espanyol. Per rematar la jugada, alguns es van entregar a la justícia, cosa que a ulls de tothom dona entendre que admets haver fet alguna cosa il·legal o que la vols defensar quan no hi havia res a justificar, alhora valides amb la participació una justícia espanyola on li dones un aval que tots sabem no te. Per la part institucional, els partits van acceptar el 155 i van participar en unes eleccions fraudulentes per la qual cosa també van validar les mateixes, cosa que mai havien d’haver fet.

Posteriorment han seguit col·laborant amb les institucions estatals com si tal cosa i han acceptat una llei d’amnistia com si hi hagués un delicte perdonat. Tota una farsa i un relat que amb la seva col·laboració ha agafat validesa i alguns encara es pregunten com la societat ha permès això, quan s’ha trobat que no tenia qui la defenses ni des de fora, però sobretot des de dins.

La farsa de la llei d’amnistia.

El Parlament de Catalunya proposa tipificar com a falta lleu Orriols i Garriga pel seu comportament. Son dos casos diferents posats en el mateix sac i amb l’excusa perfecte per coartar la llibertat d’expressió.

Es podria arribar a la sanció econòmica. La comissió es va reunir a porta tancada i amb total opacitat per decidir que les actuacions dels dos diputats vulneren el codi de conducta i pensen modificar el reglament per endurir les sancions als delictes d’odi. Acusen Orriols d’assetjament sobre la diputada d’ERC Najat Driouech al dir que normalitzava la misogínia i el fonamentalisme islàmic pel fet de portar vel. Pel que fa a Garriga per la col·locació de cartells amb la inscripció de Companys assassí i vincular els socialistes amb drogues i prostitució.

Crec en primer lloc que si es vol sancionar dos diputats, no es pot fer en una sala tancada sense possibilitat de defensa dels acusats, com seria elemental en qualsevol estat de dret, ja que això genera indefensió total dels mateixos. En segon lloc s’intenta conjuntar dos partits com VOX i Aliança per interessos polítics que es veuen clarament i es posa en el mateix sac dos aspectes sancionables que no tenen res a veure. Garriga i els seus cartells de Companys assassí, president afusellat pel franquisme per cert son totalment fora de lloc i seria com per exemple cartells a favor de Franco, o lloar el nazisme, coses que s’escapen de la llibertat d’expressió i passen a ser ofensives i fora de tots els suposats valors d’una societat democràtica que han de ser sancionats. El cas Orriols parlaríem d’una cosa totalment diferent, dir el que ha dit sobre la diputada Driouech tots sabem que es cert, nomes és una operació de propaganda en aquest cas d’Esquerra per damunt de qualsevol valor occidental. El vel a Europa sabem que representa la submissió de la dona respecte l’home i la supremacia de la religió per davant dels valors i l’ètica més elemental.

En un Parlament normal i que defensi els valors de la societat que representa, hauria de tenim molt clar que hi ha coses que no es poden permetre i menys per miserables interessos polítics com seria el cas. El suposat delicte d’odi és precisament permetre aquest vel a la cambra, un insult sobretot a la resta de dones que ens representen. No es pot normalitzar i molt menys sancionar qui ho denuncia validant aquest món a l’inrevés que ens volen imposar per damunt dels criteris de la societat que representen.

El sistema protegit.

Una entitat espanyolista “Assemblea per una escola bilingüe”, traduït el feixisme espanyol de sempre va recórrer contra els rètols en català a l’escola i celebra la seva victòria per part del Tribunal Suprem.

La sentència obliga a retolar en castellà als centre educatius públics i concertats catalans. El Tribunal ha anul·lat la part del document de centres que establia la retolació dels espais dels centres s’havia de fer en català, occità i aranès. Ho justifica dient que s’ha volgut crear un ecosistema del qual el castellà quedés esborrat. Exigeixen una aplicació immediata i no descarta tornar als tribunals si no és així. De fet en primera instància el TSJC va mantenir la normativa ja que considerava que els rètols no formaven part de les classes. Ara el TS ho ha tombat ja que no és respectuós amb l’article 3 de la Constitució i una diferència de tracte injustificada. El Departament diu que no existeix el deure de retolar en castellà, sinó que simplement és contrari a excloure el castellà amb centres de fons públics.

Un nou atac sense treva del feixisme institucional espanyol amb la seva lluita per esborra el català de Catalunya des de fa més de 300 anys. El darrer espai on gràcies a la llei aprovada per majoria en el Parlament Català amb un sistema d’immersió lingüística mai prou vigilat però que mantenia la llengua en vida. Ara desprès de l’obligació del 25% imposat de castellà per anar fent recular el català, també obliguen als rètols del Centre fora de les aules també siguin en castellà no fos cas que algun alumne analfabet no trobi el seu grup. El Govern evidentment no mourà un dit i fa un joc de paraules per justificar el que tothom sabem que diu la sentència que es prou clara i entenedora i no admet dobles interpretacions. Aquesta és la resposta, tampoc podem esperar res dels nostres partits que sempre s’han preocupat més per disfressar les sentències i anomenar-se una mena d’herois de la llengua que evidentment mai han estat.

Crec que caldria dir prou aquests racistes lingüístics i el seu odi a la nostra llengua. Com diu el mateix Estatut, la llengua pròpia de Catalunya és el català, no cap altre. El sistema d’immersió ha funcionat fins ara estadístiques en mà amb competències en català i castellà correctes, per tant un model lloat que ara volen deixar en res.

El bilinguisme no existeix, és la imposició de la llengua dominant sobre la minoritària, si no hi ha factors de correcció representa la mort de la mateixa. Apart sabem que els espanyols, la majoria son monolingües i els únics obligats a ser bilingues son els catalans, ja hem arribat a la fi del camí.

Li podem dir ja xenofòbia.

El comentari de Mariano Rajoy, aquell que sembla podria ser el famós M.Rajoy sobre la selecció de futbol francesa dient que té un nivell altíssim, això sí, sense francesos ha provocat indignació a França i al Govern espanyol.

Suposo que algú li hauria de dir que independentment de l’origen de les persones la situació legal la marca el seu document identificatiu, també caldria dir que el color de pell tampoc marca la nacionalitat. De fet França ja han dit que son un país de diversitat on tothom és pot desenvolupar i trobar el seu lloc, rebutjant aquest odi metòdic que han d’escoltar. De fet és desmenteix fàcil quan es pot comprovar que 22 dels 26 jugadors van néixer a França amb orígens familiars diversos i quatre en altres llocs. També cal destacar la reacció airada d’Oscar Puente per part del Govern espanyol.

Crec que el tarannà de Rajoy és contradictori, bàsicament no considera francesos a molts jugadors pel seu color de pell i orígens, com si això fos un impediment. Alhora si que considera els catalans i bascs espanyols per decret i no aplica els mateixos criteris. Es a dir el seu racisme és selectiu depenen dels seus interessos, per cert els mateixos interessos del partit de Govern d’Espanya per molt que cridi.

Els catalans, concretament sempre hem estat tractats diferents de la resta i atacats constantment contra la nostra identitat, la nostra llengua i els nostres drets i desenvolupament. De fet avui fa 313 anys de la signatura del Tractat d’Utrecht que va provocar l’entrega de Gibraltar a la Corona Britànica i per part d’aquests la retirada de l’aliança austriacista contra l’eix borbònic i que va portar a deixar Catalunya que evidentment era tractada com un subjecte polític i que va acabar abandonada resistint encara fins el fatídic 1714 i on la historia hagués estat molt diferent amb l’ajut d’Anglaterra, una gran potència militar. Dit això que segur Rajoy no sap o no li interessa saber, sembla que no li molesti que a la selecció espanyola hi hagi catalans o bascs que segur alguns si tinguessin la possibilitat de triar no estarien en aquesta selecció. La hipocresia com es pot veure no te límits.

En definitiva, potser hauria d’aprendre que el que val per un lloc, val per tots igual, i el racisme a la carta nomes reflecteix alló que ja sabem. Molt més fàcil criticar allò extern que mirar-se el melic i veure el que tens a dins.

El racisme selectiu.

Finalment aquest instrument dels Governs anomenat CEO i que en principi hauria de ser totalment transparent, ha sortit i aporta unes dades interessants i que com a mínim marquen un canvi de tendències.

Pel que fa als futurs resultats electorals, el PSOE guanyaria amb 36-38 perdent pistonada, en segon lloc ERC 24-26 guanyant alguns escons, en tercer lloc irromp Aliança Catalana amb una pujada a 23-25 dels 2 actuals, Junts amb una baixada clara a 16-18, PP i VOX 12-13 en lleuger ascens i finalment Comuns i CUP 4-5 en lleuger descens. Pel que fa als lideratges el primer es que no els agrada cap 26%, no contesta 24%, Illa 18%, Orriols i Rufian 8% i Junqueras i Puigdemont 5%. Per últim el tema de la independència és redueix la distància i un 45% és favorable, puja 6 punts i un 51% contrari. La relació preferida amb un 36% seria Estat Independent, la xifra més alta des del 2019 davant el 30% comunitat autònoma la xifra més baixa.

Com sempre i amb totes les precaucions d’una enquesta com aquesta, si analitzem les dades podem extreure unes conclusions que en qualsevol Estat normal portarien conseqüències. Respecte els resultats electorals, el Govern socialista perd força i per tant no aprofita la seva gestió per augmentar el seu suport, és estrany que Esquerra que ha possibilitat el mateix Govern i que ha abandonat l’independentisme per fer de crossa socialista guanyi algun suport, seria un cas a estudiar. El tercer i gran notícia l’augment espectacular d’Aliança Catalana, aire fresc que per damunt de cordons sanitaris poc democràtics i missatges intensius amb el suport dels mitjans sobre extrema dreta i immigració. La realitat un discurs sobre la defensa de la independència i sobre la realitat migratoria i la temeritat de les polítiques que es duen a terme. La caiguda de Junts, fruit de les contradiccions internes, d’un lideratge que no va complir el 2017 i que el pas del temps a l’exili ha desgastat més enlla de la seva figura, la resta no es belluguen massa.

Per la valoració dels lideratges demostra que cap hauria de seguir i que ja estan amortitzats que un 50% sigui cap o no contesta hauria de fer caure la cara de vergonya a aquests personatges. Pel que fa a la independència, dades per l’esperança amb aquesta pujada que sembla que un cop passat el xoc del 2017 i superat la vergonya dels nostres partits aquests darrers anys, la societat civil no ha canviat.

En definitiva, l’independentisme segueix ben viu a la nostra societat, els nostres lideratges estan ja caducats fa temps i Aliança Catalana ha agafat el relleu per l’independentisme un cop vist l’engany de la resta, diria que això si que entraria dins la normalitat.

Les dades per l’esperança.

La jutgessa cita a declarar el policia espanyol que va agredir una docent en una vaga a València, se l’acusa de lesions amb agreujant de prevalença de funció Pública, contra la integritat moral i contra els drets individuals.

Com mostren les imatges i sense cap dubte, el policia empeny fortament per l’esquena una manifestant i la fa caure al terra de bocaterrosa, una docent jubilada de 68 anys que va patir una ferida a la barbeta amb dos punts de sutura i contusions al tòrax i la mandíbula on encara te dificultats per menjar. Segons la policia diu que és un ús de la mínima força reglamentària i una caiguda accidental. Donen el relat d’un tall de trànsit per part dels manifestants i una incitació per part de la docent que en cap cas és veu per les imatges.

Ens trobem davant un nou cas d’abús de les forces policials, les imatges no deixen dubte i la gran quantitat de vídeos enregistrats tampoc. Aquest personatge fa un us de la violència injustificat com si estigués per damunt del bé i del mal amb una dona que no suposava cap perill, simplement estava allà d’esquena participant de la protesta i que li ha ocasionat les lesions explicades. Com a funcionari en aquest cas policial no ha respectat els drets de les persones que teòricament ha de protegir i per tant no hauria de ser hàbil per seguir amb aquesta feina. Les excuses policials delaten el seu tarannà, una forta espenta no es cap caiguda accidental, això no és la força mínima i no és veu per enlloc cap incitació de la docent. Per tant fals, i no fa més que reforçar aquest concepte de règims dictatorials sobre que les forces de l’ordre son forces de repressió i coacció a la ciutadania, cosa que evidentment i sense cap transició pel mig en molts casos es segueix mantenint com ja hem vist molts cops.

Ordre fora de lloc

El món fa temps que ha convertit comportaments surrealistes en espectacle i consum pels joves. En aquest cas s’ha fet viral unes agressions gratuïtes a joves a l’Eixample de Barcelona com si fos un joc.

Efectivament, tot penjat i documentat a les xarxes, vídeos on es pot veure atacs grupals a diferents persones pel carrer sense cap motiu aparent. Joves de nacionalitat espanyola agredint diferents víctimes de manera covarda i sense sentit. La investigació dels Mossos ja ha portat que un dels agressors s’ha entregat i molts usuaris han començat a identificar altres joves que hi apareixen. Tot apunta que escollien persones a l’atzar al carrer i les atacaven en grup i sense justificació.

Aquests fenomens demostren com evoluciona el planeta. Aquests autèntics tarats sembla per diversió anaven pegant a diferents víctimes que es trobaven i sempre en grup per assegurar la jugada, tot per penjar les imatges per les xarxes i buscar visualitzacions i seguidors. La degradació humana no te límits i sembla que racionalment actuaven sota l’efecte d’alguna substància o directament el seu cervell te alguna tara greu. Crec que sigui una cosa o l’altra, no hi veig més explicacions mereixen un bon càstig i avaluar si son aptes per conviure amb la resta de la societat o han de ser apartats en algun centre amb algun tractament. La resta de la societat no te que aguantar aquests comportaments d’aquests indesitjables i patir unes conseqüències surrealistes d’unes accions totalment sense justificació.

No poden entrar per una porta i sortir per l’altra en una comissaria com si res. Les víctimes mereixen un respecte i no poden ser ignorades com si fos una anècdota. El sistema hauria de protegir a les víctimes i no als agressors, semblaria força clar però ja veiem que no funciona així. La convivència és clau en una societat i els valors i les normes de comportament per anar endavant han de ser una prioritat. Qui no pugui acceptar això evidentment no pot formar part de la mateixa.

Les xarxes i viure nomes per tenir seguidors al preu que sigui amb accions fora de tota lògica, bé sigui per la seva perillositat o tant surrealistes com el cas que explicava, forma part d’un tipus d’enfermetat mental que ha de ser tractada convenientment.

Un món boig.

Llegeixo que Caixabank, BBVA o Banc de Sabadell entre d’altres tanquen més de 900 oficines aquest estiu i concretament a Catalunya unes 330 sucursals entre juliol i agost amb els problemes que pot generar això.

Aprofitant els mesos d’estiu es realitzen tancaments per la menor afluència de clients i facilitar les vacances de la plantilla. Son sucursals properes entre si sobretot en grans ciutats, això cal sumar la gran reducció d’oficines que han quedat ja suprimides per sempre però com ens diuen les entitats estan pensades per minimitzar l’impacte als clients.

De fet, la Banca és un dels grans eixos del sistema capitalista i un negoci de grans dimensions on les persones pràcticament es veuen abocades en aquest establiments per inversions o estalvis, normalment amb unes condicions que no afavoreixen al client i uns interessos en augment per la butxaca del client. Alhora veiem com per contra els serveis han baixat, la reducció d’oficines a les ciutats, molts pobles que han de fer desplaçament per les seves operacions i sobretot la reducció de personal amb llargues cues i moltes de les operacions directament per caixer automàtic o app en els nostres mòbils. Un avenç lloable i fàcil però que hauria de tindre en compte que actualment a la nostra societat hi ha tres tipus de persones digitals. Els més joves que han crescut amb el mòbil a la mà i acostumats a fer tot online, la mitjana edat que ens hem adaptat al canvi i l’hem adquirit, i una tercera edat que excepte excepcions no han conviscut amb aquesta nova tecnologia i necessiten la presencialitat en les seves operacions. Precisament aquesta franja ha quedat oblidats i molts cops sense suports per poder fer qualsevol consulta o operació amb els seus diners.

En definitiva un sistema on hem vist rescats bancaris amb els diners de tota la societat, però quan les coses van bé veiem els beneficis milionaris i indecents molts cops a cada trimestre amb uns autèntics lobbys del sistema econòmic que ens domina. Si mirem Catalunya ja vam veure com algunes entitats que venien la seva catalanitat com un exemple, canviaven les seves seus i es posaven d’esquena a la societat que precisament amb els seus diners eren la clau de la seva empresa i beneficis, una hipocresia de grans dimensions.

Els autèntics controls del sistema.

El pas del Tour per Tarragona ha estat una oportunitat per visualitzar causes amb símbols visibles com la causa nacional catalana, però com sempre la democràcia mal entesa ha tornat a treure el cap en un Estat amb moltes mancances.

Efectivament, acusen l’alcalde d’enviar la brigada municipal a retirar estelades i pancartes de “Free Catalunya”, cosa que per cert es veu no van obeir. Aquests fets ja han provocat les critiques per part dels representants d’Esquerra i de Junts municipals amb l’argument de protesta pacífica i que la feina de l’alcalde és vetllar per la llibertat d’expressió de la ciutadania i no evitar la coacció.

Realment, el tarannà d’un Estat tant poc democràtic com l’espanyol es reflecteix en els seus representants, on el silenciar o imposar segons que amb un discurs uniformitzador per damunt del que digui la societat és el pa de cada dia. En aquest cas un alcalde del PSOE com Ruben Viñuales que no és ningú per eliminar segons que per si li agrada o no, simplement és un representant i es deu a la ciutadania. Suposo que és conscient que un cop avortat el procés democràtic de la independència, no vol dir que desaparegui per sempre de les nostres ments. De fet el problema segueix viu i ben viu amb letargia o no. Entendria fer retirar per exemple pancartes a favor de Hamas seria lícit retirar-les, encara que tota la colla palestina potser no hi seria dacord, però una causa pacífica i que fa 9 anys va ser validada en un referèndum per amplia majoria i avortat per la Dictadura del 155 espanyola i per la presa de pel dels nostres propis partits no seria de rebut i recorda altres règims que no son de rebut.

Per altra banda les queixes d’Esquerra i de Junts i els seus anhels per ensenyar aquests símbols de llibertat els hauria de portar a reflexionar amb el seu comportament el 2017 i fins ara que semblen oblidar quan els convé i que evidentment ha deixat totalment tocada la seva credibilitat.

Seria normal en qualsevol lloc del món que esdeveniments mundials com en aquest cas el Tour han de ser aprofitats per visualitzar queixes que prenen una gran dimensió i que la coacció i la mal entesa democràcia dels Estats intenta amagar com si per posar les coses sota l’estora, per art de màgia marxessin.

Res estrany i si bé no em sorpren aquestes actituds dictatorials, demanaria als nostres partits que oblidessin els gests anècdotics i fessin un exàmen de consciència de l’engany a la ciutadania que porten a la seva esquena.

Democràcia exemplar.

França finalment ha prohibit l’anomenat burkini a les piscines municipals, i dona un pas més en la defensa dels valors i model que la nostra societat la regeix.

El Consell d’Estat francès ha suspès el reglament que l’Ajuntament de Grenoble havia aprovat per permetre l’us del burkini a les piscines municipals, argumentant que la mesura vulnera els principis d’igualtat i neutralitat dels serveis públics. Volien eliminar les restriccions de vestimenta, però el Tribunal ha entès que era una demanda de caràcter religiós.

De fet la paraula burkini no apareixia en el decret municipal però tot feia indicar que era per fer una excepció amb el mateix. A les piscines franceses estan prohibides roba no dissenyada pel bany per raons d’higiene, com poden ser altres peces. Les organitzacions musulmanes ja han mostrat la seva disconformitat. França ja ha prohibit el burca o nicab en llocs públics i lluita contra aquests símbols religiosos i de submissió a la dona per motius religiosos.

Una mesura crec que dona idea de la maduresa d’un Estat que creu en la laïcitat pública i uns valors que no es poden transgredir per deixar que la religió passi per davant i que marca la defensa d’uns valors com a societat, alhora que dona un missatge a aquells que es volen incorporar a la mateixa i que lògicament han d’adaptar-se a la mateixa i no pas a l’inrevès com passa per exemple a l’Estat espanyol, no és coartar la llibertat, és defensar en aquest cas per raons d’higiene la vestimenta en una piscina d’us públic i que no pot ser transgredida per motius privats com pot ser la religió.

Trobem a l’Estat com clara vestimenta com burca o nicab que degrada a la dona és permesa sense fre quan alhora és defensa la igualtat home i dona en un clar exercici de cinisme institucional. Cal marcar la defensa dels valors occidentals com una mesura normal on qualsevol que es vulgui integrar a la mateixa ha de complir. El mateix que ens passaria si nosaltres anessim a terres musulmanes. Res estrany i que ha de fugir d’aquest discurs de que tot és racisme de l’esquerra més nociva. Segons quins comportaments no tenen cabuda i no poden ser permesos en la nostra societat i el respecte a la dona seria un i la religió com un fet privat un altre pel bé de la nostra convivència.

Protecció dels valors.

Aquest nou invent sorgit d’Esquerra, anomenat Esquerra Democràtica, no deixa de ser una vella estratègia dels partits d’un sistema caducat per seguir la farsa, tal com diu la Montserrat en el seu article nomes cal veure qui ho encapçala, gent que te una trajectòria que te de tot menys de sang nova i molt menys de novetat. Crec que la ciutadania no es mereix aquesta burla continuada i si una regeneració democràtica real.

Què és Esquerra Democràtica?

Montserrat Dameson

Carles Campuzano viu de la política —amb un càrrec o un altre, amb un partit o un altre— des del 1987. Francesc-Marc Álvaro fa mitjans més o menys des de la mateixa època —sempre amb el propòsit d’asfaltar el camí als convergents— i és diputat per ERC a Madrid des del 2023. Ja em disculpareu, però que aquesta mena de perfils pensin que allò de políticament innovador que necessita el país són ells em fot petar de riure. Ara s’han empescat Esquerra Democràtica, una organització amb unes aromes de 2005 indiscutibles; una cosa tan vintage, tan de regidor per CiU d’un poble de cinc-cents habitants que ha après els mots pragmatisme i tacticisme i els entafora en qualsevol context, tan de reaprofitar el diccionari d’eufemismes d’Artur Mas, que penso que paga la pena d’analitzar.

Per poder dur a terme l’anàlisi en qüestió, i aprofitant l’avinentesa que els nostres nous lideratges no fan ni el gest de dissimular la fossilitzamenta, ens atendrem a les declaracions concedides a l’entrevista de La Vanguardia. Una entrevista, per cert, que Campuzano publica explicant que “Catalunya necessita ampliar el seu espai central de progrés i sobirania. Amb diàleg, rigor i voluntat de construir majories”. No sé si comenceu a intuir per on va la cosa, però jo diria que la parla d’autoconsum i l’ambigüitat de la proposta en si ja apunten maneres: és la mena de consigna que ni interpel·la, ni fa trempar ningú, amanida amb el llenguatge privat de qui fa massa anys que es pensa que quedar per dinar és treballar.

Bé, ara sí, anem a l’entrevista. “Identifiquem que el pilar que hem d’ajudar a enfortir és ERC”, diu Campuzano, però enlloc s’hi llegeix ni una engruna d’autocrítica sobre com el partit ha arribat fins on és. Suposo que, quan al 324 es refereixen a si mateixos com “un espai de síntesi que fuig del soroll i de la nostàlgia”, fan servir la nostàlgia per evitar retre comptes. Expliquen que no volen fer un partit, ans “una cosa més flexible”. Una mena de think tank que, anant bé, també els permeti arreplegar peles públiques. No cal ser una llumenera de la política per intuir que aquest és un moviment intern bastit per contrarestar la poca dissidència que queda a ERC després de les purgues que ha executat Junqueres: Gabriel Rufián i el cercle d’adoradors que s’ha fet a mida. Un diputat amb qui, per cert, Francesc-Marc Álvaro comparteix grup parlamentari. Tampoc cal ser una llumenera de les relacions socials per intuir que entre aquest parell la cosa no marxa gaire fluida. A l’entrevista, Marc Álvaro camufla l’acidesa de virtuositat. Diu: “Rufián és un fenomen des del punt de vista de la comunicació política i té capacitat per llançar propostes no sempre compartides per la direcció”. Una “capacitat” sobre la qual Marc Álvaro procura no fer cap judici perquè no vol aixecar pols, però en l’esforç per destacar les virtuts del seu codiputat s’hi llegeix un ressentiment latent.

Esquerra Democràtica és el tel que l’oficialisme de partit estendrà per desfigurar l’estira-i-arronsa amb Gabriel Rufián si la cosa escala. Servirà per vestir de política una lluita d’egos en què una part ha engreixat l’altra per pur interès electoral fins que no l’ha poguda dominar. Un fals torcebraç entre confederalisme i independentisme, també, tal com apunta Campuzano: “És estrany buscar aliances en clau confederal quan ets d’un partit netament independentista”. Bé, “netament independentista” quan els interessa, afegirem. Esquerra Democràtica servirà per pintar de distància ideològica allò que finalment ha acabat esdevenint una distància personal.

M’he pres la molèstia de llegir l’entrevista a La Vanguardia, de mirar l’entrevista al 324 i d’escrutar què hi diuen els dos implicats perquè penso que, en favor de l’alliberament del país, de la mena d’idees que ens han de permetre esmenar i aprendre dels errors del passat, i de la cultura democràtica a què aspirem, el reciclatge de personalitats polítiques que apel·len a la renovació en primera persona no és tolerable. I no ho és, sobretot, quan l’espai polític que representen i, en el cas de Campuzano, l’espai polític de què va formar part abans de ser a ERC, són corresponsables del desastre que ells mateixos diuen voler contribuir a reconstruir.

Tot, és clar, sense admetre-hi la seva responsabilitat: “hi ha molts orfes a Catalunya, gent molt jove que es va implicar en el procés, que no es va vincular a cap partit i que té ganes d’una cosa nova”, diu Marc Álvaro. Com de desconnectat has d’estar de la vida política del país, de l’ambient ideològic que respiren els joves i de les prioritats de la gent per creure que aquesta cosa nova és Francesc-Marc Álvaro? “A l’espai progressista el principal partit ha tornat a ser el PSC i estem convençuts que aquest espai necessita una hegemonia sobiranista i no sucursalista”, diu Campuzano. Com si no hi tinguessin res a veure. Com si no els haguessin obert les portes de bat a bat. Com si no n’haguessin legitimat l’autoritarisme per justificar unes aliances progressistes que deixessin Junts al marge. És collonut, això d’Esquerra Democràtica: ells només passaven per aquí. Si hagués hagut d’inventar-me un artefacte que materialitzés la mena d’actitud política que manté Catalunya presa d’ella mateixa, no ho hauria fet tan bé com ells. Són els de sempre fent el de sempre, ara a mercè d’una escaramussa de partit diferent.