El dos de juliol la temperatura no afluixa, de cap manera, és Sant Procés, encara que semblaria un Sant mort, com ho semblaria la independència, però res d’això, res de res. Ara tota cuca viu, que és estiu, fins i tot els independentistes irredempts vivim, incombustibles. Baixe a la ciutat, passe un tràmit de sang, m’acoste a l’escola i agafe una tria de llibres per a la parada del festival folk. L’escola fa estiu també, amb els xiquets, però els mestres sembla que porten la feina endarrerida, ves si me’n trobe treballant-hi. Carregue unes caixes de llibres que són una donació per a la biblioteca del Micalet, que havia fet una crida de solidaritat. Torne al poble a partir dels trenta-tres de temperatura, colps de trenta-cinc. No podem queixar-nos encara, malgrat que passarem una altra nit tropical.
Agafe el mòbil per comunicar una incidència al segur de la casa nova, per explicar-los que fa vint dies que els havia avisat d’una avaria. Vint-i-dos dies exactament. A la web diuen que en una hora es posarà en contacte un tècnic, que a molt tardar enviarà un expert en vint-i-quatre hores. Que en tres dies hauran resolt l’avaria. És el problema de confiar amb espanya. La mateixa cançó de sempre. Vint dies i ni resolta l’avaria, ni l’expert ni el tècnic no hi han aparegut. Jo havia contractat el segur en una empresa valenciana, però aquests deleguen els segurs en una empresa espanyola, i ací s’ha acabat el món professional per entrar de ple en l’amateurisme. Així que després de descansar, de deixar que el sol repose cap a ponent, agafe el mòbil de nou: avaries?, doncs mire que… com?, ah que m’enregistraran la telefonada?, d’acord, cap problema, així podran comprovar on arriben de lluny, aquests serveis telefònics de marejar la perdiu i no resoldre una fava. Això ho ha enregistrat?
Resum de la història del mòbil i l’empresa asseguradora RGA:
si és per comunicar una avaria, marque l’1, si és per… després de tres intents es posarà Isabel, que a la segona vegada ja em parla també en català. Me fa donar-li totes les dades que ja tenen, diu que té la meua fitxa davant, que ara comprovarà què ha passat amb la meua notificació d’avaria del 10 de juny. Em posa una música metàl·lica i cada trenta o quaranta segons, Isabel me diu que espere que no penge, això passarà tres o quatre vegades més quan de sobte es posa una altra veu al mòbil, que em demana qui sóc i què vull… Passe’m amb Isabel, que és qui m’atén. L’home no em fa cas, ja m’ho temia, i em diu que m’identifique. Torne amb les dades personals, el número de la políssa, el resum de què passa, aquesta vegada la llengua de l’altra banda no és la meua, el xicot no acaba d’entendre’m els números, ni la meua explicació que això ja ho he passat abans, però el dia de la marmota encara no s’ha acabat. Antonio, que és ara qui me parla, diu que la conversa s’enregistrarà, per seguretat, i que ara comprovarà la meua fitxa i com és que l’avaria no s’ha resolt, que no penge… Vuit minuts de músiques creminals, aquesta vegada no dirà ni una sola vegada no penge, esper un moment, en arribar als deu minuts, potser dotze, la comunicació es talla. I la paciència també. Torne a marcar, torna la veu de si és per comunicar una avaria, l’1, si és per veure què passa amb la notificació d’avaria el 2, si és… A la tercera vegada, em toca la campana Roberto, que diu que ell no entén res de res el català, que si puc…, no, el talle en sec, no puc! i no vull! Li dic abans que acabe la seua mala praxi de pensar que tots som rucs espanyols: passa’m amb Isabel!, como?, que me passes amb Isabel!! Espere un moment, diu en espanyol, ara cercaré un operador que puga entendre’l, i torna la meravellosa música d’espera il·limitada, infinita, odiosa… Si tens un ganivet gros, i davant tots els robertos i antonios, fas sang, i a cagar tant de romanç i tanta empresa valenciana que subcontracta serveis perquè són incapaços de pensar que nosaltres sols no podríem viure molt millor sense tanta incompetència, d’allà i d’ací.
Però ho torne a provar, torne a telefonar, que si són rucs podran aprendre de rucs, i ara una veu grossa de dona m’indica que les línies van molt carregades, que els operaris no me podran atendre fins a molt més tard, que telefone en passar una estona. Aquella llengua incompetent i inútil de sempre, ja ho deveu saber.
Els jutges espanyols ací ho tindrien fàcil per a posar zeros, molts zeros, i que passen a primera fila universitària tots els inútils que els llepen els ous per sota els ponxos judicials on amaguen la vergonya de les lleis franquistes.
Ahir, l’ultim jorn del Folkestiu 2026 va carregar sobre l’emoció del teatre, amb els incombustibles Vicent i Teresa, amb la música en directe de Laura i Eva, tots plegats rodamons, de Rodamón teatre. Són d’aquelles companyies que són un miracle, un regal d’aquest país, de córrer places i pobles, d’oferir amb garantia un espectacle tan honest, sincer i farcit de l’encanteri de la paraula, del ritme assaonat, d’una lliçó de cultura majúscula, que el públic agraeix i els artistes ens ho tornen amb escreix. De la saviesa popular, que deia Vicent que atresorava la seua iaia, ens regala moments sublims, si ja tens una certa edat i ets agraït. Ves que feia calor a les set de la vesprada ahir a la plaça del Mercat, però allò pagava qualsevol reguiny, saber que vam viure un dels moments únics d’aquest festival com més va més ferm i de nom propi. Rodamons cada any a Bétera, sinyors, perquè de les joies de l’art nascut de la paraula i de l’encanteri de dir-la tan bé, caldria un motlle de per vida, perquè no s’acabés mai. Per molts anys.