ALBERT CORTES MONSERRAT

Otegui proposa uns Governs al País Basc amb PNB i PSOE, per alçar un mur antifeixista on posa el PP i VOX com exemples sense diferències entre un i altre.

El líder d’EH Bildu ha obert aquesta porta per compartir lideratge en les institucions prenent com a referència l’executiu transversal de la Guerra Civil i obre la seva formació amb governs amplis on hi ha exclosos sectaris i autoritaris. Va recordar el primer Lehendakari de la historia Jose Antonio Aguirre que va conformar un Govern amb comunistes, socialistes i dues families abertzales. Volen fer un mur antifeixista, republicà, abertzale, feminista i socialista. Cosa que ha batejat com un mur democràtic i popular davant els temps foscos actuals i combatre la dreta.

Una nova manera de fer el joc al sistema podrit espanyol. Realment no miren més enllà dels vots a aconseguir per cada formació i els espais de poder dins aquest mateix sistema i no miren els objectius principals de cada formació. La coartada de l’antifeixisme proposant Governs amb el mateix en referència al PSOE, com si aquest no fos una amenaça real i directa i un instrument de la falsa Transició per aquesta comèdia democràtica espanyola. No va d’ideològies. PP i PSOE son els dos elements dels sistema antidemocràtic espanyol, els dos competeixen per veure qui te més casos de corrupció dins el seu interior, els dos defensen una democràcia on no hi ha alternatives i si imposició com el 155 i els dos son profundament anticatalans i anti diferències sigui la que sigui. La història els delata. Son dos cares de la mateixa moneda.

Otegui amb excuses barates d’antifeixisme, feminisme i republica o socialisme, no pot oferir aquest parany que res te a veure amb els anhels d’independència que haurien de defensar pel País Basc i on davant tenen i tindran el sistema espanyol encapçalat per PP i PSOE, posar aquest darrer com a Republicà, quan és profundament monàrquic és una burla i posar-lo com a socialista quan no aguanta cap comparació amb partits social democrates europeus seria per riure. Això no és socialisme ni res, és una eina del sistema corrupte espanyol a mode del poli bo i poli dolent i on els nostres falsos partits independentistes pels seus propis interessos o per incompetència i col·laboren com si tal cosa.

La comparació amb la Guerra Civil no seria possible, primer que va fracassar i segon que el context no te res a veure amb l’actual i el de desprès de 40 anys de franquisme i gairebé 50 de falsa democràcia. El mur és entre feixisme i independència, no entre el mur dreta i esquerra.

La mala direcció.

El conegut i teoricament de prestigi periodista Iñaki Gabilondo presenta ara “La gran aventura de la lengua espanyola”, un documental del recorregut històric i evolució de la llengua espanyola, i on ha dit barbaritats que ofendrien a qualsevol.

Com deia vuit capítols on repassa aquesta història des dels origent a l’Edat Mitjana i el segle d’or fins a l’arribada al continent americà, el llenguatge juvenil o la intel·ligència artificial. De fet arran de la colonització americana, el periodista ens diu “La conquista española, en contra de lo dicho y aceptado tradicionalmente, no impuso a los amerindios el aprendizaje del castellano, ni su utilización fue obligatoria a ninguno de los reinatos, capitanias o audièncias del nuevo mundo. Ni proscribio la utilización de las lenguas indigenas, sinó que se llevo a cabo una tarea de conservación y salvamento, la mayor en la historia de las colonizaciones”.

Cal tenir molta barra per dir una cosa així, un periodista al servei del PSOE que es capaç de dir aquestes barbaritats com li ha contestat Oscar Andreu, si fa troles d’aquesta magnitud que no haurà mentit en 6 decades al servei de la Falsa Transició espanyola i la seva farsa.

Un Estat sense vergonya amb aquests sicaris dels mitjans informatius i uns relats de fantasia per justificar el que la historia desmenteix. Dir que la conquesta espanyola americana, que tothom sap que va ser sanguinaria i d’imposició total amb la llengua i la religió com a banderes, que ara algú ens digui que mai va ser així. Suposo que els hi preguntin als Estats afectats americans i com saben d’aquesta època fosca de la seva historia. Tampoc cal anar molt lluny, Catalunya ja sabem que el primer que van fer es el Decret de Nova Planta i la persecució de la llengua que per cert segueix en els nostres temps adequada a l’època que vivim.

Parlar de conservació i salvament de llengües, quan han arribat a inventar una llengua com el valencià simplement per dividir la unitat del català, ès una burla intolerable. Precisament fer aquest documental en una cadena pública, o sigui pagada amb els impostos de tota la societat per deixar anar aquesta propaganda del règim hauria de ser sancionable, i aquest suposat periodista col·laborador censurat definitivament, però això es l’Estat espanyol i tots sabem sobre els pilars en els que esta fonamentat.

Sense vergonya.

El Tribunal Suprem ha condemnat Abalos a 24 anys i Koldo a 19 anys pel cas mascaretes i més enllà de la sentència, és una impugnació en tota regla a un sistema podrit i corrupte hereu del passat que mai ha canviat.

Segons el Tribunal la condemna a l’exministre i exsecretari, número dos del PSOE José Luís Abalos dona una idea de la corrupció pública i ho qualifica com a devastador, atès que la corrupció erosiona els fonaments de l’Estat democràtic i la confiança dels ciutadans amb el sistema. La idea del poder democràtic exercit en benefici de la ciutadania salta pels aires i dona una pèrdua de legitimitat i distorsió amb un benefici clar dels interessos particulars. “El concepte de corrupció es formula com a tota violació per part d’un individu de les regles que regeixen la seva activitat amb l’objectiu de procurar per a si mateix, o per a un tercer, un avantatge de qualsevol mena que no podria assolir si hagués actuat de conformitat amb l’ordenament”, explica la sentència.

Realment és així, però amb una sentència no n’hi ha prou sinó és desemmascara la farsa de la Transició d’un sistema dictatorial i de favors a una Democràcia exemplar com no paren de repetir. Les estructures son hereves dels mateixos i la comèdia de crear uns partits que es vagin repartint el poder però tacats des del començament i fets per mantenir l’estructura podrida va sortint a la llum sense remei. Abalos va ser l’encarregat de defensar la moció de censura a Mariano Rajoy i denunciar els casos de corrupció del Partit Popular que la van dur a terme, ara uns anys més tard veiem que tot era una hipocresia i aquests mateixos càrrecs son per ell amb diversos càrrecs provats i sobretot el negoci de les mascaretes agreujat per aprofitar una època de patiment per la societat com el Covid sense cap vergonya i per damunt de tot, cal ser molt miserable.

La veritat, és que com sempre he dit això en un Estat normal hauria de provocar la caiguda d’un Govern i eleccions immediates, però com veiem a l’Estat espanyol, el partit ara en el poder segueix com si res amb el suport de les seves crosses i encara parlant de les bondats de l’esquerra en aquest cas en contrast amb el que vindria. Un sistema que es retroalimenta i on tots busquen aquest benefici particular i de partit per seguir donant benzina al sistema que ningú vol canviar i que hauria d’allunyar la societat del mateix.

Corrupció estructural.

Si Catalunya vol arribar a la independència, està clar que la mateixa recepta que el 2017 no funcionarà, no cal ser gaire espavilat per veure això. Hi ha coses que van fallar i per tant cal rectificar les mateixes per arribar al final.

La principal cosa que va fallar son els nostres partits que deien ens portarien a la llibertat amb frases com de la llei a la llei, llibre blanc de l’independentisme o estructures d’Estat ja preparades. Una mentida rera l’altre. De fet ni van tenir mai la més mínima intenció de fer les estructures d’Estat com vam veure, sabien que de la llei a la llei era un impossible i més amb un Estat com Espanya, calia un trencament i una nova legalitat com s’ha vist i sobre el llibre blanc, una gran obra però que nomes va quedar en la teoria, i el que feia falta arribat el moment era posar-ho en pràctica, una cosa que com vam veure no estaven disposats a fer de cap de les maneres. Davant això alguns segueixen insistint amb aquests partits que posteriorment s’han comportat com si res hagués passat col·laborant amb el 155 i la governabilitat espanyola com si res.

Entregar el Govern al mateix 155 amb Salvador Illa al capdavant i deixar la independència al calaix i el referèndum com una anècdota que no volen recordar, ja que no volen reviure la vergonya de la seva resolució del mateix. Els mateixos que ara per xarxes insisteixen a criticar segons quins fitxatges d’Aliança Catalana amb passat espanyolista com una cosa greu, i no se n’adonen que cal fer coses diferents al que ja hem fet, cal una majoria que com anhel o com a mal menor voti la independència i la vulgui, alguns de cor i altres per no veure com la nostra societat es converteix en una cosa totalment diferent i amb uns valors tacats per la invasió migratòria permesa i aquest fet que defensen amb normalitat els partits abans descrits ens obre una alarma que cal intentar aturar si no volem complir el somni humit espanyol, la desaparició de la nostra identitat com a poble.

Com sempre cal pensar en el país i no amb ideologies de pa sucat amb oli que no poden anar per davant d’ell. Cal pensar amb les generacions que vindran i que els hi deixarem, i per tant cal reaccionar i fer un canvi de rumb que ens porti respostes diferents i sobretot cal tenir memòria que sembla ha desaparegut.

Un nou ordre.

El Tribunal d’Estrasburg avala 25% de castellà a l’escola catalana i no admet la demanda d’Òmnium contra la discriminació de la nostra llengua.

La mateixa ens diu que la decisió dels Tribunals espanyols no deroga la política lingüística de l’Escola, nomes augment el castellà en una o més assignatures sense modificar la preponderància del català i no admetent les famílies catalanes que quedaven en desavantatge al canviar el sistema de llengües escolar. Per altra banda considera que prohibir l’ús del castellà privaria als ciutadans espanyols del seu dret a ser educats en la llengua nacional i per preservar el principi d’unitat del sistema educatiu. Òmnium parla d’una llei de model lingüístic que emana d’una llei del Parlament amb el 85% de suport i que es troncal per la defensa del català i que amb el pretext de defensar els drets d’una minoria volen acabar amb la immersió. El Govern per la seva banda crida a la calma i assegura que la sentència no te cap impacte.

La realitat, és la intenció de l’Estat per afeblir la nostra llengua, just en l’únic àmbit on es trobava protegida per la llei d’immersió lingüística com diu Òmnium amb una llei del Parlament amb un ampli consens de país i sense cap problema on ha portat uns resultats any rere any que han donat que els nostres alumnes surten amb unes competències de llengua castellana millors que la majoria de comunitats espanyoles monolingües, una dada que sembla no interessa amb aquesta minoria que viuen entre nosaltres. Aquest 25% per llei evidentment és un atac més de grups ultres que fan la feina bruta a l’Estat d’eliminar la nostra llengua i de pas passar per damunt dels drets de la gent autòctona d’aquí que es veu privada del seu dret d’estudiar amb la llengua pròpia del país, uns drets que poden ser trepitjats i que evidentment la Constitució espanyola no contempla ni li preocupen.

Una minoria que viu aquí de pas, és això una minoria i aquí o en qualsevol lloc del món no pot fer canviar el model de llengua a l’escola pel seu gust, crec que es prou clar. De totes maneres la defensa del català sempre poc valenta de les nostres institucions ha col·laborat amb aquestes entitats o partits fets amb l’única finalitat d’acabar amb la nostra llengua sigui com sigui i al preu que sigui. Crec que els Tribunals europeus en aquest cas no han valorat prou això i nomes fets subjectius.

Una llengua oprimida.

Escoltem el Ministre Marlaska felicitant Mossos i Policia espanyola per expulsar els cantaires de la Sagrada Família, i veiem el nou fitxatge de Niubó per la Conselleria d’Educació, que fa vergonya aliena.

Efectivament Marlaska celebra haver garantit l’ordre públic i no vulnerar la llibertat d’expressió amb un operatiu amb la màxima discreció possible que ni tant sols els espectadors van percebre, recordant que hi havia prohibició expressa del degà de la Catedral perquè durant els actes eclesiàstics no es mostressin símbols ni expressions de caràcter polític. Per la seva banda la Consellera Niubó fitxa per la secretaria de Millora educativa del Departament un regidor del PSOE-C de Rubí, En Víctor Garcia Correas que va defensar el febrer de2025 que català, valencià i mallorquí eren llengües diferents, o sigui negant la unitat de la llengua catalana. Ell mateix va assegurar que no es pot fer una visió protoimperialista de la llengua, ja que sintàcticament tenen diferències grans. Per cert unes paraules que fins hi tot van obligar al seu partit a desmarcar-se de les mateixes i vincular-ho a dretes extremes.

Pel que fa al primer cas, tots sabem quin historial te Marlaska i la seva relació amb les tortures, per tant el seu concepte de llibertat d’expressió és molt diferent i per cert restrictiu, per cert la discreció en que es va fer l’expulsió és veu que es un plus per amagar aquest atemptat d’un Estat antidemocràtic. Parla de prohibicions a símbols de caràcter polític quan vam veure banderes espanyoles que és veu que no son un símbol, però cantar Els Segadors si. Un Ministre exemple del tipus d’Estat que parlem i el seu tarannà repressiu.

En segon lloc, Niubó crec no ha valorat que fitxar un personatge per la millora educativa amb aquest nivell d’incultura filològica i de desconeixement de la realitat total. Una persona que ens diu que valencià o mallorquí no son variants dialectals del català o te un gran odi a la nostra llengua o queda inhabilitat per qualsevol càrrec, segurament les dues coses son certes, tota la comunitat filològica i la història no estan equivocades, i ell evidentment sí. Apart amb els equilibris que va haver de fer el seu partit en el seu dia per dissimular una opinió simplement política i interessada, sembla increïble que ara és faci aquest pas i denota quin nivell volem donar al Departament d’Educació i quin grau de defensa de la llengua surt de les nostres institucions.

Personatges.

El sistema espanyol un cop més ha fracassat. La democràcia enterrada i pendent del Govern de torn i les seves prioritats i enganys per burlar el mateix i de pas la societat que l’ha escollit. Elisa Beni amb el seu article explica perfectament com burlar la cambra i el poble que l’ha escollida amb excuses de mal pagador i tergiversant qualsevol alternativa encara que sigui en una realitat paral·lela que es el que es dedueix de les respostes donades.

Sánchez emmordassa el Parlament espanyol
Elisa Beni

Una democràcia no consisteix només a votar cada quatre anys. Una democràcia parlamentària gira, com el seu propi nom indica, al voltant de les cambres. Sánchez és un president la legitimitat del qual procedeix de les cambres, el suport de les quals ara ha perdut, i d’aquí la seva por immensa que quedi legalment retratat en una votació reflectida en acta que ja no té aquest suport. Li fa tanta por —amb raó, perquè seria una evidència no només nacional, sinó internacional— que ha decidit emmordassar el Congrés mitjançant una argúcia absurda que li desmunta no un lletrat, sinó una criatura de pit.

La jugada plantejada per Junts i assumida pel PP és molt bona. No sé per què, m’agraden les jugades legals imaginatives tant com em repel·leix la seva paralització amb males arts. Deu ser perquè em considero una demòcrata lleial i comprenc que el cor del sistema no està en un palauet ni en un cèsar, sinó en la voluntat popular expressada pels seus representants. Aquest incident no és sinó la demostració que a Sánchez la democràcia se li fa petita, i això, senyors meus, és una cosa que angoixa.

Tots sabem que per a enderrocar un govern la Constitució només permet una moció de confiança constructiva, i que la incompatibilitat d’electorats de tots els grups que ja saben que no pot continuar al poder algú ofegat per aquesta marea de corrupció i manipulació institucional, la bloqueja. Aquesta és l’única força de Sánchez. Gairebé com si la teva parella continua amb tu perquè no té més opcions i tu ho acceptes. Aquesta és la proposta que ens fa als electors i als nostres diputats: empassa-t’ho tot perquè no hi tens més remei. Una altra cosa són aquells que han decidit unir-se al jou de la corrupció i el descrèdit com a bons bous. Ja s’ho faran. El prestigi no és un impermeable; és irreversible.

Junts i el PP pretenien, mitjançant esmenes, que es votés a la cambra instar Sánchez a convocar eleccions: “Instar el president del govern espanyol a proposar la dissolució de les Corts Generals i a convocar eleccions d’acord amb la prerrogativa de la legislació vigent, atenent el caràcter polític, sense vinculació jurídica, d’aquesta iniciativa”. Ho copio literalment perquè es vegi que no només són dolents, sinó que són ximples i ens ho volen fer a tots. Vista la jugada, intel·ligent i imprevista, a la presidenta del Congrés se li devien estrènyer tots els esfínters, que són més de quaranta, i va decidir reunir la Mesa del Congrés… per WhatsApp, i en una ronda de xat aconseguir l’opinió majoritària dels seus i de Sumar que aital votació no es pot produir “perquè envaeix competències constitucionalment reservades al president del govern espanyol”. Però xaiets obedients, on diu en aquest text que convoquen eleccions, que és la prerrogativa, si el que diuen és que li demanen o l’urgeixen a fer-ho ell, que és qui pot fer-ho? La por no els permet ni tan sols rumiar el que diuen? Saben que més de 184 vots haurien fet costat a aquesta situació i haurien palesat que Sánchez governa sense suports, que no podrà aprovar res pròximament i que la seva fantasia que encara pot convèncer uns i altres perquè li donin suport només és un somni de Bolaños.

Per aquesta mateixa regla de tres, no es podria reprovar un ministre, ja que la prerrogativa de nomenar-lo o destituir-lo és pròpia del president. Encara més, fa un any i poc, Junts va presentar una altra PNL per instar Sánchez a presentar una moció de confiança. Fixeu-vos-hi, atropellant les prerrogatives de president, que és l’únic que pot decidir fer-ho. Ironia on. La diferència és que aquella es va votar perquè va negociar alguna cosa a canvi. És a dir, la legalitat es basa en si Sánchez en treu profit o hi surt perdent. Pura essència democràtica. Per no repetir que això no hi ha qui ho suporti, que ja no són uns lladres, uns puters i uns aprofitats, que ara és el mateix partit del govern extorsionant, sotjant i amenaçant jutges, fiscals i policies per aconseguir la impunitat. Que és la sospita que la nostra política exterior hagi estat una casa de barrets. Que és que Sánchez ja hauria d’haver dimitit, pel cap baix, seixanta vegades, si conservés una mica de vergonya i de respecte per la democràcia i pel poble sobirà.

Així que les cartes són sobre la taula. Si la democràcia és comparable a un joc al qual tots volem jugar eternament, ja tenim clar que a Sánchez no li fa res endur-se la pilota a casa quan les coses no li agraden. Molt preocupant. Al meu últim llibre (Cómo matan, a mordiscos, nuestra democracia. La Esfera, 2026) ja vaig analitzar l’ús de les anomenades tàctiques dures constitucionals (Constitutional Hardball Tactics) per part d’aquest govern: accions aparentment legals, però contràries a l’esperit de la democràcia; moviments que aparentment respecten formalment les regles, però les exploten o reinterpreten fins a buidar-les de sentit democràtic.

Davant una jugada com aquesta, contra la qual es recorrerà, però que ja ha ocorregut, la portaveu del govern espanyol només ha pogut donar el seu gran argument per continuar aferrats a un poder sense suport real, només formal: “Entre les metes, continua havent-hi com a objecte central i permanent elevar el nivell de vida dels espanyols”. Per això no aixequem el cul. Ah, no, perdó, que això ho va dir Franco en el discurs de Nadal del 1955! El que ha dit la portaveu de Sánchez ha estat: “Busquem millorar la vida de la gent i això fa que valgui la pena continuar endavant”.

Vinga, antifeixistes, a gaudir!

La Rambla del Raval de Barcelona sembla fora de control i les baralles amb matxets, pals i altres objectes formen part del paisatge com si ens trobéssim en una part perillosa del planeta, i crec la responsabilitat dels nostres Governs no està ben exercida.

Diumenge un atac a un Restaurant com deia amb matxets i ahir una nova batalla campal al mateix establiment. Una dotzena de persones amb el resultat d’un ferit que apart va ser robat aprofitant el seu estat. Els mossos van detenir el lladre el qual no s’ha facilitat la nacionalitat. Per les investigacions fetes son baralles entre grups ètnics i saben que en el restaurant pakistanès hi va haver discussions amb persones algerianes que van acabar amb llançament de cadires i baralla campal. Es nomes un exemple dels molts que van passant i que provoquen el pànic entre els veïns i gent robada o ferida a cop de ganivet.

Crec que en la societat que vivim això és intolerable. La pèssima gestió de la immigració amb carta blanca per tothom estem veient no seria la millor solució i permetre aquestes baralles a cop de matxet com si fos la selva hauria d’acabar amb aquests salvatges o expulsats del país si han vingut de fora o entre reixes. La societat no pot permetre que aquests delinqüents converteixin els nostres barris en batalles campals sense cap control. Saben perfectament quins son els llocs més conflictius i cal actuar per erradicar una inseguretat que deixa els nostres impostos a la brossa i sense cap mena de protecció.

Son temes que cal abordar-los com els ja coneguts carteristes que han entrar mil cops a la presó per una porta i sortit per l’altra i continuen operant amb centenars de possibles víctimes indefenses cada dia. Una societat nomes funciona si tothom te els mateixos drets i deures i compleix o respecta unes regles de convivència que no passen per portar un matxet a la butxaca i anar a una guerra dins la ciutat sense més llei que la del més fort.

Un vertader sistema democràtic s’hauria de preocupar més de protegir la ciutadania que ja paga els seus serveis que d’intentar imposar una determinada visió política expulsant cantaires o carregant contra gent indefensa a una manifestació pacífica com hem vist ja molts cops.

Es la societat que no volem.

Junts i Esquerra volen que el Congrés reconegui negligències de l’Estat en els atemptats del 17-A. Alhora donen suport amb aquells que precisament han donat cobertura amb aquest crim contra Catalunya sense remordiments.

Efectivament, els dos partits sostenen que els vincles entre el CNI i l’Imam de Ripoll es van ocultar per una decisió política. Reclamen que la comissió que s’encarrega del tema assumeixi responsabilitats i negligències per part de l’Estat, per cert unes acusacions que evidentment neguen PSOE i PP. Els vincles entre l’Imam i el CNI van ser ocultats amb la proximitat del Referèndum molt propera el 2017 i van prioritzar els interessos partidistes per damunt de dir la veritat a les víctimes, per cert unes tesis també avalades per Villarejo. El Govern actual tampoc ha desclassificat tota la documentació i no ha aclarit els nombrosos interrogants. La proposta republicana per cert en la mateixa direcció però més suau i evita dir segons que deixant el tema en una falla en la prevenció.

Realment aquests dos partits segueixen una deriva semblant amb diferents relats. Fets de cara a la galeria sense cap tipus d’efecte. Demanen explicacions i dimissions amb aquells que donen suport a Madrid o que defensen fins al final com en el cas d’Esquerra i pretenen que ens creguem que els posaran entre l’espasa i la paret. De fet tant populars com socialistes han actuat exactament amb la mateixa opacitat i son perfectes instigadors d’aquesta operació d’Estat que va fer la vista grossa amb l’Imam que va organitzar aquests atemptats i que fins hi tot hi ha el dubte que sigui mort, ja que el seu cos no ha aparegut.

En el context del 2017 i amb un referèndum d’independència cada cop més aprop sense trobar les urnes o paperetes i amb un Govern decidit anar endavant i una societat totalment mobilitzada suposo van pensar en una solució desesperada i van deixar fer aquest Imam amb una vigilància permissiva que va provocar malauradament els morts que ja sabem, i on posteriorment la gestió del mateix assumida per la Generalitat i amb un paper estranyament secundari de l’Estat.

És molt greu el menyspreu a la vida humana per sota d’una obsessió malaltissa per anul·lar la voluntat popular en aquest cas de la societat catalana per decidir sobre el seu futur polític. Un Estat amb clars tics de la Dictadura passada i amb una constitució on la indivisibilitat del territori per decret és la seva base, no cal dir res més.

Reconeixements ingenus.

Ahir els cantaires expulsats de la Sagrada Família van desplegar l’estelada i van cantar “Els Segadors”, tal com estava previst el dia de l’Acte amb el Papa i que va acabar amb una nova persecució a la nostra identitat.

Aquesta expulsió de 600 cantaires del Temple de la Sagrada Família per part de la policia, va ser la nota destacada de la persecució política de l’Estat a Catalunya. De fet ja s’han registrat explicacions a Parlon i Marlaska per saber qui va donar les ordres en aquesta vulneració de drets i llibertat d’expressió. El rumor de voler cantar Els Segadors va arribar a oïdes de la policia i entre els cors presents i immediatament els controls de seguretat es van intensificar, els van registrar partitures i mòbils. Posteriorment van ser expulsats del Temple tots els cors adults i no van poder completar l’actuació prevista.

Un nou acte antidemocràtic d’un Estat que castiga la diferència i la vol fer invisible. Els cantaires tant sols volien acaba cantant l’himne de Catalunya, però com qualsevol signe d’identitat pròpia va ser perseguit al més pur estil dictatorial per damunt de qualsevol dret fonamental. La operació era per fomentar la identitat única espanyola i per això els Reis, les banderes i els discursos van anar en aquesta línia i en canvi la identitat del territori va restar esborrada com si no existís.

Aquest afer amb els cantaires dona fe de com es poden vulnera els drets de les persones amb la utilització de la policia per aquest fi sense cap mena de dubte. Alhora veiem com la classe política feia la gara gara amb aquesta operació d’Estat i la societat com sempre rebia les conseqüències. Vam comprovar com el 2026 l’himne català no pot sonar en territori de Catalunya, la seva sola interpretació ja hagués desmuntat l’operació d’identitat invisible que vivim.

Un fet greu, i on Parlon un cop més demostra el seu tarannà autoritari i de negació de Catalunya sense escrúpols. Res de nou, però aquest afer exigiria dimissions i moltes explicacions, cosa que ja sabem no passarà. La societat catalana hauria de prendre nota per les properes votacions intentar castigar aquests comportaments que no son compatibles amb cap Estat democràtic que vulgui exercir com a tal.

La repressió de sempre.

A Irlanda del Nord hi ha una onada de violència, resultat de les polítiques d’immigració al Regne Unit i arrel de l’atac amb ganivet a un ciutadà pel carrer que continua greument ferit i hospitalitzat.

La detenció d’un home de 30 anys, originari del Sudan com autor d’aquest intent d’assassinat ha deixat vehicles incendiats, habitatges atacats i enfrontaments amb les forces policials. Un atacant amb ganivet que va produir greus ferides a la cara i esquena de la víctima. Tot va ser enregistrat i difós per les xarxes arribant a ser viral. La primera ministra ja ha condemnat els fets i assenyala que algunes persones intentaven utilitzar un crim greu per assenyalar col·lectius sencers i va rebutjar el racisme i la intimidació com inacceptables. El detingut va arribar el 2023 al país i va sol·licitar asil i tenia permís fins el 2028. Tot amanit pel debat sobre la immigració i alimentat per l’extrema dreta.

Tal com passa en altres Estats, la veritat es que s’ha demostrat que la política de barra lliure per la immigració i linxament de qui gosa aixecar el dit per criticar la mateixa ha estat un fracàs i porta conseqüències greus com aquesta. Evidentment que tot un col·lectiu no pot pagar les conseqüències d’una persona sola del mateix, però malauradament els atacs amb arma blanca pel carrer ja son massa freqüents i lògicament la societat busca la seguretat que hauria de tenir garantida i que es pertorbada per elements com aquests que segurament no han passat un control estricte alhora de justificar l’asil en aquesta comunitat.

Evidentment, que ningú hauria de gaudir de més drets que un altre, com tampoc hi ha d’haver ciutadans de primera i de segona, però també és cert que una societat ha de controlar els nous membres que s’incorporen a la mateixa amb uns límits i uns requisits que no inclouen acollir a tothom ja que els valors de convivència que ens regeix no son adoptats per tots i per tant no haurien de ser acollits.

Segurament la violència no hauria de ser la solució, però el problema l’ha generat els representants del poble i per tant aquest te dret a demanar que sigui respectat i sobretot no ha de patir la mala gestió dels mateixos i segurament en una democràcia plena i sense demagògies una consulta sobre els diferents models de tractar el tema migratori ja que es el principal afectat.

El problema de fons.

Ahir vam poder veure en els actes del Papa a Barcelona, un Estadi amb banderes espanyoles, gairebé inexistent de catalanes i on l’Arquebisbe Omella va batejar Antoni Gaudi com Antonio per acabar d’arrodonir aquesta operació espanyola.

Efectivament, un discurs papal que en referència a Espanya ens ha instat a caminar junts dins la diversitat per trobar el camí comú per fer un país acollidor per tothom i on cadascú sigui respectat i estimat per allò que és. Abans del seu discurs s’ha vist un 4 de 8 d’una colla castellera i la presentació de l’arquebisbe Omella que ha obviat Catalunya al parlar de Barcelona sempre relacionada amb Espanya, que ha confós un 4 per un 3 de 8 i que ha batejat Gaudi fruit de la seva mentalitat rància i espanyola.

Tota una operació que segur ens sona del que no es cansen de repetir una democràcia consolidada com l’espanyola plural i diversa. La realitat ja la sabem, aprofitar la visita mediàtica papal amb uns discursos que en molts temes com l’avortament o l’eutanàsia per exemple considerariem d’extrema dreta i alineat amb el bonisme i operació de destrucció de Catalunya amb un acolliment infinit fins el col·lapse total. Tot complementat amb aquest personatge, Omella amb acusacions d’haver encobert pederastes dins la seva associació religiosa i de pensament unificador i imperialista, no sabent ni el castell que havia vist, i sobretot eliminant Catalunya de l’ecuació com si no existis i tot fos la seva Espanya a l’estil “de una grande y libre” que tant deu enyorar i rematant el seu pensament únic espanyolitzant el nom de Gaudi per esborrar la seva identitat.

Les banderes espanyoles a l’estadi no eren una casualitat, un acte espanyol per espanyols i per imposar una realitat que viu a les seves ments i on els catalans simplement no existeixen i cal amagar. La plana major a primera fila amb Junqueras, Rull i altres dirigents que ja ens van ensenyar el 2017 del que eren capaços i ara seguint la seva línia van col·laborar amb aquest acte com si tal cosa i d’esquena a una societat que tard o d’hora els te que ensenyar el camí de sortida per donar pas a nous lideratges o nous partits fidels a la societat que haurien de representar.

En definitiva una gran oportunitat de l’espanyolisme constitucional i sempre disposat a eliminar la diversitat i qualsevol identitat que no sigui la imposada i unificada com si res.

El missatge del regim.

Els gests de cara a la galeria son la especialitat dels nostres dos principals partits, i ahir vam viure un nou episodi de Miriam Nogueras davant el Papa de Roma i la posterior reacció de Gabriel Rufian. Una nova presa de pel.

El dirigent d’Esquerra ho titlla de nacionalisme banal, que venint d’ell sembla una broma de mal gust. Aquest cop i davant la rebuda al Congreso del Papa diu que li sembla un acte buit de contingut nomes per omplir els digitals i ho ha vinculat amb les votacions de Junts, PP i VOX titllant de segrest mental convergent. Tot ha vingut perquè Nogueras s’ha adreçat al Papa amb anglès i demanar-li utilitzi el català “Parlar la llengua de la terra que l’acull és un bonic acte de respecte i amor”, declarant-se catalana.

Una nova polèmica estèril, les paraules de Nogueras de cara a la galeria simplement son això fum i donen la mida del nivell dels nostres representants. El català no ès defensa així, més aviat és defensa fent complir la llei com la immersió a les escoles o la retolació als comerços o defensar la llengua en tots els àmbits molts cops simplement aplicant la llei ja establerta, o exigir un nivell pel funcionariat de la Generalitat que com hem vist en diverses ocasions no sempre és així. Son temes que des de fora ningú ens solucionarà, si no ho fem els interessats, que som nosaltres deixant els vots i els pactes antinatura al calaix per defensar la identitat i la llengua de la societat que diuen representar. La resposta de Rufian per Esquerra no deixa de ser la normalitat d’aquest personatge i un partit convertit en crossa del socialisme espanyol que precisament no es caracteritza per defensar la nostra llengua, cosa que segur no l’importa gens. El seu marc mental acusa de fer votacions amb PP i VOX com si fer-les amb PSOE i Comuns fos millor respecte a Catalunya. Un cinisme com sempre.

Estem farts de gests insubstancials com aquest i quan arriba l’hora de la veritat res de res. Per fer teatre a Catalunya ja tenim bons actors, però per fer política ens fan falta bons polítics i no aquest nivell que viu d’esquena als seus votants i que va passant d’engany amb engany sense fer front als problemes amb determinació i per damunt de qualsevol sigla o parcel·la de poder.

Els gests del fum.

Si repassem la història, trobem una època feudal, amb el castell, els nobles i els monarques i fora de les muralles el poble treballant i donant bona part de la seva collita en aquests interiors, sense cap dret i molts deures.

Ara amb la visita del cap d’una organització feudal, on la venda de fum a cop de poder ha mantingut aquesta estructura pels segles dels segles i on la opacitat i les pràctiques mafioses son el pa de cada dia. El seu cap visita Barcelona i veiem com els nostres miserables partits polítics s’agenollen davant d’ell, utilitzen el diner públic amb estadis sense pagament inclosos, mobilitzant gran quantitat de recursos, cap critica i fins hi tot admetent i recomanant el Teletreball que han negat sistemàticament desprès del Còvid a molts treballadors públics, i ara per no molestar pel carrer i evitar desplaçaments donant com si res aquesta manera de treballar.

Això i moltes coses més com deia per rebre el cap d’una Religió en un Estat teòricament laic però on concretament aquesta fe te un tracte especial heretat de la Dictadura i per sobre de la llibertat individual de cada persona i la seva relació o no amb la fe. Una persona com ja han dit que menysprearà la llengua d’aquest país, cosa que no semblarà importar gaire als nostres ficticis partits independentistes i alliçonarà amb tota una sèrie de conceptes que donarà com a paraula sagrada i sense discussió possible.

De fet la societat d’un Estat modern hauria de ser guiada per la racionalitat i per la pluralitat d’idees per trobar sempre les millors sortides, no calen camins inventats que ho justifiquin tot i siguin infal·libles, això seria una Dictadura, que de fet lliga molt amb el concepte de Religió i dona idea de com estan al costat dels Dictadors formant part d’aquest tipus de sistema com a part del poder. Parlen de família quan viuen apartats de la mateixa, parlen de valors que haurien de formar part de la llibertat mateixa de cada persona en el seu nom i parlen de combatre el mal quan dins la seva organització s’amaguen milers de casos de pederàstia protegida per ells mateixos com si tal cosa.

De totes les maneres, i com veiem la gent no deixa de sorprendre abandonant els seus drets i llibertats i deixant-los en mans de farsants com aquest per la seva gestió, tot això amb la col·laboració del poder establert com si tal cosa.

Es el feudalisme sense miraments.

Les festes i tradicions son patrimoni de tothom i ningú hauria d’intentar apropiar-se les mateixes en benefici propi o per vendre un missatge a la societat que els hi aporti uns beneficis, com ha passat aquest any amb la Patum de Berga.

Aquesta festa és un patrimoni evidentment de Berga i de Catalunya sencera i la mesquinesa de la CUP en aquest cas per fer-la seva crec és intolerant i de molt baix nivell. Primer en el Parlament ens parlen de que era una festa antifeixista i ahir amb la presència de Silvia Orriols convidada per una regidora del consistori i organitzant una protesta contra ella amb el lema “Fora feixistes de la Patum”, “No al racisme” o “Catalunya, antifeixista”. Arran la branca juvenil de les CUP va mostrar el seu rebuig a l’alcaldessa sobre la presència de la líder d’Aliança Catalana i diuen no permetran es normalitzi la seva presència, ni els seus discursos d’odi.

Crec que cal desemmascarar aquests autèntics feixistes que sota la capa de l’esquerra pura i antisistema és creuen amb el dret d’apropiar-se de festes com la Patum o de decidir qui pot ser convidat al consistori i qui no, apart d’entregar etiquetes de feixisme sota la seva conveniència com si estiguessin per damunt del bé i del mal. Caldria recordar que les festes son de tots, dels que pensen com tu i dels que no, cosa que aquests aprenents de feixistes no entenen. Com ja s’ha dit aquests dies la Patum te més de 600 anys i el feixisme llavors no existia, per tant prou de tergiversar la historia a la conveniència. Aquests d’Arran suposo deuen ser els mateixos que han agredit a membres del partit d’Orriols en diverses parades al carrer, suposo que això també ho consideren molt democràtic, ja que amb aquest tarannà vertaderament feixista no entenen que tots els representants siguin del partit que siguin son escollits pel poble i per tant mereixen un respecte pensin el que pensin, la democràcia no la poden segrestar.

Aquest no al racisme que pregonen, suposo ho diuen per defensar la seva política migratòria de barra lliure per tothom, sense control, col·lapsant els serveis públics i defensant fins hi tot els delinqüents reincidents i amagant els nostres valors com a societat deixant per damunt nous valors nouvinguts que per cert alguns d’ells no van precisament amb el feminisme que pregonen constantment amb accions inútils com els canvis forçats del llenguatge. Això si que seria racisme, a les dones i a la societat autòctona d’aquí.

En definitiva, un grup que diuen anar d’alternatius però que ja veiem no toleren la diversitat ideològica, ni la discrepància, i això nomes te un nom.