Ulisses20

A casa nostra, dirà el papa que caldria defensar més la unió, sense més detalls, la unió, ho deia el xicot davant el rei d’espanya, davant més embalum humà, si voleu, “uniu-vos”, no sabem si ho volia dir en favor de la geografia o de la pederastia i l’abús; podria haver afegit, l’homenic, si l’objectiu era cantar en favor de la unió dels corruptes, dels lladres i malversadors de drets i de diners públics. L’abús sexual dels seus, de retors, capellans, vicaris, bisbes o bisbots, ha sigut perdonat sempre, amagat per sempre, no-castigat en tots els casos, que no sabem si n’hi ha cap excepció, malgrat l’abús repetit, l’hiperabús o encara pitjor: l’amenaça contra els infants si deien res. Contra les famílies també hi havia amenaça catòlica.

Però el papa sembla per damunt del bé, almenys per damunt del cel, quan reparteix les lliçons de moral i d’ètica, acompanyat sempre dels reis borbons, també de franquistes o banquers: de la vora dels diners sempre és més fàcil de repartir moral i religió. Si ell, el papot, fóra pobre com una rata, la lliçó de segur que seria diferent. I l’abús. Els homes rics del papa s’hi aplegaven aprop, a part, en secret, en canvi d’acords i regals privats que no coneixerem mai, però que no cal ser més llarg que cent sotanes on uns quants corbs amagaven els pecats del piu infantil: tan a prop de la delinqüència, però tan a prop, que n’eren ells, els pecadors més grans.

“foc al clero i plantem vinya.” Vicent Pertegaz al Forcall, anys trenta del segle XX

l’església és també contra la llengua, c0ntra l’escola, a l’empara del franquisme, del negoci, de l’extrema dreta.

Foc, doncs.

En favor de la llengua. D’ensenyar llengua. De recuperar-ne l’ús. Si n’hi ha lluita n’hi ha esperança. Si allà resisteixen, el país aguantarà. Perquè ves si ho tenen cru i difícil, al nord. Necessiten mestres, ep, i directors fins i tot. Si m’agafa uns anys més jove me’n vinc un parell d’anys a empènyer. Els discursos d’aquella gent són valents, més agosarats que no els nostres. La festa també és grossa, tots els xiquets allà amb la samarreta de color groc, canten, dirigits per uns quants mestres, a ple sol, amb aquell català de fonètica tan personal, diferent, quina llengua més diversa, quants parlars diferents, i quin coratge, i futur per llarg: per anys i anys, malgrat el setge espanyol i el setge francés: doncs malgrat la guerra declarada, hi són ací: la cantata, el ball de gegants, els castells o muixerangues, el cant que havia escrit Joan-Lluís Lluís i havia musicat l’orquestra folk fireluche. Ai finançament, necessitats, austeritat, i una empenta de les famílies que necessiten que els fills puguen parlar català amb els iaios, si volen comunicar-se. Vet ací el primer o el segon, potser el tercer missatge, que iaios i néts puguen parlar plegats la llengua. Allà com ací, els vents els són força contraris: la política, les engrunes si els donen res, fins i tot las guerra bruta de les institucions, allà com ací, contra la llengua, contra l’escola, contra els mestres.

En canvi, doncs, el goig de cantar, el somriure per endavant, dir no al defalliment, aventurar-se amb un nou institut que puga aplegar la secundària, camí de la universitat. La revolta, la dissidència, el país, els països catalans. Visca.

L’escola Bressola fa cinquanta anys. Mig segle de vida, de resistència a l’adversitat. Com a València, ací al nord el govern francés també pega fort contra les llengües i contra l’escola. Tota aquella filosofia existencial de la igualtat, fraternitat, llibertat…, era una llufa, en aquesta república francesa, quan ataca l’escola i la seua llibertat, com ho és en la monarquia espanyola: totes dues pàtries invasores tenen en comú l’odi a les llengües i a l’escola. Càstigs de tot tipus, repressió, i rebuig a l’escola catalana. Allà i ací. Ací i allà. Allà i ací, i a la inversa, governa l’extrema dreta. No s’entyén com passa al segle XXI, després de com hem vist el segle XX, però passa. D’un infern en un altre, com en el joc de l’oca.

Hem pujat a Perpinyà unes hores per gaudir d’aquest èxit que significa la resistència de la llengua, la defensa de l’escola, l’austeritat de recursos, l’adversitat, i malgrat tot, cinquanta anys de Bressola. Ahir ho vam festejar a Canet, en un mas que és una escola de secundària, amb uns quants discursos i uns colps de vi, de blanc i de negre. Discurs emotiu de Miquel Majol, que passats els vuitanta encara mostra una actitud i una força envejable, i un ús de la llengua exquisit. Fem sis o set vins per celebrar-ho i tornem a l’hotel.

Venim en representació d’Escola valenciana i de l’Ateneu de Bétera. Per la llengua, per l’escola. Per la independència, naturalment. Avui serà la festa gran, la bressolada dels cinquanta. La cantata, amb lletra de Joan-Lluís Lluís. Per molts anys.

La magnitud avui dels mestres es mesurarà amb litres, perquè és capacitat. Avui aquesta capacitat ha desplaçat un volum superior a la pitjor expectativa de la consellera Maricarmen. He arribat després de la feina del camp, tard. Però calia preparar abans de res la feina de la vesprada; tanta calor com fa, t’obliga a feines gairebé de nit. He baixat a València a quarts de dotze. Amb un llibre i un paraigua de color verd. El llibre és una lliçó de narrativa americana, Wallace Stegner, en lloc segur, traducció de Dolors Udina. El paraigua venia d’Andorra, en canvi de comprar perfums. Verd. Com la samarreta de la llengua, verda, com una majoria de mestres avui pels carrers que escampaven el verd antifeixista, un despaisatge d’un conte de Rodari. També s’hi han afegit els bombers, a manifestar-se solidaris. Passades les dotze encara passava gent per Sant Agustí direcció Guillem de Castro. Una barbaritat de gent. Una gernació que ens fa treure’ns el capell, pels mestres i per la lluita que mantenen de quatre setmanes. Un colp de força guanyador. Diguen que diguen els corruptes del pp, o la violència policial, o l’església catòlica o el papa de roma. La lluita per endavant contra corbs i escapularis.

Ja havia saludat uns quants mestres amics de Picanya, unes quantes exalumnes que ja fan de mestres, un amic del poble, tots dos ens hem mantingut allà plantats, xerrant, mentre deixàvem passar la festa, la lluita, els cants, les pancartes, els missatges, el noranta per cent, avui, en català. Maricarmen que no ho veus? M’he quedat fins que ha passat l’últim grup i aleshores he enfilat camí del riu. Només un  greuge, malgrat la festa que sembla que representa aquesta lluita, el cansament és gros: una mestra es queixava que n’hi havia dies que no dormia, que es llevava indignada, farta, esgotada de cridar i de veure com, per anys i anys, la política dels partits no canvia: incapaços, inútils i pocavergonyes, per com davant tanta inoperància com demostren, l’amaguen amb insults, amenaces i una supèrbia malaltissa. No canvia, ni canviarà el seu paper de representants de la política, pobres. Ho porta la nòmina i el currículum del 90% dels polítics que patim.

-Maricarmen que després hauràs de tornar de mestra (o d’inspectora).

A l’alçada del Micalet entre a fer-me un café amb llet (que és la manera de dir en valencià un tallat) per recuperar forces i em trobe un altre exalumne. Puge amunt i, sorpresa, veig que els mestres passen per davall les Torres de Quart cap a Cavallers. Continue un bon tros avant, però m’he de desviar si vull avançar fins a la capçalera. Jo no sé quants milers de mestres n’hi ha, però en són molts, moltíssims. Em desvie pel Portal de Valldigna i arribe a la plaça Manises: dels carrers de dins, petits i estrets, el siroll dels clams ompli el barri vell, els altaveus de mà, els xiulets, els tabals, els lemes… El palau de la generalitat és pres per la policia, tanques, homes uniformats i armats per por que els mestres, els mestres!, puguen traure els llapis, els llibres, els versos…, sí, la violència policial ha segrestat el palau de la generalitat, ens ha impedit d’accedir a la plaça de la marededéu, així que la gent ha d’enfilar el carrer dels Serrans, fins a les Torres. No us penseu que cap responsable de la política eixirà a saludar, no, com voleu que vulguen dir bon dia als mestres, si els consideren enemics.

-Si els polñítics consideren els mestres d’escola enemics, com penseu que anirà el país?

M’he trobat amb Marc, el mestre de muixeranga, que anima i coordina unes quantes torres, muixerangues improvisades, amb tabals i dolçaines, d’una emoció descriptible però que tombaria un govern digne i democràtic.

-Ací teniu la nostra renúncia -imaginem que podria dir un polític honest.

Ací no renuncia mai cap polític, mai, perquè aleshores perdrien el dret d’omplir-se la butxaca doblement, malgrat la inoperància i la fatalitat. Davant les torres, una banda de centenars de músics de tota condició assagen marxes mores, improvisen plegats una cantata triomfal per l’escola, timbales, percussió a manta, els vents, els metals, és una brutalitat de sons i ritmes que acompanyen milers de mestres de verd de carrer per l’escola pública, per la llengua, per més recursos, per la qualitat,. Pregunte com és que no continuen fins a les Corts, que no, que no ens deixen, ni arribar a la plaça, però n’hi ha que continuen , algú m’avisa que n’hi ha vaga de metros a partir d’una hora. Em quede a gaudir temps i temps com aplega tanta gent a la plaça, no s’acaba mai, més,. més gent. Així que jo enfile el retorn, si vull dinar a casa, enfile a vora riu pel marge dret; aleshores faré una altra descoberta uns carrers enllà: el desori del trànsit avui a València és com la política, un garbuix, un caos, no tenir sentit d’agafar el cotxe, no planificar res, cadascú a la seua…

Aquest xafarranxo  de mestres ja és una lliçó d’història dels valencians. Si ens posem, si despertem, tenim una tenacitat, tanta capacitat adormida tant de temps…

[continuarà]

El pp vol tombar l’escola, aterrar-la. Fer-la caure. Al ritme de voler tombar també els mestres.

Durant anys i panys, aquells vint-cinc anys de govern del pp al país valencià, ja ho van intentar. Van desviar tots els recursos a esdeveniments de luxe, mentre els xiquets eren en barracots, perquè l’escola era vella i insuficient, i el pp es gastava els recursos en copes, cotxes, putes i desviacions particulars de diners públics. No n’hi havia recursos per a mestres i especialistes per atendre els xiquets, però sí que n’hi havia per centenars i milers d’assessors i arrimats que menjaven del pessebre públic sense pegar brot. Van fer despesa a cabassos, van tirar diners, en vam cremar, en van robar… diners que no eren nostres i vam pagar i paguem encara. No us oblideu dels sangoneres: camps, rita, zaplana, fabra…

Adés com ara, el pp insultava els mestres, deia que només volien més jornal i treballar menys. El pp mentia aleshores com ho fa ara. L’escola és principal, si hom es creu el país, i els mestres ja sabien què passava, tanta necessitat, tants alumnes, tantes dificultats.

Sense gaudir, l’educació no avança. Aleshores i ara, els mestres no podien gaudir, amb tant d’excés, i una política a la contra del coneixement.

Trenta anys després, som on érem. No penseu que ens hem mogut un pam ni mig pam. On érem!, enmig de la fatalitat. Més alumnes, menys recursos, un treball precari, excés de burocràcia i un regust d’haver perdut el temps durant cinquanta anys més. Tota la il·lusió dels vuitanta, després de la dictadura, se la van carregar tots els governs que hem patit, sense excepció. El psoe no penseu que regalava res, orinals més grossos si voleu, pa cagar més quantitat, però de creure’s l’escola o la importància del mestres, ni pensar-ho. Els uns i els altres, els governs espanyols que hem patit, han malmés en uns anys la força i el coratge que els mestres van dipositar anys enrere en l’escola. Els mestres freinetistes, les escoles d’estiu,  la formació intensa, el miracle d’escola valenciana, el goig de pensar que l’escola podria fer-se avant malgrat tants entrebancs.

No hem pogut. La realitat ens ha depassat, si cada colp teníem menys recursos, més burocràcia, menys ajut, i més obligacions cada dia.

Però fa unes setmanes que un grapat de mestres, valents i de coratge, s’hi han plantat. Ja ha passat unes altres vegades, i els polítics, espanyols d’allà i d’ací, sempre ens han enganyat. Ara mateix, el govern és contra les cordes, i els mestres, un grapat de mestres, acampats. Si es mantenen, faran caure el govern, que serà fer caure els insults, l’agressió, la violència contra l’escola, contra la llengua, contra el coneixement.

Ni el pp, ni el psoe, no han sigut mai defensors de l’escola. Mai. Ni de la llengua, ni dels mestres, ni dels llibres. Ni els uns ni els altres. Ni de l’escola, ni de la sanitat, ni de l’atenció social, ni de l’atenció als vells, ni al camp ni a res. Els uns i els altres, pp i pose, prefereixen de pactar ells, per quedar-se els recursos, i regalar-nos les molles. I nosaltres la cua entre cames, del segle passat ençà.

Europa té uns altres models d’escola, sens dubte: no tenen més diners, ni més recursos, però saben distribuir-los millor. Tampoc no calen tantes llums. Aquells no tenen borbons, ni partits com el pp o el psoe, que s’han de quedar els premis grossos. Ni tanta corrupció ni tants milers, en realitat centenars de milers, que han de cobrar per no fer brot, per no pegar colp.

L’escola és ara en un estira i arronsa, en una situació difícil. Quatre setmanes que els mestres tenen posada la feina a la lluita, i supose que les famílies ara compensaran aquest temps amb més ajuts, més idees, més suports, més col·laboracions.  Ah, les famílies, que sempre són pal de paller, el suport necessari sempre.

En un moment així, de dies i setmanes de dificultat creixent, de dubtes, de dilemes, de coratge i somriures, i de violència policial, què ens hagués dit el mestre Ferran Zurriaga?, de segur que ens hagués encoratjat a la lluita, a llegir, a estirar fort sense defallir, a aprendre que els mestres ensenyen sempre, dins i fora de l’aula, perquè fer de mestre és un estil de vida, i la lluita, enmig de tantes injustícies que vivim, és una lliçó permanent.

Fins i tot, els mestres podrien fer caure el govern!

(continuarà)