Aquest matí, a les Jornades per la memòria històrica de Riba-roja de Túria la ponent Sandra Mínguez, natural del Villar, ha comentat que una de les primeres accions que varen fer els feixistes en prendre el poder municipal va ser el tornar a canviar el nom del poble i recuperar el de Villar del Arzobispo enlloc de de Villar de la Libertad per les connotacions que tenia en aquella època la paraula llibertat. De seguida he recordat com actualment la dreta i extrema dreta que patim s’han apropiat d’aquesta paraula per imposar tot els contrari, la falta de llibertat: lleis de llibertat educativa, llibertat per prendre unes canyes, ……Crec que va ser Thomas Mann que va dir això de “si el feixisme retorna, ho farà en nom de la llibertat”.  El temps li ha donat la raó.

Fa uns dies em vaig trobar aquest petit llibre d’una col·lecció que publica el diari Levante i la fundació Bromera durant la temporada d’estiu per fomentar la lectura en valencià (potser la millor maner de fer-ho seria fer el diari en valencià, no?).  En aquest cas era una selecció curta d’escrits del pensador de Sueca encapçalats per aquest que dona títol al llibret. Alguns no els coneixia, altres sí, però si parlem de l’escrit que obri la selecció, la gent de poble i que ara tenim sobre els cinquanta anys entendrem perfectament aquesta importància que Fuster dona al carrer.

Jaume i Margalida són dos germans que a la vellesa decideixen retirar-se junts a una residència per a gent gran. Allà, cadascú a la seua manera, recorden el seu passat a la infància i adolescència en unes illes reprimides per la dictadura franquista, fet agreujat en ésser fills d’un mestre represaliat pels falangistes. Cadascú recorda la seua versió del fets que acabaran complementant-se. Si per l’al·lot és més important l’any viscut a llogaret de Es Carritxó, prop de Felanitx, ella remarca els temps passat a Formentera o ella descobreix el seu primer amor. Aquests canvis de domicilis són deguts als càstigs que el pare va rebent de l’administració feixista del general Franco: un any sense sou, trasllat forçat prop de Requena o a l’illa de Formentera.

Però la sorpresa per mi (o potser no tant degut al títol de la novel·la) és al importància que tenen un sèrie de cançons que ja coneixia gràcies al disc del grup eivissenc Uc Cançons d’Eivissa: Com, voleu germans, que canti; Bona nit Blanca Roseta o Rosa Vera.

Per cert, aquests llibres no són fàcils d’aconseguir a la península.

Com voleu, germans, que canti,
si el cor meu va atribolat?
Si no som es que solia,
en tenc fonament sobrat.

Era un diumenge a la tarda,
sempre me n’he recordat.
Aní a veure l’amor meua,
sa que tant he conversat,
i la vaig trobar que seia
a un lloc arrecerat,
a la vora de ses cases,
banda fora es seu tancat.

En ‘cabat que la vaig veure,
hi coneguí novetat.
— Com és, amor meua amada,
que de color has transmudat?
I em va dir: —En polit jove,
no n’has d’estar interessat,
que et faç sebre que mon pare
d’ara envant mos té privat
que no pots venir per casa
ningun vespre assenyalat,
ni a qualsevol banda que siga,
no pots venir a’s meu costat.

Després d’haver llegit el llibre Al fons de la vall, em varen ganes de llegir un altre llibre del mateix autor i el seu particular món a les muntanyes del nord d’Itàlia, els Alps. Aprofitant al festa de Sant Jordi a l’institut vaig deixar caure la idea i em va arribar de manera “anònima” aquesta novel·la seua anterior. Aquesta sembla més personal i ens narra com un escriptor s’instal·la en un poble de muntanya que viu de l’esquí durant l’hivern treballant de cuiner, sembla que fugint del mon de la ciutat i del fracàs matrimonial. Allà coneix una sèrie de personatges que faran que prenga una decisió final sobre el quedar-se allà a viure o tornar a la vall. Al mateix temps en narra com ha canviat la vida a la muntanya durant els darrers anys, depenent cada vegada més del turisme d’hivern i oblidant les feines ancestrals d’allà. Potser els llops que no es veuen mai és una metàfora del capitalisme salvatge que ho arrasa tot?

Després del personatge d’Aitana Torrent, la caçadora d’espantacriatures, ara Alfons Pérez ens trallada al món iber assetjat per la lluita entre dos gran imperis, el cartaginès i el romà que utilitzant les terres dels pobles del riu com a base de les seus lluites. Sense renunciar a la fantasia i als mons màgics l’autor ens endinsa en el món iber, les seues costums i les seues creences. Un príncep dels ilercavons recorre els regnes ibers des de l’Ebre fins al país dels contestans a la recerca d’ajuda per poder recuperar la seua ciutat i venjar la mort del seu pare. En aquest recorregut travessarà les principals ciutats edetanes i d’altres pobles ibers que habitaven el  nostre país abans de la romanització.

Potser ja soc massa gran per tanta fantasia, però potser una bona manera d’enganxar a la gent jove a la lectura o atraure la seua atenció cap al món iber del qual tenim molts vestigis al nostre país. Des d’Ullastret a l’Empordà fins a Elx, a Vinalopó.

Avui s’ha fet una xerrada sobre les poques pel·lícules que queden del director de cinema edetà, Armand Guerra, pseudònim de José Estivalis Cano. Nascut a Llíria, de molt jove va marxar a treballar de tipògraf. Les seves idees anarquistes el feren exiliar-se a París al 1908 i allà al 1913 va participar en la creació d’una cooperativa, Le coopérative du cinema du peuple, on es reivindicava un cinema més proper al món obrer i lluny de les tendències comercials de l’època. Un cinema que apropés al cultura al poble i millorara la seua educació. Un cinema lluny del les productores que ja dominaven el mercat i que normalment donaven una imatge negativa dels obrers.

Avui hem vist dues pel·lícules dirigides per ell: Les miséres de l’aiguille (que ja havia trobat i vist a la xarxa) i Les vieux docker, clars exemples del cinema que pretenia fer la cooperativa cinematogràfica per entretenir al públic obrer i al mateix temps educar-lo. El ponent Antoni Llibrer ha analitzat les dues pel·lícules, en el seu apartat tècnic i en el de transmissió ideològica.

Desprès li he parlat sobre el llibre que el director va escriure en 1936, A travès de la metralla, reeditat el 2005 per edicions Malatesta i que vaig llegir fa uns anys.

La veritat és que no sé on guardar aquest darrer llibre de l’Albert Sánchez Piñol a la llibreria. No sé si desar-lo a l’apartat de novel·la o a l’aparta d’assaig i història ja que amb l’excusa de la continuació de la famosa i gran novel·la de Herman Melville en relata un metàfora perfecta del procès independentista català fins al primer d’octubre i les seues conseqüències posteriors. Potser no estareu d’acord amb el tractament d’alguns personatges (a mi em passa), però això no li ha de restar gens de mèrit al que ha fer l’escriptor en aquesta nova proposta que vaig adquirir a la darrera Fira del Llibre de València.

Com els valencians anem tan sobrats de diners la Diputació de València dona diners per a reformar les casernes de la Guàrdia Civil a València:

La Diputació destina 16.000 euros més a reformar la caserna de la Guàrdia Civil de Llíria

En temps de vaga indefinida d’ensenyament ja podeu imaginar on estarien millor invertits aquests doblers, no? A més de que ja fa anys que aquestes institucions no elegides directament pel poble haurien d’haver estat suprimides i el pressupost que gestionen haver passat directament als ajuntament o a la Generalitat o Consells Comarcals.

Que ho pague el ministeri de defensa, n0? no depenen d’aquest? o potser el d’interior?

A la passada Fira del Llibre de Riba-roja de Túria varem passar per la parada que tenia l’autora de Millars al parc Maldonado. La meua dona li va comprar el seu darrer llibre, Aigua els ulls, i jo aquest recull de contes curts ambientats en un petit poble la majoria durant la dictadura i sobretot protagonitzats per dones. Els contes estan agrupats bàsicament en quatre parts ja que alguns semblen ser continuació o complement dels anteriors.

Un bonic descobriment.

Aquest petit llibre que ja va per la segona edició és un clar exemple de la bona feina que es fa a nivell local gràcies als CEL de molts pobles i a l’entusiasme d’historiadors joves com el Josep Jorge. La gent dels pobles hauria de conèixer la seua història local per a no repetir errades passades. Llàstima que durant els darrers anys a la comarca estem convertint els nostres pobles en ciutats dormitoris perdent la nostra identitat amb gent que no ve a viure, sinó a dormir desvinculant-se totalment dels afers locals. I això per desgràcia es nota a les eleccions municipals o La Pobla i Bétera són un clar exemple d’aquest fet.

El mític Trinquet de la cap i casal (que potser ja és massa tard per posar-li un nom més valencià) s’usa en aquesta petit llibre com a metàfora de la situació actual del país, però sobretot de la capital, que encara viu lluny de la resta del país, malgrat els anys d’alcaldia de Compromís.  Els trens de rodalies (que en això estem igual que a la capital del nord), el barri que ja sembla una imitació barata del Soho londinenc (sense portes d’entrada per sort), la llengua cada vegada més arraconada i folkloritzada, o la mateixa situació actuals del joc (o esport) passen per aquestes pàgines a travès de 25 capítols curts que ens van descrivint un any o temporada al trinquet de Pelai i el seu modern gastrobar que no sé que collons té a veure amb Nosaltres, els valencians!

Fa unes setmanes vaig escoltar a aquesta noia jove en una de les tertúlies que fa vilaweb a les tardes durant la setmana. Vaig investigar i vaig veure que tenia escrit un llibre, el que acabe de llegir. Potser és un llibre més dels que han escrit ja diverses autores catalanes d’origen marroquí, per sembla que molta població encara fa el que aquestes noies i altres denuncien: molta gent no ajuda gens a la immersió lingüística o social en la cultura catalana d’aquests que si que tenen ganes de formar-hi part. Per tant, per petit i potser repetitiu que siga aquesta llibre, benvingut siga!

Vinga, un altre any més de maltractament animal al barri del raval! i amb al col·laboració de l’ajuntament progressista de Llíria, com podeu veure al cartell, a sota a l’esquerra.

El darrer Sant Jordi la meua dona em va regalar el darrer llibre que han escrit i dibuixat a quatre mans el Daniel Olmo  i Cèsar Martí. Una aproximació molt personal i intimista a la figura del jove assassinat pel feixistes a Montanejos al 1993 Guillem Agulló. Una gran sorpresa, ja que els dibuixos del Daniel i el guió del Cèsar fan que no el pugues deixar fàcilment i aporten una visió molt diferent, més humana, del que he llegit per ara sobre el tema. Moltes felicitats als autors dels que ja coneixia Insomni, el seu primer treball conjunt.

Personalment, m’ha fet gràcia trobar-me dibuixats persones que he conegut a la vida real, com la família del Guillem o el pare de Núria Cadenes, que supose que encara estarà fent vi per Vall-Llobrega, a l’Empordà.

I no ho oblidem mai: “Ni oblit, ni perdò!”

M’ha costat trobar els tres volums que completen la trilogia de El senyor dels anells en la nostra llengua, però el resultat ha valgut la pena. Potser he tardat massa en llegir-los, però m’he enganxat i la meua primera idea de llegir poc a poc els tres volums no va ser possible i els he llegit els tres seguits. Després de veure fa anys les tres pel·lícules de Peter Jackson ara aquestes encara les revaloritze més, ja que trobe que els canvis que fan els guionistes a la trama estan ben fets per adaptar el món literari de Tolkien al llenguatge cinematogràfic. Al llibre hi ha molta més trama i més explicacions sobre els fets i no tanta acció com a les pel·lícules, però és clar són maneres de narrar diferents i també van dirigides a diferents públics.

Més val tard que mai.