El passat dimarts 28 d’abril, el poeta Jaume Pujol Ramo, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre Recosit d’Ànima (Círculo Rojo, 2026), amb l’acompanyament de la Lluïsa Quevedo, autora del pròleg.
Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica. Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos. Recosit d’Ànima és el seu tercer llibre de poesia. L’any 2019 va publicar el poemari El teu somriure i l’any 2024 el llibre de haikus La doble el·lipse. També s’han publicat poemes seus a diferents reculls col·lectius com Aus Policromes (2023) i Viladecavalls veus i mirades (2025).
Lluïsa Quevedo va iniciar la presentació del poemari estenent-lo a la taula com una ànima estripada i recosida… Va explicar que això té molt a veure amb el kintsugi, una pràctica japonesa que consisteix a utilitzar or, argent o laca amb pols d’or per reparar objectes de ceràmica trencats. La pràctica prové de la noció que una forma encara més gran de perfecció estètica i interior pot sorgir per la imperfecció o de la ferida, del dany. Des d’una òptica filosòfica, el kintsugi es relaciona així amb la filosofia japonesa del wabi-sabi (l’acceptació d’allò l’imperfecte o defectuós) i el concepte de la poca importància –mushin – que ateny l’acceptació del canvi i del destí incert com a aspectes propis de la vida humana…
A continuació va exposar un decàleg de raons per les quals val la pena llegir el llibre, com la bellesa del llenguatge que neix d’una sensibilitat que potser ni el mateix autor sospitava o la senzillesa dels versos que amaguen la formació científica del poeta. Una altra raó és l’honestedat. L’autor utilitza la poesia per afrontar el caos de la pèrdua sense amagar la cruesa del dol ni la fragilitat de la desfeta, veritat que connecta amb la vulnerabilitat de tots i la veritat sempre és delicada. La reivindicació de l’esperança, n’és una altra. En un món sovint catastrofista, aquest llibre gosa parlar de la recuperació de l’alegria, és un cant a la vida que ens recorda que, després de l’hivern del dol, la primavera és possible si estem disposats a florir de nou, demostrant que el cor humà té una elasticitat infinita. Finalment, va destacar la celebració de l’amor en totes les seves formes, des de l’amor que es troba a faltar fins a l’amor que neix de nou, passant per l’amor als fills, als pares, al germà, als amics… El llibre és un homenatge a aquesta força poderosa que ens mou i ens salva.
Per acabar la seva intervenció va convidar l’auditori a gaudir dels versos, com ella havia fet i com a mostra va recitar alguns poemes.
MIRO AMUNT
El porta retrats
del menjador
va quedar buit.
Dit a dit,
vaig entendre que no
estava a les meves mans.
Avui, al menjador,
una espelma
amb perfum d’espígol.
SAQUETS
L’alegria és l’olor
de l’espígol acabat de collir.
Si la posem en un gerro,
la seva flaire arriba
fins al fons de l’armari
de la nostra habitació.
Però massa sovint
és passatgera.
Com si ens fes mandra
tallar més espígol.
I si la cuidéssim
mentre s’asseca
i féssim saquets
amb les seves flors?
Tot seguit en Jaume va explicar que el llibre és un recull d’alguns dels poemes escrits des de la publicació del seu primer llibre el 2019 fins al 2024, aproximadament. Vol ser un reflex del viscut al llarg d’aquest cicle, des de la pèrdua de la seva dona, que el va portar a descobrir el fascinant món de la poesia, fins a tenir el sentiment de tancament d’aquest.
Aquesta experiència trasbalsadora, va suposar un abans i un després en la seva existència, i tot l’aprenentatge adquirit, li ha servit per evolucionar cap a la segona part de la seva vida. Aquest aspecte d’aprenentatge, amb totes les experiències que li han tocat viure, és un dels que traspua al llarg del llibre. Un llibre que vol fer un pas més enllà de l’experiència del dol, de la pèrdua.
El llibre té tres parts, relacionades amb el procés de reparació del kintsugi, amb el procés de recosit de l’ànima: Fragments, Encaix i Restauració.
La primera part engloba la trencadissa. I en aquesta primera part del cicle (tot i que no vol dir que els poemes estiguin ordenats en ordre cronològic), i segurament per poder abordar les altres parts del procés, l’autor va revisitar sense ser-ne massa conscient, el passat, les arrels: així, conté poemes escrits en record dels seus pares, o pels seus fills, o en evocació del seu germà (que visqué tan sols vint-i-quatre hores), d’existència amagada sota el dolor dels pares i nom desconegut i que en Jaume li posa el nom de Martí.
MARTÍ
El foc a terra
m’escalfava
aquella tarda d’hivern.
Amb les parpelles closes,
vaig baixar l’escala de cargol
que porta al soterrani
de l’inconscient.
Em va guiar una petita llum
a través de les corbes tancades
fins al llindar.
De sobte, la llum
esdevingué resplendor:
els teus cabells rossos,
l’únic record
que supurava
del dolor dels pares.
Aquella tarda d’hivern,
el foc a terra va cremar
el jou feixuc
que t’ofegava el nom.
D’aquesta primera part, també un poema de significació especial per l’autor, ja que es refereix a la seva entrada en la poesia, que per a ell ha estat una autèntica salvació.
SALVACIÓ
Vingué girada
la tardor aquell any.
Precipitada,
massa abans de l’equinocci,
excés de bilis negra.
Solitari al jardí, el liquidàmbar
no volia enrogir les fulles.
Les turbulències desballestaven
la mar, el blau esborrat.
Sorgien postimatges negres
en refregar-me les parpelles.
Una pregunta en aparença innocent
em martellejà el gel de l’ànima.
Vaig començar a plorar paraules
que s’atreien,
tot i sentir-me desmagnetitzat.
En aquella maleïda foscor
s’obrí una escletxa
per on es difractaren,
i la seva energia
em va magnetitzar.
Les fulles del liquidàmbar enrogiren,
postimatges cromàtiques a la retina,
en la mar encara turbulenta
es dibuixà una taula
de salvació.
En la segona part del llibre hi ha poemes relacionats amb l’encaix de les diferents parts de la ceràmica (en aquest cas l’ànima) trencada. Encaix de peces familiars (aquesta vegada transportant-lo fins als avis, que li van donar molta llum), encaix d’amics, encaix d’experiències diverses, relacions i trencaments en una època molt agitada… i una picada d’ull cap a la restauració.
D’aquesta part en Jaume va llegir el poema escrit en record del seu avi matern, el iaio Martin.
LA PARTIDA
Vacances d’infantesa a casa dels iaios.
Recordes? El iaio i jo pujant al cafè
cada tarda. Dues pessetes: gelat i millón.
De baixada em deia -Que malo es.
Sabia que l’endemà tornaria
a perdre, fent parella amb el cunyat
a la botifarra.
Tampoc la teva mare de nena,
va entendre res
d’aquella dolorosa partida:
Presó
pel iaio
per protegir el cunyat.
De cop el vaig entendre en les converses
baixant del cafè i se’m va multiplicar
l’admiració,
com els punts d’una botifarra
sant vicentada.
A mi també m’agradaria saber
jugar sense manilles, asos ni figures.
I no cantar directe,
sinó delegar.
També un poema que tot recordant la mort sobtada i inesperada de la seva mare, és un cant a la continuació de la vida més enllà de la nostra mort, conclusió a la qual ha arribat el poeta després de llegir i conèixer un pilot d’evidències.
INFINIT
No tinc por de morir,
perquè ara sé que no és el final.
Eben Alexandre
Contra costum havies vist el metge,
ens havies renyat com sovint feies
perquè no et portéssim a l’hospital.
Vaig venir a donar-te el medicament,
balbucejaves sons incoherents
amb lleu somriure i un filet de sang
que s’escapava, igual que la vida,
fluint per la comissura dels llavis.
Vibràvem junts a freqüència infinita
i es va activar la visualització.
Abandonat el cos, sense ulls em veies
com també al pare, que era a la saleta.
Vas ascendir per una vall estreta
fins a la llum blanca, pol d’atracció
voltada de colors indescriptibles,
un lloc reconfortant i ple d’amor.
Vas reconèixer l’àngel de seguida
que et parlà sense fer servir paraules.
I amb ell vas revisar tota la vida
des de la perspectiva teva i d’altres.
La busca més llarga del vell rellotge
tan sols havia donat una volta
quan vaig sortir corrents a dir-li al pare
que (no) havies mort.
En la tercera part, Restauració, s’apleguen poemes més lluminosos. Hi ha un poema molt especial, escrit en record de la mare de l’Araceli, una autèntica lluitadora i que vol ser un homenatge a totes les dones que passen per situacions semblants.
LA SARGIDORA
Mentre canviaves botons
de les camises d’ell
tacades
amb la teva sang,
remataves
els traus de l’ànima
perquè no s’esfilagarsés.
Si tocava sargir
els mitjons foradats,
buscaves complicitat
en l’ou de fusta,
el de la cara pintada.
Quan ja no calien
tantes puntades
et van fer un estrip
en el vestit
més preuat.
Ningú
hi creia,
però tu, pacient
vas anar bregant
per tal d’aconseguir
l’entretela per reparar-te.
La vida
ha insistit,
però no ha pogut
esparracar-te.
També en aquesta part hi ha poemes que destil·len certa ironia, com aquest:
R4
No puc entendre
com ple de rellotges
sempre facis tard
a les nostres cites.
Que poc t’assembles al teu germà,
sí, el que viu a la capital.
Ets monòton i avorrit.
Cada dia la mateixa proposta.
Ni un lleuger matís diferencial
en la teva fisonomia.
Ets deixat, gens presumit.
Molts dies ratlles la brutícia
i l’interior tampoc el cuides.
I a sobre tens ulls per a tothom.
Fins i tot per a les colles d’adolescents
que no se sap on els acaba el cos
i on comencen les motxilles.
Ets sorollós i cridaner.
La teva arribada
es veu a venir
d’una hora lluny,
amb la música desafinada que t’envolta:
aguts xisclants
que em fan venir esgarrifances,
greus pesats
que em fan ressonar fins a la darrera entranya.
Ajunto els dits, respiro profund
i repeteixo ommm
mentre t’acostes.
Per no parlar dels dies
en què arribes altiu,
com si volguessis tocar sostre
i amb la música amplificada.
Ja no em serveix respirar,
bufo descaradament
però a tu ni fa ni fum.
He provat
del dret i del revés
de deixar-te.
Però no em puc permetre
que la nostra relació
acabi
en via morta.
Per acabar la seva intervenció en Jaume va llegir el poema que clou el poemari:
CICLE
El cop va ser despietat.
Tot i les proteccions,
les dents
saltaren pels aires.
Dies i dies
de parla esparracada,
nits i nits
de freds llençols.
No em valia xuplar-me el dit
per mitigar el dolor.
Boca closa,
somriure segrestat,
tot i l’erupció inesperada
plena de maloclusions.
Tardes i tardes
de dentista
assegut a la cadira
de la decepció.
Les noves dents
les donava per definitives
quan van començar a caure.
Sort dels angelets.
Biologia implacable!
Sis anys
per recosir paraules,
per entreveure blancor
sota el somriure.
Per tancar l’acte alguns membres del grup Reversos van llegir aquests poemes:
CAMUFLATGE
Vas demanar hora urgent a l’osteòpata.
Era insofrible el dolor del turmell torçat.
– Què vols amagar?
et preguntà
just creuar la porta.
Re, vas respondre
dubtant
mentre queia la essa.
No havies tingut temps
de descordar-te cap botó
de la gavardina blanca.
Ni per descomptat,
la cremallera.
En aquell temps,
maldaves per acomodar
el somriure
a la punta del teu iceberg.
Però amb tres paraules
el teu termòmetre
perdé tot el mercuri.
Tornar al zero.
Un preu massa alt.
IL·LIMITADA
Que gruixudes i fredes
aquelles parets
amb què comparties
primaveres i la pregunta
que et martellejava:
Per què no havien enganxat la ballarina
al suport dins la caixa de música?
En caure
et vas trencar.
Et va costar molt trobar el vernís
empolvorat d’or,
per refer les cicatrius
sense negar-les.
I tenir la paciència
de deixar assecar bé la resina.
La nina va trobar una nova vida,
es va tornar més bella
lluïa un preciós calat.
Avui, quan la veus voltar
se’t descabdella el pensament.
La mirada
infinita.
No hi ha parets.
Tu
les vas fer caure.
SUBLIM
Diàfana atmosfera ens envoltava
aquell tranquil capvespre de setembre.
El sol aprofitava l’embranzida
per aplanar el camí cap a la posta.
Al cel, escassos núvols que ballaven
una dansa fractal, seguint el ritme
d’una melodia de suau llevant,
tot obrint cromatisme de vermells.
Just mirar-te i el vent es va aquietar,
el temps universal quedà frenat.
Sublim, la cara era pura resplendor
amb llum de totes les tonalitats.
La vibració augmentà la freqüència,
les ones es van fer estacionàries,
màgica fantasia del somriure
desig irrefrenable d’infinit.
Avui, aquell capvespre és ben viu,
perdura en les retines de cor i ànima
i cada dia faig, ple d’il·lusió,
perquè no se n’esborri ni un sol bri.
Gràcies, Lluïsa i Jaume, per la magnífica vetllada poètica que ens vàreu oferir.
Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.
