ALBERT CORTES MONSERRAT

Plataforma per la llengua ha tret a la llum un problema per la nostra llengua centrat com exemple el Poblenou on els catalanoparlants acaben marxant i el comerç es transforma.

Li diuen gentrificació, i passa quan un barri experimenta una transformació física, econòmica i social que suposa una millora que acaba expulsant els veïns en benefici de nous habitants amb poder adquisitiu més alt i que poden assolir els nous preus. Aquest barri concret han arribat nous residents majoritàriament estrangers i amb feines digitals que amb un ordinador es poden fer des de qualsevol lloc del món, el conegut com expat, que alhora ha comportat canvis als comerços i una nul·la implicació al teixit social del barri.

La llengua evidentment surt perjudicada, apart del procés de substitució pel castellà, l’anglès experimenta un gran creixement i podem veure molts establiments nomes amb aquesta llengua en contra de la normativa legal. Es proposa fer complir la normativa, així com inspeccions i plans d’acollida lingüística i posant exemple com Copenhaguen on l’Ajuntament envia cartes on encoratja ha aprendre el danès, cosa que aquí evidentment no es fa.

Evidentment, les solucions no són fàcils, però cal eliminar aquesta cantarella d’un idioma simpàtic, de fet al món no hi ha cap idioma simpàtic ni antipàtic, tot son idiomes i son la normalitat en un territori concret marcant la identitat dels seus habitants. Per tant primer hauríem d’abordar el problema dels anomenats expats i que no perjudiquin a la gent autòctona. Dit això la normativa s’ha de complir i la imatge de normalitat a comerços i senyals ha de contemplar el català com passa amb la resta d’idiomes mundials en els seus territoris, aquesta fita que hauria de ser la normalitat cal un control i inspeccions periòdiques per verificar el seu compliment efectiu, alhora quan es donen llicències per nous negocis explicar clarament les obligacions lingüístiques i les sancions en cas de no compliment i un compromís de les institucions estil Copenhaguen per incentivar la llengua, cosa que no esperem que passi en un Govern on aquest tema no els preocupa i donen premis per escriptors sud-americans que escriuen sobre Barcelona en castellà naturalment, tampoc quan han governat partits teòricament més preocupats tampoc han fet el pas per la seva preocupació per conservar tots els vots i han caigut al parany de la imposició, per cert deu ser un cas ùnic al món d’un idioma propi que si vol exercir com a tal se li diu imposició.

El drama del català.

La llei d’amnistia compleix 2 anys i el resum son 403 beneficiat i 104 denegats entre ells el President Puigdemont i més d’un centenar d’activistes i polítics pendents d’aclarir la seva situació.

El cas del President seria el més cridaner així com Toni Comin i Lluis Puig, així com als exconsellers de Junts i ERC inhabilitats per càrrec públic com seria el cas de Jordi Turull o Oriol Junqueras per exemple. Entre els beneficiats 89 policies espanyols i 62 Guardia Civils que en el seu cas l’arxivament penal ha estat automàtic. Persones com Marta Rovira per exemple segueixen esperant la resolució entre giragonses dels Tribunals espanyols. De fet el Tribunal Europeu dels Drets Humans te pendent una sentència que podria desbloquejar el cas del President Puigdemont entres d’altres com els CDR acusats de terrorisme. De fet aquesta llei de fireta va mantenir en lluita l’independentisme desviant el seu objectiu principal com hem vist posteriorment.

Una nova errada de l’independentisme i dels nostres partits per dissimular el fake del procés. Els que es van entregar a una justícia espanyola sense solta ni volta i amb ganes de venjança, col·laborant en aquesta farsa i posteriorment intentant treure rèdit d’aquesta estada a la presó que haurien pogut evitar o com a mínim no donar ales al sistema, i acceptar una amnistia que de fet és com acceptar una culpabilitat doblement falsa. Si haguessin complert amb el seu deure d’arribar fins al final, obeïen els mandats del poble que és sobirà, però és que ni tant sols van fer això, ja que no tenien intenció d’aplicar el resultat del referèndum. Tot un despropòsit.

Hem vist com s’ha utilitzat aquesta llei per blanquejar el règim espanyol autoritari i com hi han col·laborat. Al mateix temps hem vist com aquells que van utilitzar la violència desmesurada i sense control per frenar una societat i un acte plenament democràtic i pacífic, com va ser la policia espanyola, han estat afavorits per la mateixa llei sense problemes, quan evidentment va ser una de les eines antidemocràtiques utilitzades per un Estat ancorat encara en el passat.

Encara veiem ara, com es pagant favors polítics, d’aquells que lluny d’abandonar la primera línia política i assumir el seu fracàs i engany, encara pretenen seguir a la mateixa com si tal cosa i comptant amb l’oblit de memòria general, com Oriol Junqueras.

La rendició ja prevista i el frau a la societat dels nostres va portar a l’Estat a oferir fraus com aquest que segueixen turmentant a moltes persones.

2 anys de frau.

Un cop els partits catalans o encara més els independentistes decideixen participar en l’Estat espanyol, les seves institucions i governabilitat, adquireixen unes contradiccions que segons el context es fan més evidents i requereixen els seus càlculs de popularitat i de cara als seus votants per no caure en les seves expectatives electorals.

Un sistema pervers on les vergonyes en aquest cas es posen en evidència per sortir del que hauria de ser la normalitat i més desprès del 2017, la no participació dels partits que es diuen independentistes a les institucions espanyoles.

Les línies vermelles de Junts i PNB

José Antich

A la gran pregunta que se sent aquests dies per Madrid sobre què farà Junts després de l’explosió incontrolada del cas Zapatero, els de Puigdemont tornen la pregunta, com si fos una pilota en un partit de tennis. La pregunta és: què farà el PP. El partit de Carles Puigdemont ja ha pres prou distància respecte al PSOE els últims mesos; de fet, li ha retirat el suport parlamentari i el Congrés no pot, a la pràctica, aprovar projectes de llei presentats pel govern espanyol. El següent pas, el darrer que els queda —ja que també han demanat a Pedro Sánchez que convoqui eleccions— és afegir-se a una moció de censura amb PP i Vox, la qual cosa no és que sigui un pas més, sinó que, en les circumstàncies actuals, és un salt al buit, perquè la foto amb la ultradreta és el que menys desitja Junts.

Aleshores, si el PP no fa el pas i Junts es posa de perfil, què passarà? Doncs, en principi, res; la pilota la torna a tenir Pedro Sánchez i serà ell qui decideixi sobre l’avançament electoral. Explicava molt bé, amb encert, fa uns dies Xavier Trias que, a la tardor del 1995, en plena onada de corrupció —amb casos tan emblemàtics com el de Luis Roldán, l’ex director general de la Guàrdia Civil—, Jordi Pujol va donar un ultimàtum a Felipe González i el va comminar a celebrar eleccions com més aviat millor. La data va ser el 3 de març del 1996, unes eleccions que, a la fi, permetrien a José María Aznar arribar a la Moncloa. Aquest marc de relacions, i fins i tot de confiança, d’abans ha saltat pels aires.

Sobretot el de confiança, ja que mai no ha estat tan elevat el grau de cinisme en la política. Es fan promeses aquí i allà que els que prometen saben que no podran complir, i aquells a qui els les fan s’agafen com poden a la taula de salvació que, a la fi, sempre acaba sent això, una taula de salvació. Vist amb perspectiva, ni la promesa de l’amnistia ni la del català a Europa han estat serioses. O prou serioses. La llei d’amnistia es va fer perquè fos interpretable, obviant qualsevol mena de rotunditat que la fes manejable per part dels diferents actors. El govern espanyol sabia el que feia i Zapatero també: seria com la llebre als hipòdroms, que els llebrers mai no poden atrapar-la, tret que s’espatlli la maquinària.

Fins i tot la promesa que el president del TC, Cándido Conde Pumpido, es pronunciaria sobre la constitucionalitat de la llei potser acabarà sent veritat un dia, però el calendari ja ha saltat pels aires. Ara es diu que no abans de setembre, amb la mateixa tranquil·litat que Zapatero va donar, sense immutar-se, als de Junts una data que es compleix aquests dies. L’expresident espanyol ara està per a altres coses, certament, però el seu capital polític fa temps que es va esgotar, fins i tot per a Carles Puigdemont. El tema del català, tothom sap com ha anat. El govern espanyol va fer malament els deures des del principi i quan va voler rectificar ja no hi va ser a temps. Les eleccions a Alemanya havien desplaçat el socialdemòcrata Olaf Scholz i havien portat fins a la cancelleria el democristià Friedrich Merz. Sánchez va tenir temps fins al maig del 2025, en què es va produir el canvi a Berlín, i quan va intentar collar Merz, aquest ni estava disposat a deixar-se acovardir, ni a fer-li una mala passada a Feijóo.

En aquests moments, tot i que PP i Junts no tenen un canal de negociació, sí que tenen una línia de diàleg que es fa servir, preferentment, per a temes econòmics. El gran avantatge per als dos partits és que per a tots dos Vox és un problema, gestionable per al PP i ingestionable per a Junts. Per això, fins i tot, el temps ha deixat d’apressar-los en espera dels primers sondejos sobre si el partit de Feijóo és capaç de captar vot descontent del centre amb el nou salt en la corrupció socialista. Una dada que no ha de passar inadvertida: l’entrada de Puigdemont demanant explicacions als socialistes sobre llurs relacions amb la Xina. La carpeta Huawei entrarà a l’escena política.

Aquests darrers dies amb l’assumpte de Zapatero hi ha el debat sobre el comportament de l’esquerra i de la dreta i certs items falsos que volen vendre a la societat i que cauen pel seu propi pes.

Cal dir que a Espanya la part esquerra o socialista i la part dreta Populars son dues eines que provenen del franquisme i una part més de la falsa transició, nomes cal veure com en la part dreta un Ministre tacat de sang com Fraga en va poder ser President com si tal cosa i a la part esquerra un personatge com Felipe Gonzalez, el de la cal viva te tant d’esquerres com jo de capellà, per tant no hi ha grans diferències ideològiques, més aviat estètiques, però en el que considerem fonamental son dues gotes bessones. El mateix podríem dir de projectes alternatius com Sumar o d’altres que quan han arribat a posicions de poder han oblidat el 15 M ràpidament i les seves prioritats apart de proclames sense solta ni volta no van enlloc.

De fet l’exageració d’aquesta mena de superioritat moral que semblen exhibir les esquerres o aquest han de demostrar més fer les coses bé, és molt falsa i nomes s’entén des d’aquests orígens ja tacats, ja que el projecte de la dreta o l’esquerra son igual de legítims, i en una democràcia normal cap te superioritat ètica sobre l’altre. Ara amb l’afer de Zapatero veiem com els problemes no son els partits sinó un sistema podrit i hereu del règim passat.

Vam veure clarament com davant el repte democràtic català, no hi va haver diferències substancials, els dos van donar suport a un acte antidemocràtic com el 155 i van validar la violència estatal contra la ciutadania. Es el concepte democràtic que tenen. Si volguessin ser diferencials podrien canviar les regles precisament per impedir aquests comportaments delictius i aquest aprofitament del sistema en benefici propi, però ja avanço que no ho faran ja que tots els partits tenen temes a amagar i persones a protegir. Això poc te a veure amb falses ideologies com ens volen explicar i utilitzant les pors de l’entrada del rival al Govern com si res anés a canviar.

En els Estats normals, tant un costat com l’altre pacten els temes centrals que son comuns i desprès les diferències ja depenen del programa de cada partit. A l’Estat espanyol evidentment no és així i tot forma part del mateix i on esquerra i dreta perd el sentit.

Ahir a la celebració de l’equip femeni de futbol del Barça, brillant campió d’Europa, vam tornar a veure, igual que l’equip masculí una estelada voltejant a les mans d’una jugadora, en aquest cas la Kika Nazareth i naturalment les reaccions de l’espanyolisme impositiu s’ha tornat a disparar.

Efectivament, primer va ser Lewandowski a la rua de l’equip masculí i ara la portuguesa Kika, una imatge potent per la repercussió d’aquests esportistes i que naturalment Espanya vol amagar com sigui ja que el seu relat, és la seva eliminació i la no existència de cap problema nacional. Al mateix temps veiem com la nova samarreta de l’Ath. Bilbao per la propera temporada sota el coll portarà un mapa d’Euskalherria que lògicament també ha indigestat algun dinar per la cort madrilenya.

Son nomes alguns exemples, però la mateixa reacció. Allò de no barrejar la política amb l’esport, ara durant el Mundial i si Espanya, no ho desitjo aconsegueix algun triomf important i durant la celebració les banderes espanyoles son a tot arreu no diran res, però ves per on, si la bandera és diferent i prové de Catalunya o el País Basc recordant una realitat nacional diferent la cosa canvia.

Esport i política sempre han anat de la mà, i son un instrument poderós per reivindicacions de tot tipus, agradi o no. La seva repercussió és un fet que ningú vol passa per alt i lògicament durant la historia ha estat aprofitada en tota regla i crec legítimament, nomes faltaria. La llibertat no pot ser retallada en nom d’uns interessos que son divergents. Aquesta estelada fa mal ja que desprès de la fugida dels nostres representants, el no compliment dels seus compromisos i el relat de l’Estat en forma de febrada ja passada i on la seva normalitat tornava a regnar, pensaven en un tema mort i enterrat.

La veritat es que a pesar de la repressió d’un Estat podrit i tant poc democràtic, i de la traició dels nostres partits que han col·laborat amb el 155 com si tal cosa, l’independentisme segueix viu, la societat i segueix sent i el conflicte nacional està damunt la taula des de fa més de 300 anys i quatre polítics porucs i venuts o una mica més de repressió estatal no faran que la història o la identitat d’un poble tossut desapareguí.

Han aturat el cop, però el problema segueix allà per l’Estat i la imposició sobre les nacions depèn de la identitat i voluntat de la gent que seguirà exhibint els símbols de la discòrdia.

Ahir el Parlament va reprovar a la Consellera Parlon i al cap dels mossos Trapero, apart va demanar que si la Consellera Niubó no era capaç de resoldre el problema dels mestres també hauria de cessar. De totes maneres el sistema democràtic que tenim deixa això en res.

Efectivament, la infiltració en una assemblea de mestres per part del cos policial i les explicacions de fireta donades ha rebut el càstig del Parlament en forma de reprovació amb el vot de JUNTS, ERC i Comuns en el cas de Trapero i una cosa semblant amb la consellera deixant sols PSC i PP. Un cas greu d’impunitat i de deriva antidemocràtica i atac als drets fonamentals sense precedents.

No és el primer cop que això passa, però com les anteriors el Govern de torn no obeirà la cambra de representants i tots els càrrecs seguiran com si tal cosa. És força simptomàtic que els grups del 155 un cop més vagin de la mà i ès una nova presa de pel d’un sistema democràtic pensat per protegir els càrrecs existents i no per depurar responsabilitats i posar el bé comú per damunt de l’individual.

El Parlament és la cambra de representants de la ciutadania, aquella que la societat amb el seu vot ha imposat per dirigir en el seu nom el país, i hauria de ser sagrada. Aquesta posteriorment escull el seu Govern en funció de majories i minories internes però que no tenen a veure almenys directament amb el vot personal de la societat. Per tant la cambra principal si reprova un membre d’aquest Govern o cap policial hauria de suposar immediatament la seva destitució sense necessitar la decisió del Govern de torn, seria el més lògic i normal. Anar en sentit contrari significa que la cambra està supeditada al Govern i que no és sobirana ja que les seves decisions no son vinculants i passen directament per sota dels interessos personals d’una part deixant la representació ciutadana en res.

Una farsa de caire estètic que diu molt poc d’una democràcia de qualitat i de la sobirania popular. Un sistema que deixa aquesta opacitat democràtica i aquest sistema corrupte i dirigit per benefici d’uns quants i que en aquest cas deixa impunes aquestes activitats intolerables de control al més pur estat dictatorial i que haurien d’inhabilitar aquests personatges en qualsevol democràcia que es vulguir dir així.

Les reprovacions de fireta.

El cas de Zapatero és un nou cas d’aquest sistema podrit espanyol i no hauria de sorprendre a massa gent. Respectant la presumpció d’innocència les proves presentades sembla que son bastant concloents.

De fet els suports que li queden son del seu partit i la vergonya de Rufian amb la seva submissió absoluta al 155 del PSOE. Com deia sembla que la peça és ben documentada pel magistrat i sembla molt clara del seu delicte. Aquesta podríem dir professionalitat que hauria de ser normal contrasta amb la causa catalana i el surrealisme de les seves imputacions. Les seves amistats amb personatges com Abalos o Koldo no auguren res de bo. Els socis parlamentaris ja estan desistint d’un tema de lawfare i prenen distància. Apart del seu partit, Rufian fent gala de la seva poca dissimulada vergonya manté la seva defensa obviant les proves i parlant de cacera política i barrejant la seva esquerra com a causa de la persecució. Ens diu que si es veritat és una merda i si és mentida una merda més gran. El seu suposat cobrament de comissions per feines fetes crec és prou greu per no banalitzar-lo.

Crec que parlem d’aquell president espanyol que va dir a Pasqual Maragall “apoyare, el Estatut que salga del Parlament de Catalunya” per desprès acabar deixant el mateix en un no res. Per tant la seva paraula val molt i molt poc. No hi ha dubte que per Rufian això no és important i la seva feina a favor del PSOE peti qui peti fa vergonya aliena. Les seves paraules sobre aquest cas contrasten quan son semblants però d’altres partits on tot ho dona per fet. El seu sectarisme i demagògia va més enllà del personatge i d’un partit que ha perdut el nord completament. En una democràcia normal els casos com aquest no depenen ni es jutgen depenen si son d’esquerres i de dretes ja que els dos tenen els mateixos drets i deures i per tant han de ser tractats iguals.

Fins hi tot la seva crossa més fidel al Govern, Sumar ha pres distàncies, però sembla que Rufian barreja la seva tasca per blanquejar un partit del 155 com el PSOE, amb el discurs de la por de que be el llop en referència a la dreta.

Zapatero ha demostrat com deia que la seva paraula val ben poc i el paper de bufó de Rufian no crec representi a ningú més que no sigui ell mateix.

Un cas més.

Barcelona ha renunciat a un ingrés de prop de 80 mil euros per cedir l’Estadi Olímpic al Papa Lleó XIV pel seu acte, cosa que deixa en mal lloc una societat avançada i amb la guia dels seus valor i no de referències espirituals.

El govern de Collboni defensa el fet de renunciar al lloguer del recinte pel dia 9 de juny, ja que diu és tracta d’un acte d’interès públic Les paraules de la regidora Bonet per donar explicacions han estat que és un honor per Barcelona rebre el Sant Pare i parla de la proporcionalitat entre intervenció pública i benefici col·lectiu esperat i les visites de repercussió mundial amb efectes sobre el conjunt de la ciutat.

Realment quan el pas d’una Dictadura a una suposada Democràcia està fet com Espanya, les estructures, els vicis i la opacitat segueix totalment present, així com posar a la mateixa alçada els valors civils d’una societat i els espirituals. Tots sabem del poder de l’Esglèsia a la Dictadura i que segueix sent un dels poder fàctics per decret, nomes cal veure la renda en un teòric país laic i la seva quota per decret i obligada amb els nostres impostos.

Ara ens trobem que les creences religioses en aquest cas del PSC a l’Ajuntament de Barcelona passen pel davant de la ciutadania. Aquests diners perdonats els pagarem entre tots i això no és de rebut evidentment. Una societat es plural i sembla que no ho consideren així. Un Estat democràtic i normal els valors i les lleis son les que donen la convivència i marquen una societat, de cap manera els valors espirituals que son personals i diversos i mai poden passar per davant.

En un estat religiós s’entendria, però en un Estat laic, la religió no ha de gaudir de cap privilegi en especial. Parlen d’un benefici col·lectiu suposo per les persones fidels que poden visitar Barcelona en aquells dies aprofitant l’acte, de totes maneres també ho podriem aplicar quan ens visita una estrella de la música i fa un concert o un esdeveniment esportiu i no veig que apliquin el mateix criteri encara que la repercussió de tots aquest actes sempre és molt gran, per tant simplement son els criteris personals d’unes persones que haurien de representar a tota la ciutadania i no nomes a la seva part.

Una societat feudal.

Avui es reuneix la bilateral Estat-Generalitat, nomes el nom fa riure per no plorar i servirà per aprovar els pressupostos del 155 per Catalunya amb unes promeses que simplement son fum i una gran burla.

El Tren orbital, la majoria catalana al Consorci de la Zona Franca i el Consorci d’Inversions entre d’altres. Cal dir que la primera ja va ser aprovada pel Govern del President Montilla en el seu dia i el resultat ja el coneixem i ara ens volen vendre una inversió milionària en un futur llunyà que no deixa de ser una fantasia, la resta bàsicament depenen de la voluntat del Govern espanyol de torn que tots sabem quin grau de voluntat te.

Fa mal veure aquesta presa de pel amb el President Illa i Oriol Junqueras segellant el pacte dels pressupostos. Com deia una reunió bilateral que tancarà una comèdia trista pels interessos de Catalunya però que augmenta el relat del Govern i un èxit que vendrà a la ciutadania, per l’altra part un líder republicà que ja no recorda en res a aquell que deia “Doneu-me 68 diputats i faig la independència”, ara col·labora amb el Govern espanyol com un aliat més i nomes per interessos i ambicions personals que fa molt de temps son davant de tot en la seva agenda.

Un cinisme insuportable del que va ser un dels líders del procés i que ara s’entén molt bé perquè les estructures d’Estat mai van ser cap prioritat i perquè va ser el primer en dimitir de les seves funcions desprès del referèndum i entregant-se a l’Estat espanyol per posteriorment carregat de favors a pagar i ambicions personals, enlloc de retirar-se de la primera línia política i assumir el seu fracàs i enganys, ha dut al seu partit a una deriva que nomes els votants fidels sense cap sentiment crític segueixen.

Un partit convertit en crossa socialista a Madrid a canvi de res, amb un lideratge que està pendent com a prioritat de fer una coalició amb l’esquerra espanyola que de defensar Catalunya allà i on a Catalunya desprès de ser decisius per convertir al partit del 155 a la presidència de la Generalitat i donar suport a les polítiques que estan deixant Catalunya en una posició molt feble en tots els àmbits i ara donen aire amb uns pressupostos a canvi de fum i amb la intenció de seguir enganyant la ciutadania com si res.

Junqueras, un mal exemple i per desgracia no és l’únic.

La comèdia en que s’ha convertit la política catalana te el final d’una nova obra, el suport d’Esquerra els pressupostos, francament un final que ja es veia de fa molt de temps i que nomes el cinisme i la burla a la ciutadania ha allargat.

La promesa del tren orbital ratlla l’absurditat hilarant si no fos que com diu en Bernat Dedéu amb el seu estil estant deixant una Catalunya devastada per un Govern del 155 amb el suport de partits que es fan dir independentistes i altres que també juguen al mateix joc mirant com la societat es va enfonsant i no sembla que els preocupi pas massa.

L’autonomia que ens cal… és la del tren orbital

Bernat Dedéu

Resulta ben simptomàtic que la pàtina de bon Govern que regia fins fa ben poc l’Administració de Salvador Illa (mercès a una apagada informativa que enorgulliria Xi Jinping) hagi explotat amb l’aturada dels mestres catalans. Les aules, ens agradi o no, són un reflex de la nostra societat i els professors del país —a pesar d’habitar més aviat al cantó progre de la vida— han sigut el primer col·lectiu a confessar, sense la sordina de la correcció, que ningú no pot fer rullar l’aula amb les actuals xifres de nouvinguts. Sovint les coses triguen a caure pel propi pes, sobretot quan tendim a escoltar poc els nostres veïns, i més encara si gaudim d’escassa paciència amb els ploramiques; però tothom que tingui el timpà mínimament acusat haurà sentit algun membre de la comunitat educativa queixant-se de la impossibilitat d’explicar la taula periòdica amb un 10% de la classe que no sap ni dir bona tarda.

L’actual vaga a l’ensenyament i el malestar de les bates blanques o les revelacions (ja sabudes) de l’informe Fènix ens mostren una Catalunya empobrida, sense classe mitjana i conformada per uns ciutadans que no tenen prou eines a l’hora de prosperar i als qui l’Administració castiga amb una llosa impositiva que ja sobrepassa de molt el robatori. Si el debat migratori ha començat a normalitzar-se no és perquè, com avisen els cursis, ens hàgim tornat una colla de racistes, sinó perquè cada vegada es fa més evident que les estructures de l’estat del benestar, filles de la socialdemocràcia, estan a punt d’arribar al col·lapse. Si els alemanys, filleta meva, han començat a retallar…, doncs ja us podeu imaginar què ens espera: un futur ben magre amb l’existència densificada (tot déu atapeït en pisos de merda, vaja) i una economia que només pot oferir vendre les nostres ciutats al coi de guiris.

Amb tot aquest panorama (a la qual cosa caldria sumar el fet encara al·lucinant de tenir un Govern que espia les assemblees i atempta contra el dret de reunió, sense que ni puto Déu dimiteixi), resulta ben normal que Oriol Junqueras hagi tingut moltes dificultats per justificar el seu suport als pressupostos de Salvador Illa. Per això Esquerra i el seu capatàs han acabat aïllant-se del soroll de mestres, doctors i membres de la bòfia per acabar imposant als sociates un projecte que, de tan essencial, la majoria de ciutadans no sabíem ni que existia. Parlo de l’ara famosa línia orbital, coneguda com a quart cinturó ferroviari pels amics, consistent en un sistema de rodalies que relligarà les principals ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Dit d’altra forma, l’invent consistirà en un gueto mòbil perquè la gent de l’extraradi es mogui pels seus ambients un poc xarons sense torbar els barcelonins.

Cal reconèixer que Oriol Junqueras és un paio amb un sentit de l’humor ben vaticanista, perquè, amb la major part de la xarxa de Rodalies absolutament trinxada i inoperant, això de proposar una obra nova, que els més optimistes situen pels volts de l’any 2040 (amb un pressupost de 5.200 milions de pepinos, tots per obra i gràcia d’un estat que, segons els documentadíssims senyors encorbatats de Foment, du a les espatlles un total de 50.000 milions de dèficit en infraestructures), és una martingala d’acudit bastant catxondo. Jo dels republicans hauria posat com a condició quelcom un pèl més realista i proper, com ara l’arribada del primer astronauta català transsexual a Mart o penalitzar tots els cambrers argentins que confonguin un cafè amb gel amb un cafè amb llet. Però tot plegat es normalitza si hom entén que Esquerra, com tots els partits catalans, estan infiltrats per la bòfia.

Dit això, el meu cantó d’esperit cínic entén la tàctica d’Oriol Junqueras, a qui convé que Salvador Illa vagi desgastant-se per així guanyar temps, assegurar-se la seva amnistia traficant el que pugui amb Pedro Sánchez i acabar menjant-se el terreny del PSC (mercès també a l’auge que podrà tenir el presidente Rufián entre els descendents de castellans). Oposar-se als pressupostos, en definitiva, implicava anar a unes eleccions en què Junqueras no podria haver participat, amb tota la mandanga implícita de cercar un candidat de palla i etc., i encara corrent el risc que Aliança et pispi uns quants vots. Això acabarà passant igualment, car la mandra mental de l’esquerra catalana fa temps que no es vol emmerdar amb el col·lapse del país i Sílvia Orriols només ha d’esperar que la gent arribi a esdevenir un pèl més pobra i emprenyada perquè fins i tot l’acabin votant els cupaires del sindicat USTEC.

Però per tot això encara manca una mica de temps; fins llavors, els republicans continuaran cobrant el sou de polítics professionals i Salvador Illa els guardarà les cadires de l’Administració que els va assegurar quan Esquerra l’investí president. En el fons, tothom guanya una mica d’oxigen i, per si no fos prou, els quinquis de Mataró podran anar fins a Granollers sense haver d’intuir, al fons del vagó, les torres de la Sagrada Família. Ja em direu què més volem…

Aquestes dades son d’informes interns de la policia catalana i serien útils per la revisió de tots aquells que defensen que la immigració no es cap problema, i volen acollir indefinidament, defensant la seva integració al 100%.

L’any 2025 els Mossos van practicar 51063 detencions, més que el 2024. Les xifres marquen que 17466 eren de nacionalitat espanyola, la resta estrangeres, un 65,8% augmentant la xifra de l’any anterior. Les dades han estat enviades al Parlament i no fan constar les nacionalitats concretes dels arrestats i ho emmarca amb zones com Àfrica, Amèrica o Unió Europea per exemple seguint la instrucció del darrer any per evitar detallar les nacionalitats dels delinqüents. El Departament d’Interior bloqueja aquesta informació encara que existeix i està tractada. Al País Basc si que faciliten obertament les dades detallades. De fet de les dades és veu que les xifres de detencions de nacionalitat espanyola i africana son similars, prop de 17000 persones cadascuna, seguides de les persones americanes amb prop de 9000. Pel que fa als furts, un 84% dels detinguts son estrangers.

La majoria de robatoris violents o amb força també son estrangers, un 73,1% la majoria d’origen africà, i pel que fa a agressions sexuals un 60.3% son estrangers. També hi ha xifres sobre homicidis o assassinats amb un 55% de persones estrangeres detingudes.

El passat curs les dades van causar enrenou i diuen amagar les mateixes per no ser aprofitat per l’extrema dreta. De fet no deixa de ser curiós que unes dades tant clares no provoquin la presa de decisions i l’assumpció del problema real que tenim i en canvi prefereixen seguir amagant les dades reals amb l’excusa de la xenofòbia, que no es tal, ja que les dades son vertaderes i per tant la negligència i la falta de responsabilitat contra la població és molt greu i d’una vegada per totes caldria abordar aquest tema sense tabús ni bajanades.

Crec que la gent és prou intel·ligent que les xifres de delinqüents estrangeres no vol dir que tots siguin delinqüents, però si que el filtre evidentment no s’ha fet bé i una part son un problema per la nostra societat que per la incompetència dels seus representants no te que pagar amb la seva seguretat.

La vertadera xenofòbia em sembla son les que practiquen aquests partits que obvien el tema i amaguen les dades per no quedar al descobert amb els seus interessos que curiosament van en contra de la societat que els ha votat. Aquí no hi ha ni dretes ni esquerres, hi ha un problema.

La realitat amagada.

La compareixença de Florentino Perez, president del R.Madrid ha estat un exemple del personatges que ostenten el poder a l’Estat espanyol i que es creuen per damunt del bé i del mal.

Una crisi com la d’aquest club, podríem dir club Estat ja que els favors que ha rebut del mateix al terreny de joc i fora del mateix no tenen límit, una crisi esportiva, de gestió i de valors si es que mai n’ha tingut ha estat aclarida pel seu president vitalici amb pilotes fora i victimisme, cap autocrítica i atacs al Barça amb el cas Negreira a la boca, un cas sense judici i per tant donant culpabilitat gratuïtament i interessadament sense cap respecte institucional, com deia cap valor El robatori diu de 7 lligues i un victimisme a prova de bomba tot diu per defensar el soci, per cert el mateix que ara i sempre enganya amb falses campanyes amb ajut dels seus mitjans per desviar els problemes i que ara amb unes eleccions per sorpresa vol seguir la seva perpetuació al càrrec a l’estil de molts mandataris dictatorials en falses democràcies.

Aquest es el sistema d’un Estat que no ha esborrat la Dictadura i que segueix amb les seves estructures disfressades d’una falsa democràcia i on el poder real segueix a les mateixes mans. Aquest personatge que es creu per damunt del bé i del mal i on la manipulació es la paraula de cada dia amb un Estat que el protegeix i on és permet actuar amb una estructura del mateix on els negocis d’aquestes el·lits sense regles fan la seva feina, i on el fracàs ha de ser falsejat amb falses acusacions amb aquells que encara i a pesar de tot sobreviuen i guanyen al poder establert.

Parlar de robatoris en el club que dades i vídeos en mà ha robat més de la història senzillament és cinisme i un acudit dolent. Socis del club presidint els estaments del futbol, i infinitat d’exemples de decisions que han canviat els resultats obtinguts, cosa que amb Negreira no han pogut aconseguir perquè senzillament no existeixen més enllà de les anècdotes que trobaríem en tots els equips del món i no escàndols com els que la historia ha marcat al club blanc i que l’han tacat per sempre.

El seu president seria el resum perfecte dels valors que representen aquest club i ha quedat constatat amb aquesta compareixença on res canviarà en el mateix.

M’ha semblat interessant l’article de Bernat Dedéu amb el seu estil punyent, però deixant en evidència la realitat de molts d’aquests lideratges de l’anomenat procés i com és demostra la seva farsa i la seva evolució posterior on la maleïda hemeroteca els ha deixat totalment en evidència, cosa que hauria de fer reflexionar una societat per una segona oportunitat amb la lliçó apresa.

Roger Torrent, a les armes!

Bernat Dedéu

D’entre tots els guilty pleasures amb els quals gaudeixo torturant-me l’ànima a altes hores de la nit, s’hi troba el de cruspir-me vídeos amb discursos polítics anteriors a l’apogeu del referèndum del 2017. Hi ha tanta teca per triar que, àvid com un addicte a la pornografia (emocional, en aquest cas!), sovint col·lapso davant l’empatx de líders ardits que cridaven “ni un pas enrere” o “votarem i guanyarem”. Però quan la carcassa m’exigeix droga dura, viatjo a YouTube per rememorar un magnífic speech de l’estiu previ al referèndum, impartit pel Poc Honorable Roger Torrent. Conscient dels dubtes que generava l’1-O entre part dels convergents i amb un to entre condescendent i gallard, el bell republicà hi proclama: “Si algú té dubtes i es pensa que no ens en sortirem… que s’aparti i deixi fer. Perquè ho farem. Per tant, la pregunta que hem de fer no és com ho farem, sinó com ens ho impediran”.

Després dels sonors aplaudiments de la concurrència (en allò que sembla un dinar de germanor curull de convençuts), Torrent prossegueix l’arenga: “A algú li sembla que avui el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras o qualsevol altre membre del Govern… pot fer-se enrere? Què passaria si es fessin enrere?”. L’afer té molta gràcia, perquè mentre el futur president del Parlament del 155 dispara aquestes preguntes retòriques, com si tingués el do de la pausa dramàtica beckettiana d’Obama, bona part dels presents —amb una adorable espontaneïtat— respon: “els mataríem!”. Davant d’aquesta proclama violenta, i vist que naltros som gent de pau, Torrent abraça una metàfora menys guerrera i clou el seu sermó tot dient: “Vosaltres, i espero que fóssiu els primers (i jo també ho faria!), els agafaríem de l’orella o d’una part del cos i diríem: ‘Feu el favor de complir el que heu promès’”.

Com podeu imaginar, comparar aquesta joia de discurs polític amb els fets posteriors al 2017 (Torrent acabaria fent de cap de bidells al Parlament i també de conseller del ram empresarial) o amb el món de l’ètica occidental en general és un exercici massa fàcil. Però sí que resulta interessant palesar com, després de patir l’ostracisme ordit pel tàndem Junqueras-Aragonès i allunyat del món de la política, en Roger ha passat de les proclames guerreres a fundar Dualys, una consultora especialitzada en temes de defensa. L’alehop és tan delirant (fins i tot per a un saltimbanqui moral, això de pencar per a l’enemic, sobretot en el frenesí per l’augment de la despesa al ram militar, deu fer vergonyeta) com la mateixa definició de l’ens al seu web: “Dualys nace de una convicción: España tiene los ingredientes para convertirse en un referente europeo del dual use industrial y tecnológico”.

Fixeu-vos si el Poc Honorable se sent incòmode fent de portaveu d’allò que ahir, molt encertadament, el nostre Enric Vila definia com a “keynesianisme militar”, que, a l’hora de presentar-ne els propietaris, Dualys no fa com la majoria de les empreses (a saber, encastar al seu web un bon retrato dels seus capatassos amb el consegüent —i sovint inflat— currículum), sinó que defineix la participació de l’antic president d’una forma tan anònima com creativa: “Un altre dels fundadors té la visió estratègica necessària per a aquest sector. Ha ocupat posicions de lideratge polític al més alt nivell a les institucions catalanes, amb responsabilitat directa sobre política industrial, empresa i treball”. Imagineu què pensarà la gent del dinar esmentat a l’inici veient Mr. “si algú dubta que s’aparti” ara confessant en sordina que aprofitarà el seu bagatge institucional per rearmar la intel·ligència militar espanyola.

Però no cal que matem ningú, estimats lectors, per molt que la ràbia ens mani esborrar-los per sempre del mapa de les nostres vides! Més ens valdrà pensar una mica i agafar l’exemple de trepes com Torrent per veure cap on van els trets, i mai més ben dit. Ara que els conservadors alemanys han donat una pàtina progressista a això de comprar tancs, i tot per evitar confessar que fa vuitanta anys que són presoners dels ianquis, veurem molts catalans intentant treure el cap en aquesta mandanga sanchista del “rearmament tecnològic”. Com passa sempre, els espanyols no poden tramar el seu cinisme industrial sense l’aquiescència d’algun caixacobri català, i és ben normal que la gent de l’Ecuestre (la mateixa que amenaçà Torrent amb la presó) ara aprofiti el seu ocàs per tal d’embarcar-lo a la guerra tecnològica.

El Poc Honorable de Sarrià de Ter no serà l’únic que transitarà de la insurrecció popular a les armes (espanyoles, of course), perquè tant Salvador Illa com Oriol Junqueras han decidit que la política demana seduir els antics paladins de l’administració vers la nova farsa progre de rearmar Europa contra Putin. El tema té molts bemolls, perquè Sánchez ha tingut l’habilitat d’impulsar aquesta indústria (insisteixo, amb uns quants capcots de la nostra tribu) mentre aconsegueix que la majoria del món el tingui per un pacifista i assot moral del Trump. Tot això val la pena seguir-ho de ben a prop, perquè vindran nous revolucionaris com Torrent, i de nou ens voldran fer veure que de la independència no els aparta ni Déu. No ens ho empassarem, perquè podem haver perdut la batalla del procés, però, mercès a la velocitat del món, hem guanyat la guerra de la clarividència. I això no és poca cosa.

Una dictadura tots sabem que deixa els drets col·lectius i individuals de la societat en res, però ara resulta que una teòrica democràcia segueix el mateix camí com si fos el més normal.

En una assemblea de docents a Ciutat Vella, es van descobrir la vigilància encoberta de dos membres dels mossos i evidentment els sindicats i part de la societat ha posat el crit al cel. És vol aclarir qui va ordenar la vigilància i quines dades van recollir. Una vulneració de drets fonamentals en tota regla que tant la Consellera Nuria Parlon per part d’Interior com Trapero per part dels Mossos han justificat, aquest darrer explicant les funcions que tenen de recollida i tractament d’informació referida a la conflictivitat laboral i social per valorar amenaces o riscs, cosa que la Consellera ha avalat sense rubor.

Crec que en una societat democràtica el dret a reunió i el dret a vaga son sagrats. No contemplen un dret controlat pel Govern amb les forces policials, això seria coacció i un xantatge intolerable. Entendria infiltrar policia en organitzacions mafioses o delictives per poder atrapar els delinqüents, en reunions religioses de base islamista radical o altres potencials perill per la societat. En una assemblea de docents no te cap sentit ni justificació. Els docents en aquest cas tenen tot el dret a reunió, expressar els problemes del sector i la manera de reivindicar els mateixos. Estem parlant de l’Educació, una part fonamental de qualsevol societat. No poden estar al servei del Govern de torn i els seus interessos, aquest evidentment no pot utilitzar els seu poder en aquest cas policial per espiar i agafar informació de col·lectius de la societat civil que tenen tot el dret a expressar el seu malestar en aquest cas i prendre les accions oportunes com pot ser la vaga.

La Consellera veiem que ha avalat aquesta pràctica, i això no va alineat en el que se suposa un Govern democràtic d’un Estat democràtic. Si aquest és el seu tarannà, el d’aprofitar la seva posició per no fer cas als drets fonamentals, la seva substitució hauria de ser damunt la taula, de la mateixa manera que el Cap dels Mossos i la seva interpretació de recollir i tractar informació relacionada amb la conflictivitat laboral, que potser algú li hauria de recordar que no és cap delicte i si un dret de la societat que teòricament serveix.

Democràcia sense drets.

Un crim és va produir a Esplugues de Llobregat aquest passat dissabte i és curiós el silenci i opacitat dels mitjans sobre uns fets tan greus.

Efectivament, un home amb un ganivet de grans dimensions va assassinar en ple carrer una dona de l’esmentada localitat i va ferir un altre que va intentar impedir el crim. Segons diverses persones van escoltar com cridava el nom d’Alà i al ser detingut més tard és pot comprovar que és musulmà i on amb totes les hipòtesis obertes sembla que la violència masclista perd tota la força.

Cal destacar el silenci sobre el cas als mitjans com ja s’ha denunciat per les xarxes, en un cas que hauria d’emplenar primeres portades. De fet la similitud amb molts casos pel Continent amb musulmans o millor dit assassins sense escrúpols amb armes blanques sortint al carrer i assassinant sense fre o amb vehicles fent atropellaments massius que van provocar el pànic a mitja Europa podria ser una pista fàcilment identificable. De fet aquest episodis no son molt llunyans, la lluita amb l’Estat islàmic i els atemptats indiscriminats els tenim encara molt frescos.

Mirant aquest context i com hipòtesi plausible, i més amb els crits que algunes persones diuen van escolta de l’assassí crec no poden passar desapercebudes, com tampoc que sigui un musulmà, és indecent amagar-ho amb uns fets tant greus, les víctimes d’aquesta bogeria mereixen un respecte i en aquest cas els mitjans oficials per interessos de les seves males polítiques en matèria d’immigració i d’explicació de la realitat.

Diuen que la noia tenia 16 anys, cosa que encara esgarrifa més, aquesta vida no mereix aquest cinisme i protecció d’aquesta colla d’assassins que han de ser exposats i denunciats, no em val l’excusa de no criminalitzar un col·lectiu que evidentment ja ha demostrat en la seva part radical la seva perillositat i que culturalment en una bona part els seus valors no son els nostres, més aviat incompatibles.

El tractament d’opacitat del tema no te justificació i representa la prova de la mala direcció que porta la nostra societat, fruit dels interessos de les classes dirigents i la seva mala praxi.
Exigim la informació clara i la realitat, sigui la que sigui i no la manipulació que vivim sense remei.

La informació amagada.