Ulisses20

Un partit que es deia d’esquerra i català s’ha posiciona també contra l’escola. ERC contra els mestres i contra l’educació. És què interpretem quan aquell partit tan desorientat i camacoix preferix de pactar amb el psoe en comptes de fer suport als mestres i a l’escola. No era prou de caure fondo, sinyors, deixar a mans d’un beat la decisió de trair l’escola, en comptes de fer fora els invasors que l’ataquen, quin país amb aital pocavergonya de polítics. A l’infern a viure, per espanyols i mentiders, hom els deia erc? Per corruptes, sens dubte, per pagar favors, per obtenir premis personals i oblidar-se’n del país, de la llengua i de l’escola.

A València ja s’entén, el viatge contra l’escola, que som a mans de l’extrema dreta. A catalunya, no esperàvem tanta cara ni tanta ronya. Al remat, ja sabem que pp i psoe són el mateix, ara amb l’afegitó d’erc, podem posar-nos a destralar contra els partits: tallar la fusta vella, corca i misèria, sense por ni remor, que roden caps!, si volem que l’arbre renovelle. I la independència avant, sempre.

—a mamar el sinyor retor i la corista que feia de monja, i el partit sencer, si els joves preferixen abans espanya que els mestres i l’escola del país. «Foc a segudet!»

Divendres passat, els mestres van prendre la ciutat amb una força inesperada, i una educació exquisida. La manifestació a València per denunciar tanta política contra l’escola va depassar la millor de les expectatives. Algú va dir que era el principi del final del pp. Tant de bo, que ho fos, i el principi del final del psoe, i de tots els partits espanyols que ens han robat els recursos de l’escola durant anys i panys. El col·lapse de la ciutat, la lluita joiosa dels mestres, tants músics com els acompanyaven, bandes, xarangues, tabals i dolçaines, tant de jovent entusiasta, xiquets, famílies, el suport general en favor d’un moviment que ha sacsejat la vida i la política del país, malgrat que diguen uns quants mitjans idiotes que mamen del poder i de la podridura.

Els mestres han assaltat el carrer, amb la vaga, i han pegat el primer colp contra una conselleria d’educació sorda i cega. Realment, que fan el sord i el cec, perquè la ruïna de l’escola, malgrat tant d’esforç dels mestres, és el resultat de polítiques fracassades.

En canvi de tot plegat, l’església s’en renta les mans, o les amaga, o les fricciona amb un deliri de sospita o de crim: cada colp més, creixen com a bolets escoles i universitats catòliques a tot arreu, edificis lluents, grossos i luxuriosos: d’on treuen tant de diner, aquests?, qui ho paga tot plegat?, aquest creixement desmesurat de l’escola catòlica a València, mentre l’escola pública es dessagna cada dia per manca de recursos, de mestres, del suport necessari per sobreviure?

La lliçó dels mestres divendres, dels mestres que hi eren a València —n’hi havia d’altres que defugien la lluita— és símptoma que la societat és viva, que n’hi ha esperança i un fons viu i intens per frenar la destrucció de l’escola pública que fa anys mantenen tants governs ací i a espanya. Sembla que el seu objectiu és ser a la cua de l’educació d’europa, per anys i anys.

Sort dels mestres, doncs, de les famílies que es fan suport, d’aquest brot de l’escola, que no renuncia als drets ni vol rebre més colps d’una política de setge contra l’educació.

I ara s’hi afegiran els estudiants, va!

El 90% dels polítics que patim són una pocavergona. Els patim, i son un model de pocavergonya que fa vergonya.

Els polítics han vingut a servir-se’n, de no treballar, dels diners públics, d’adobar la vida d’amigots, de contractar els seus militants, de parar la mà, de viure de fer el gos.

No són ací per un servei públic, ni per fer el bé, ni per millorar-nos la vida. Són aprofitats, professionals del profit particular, propi i de la família d’ells.

Ara voldreu que gent d’aquesta pasta siga capaç d’arreglar l’escola, d’elevar-la, de destinar-hi els recursos màxims —res dels necessaris— per engrandir l’educació i posar-la a primera fila.

Una merda de vaca!

Ni quan al país valencià vam tenir un mestre de conseller d’educació vam reeixir per engrandir l’escola. Paper mullat. Temps perdut i un castell de cartes que es va tornar pols que el vent s’emportà. Un mal vent d’extrema dreta, sí, però la consistència de la pols és pols. Vuit anys al fem. O vuit-cents.

En unes hores, la lluiita al carrer dels mestres, dels estudiants i de les famílies denunciarà la precarietat de l’educació i de l’escola, malgrat que hom s’ompli la boca amb discursos o apologies.

Si els polítics haguessen cregut en l’educació no tindríem un sidral de país, un femer, una immoralitat permanent a taula, cada dia.

Si dieu un sol nom, un de sol, d’un polític capaç de redreçar l’escola, o l’educació, de pensar-hi almenys, aleshores guanyareu el premi gros, el milió d’euros. Com si haguésseu descobert la conjectura de Goldbach.

Només una esperança per l’escola, la independència. Sí, sinyors, l’únic remei que encara no hem provat: decidir nosaltres l’escola que volem.

Prou que espanya ens diga quina escola hem de tenir. Que així va la cosa de podrida, malgrat la voluntat dels mestres.

A primer els mestres s’hi dediquen intensament a ensenyar de llegir, intensitat que caldrà mantenir a segon i a tercer de primària, que no n’hi ha prou mans per a fer-ho bé. Sí, els xiquets acabaran llegint, alguns fins i tot de manera extraordinària, però una majoria patiran. Passaran la mancança lectora a quart, a cinqué fins i tot a secundària. N’hi ha que ho patiran tota la vida. El mestre Enric Querat ja ho deia, les mancances lectores no resoltes a tercer de primària s’arrossegaran de per vida. Bé que sabem que llegir és l’activitat principal de l’escola, però els mestres tenen poc temps per dedicar-li el temps que necessita cada alumne, si volem que n’aprenguen de veritat. De mitjana, n’hi ha vint-i-cinc alumnes per aula, i cinc o sis hores de vida escolar, cada dia de la setmana, però en els primers anys, l’activitat de llegir demana de molta atenció individual. Després, a partir de quart, si hom hagués fet bé la feina, amb bons recursos, amb el temps adient, la lectura ja anirà gairebé sola, si el mestre també s’hi posa. Però a primer o segon, i a tercer, si el mestre dedica deu minuts a cada alumnne, el jorn del dia s’haurà acabat, i en aquest temps també calia ensenyar unes altres coses, per exemple matemàtica, i música, i ciència, a més d’atendre els problemes de cada alumne, que no en són pocs; afegiu que caldrà preparar les reunions, repassar els exercicis, atendre els conflictes, canviar aquell que s’ha pixat o ha caigut un bac al pati, atendre un que plora perquè son pare no estava per orgues aquell matí, posar el termòmetre d’un que sembla que té febre, ensenyar a escriure, ah, això tan difícil, escriure, ensenyar llengües, fer l’assemblea del dia, ensenyar a debatre en assemblea, explicar els drets humans (no oblideu l’amenaça constant de l’extrema dreta i dels policies),  atendre les diferències de nivell, per dalt i per baix, atendre la inclusió, o aquell xiquet que parla tan malament la llengua, quan no és un mestre que la malmet, atendre la família que s’hi ha presentat aquell dia… Uf! Sort encara que ensenyar de llegir, no alfabetitzar, és ensenyar que la lectura és l’ànima de l’escola.

Doncs amb els recursos que tenim, això és un Impossible.

Per això només caldria una vaga indefinida, no una vaga cada setmana, sinó una que aturés el món i digués: sense tres o quatre mestres extraordinaris dedicats a ensenyar a llegir a cada escola, a més dels que ja hi són, serà impossible l’objectiu d’ensenyar a llegir correctament la societat. No demanem més jornal, si voleu, però sí 3.000 o 5.000 mestres nous a l’escola que canvien el nostre paisatge lector. Després ja afegirem el mestre de matemàtica, tan ncessari o més a cada escola —no coneixeu el nivell matemàtic dels mestres, no?—, i el bibliotecari expert, i el mestre de filosofia, i el mestre d’hort escolar…  Que no n’hi ha tant de pressupost per garantir tants mestres nous? I tant que n’hi ha, de pressupost, de sobres que n’hi ha si llanceu a la mar els borbons, els milers de funcionaris inútils, els diners de la corrupció i l’espionatge, els diners destinats a crims d’estat, els diners dels jutges prevaricadors, els pagaments encoberts a l’església, als militars, la despesa en armament, la quantitat de milers de milions en despeses supèrflues d’un estat podrit i corrupte. Els diners hi són, però l’estat, aquest estat corrupte que ens ha colonitzat, els destina a afers inútils, això és, contra l’escola, contra la lectura i contra els drets.

Ves si cal fer una vaga per anys i anys!

No era prou que ens pegaven contra la llibertat, contra els drets, contra la vida, amb programes espia als mòbils, a la feina, a casa, ara també ens posen els policies a les escoles, als claustres, a les reunions de mestres. Ho fa el govern d’espanya i també el govern de catalunya, que són la mateixa cosa, d’un psoe cent anys a la deriva. Només per això, caldria fer vaga indefinida fins a la dimissió total d’aquells polítics de repressió, que només si saben respondre a les crisis amb més policia, amb l’ocupació dels drets i de les llibertats. És el model que han fet servir sempre, en situacions que ells en diuen de democràcia vigilada: més policia, repressió, terrorisme si els calia.

Però ells, el psc, el psoe o sumar, justifiquen l’espionatge, l’atac al dret de reunió, amb mesures especials de seguretat: quan no saben què dir, atien contra l’escola pràctiques feixistes, models de dictadura, que en això, de vox al psoe, podeu afegir-hi sumar, són la mateixa cosa. Vigilància i repressió contra músics, mestres o jubilats, tan se val, la repressió i el retall de les llibertats és una lliçó que apliquen si molt els convé. Sense moral ni dignitat, o amb aquella immoralitat feixista tan espanyola.

Si caldria fer vaga cada dia, demaneu?

Fa uns mesos que m’he retirat de mestre actiu, un canvi tan bèstia com convenient, no en tinc dubte. Però encara passe per l’escola un o dos colps a la setmana, ajude en això o allò, a llegir  a col·laborar en un taller, a portar taronges, les més bones, naturalment. Així que cada vegada, sense defallir, me trobe amb els mestres, mare quin estrès. Hi ha dies que no els puc ni saludar, ni parar-nos a fer un got d’aigua, malgrat que siguen vigilant al pati, a classe, esmorzant, la conversa sobre l’atenció, els alumnes, les problemàtiques, és un no parar mai tranquils. No n’hi ha descans mai, perquè el dia a dia és tan bèstia, tan intens, que ara que ho veig de fora estant, em dic com ho podia aguantar, allò. No exagere, perquè l’escola demana molt, una dedicació tan extraordinària que, qui no ho ha vist o tocat, no ho pot apamar, un ofici tan exigent.

Si passe per secundària, i passe per veure l’atmosfera que hom respira cada dia en aquelles aules adolescents, de vida tan —com ho diré per no ofendre ningú… Això de la secundària actual és per a cors forts, a prova d’una resistència maratoniana. Els mestres diuen que d’uns anys ací, els joves han canviat, i que la intensitat,  la brega continua, la tensió diària, la brutalitat dels conflictes, augmenta cada dia, que l’esforç i les energies es desvien a atendre la conflictivitat en canvi d’atendre el coneixement, la lectura, la ciència, la vida.

I les famílies.

Home, és que l’adolescència és la vida. Doncs jo entenc que, amb quatre o cinc casos per aula, de joves elevats de to i de comportament, la vida a l’aula es dispara i es converteix en un problema seriós. Perquè no tots els joves repten els mestres o les normes o la convivència, no, però només que tres o quatre o cinc posen la ratlla ací, ja t’has d’arromangar de didàctica i de paciència. Si no vols explotar cada cinc minuts.

És clar que els joves s’han de guiar i acompanyar sempre, de xiquets sobretot (com els arbres que es guien de joves). Per això la feina de casa és tan important i necessària, abans d’arribar al descontrol a “és que ja no puc més”, perquè això voldria dir que els pares han dimitit, han afluixat, els han consentit massa i el control dels límits els ha superat. Aleshores l’escola, l’institut, es converteix en un purgatori, si no és que arriba a l’infern. Però ves que el treball de mestres, i de professors d’institut, és tan fonamental en una societat. Tan principal, tan poc considerat i de vegades tan poc atraient.

L’escola no té mai prou recursos. Mai. Si voleu, posen pedaços, que són pegats, per tapar mancances i necessitats d’urgència. Ho veig quan arribe a l’escola, ho veia quan treballava, que mai cap govern, cap ni un, no s’ha cregut la importància de l’educació d’aquest país. I encara els polítics, tracten els mestres de consentits o queixosos. Fins i tot polítics que no han treballat mai de veritat, en canvi de cobrar tres vegades o quatre vegades més que un mestre.

I ara que els mestres s’hi han plantat, els polítics els insulten i amenacen.

Que això que demana l’escola són molts recursos? Sí, evidentment. Però els diners hi són. Només caldria que no ens els robaren, que espanya no ens els robés cada dia, ni per pagar borbons, ni negocis idiotes, ni negocis ruïnosos allà a espanya.

Que l’escola ha de fer vaga?, i tant que n’ha de fer. Però no contra les famílies, sinó contra els polítics d’allà i d’ací, contra els mentiders de la política, el desgovern i la manca de dignitat de consellers i ministres.

Però les famílies, ai, també són enmig del conflicte. I no sé si faran vaga, si ja són en vaga, o ajudaren perquè els mestres puguen aguantar una vaga que pose cul per amunt el desencís, l’amenaça contra els drets humans, contra el coneixement, contra els mestres i contra l’escola.

Si caldria fer vaga, demaneu?

Com que depenem d’uns administradors inoperants, corruptes i aprofitats, l’escola, malgrat els mestres, és quina és.

Malgrat la il·lusió dels mestres, de la feina feta de tants anys, del goig de fer de mestres, fins i tot de la gran idea d’escola valenciana, un saqueig que dura anys i panys, impedeix de tenir l’escola quer volem. En dependre d’espanya, i dels seus administradors i virreis, no avancem ni un pam, al contrari. Ens plouen tot de problemes i de dificultats. Cada colp pitjors, perquè a la complexitat de l’escola, del jovent, de polítiques erràtiques contra l’educació, cal afegir el robatori constant d’espanya, que ens manlleva els recursos bàsics per reeixir després de tanta feina.

Ara vindrà la proposta de la vaga general. En canvi de quina cosa?

-la proposta d’una vaga indefinida fins que siguem lliures de l’extrema dreta?, del pp?, de l’espanya que ens escanya? fins que els valencians no siguem independents…

[continuarà]