Aquesta estranya paraula que porta per títol aquesta novel·la de Blai Bonet vol dir “Camp de sang” i és el nom del camp que els fariseus compraren amb les famoses 30 monedes de la traïció de Judes als Evangelis. Potser vinga a fer referència als camps del front d’Aragó on es va derramar tanta sang durant la Guerra Civil i on es desenvolupen part dels capítols d’aquesta novel·la no tan coneguda de l’autor de El mar, on ens narra la transformació d’un jove normal i la seua caiguda fins a la bogeria final que el du a cometre un atemptat sense cap motivació aparent contra un dels molts trens que passen pel seu poble del Maresme.

L’autor aconsegueix fer creïble aquesta caiguda i relata molt bé els horrors de la guerra, però potser el context històric de quan va ser escrita es nota massa, en ple franquisme I és ací on trobe que falla la novel·la., potser massa concessions a les autoritats per poder passar la censura de l’època?

Fa uns anys l’ajuntament de Llíria va retirar la placa en honor al feixista Marco Merenciano, deixeble de Vallejo-Najera i delator de Peset Aleixandre:

Cantava massa, era massa gran i ja tardaven massa en retirar-la. Però se n’oblidaren de la petita, tapada per cables, però igual de vergonyosa que l’altra:

Pensa fer alguna cosa l’ajuntament de Llíria ara que encara manen els que s’autoanomenen progressistes?

Em vaig trobar aquesta novel·la de Jules Verne a la biblioteca municipal de Llíria en un col·lecció de quan era jove. A l’igual que amb l’esfinx dels gels en aquest relat mostra la seua admiració per l’escriptor Edgar Allan Poe buscant el mateix ambient de terror que l’escriptor nord-americà.  Crec que el relat sobre l’esfinx és molt més aconseguit que aquest en tractar-se d’una mena de segona part de La narració d’Arthur Gordon Pym, però en aquesta també es troben mostres d’aquesta admiració del francès cap a l’autor d’alguns del  millors relats de terror del segle XIX. Això sí, amb l’estil Verne.

Al finals de l’0ctubre passat vaig comprar aquest llibre a la Plaça del llibre per a la meua dona i un parell de mesos després ja l’havien enviat de manera gratuïta als professors de valencià del centre i per això el vaig fitxar per a la biblioteca. No sé si aquesta és una bona política editorial per a guanyar diners, potser haurien de deixar una mica més de temps per a poder vendre’l per les botigues, no?

A part d’aquesta reflexió sobre el mon editorial el darrer llibre de Joanjo Garcia, adreçat al mercat juvenil, ens acosta a les trames de captació d’adolescents per a “sectes” estranyes, en aquest cas amb l’ham de triomfar i fer-se rics amb poc esforç. Ens mostra un adolescent que té una vida normal i que es admirat per altres, però després d’un fracàs amorós es captat per una espècie d’estafa piramidal i això fa que la seua vida canvie i la seua relació amb els amics ( i sobretot una amiga molt intima) o la família es veja afectada.

Potser aquest perills ara, amb les noves tecnologies, són més propers o es veuen més, però jo recorde que quan vaig acabar la carrera i no tenia feina, cap al 1991 em varen volen estafar amb un xarxa de compra online de productes. T’ho venien molt bonic, però ja aleshores m’ho vaig olorar i educadament vaig dir que no volia participar, que no ho veia clar. Potser amb els mitjans que tenen ara l’abast m’hagueren enganyar més fàcilment i hauria caigut en una clara estafa piramidal?

Exiliada a Londres, la periodista vienesa Hilde Spiel retorna a la seua ciutat natal al 1946 per a fer uns reportatges per a la revista londinenca per a la qual treballa. Allà es troba un ciutat desfeta després de 8 anys d’annexió al Tercer Reich i la guerra que vindria després. Aquesta destrucció, com diu En Joan-Daniel Bezsonoff al seu bloc podria il·lustrar-se amb qualsevol dels fotogrames de la pel·lícula El tercer home, de Carol Reed.

Hilde troba una Viena en reconstrucció, ocupada per les quatre nacions aliades i on hi ha optimistes que creuen en un futur millor i poder superar els 8 anys de nacionalsocialisme. Altres no ho son tant. Huit anys són molts anys per i han afectat massa a la societat austríaca ( que dirien del quasi 40 anys de feixisme franquista!). Hi ha gent que ha col·laborat, que ara intenta passar desapercebuda o fer-se voler pels nous amos. Allà ella es planteja aquest dilema, mentre observa la situació actual de la ciutat i els records d’abans de la guerra li venen al cap: retornar o no a Viena? deixar la seus vida a Anglaterra on té la família o retornar a la seua enyorada ciutat natal? Ho farà, però trigara en fer-ho.

Els seguidors de Joan-Daniel esperaven el seu retorn i com sempre no ens ha defraudat amb aquest petit llibre on ens explica la seua relació amb les diferents llengües que l’envolten i com ha anat trobant-les al llarg de la seua vida. Potser va estar molt desanimat pel resultat del procès independentista o per observar la situació del català a la vida diària, com ens ha passat i ens passa a molts del nord o del sud del país, però ha tornat i això és el que importa. Ha tornat a fer-nos passar una agradable estona amb les seues reflexions i ens ha invitat a reflexionar sobre que fer nosaltres per la supervivència de la nostra llengua:

“Els amants de l’occità als Països Catalans han d’entendre que no existeix cap màquina del temps per remuntar el temps. Val més que esmercin esforços a Alacant, l’Alguer, Perpinyà o l’Hospitalet del Llobregat. Catalunya, que encara no ha accedit a la plenitud nacional, no pot ser l’hospital de totes les nacions oprimides. Els jueus van salvar l’hebreu perquè van crear l’estat d’Israel. On és l’estat català? On és la nostra república?”

Tot això sense oblidar els seus tocs d’humor:

“Ens retrobarem al país llunyà on totes les nostres pobres llengües humanes són oficials?”

I l’amistat amb altres defensors de la llengua:

“Un dia vaig escriure a en Joan-Lluís Lluís que jo havia conegut la mateixa dissort que Bing Crosby, que s’havia trobat amb Frank Sinatra. En Lluís em va respondre: “Tu ets en Sinatra”. Un dels millors compliments que m’han fet mai.”

“És una vergonya, guanyar la guerra”.

Potser si que és una vergonya guanyar la guerra de la manera que es descriu al llibre. El pitjor de la gent ix a fora quan després de anys de lluita i de dictadura feixista arriben les alliberadors que no sempre són uns herois romàntics. Però potser és més vergonyós haver-la començat i portar al teu poble a les misèries que va patir després.

Segurament Núria Cadenes ho explica millor que jo a l‘article del passat dijous a vilaweb, però em sembla contradictori (la mateixa Núria o diu i la biografia de l’autor ho confirma) que un ex-feixista ara denuncie les atrocitats del final de la guerra i en alguna part de la narració les dels alemanys al front de l’est quan ell va ajudar a construir al regim feixista anys enrere i malgrat que aquest regim després l’empresona per discrepàncies quan torna de l’exili es torna a allistar-se i va al front oriental per col·laborar després amb l’exercit americà en la campanya italiana (experiències reflectides en aquesta novel·la).

Sort d’alguns tocs d’humor que fan més digerible tanta cruesa, com quan el general americà en veure les runes del Coliseu romà opina que els bombarder americans han fet bona feina.

Hi ha una versió cinematogràfica dirigida per Liliana Cavani i protagonitzada per Marcello Mastroianni, Burt Lancaster i Claudia Cardinale.

Com sempre les recomanacions que fa a Vilaweb Xavier Montanyà val la pena tenir-les amb compte, i en aquest cas aquesta novel·la és una d’aquestes . Una gran novel·la sobre els anys posteriors a la desfeta del 11 de setembre de 1714 on a travès dels ulls d’un notari i la gent que l’envolta els autors en ensenyen com era la Barcelona del anys posteriors a la derrota contra els Borbons fins a la signatura del Tractat de Viena. Crec que la novel·la enterra aquest mite de que la dia següent els catalans ja estaven treballant per aixecar i país i tornar-lo a la  normalitat, treballar on? amb que?. No va ser tan fàcil la cosa i a més amb la gran quantitat de botiflers (més dels que en podríem pensar) que hi havia a la ciutat o havia retornat i sobretot per la manca d’escrúpols dels vencedors, ben mostrada amb la construcció de la ciutadella arrasant una part important de la ciutat.

Molt recomanable. Uns extractes destacats:

DEP. No oblidarem ni la música ni les cerveses que ens fèiem a L’Arc:

https://www.youtube.com/watch?v=lQ-S1XcMizE&list=RDlQ-S1XcMizE&start_radio=1

A l’any 1999 en plena UCE a Prada de Conflent vaig veure la pel·lícula El pianista de Mario Gas, amb Pere Ponce i Jordi Mollà fent el paper dels dos pianistes protagonistes del film. Dos pianistes que estant a París en esclatar al Guerra Civil a Espanya prenen partits oposats en aquesta. Em va agradar prou i a més era un film en català amb música de Carles Santos.

Anys després vaig descobrir que la pel·lícula estava basada en una novel·la de Manuels Vázquez Montalbán amb el mateix títol i vaig intentar cercar-la sense èxit fins que l’altre dia vaig trobar un exemplar de segona mà a la Biblioteca Municipal de Llíria. Ja l’he llegida i és més completa que la pel·lícula ja que en aquesta hi ha molts més personatges (sobretot a la primera part a la Barcelona dels anys 80)  que giren al voltant del dos pianistes i que ajuden a entendre la societat de tres èpoques en que es desenvolupa el relat (anys 80 i postguerra a Barcelona i juliol del 36 a París). Però trobe, com en algunes pel·lícules d’Aranda, que l’autor té massa ressentiment cap a les coses catalanes. Sembla que aquesta gent d’esquerres no varen pair bé les derrotes electorals contra la CiU de Jordi Pujol i això els va crear un sentiment negatiu cap a certs aspectes de la vida catalana. Jo no he estat mai afí a CiU o a Pujol, però sé distingir entre un partit polític que no era el meu i la resta del país. Potser és perquè soc valencià i aquests autors no ho son?