Hem encetat un nou any i una temporada més del grup Reversos, la catorzena: actius des de 2012. I ho vàrem fer el passat 27 de gener amb una de les veus més inquietes de la poesia actual catalana, la d’en Miquel-Lluís Muntané. Dic inquieta per la capacitat i amplitud de la seva obra. Ens centrarem en la poesia, però Muntané és escriptor de novel·la, relat, conte infantil, assaig, biografia, teatre i article periodístic. Té, a més, una agenda prou plena i, per tant, li agraïm molt la seva presència a VilaWeb.
Miquel-Lluís Muntané és poeta, escriptor, periodista, sociòleg i traductor. Va néixer el 1956 a Barcelona, va iniciar la seva trajectòria professional com a docent en l’ensenyament secundari i col·laborant en diverses empreses de l’àmbit editorial. Ha sigut professor a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i membre del Consell de la Cultura de Barcelona, així com president de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. Col·labora amb regularitat en els mitjans de comunicació i va ser reconegut el 2007 amb el Premi Climent Mur pels seus treballs en el camp de l’associacionisme cultural.
Així mateix, és autor de diverses traduccions del francès (entre les quals destaquen autors com Robert Vinas, Cyril Collard i Pascal Quignard) i va ser traductor d’El Correu de la UNESCO al català. La seva obra poètica i de ficció es caracteritza per l’intent de comprendre la dimensió moral de l’ésser humà a través d’una percepció afinada del detall. Va ser editor i director de la revista Saba Poètica, especialitzada en poesia, que va publicar trenta números entre els anys 1980 i 1992.
A continuació aprofundirem i esmentarem la seva obra poètica, però vàrem començar la xerrada preguntant-li, tenint en compte el seu ampli ventall de creació literària, què l’incita, quins són els motius que el fan escriure poesia, narrativa o teatre? Segons Muntané, «la poesia parteix d’estímuls més petits, no en l’aspecte qualitatiu sinó en el quantitatiu; petits quant a objectes de poca mida. La novel·la, el teatre o l’assaig, en canvi, requereixen un treball més constant, més regularitat i un altre objectiu. Un poemari es va creant amb el temps.» Reconeix que pot trigar tres o quatre anys en l’elaboració d’un poemari. «Els motius poden sorgir en qualsevol moment o circumstància i els poemes sorgeixen de tant en tant, poden sortir d’un record, d’una escena observada, d’una emoció. Ara bé, no pas escrit en el moment mateix de l’emoció, sinó amb prou filtre per convertir l’emoció en un objecte artístic.»
Com a periodista i observador del món, Miquel-Lluís Muntané creu que «ni ara ni mai han sigut bons temps per la lírica. La poesia s’ha bellugat en els marges. El fet de l’observació, la mirada, la manera de percebre la realitat és necessari i ha de ser prèvia a qualsevol manifestació creativa, sigui poètica, dramatúrgica o cinematogràfica.»
En ser preguntat sobre el procés d’escriptura, Miquel-Lluís Muntané reconeix que «m’agrada escriure en aquell tram de la nit que va des de després de sopar fins a la una o les dues de la matinada. Soc un escriptor de nit contingut», diu. «M’agrada fer-ho sense música, quan la feina és més dura, el paper en blanc, escriure sobre el no-res; ara bé, quan no és així, en tasques més lleugeres, sí que m’agrada escriure acompanyat de música clàssica o de jazz.» Sovint inicia un poema, continua Muntané, «escrivint-lo a mà, en llocs molt diversos, darrere d’una factura o d’un tovalló de paper, si s’escau. Ara bé, la feina pròpiament d’escriptura sí que la faig directament a l’ordinador.» I afegeix, «qualsevol tradició literària té un aparador, amb mitja dotzena de noms coneguts. Però si aprofundeixes en les lleixes de la llibreria pots trobar-hi molt més i, sovint, molt millor que allò que t’ofereix l’aparador.»
Amb un passat i un present musical, Muntané ha escrit recentment un llibre sobre el grup Falsterbo, Mig segle vora el drac, (Témenos Edicions, 2025) i fa uns anys un altre sobre Miquel Pujadó, Miquel Pujadó, el bard incombustible (Llibres del segle, 2019).
Vàrem iniciar un repàs a la seva obra amb el darrer llibre publicat: Tessel·les (Editorial Comte d’Aure, 2025). No és un poemari, sinó un recull de textos sobre poesia. Muntané ens explica que Tessel·les va sorgir després d’un cafè amb la directora de l’editorial Comte d’Aure, Esther Mari Aure. «És un llibre divers, però alhora unitari, amb textos periodístics, pròlegs, crítiques, ressenyes, conferències sobre poesia, una mirada personal sobre què és la poesia.» És un repàs al passat i al present de la poesia catalana, des d’Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi, passant per barrocs com el Rector de Vallfogona, clàssics com Leveroni, Maragall o Carner o actuals com Vicenç Llorca, Rodolfo del Hoyo o Susanna Rafart, entre molts d’altres. Un llibre interessantíssim.
Miquel-Lluís Muntané ha escrit aquests llibres de poesia: L’esperança del jonc (Edicions Rondes, 1980), Llegat de coratge (Edicions del Mall, 1983), A impuls del perigeu (Dalmau Editor, 1985), L’altra distància (Pagès Editors, 1994), El foc i la frontera (Rúbrica editorial, 1997), Migdia a l’obrador (Pagès Editors, 2003), El tomb de les batalles (Papers de Versàlia, 2009), La hiedra obstinada (traducció al castellà dels poemaris L’altra distància i Migdia a l’obrador. Traducció de José Antonio Arcediano i Antonio García-Lorente, Ediciones de La Discreta, 2010), Hores tangents (Ed. Emboscall, 2012), Carta de navegar. Antologia de poesia amorosa (Ed. In-Verso, 2014), Qualitats de la fusta (Parnass Edicions, 2016), Horas tangentes, (Ediciones La Discreta, 2019), Les heures fertiles (Antologia poemes traduïts al francès. Téménos Edicions, 2020), Passatges (Editorial Llibres del Segle, 2020), L’ull i el sextant (Témenos Edicions, 2023), Enfin libres, 25 poète catalans (Antologia de poetes catalans, Ed. Maison de la Poesie Rhône-Alpes, 2024) i Cartografía del fuego (traducció al castellà de tres poemaris a càrrec de Silvia Rins i Antonio García-Lorente, Editorial La Discreta, 2025).
També esmentarem Construir la transparència, antologia poètica 1980-2018, a càrrec de Vicenç Llorca (Témenos Edicions, 2018). I l’estudi de Júlia Ferrer, La literatura o el sentit de la vida (Un trajecte per l’obra de Miquel-Lluís Muntané).
No podíem parlar de tots els llibres i ho vam fer d’alguns d’ells començant per El tomb de les batalles. Hi llegeixo: «L’autor aplica una poètica fonamentada en l’observació d’un detall, la il·luminació d’un record, la reflexió d’un fet.» Muntané ens va explicar que cada llibre respon a un estadi vital i creatiu. Aquest està dividit en tres parts, la primera són poemes amb un rerefons amorós, la segona és la mirada, l’observació de l’entorn i a la tercera, poemes més íntims, més en primera persona i introspectius. D’aquest llibre ens va recitar el poema «Elogi de la tristesa», concebuda la tristesa com un adob que fa créixer flors a mitjà termini:
Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.
Els uns viuen d’amor; d’altres, de somnis.
Alguns viuen gronxats per la utopia
que els manté arrecerats de les onades.
Hi ha qui viu de secrets o de mentides,
d’il·lusions, miratges i quimeres.
Jo juro que es pot viure de tristesa,
sentir-la com el vent que empeny la barca,
com la saba que corre per les tiges,
com la flama que crema fulles mortes;
una tristesa fonda i solidària,
compromesa amb la feina més feixuga,
com fidel cavaller vetllant les armes;
tristesa que somou i purifica,
que combat la desesma i la transforma.
No és immortal qui viu de la tristesa,
però ningú no ho és, visqui com visqui.
Hores tangents va ser el següent llibre que vàrem comentar. Muntané es fixa en els detalls que ens envolten en una quarantena de poemes en prosa, l’únic llibre que ha escrit en aquest format. Explica que «em vaig sentir cridat pel pòsit de lectures o el fet que cada llibre respon a una etapa personal i, en aquell moment, necessitava expressar-me d’aquesta manera.» I ens aclareix que «l’adjectiu tangents del títol del llibre no es refereix a una línia geomètrica del temps, sinó al fet de tocar, de tocar les hores, les hores colpidores.» Per cert, el primer poema del llibre, «La passera», el va escriure en la part posterior d’una recepta del CAP. Va recitar-nos el poema «Ritual del fred»:
A cinc pams del trespol, escoltar l’oracle modest que dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de la sala, mentre el pare s’enfila a cobrir el finestró, usualment mal ajustat. Moure tot just el canell per regalar amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit ha anat abandonant a mitja tarda. Encomanar-se les rialles de la cuina, que comença a espargir els indicis del brou. Arraulit, fer d’una flassada el niu de la puput, d’una estufa el centre del sistema solar, i d’un baldó la frontera amb el món. La felicitat, si és, ha de ser això.
A continuació, Carta de navegar. Antologia de poesia amorosa. Teresa Costa-Gramunt escriu en el pròleg: «No és gens fàcil descriure millor de com ho fa Miquel-Lluís Muntané en els seus poemes tot el misteri, la màgia i la meravella de la trobada amorosa.» Muntané afegeix: «L’amor és un dels grans temes de la poesia, amb tot el seu espectre de colors, que en són molts: amor, desamor, erotisme, desencant, passió, nostàlgia…» I d’aquest llibre ens va llegir el poema que li dona nom, «Carta de navegar»:
Seguir el curs d’una estrella des del port,
ajudar l’au a retrobar el seu nord,
saber-se encara infant d’una glopada,
empescar-se una dansa arran del cim,
partir sense projecte de tornada,
encendre en ple desert una foguera,
proclamar que la calma esdevé un crim,
plantar clavells al llarg de la frontera,
bastir palaus en branques de til·lers,
sortir al carrer com qui refà una carta,
o si ho vols dit, amb un sol mot només,
estimar-te.
Qualitats de la fusta fou el següent llibre que vàrem tractar. Eduard Sanahuja, en el pròleg diu: «El poeta, com els grans arbres que acumulen la lignina en les parets de les seves cèl·lules, aquells que s’han fet alts i robustos aprofitant l’experiència de la saba, ha guanyat en alçària, té mirada i té textura moral.» Muntané ens explica que, «no es tracta d’un manual de bricolatge sinó que la fusta fa referència a la condició, a la qualitat de les persones, aquest té fusta de… És una immersió en l’univers de l’ànima i el pensament.» I afegeix: «Els escriptors escrivim per explicar el que sentim, però també per explicar-nos el món a nosaltres mateixos.» D’aquest llibre va recitar-nos el poema «Misantropia eventual»:
Deixa’m esgratinyar de les parets del temps
tres unces de follia que apaivaga el dolor,
gronxar-me ran del pou de la memòria,
fer cendra d’un retrat amb encenalls d’un greuge.
Deixa’m alliberar les arts del llop
i aprendre la complanta dels exiliats.
Només si creix el riu fecunda el delta.
Vull escoltar l’aüc dels sers
i sortir a rebre’l a la porta
perquè em gravi en el pit el fred del món.
Demà al matí, te’n dono la paraula,
em tornaré a posar el somriure.
A continuació vàrem parlar de Passatges. Hi llegim: «Els “passatges”, en tant que es formen amb el pas, impliquen camí, fer via, viatge. Llegir els poemes de Passatges és resseguir els camins de la memòria.» Muntané certifica que «cada llibre té un color i en aquest cas, és el de la memòria, el de les vivències del passat. Parla de la infantesa, és retrospectiu i un punt nostàlgic.» De Passatges ens va recitar el poema «Fòrmula bàsica»:
Estimar ha de ser això: posar
el cos entre el dolor i la pell de l’altre,
conjugar el perdó en primera persona,
partir-se el foc i el dol,
clavar l’àncora al fons i perdre junts
la guerra contra el temps.
Tota la resta és boira
i l’esvaeix el primer vent que s’alça.
Finalment, el darrer poemari publicat fins ara, L’ull i el sextant. Hi podem llegir: «L’autor parteix de l’observació atenta del món amb una mirada lúcida, però també reflexiva, que es vesteix amb unes pinzellades d’ironia.» I Muntané afegeix: «El títol és bastant explícit. El sextant és un instrument de mesurar i l’ull és l’òrgan necessari per aplicar aquest objecte i fer l’exercici de mirar el món i prendre-li la mida.» Ens va recitar el poema «Acció directa», poema que tanca el llibre:
“De nit en nit anem covant la por,
la crosta de l’oblit, el desengany.
L’empremta eixorca d’un silenci dens,
l’univers es contrau i fuig la llum.
De nit en nit es va afeblint el pas,
però sota del còdol més ocult
batega el nervi d’un coratge nou
i n’escampa la flaire pels camins.
Com nòmades, alçant el campament,
quan l’alba s’insinua a l’horitzó,
trenquem els vidres i esberlem els murs.
Si salvem la tendresa, ens salvarem.
Per acabar la sessió, sabent el seu coneixement i gust per la música clàssica, i més concretament per la barroca, Miquel-Lluís Muntané ens va recomanar escoltar el compositor alemany Dietrich Buxtehude, un dels mestres de Johann Sebastian Bach. Un final fantàstic per a una sessió fantàstica.
Text: Aleix de Ferrater
Fotografies: Aureli Ruiz
