Ulisses20

Anit vam ajornar el taller de filosofia, segons que va decidir un comité climàtic d’experts, perquè l’amenaça d’un vent rabiós destorbava pensar amb criteri la proposta de l’ateneu. Per omplir el buit de pensament filosòfic, sobre la vellesa, vam cercar un restaurant petit i ens encauarem a sopar de taula amb estovalles. Potser que vam guanyar amb el canvi, no ho sé, però cap dels convidats no es va queixar ni mentre sopàvem ni després. El vent havia proposat un fals descans, i vam tornar a casa, cadascú a la seua. Com que encara era enjorn, vaig posar a escalfar l’aigua i vaig obrir un altre llibre de lladres i serenos, un altre Henning Mankell, més entretingut que no una pel·lícula dels cinemes yelmo de valència, aquest forat negre contra la llengua dels valencians: la culpa serà nostra si continuem venint al cinema comercial que continua atacant la llengua i el país: si els valencians deixem d’anar al cinema en espanyol, ja veuràs si els idiotes ens tornen a prendre mai el pèl, que la culpa és nostra perquè sempre acabem afluixant: el vent va, torna, para, no sé si podrà esfondrar les distribuïdores, tant de bo; jo vaig decidir-me per un te negre amb una miqueta de llet i llegir fins que els ulls digueren prou. De matí, torne al camp i l’ànima s’atura de colp: allà on havia aplegat tota la taronja de terra ara s’estén una estora infinita de taronges en terra: filosofia, no, però el colp a la collita d’enguany ens deixarà la butxaca buida, els arbres pelats com el cul d’una mona i una rabiosa sensació de pèrdua un dia i un altre i un altre més.

-avisa el segur, home, no toques res, que vegen quin patiment passem cada any.

Però cada any sembla el mateix, que no tenim remei, ni sort ni ningú que ens puga treure la palla de l’ull: sort que és diumenge i podré llegir fins que me convinga dir prou, o el son m’agafe a traïció i foc amunt.

Han agafat un menistre espanyol que havia fet carambola amb el lladrocini. Era rata i tenia cara de rata, però era menistre d’hisenda espanyol, perquè els valencians tenim prohibit de tenir hisenda pròpia (primer robatori), i l’homenic havia fet una empresa amb socis per fer caixa i lleis i normes que els facilitaren robar a mans plenes. Cap sorpresa. Si ets espanyol i jugues en aquella lliga, això se’t perdona i avant, ells rics i nosaltres a pagar. Una altra cosa és que sigues català, perquè per molts menys, si ets català o t’hi assembles els jutges t’arruinen la vida. Fins i tot per penjar un cartell de llibertat te l’arruinen. Ara, de robar, els aspanyols poden robar tant com vulguen, ho porten als gens. No n’hi ha cap menistre espanyol que no haja robat, directament i indirecta. Cap ni un. D’una altra manera, haguessen protestat per l’infrafinançament valencià -que això és robar a l’escola, a la sanitat, al camp, als camins, al trens. També haguessen protestat, si pegaren en honestos, que cent mil milions d’europa destinats per al corredor mediterrani s’hagen gastat a madrit, allà a espanya, que sembla que tenen la platja de la malva-rosa i les arenes i les barquetes de bous, per això els diners del corredor mediterrani són per als seus túnels, pobrets els espanyols, que no saben com agrair-nos la sang i el lleu que els regalem (!). Doncs el menistre rata, i els seus amigots, feien xecs d’una quantitat pocavergonya perquè no els agafaren la trampa, sí, quatre-cents xecs, cinc-cents, mil xecs, durant anys i anys que roben, però mai no els passa res, als aspanyols lladres. Ni descobrint-los els quaderns on apunten qui cobra qui paga, els noms propis… No els passa res. Com als borbons, xa. Sembla que si no saps robar no ets bon espanyol. I els valencians no ho som, de cap manera.

-Avui he entrat tres-cents setanta quilos de taronja a la pelaora, gràcies al vent d’aspanya. A vint cèntims. Un altre robatori al camp i als llauradors, d’aquella hisenda que ells tenen tan apamada contra nosaltres. Avui és 14 de febrer, diada dels carteristes, malfactors, furtamantes i xoriços, ves si la cansalà no serà de pollastre.

-Vostè quin número de client té?

El vuit-cents llarg, responc, ves si n’hi ha que ens deixem robar i encara gràcies, que d’una altra manera la taronja es podriria en terra i se la menjarien els cucs, com a moatros quan ens morim.

Durant dos dies m’he passat més hores ajupit a terra, de sota els arbres, que no dret i eixerit com un fus. El vent ha fet ballar els arbres i les taronges, que queien acovardides a terra, marejades, més mortes que vives. Encara sort que tenim a bétera un corral magatzem que en diem “la pelaora” on, si tens esme i passes hores i hores aplegant-la en cabassos o caixons, te la paguen a vint cèntims. Ves que farà un mes que vaig pactar-ne el preu i la venda, però els comerços et tenen agafat dels ous i tu no manes un quinzet ni de l’oratge ni del destí dels valencians: com que els homes no han fet la feina quan tocava, que no els haurà convingut de collir-la, la taronja que no ha caigut encara balla nit i dia a l’arbre: no eixirem de pobres, atrapats per polítics i empresaris de got i ganivet. Per recuperar cent euros, si no ho vols perdre tot, t’has d’amorrar a terra i replegar-ne lo manco cinc-cents quilos, que de nit no valdrà queixar-se de l’esquena ni dels ginolls pelats: a genollons tot el sant dia, que cantava el poeta de nàquera en un dels seus llibres. I demà ja vindrà més vent i més pena contra els llauraors.

»els inútils del govern valencià d’extrema dreta envien una alerta exclusivament en espanyol, a vore si els valencians no se n’adonen i es moren tots aquesta nit!

Un mes i mig sense escriure res al bloc. Ves que hauran passat coses, ací i al món, tants refillets com n’hi ha solts, i a mans de fillsdeputa que ens voldrien morts fa temps. El robatori espanyol al camp valencià, a l’escola, a la sanitat,què us he de dir, continua com un esport que no descansa mai, ni de nit ni en vacances, roben més que no respiren: així que tant se val què diem, que escrivim o no… Sort de la resistència i de la denúncia: a mort amb els criminals, home. Avui faré un got de vi de requena, boníssim, contra la la salut d’un estat podrit i lladre. Tant de bo que faça un pet i el facen volar tan amunt perquè el bac no els salve de morir. A veure si és el cas que demà torne.