A la passada fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera vaig anar a escoltar a l’escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís i com els seus llibres més recents ja els tenia vaig comprar una reedició de la seua primera novel·la Els ulls de sorra. L’autor ens conta un episodi, no sé si fictici, real o basat en fets reals (possiblement siga aquesta l’opció) a la guerra d’Algèria, on un grup de soldats algerians són interceptat per una patrulla francesa comandada per un brutal tinent francès i les conseqüències que això tindrà. Els fets estan contats en una llarga entrevista que un periodista fa a l’únic supervivent àrab dels fets i que vol utilitzar el seu testimoni per atacar a l’antic tinent que ara es diputat i es vol presentar per alcalde en una ciutat francesa. Ho podrà fer? Ací està la pregunta final d’aquest petit llibre.

Ja van dues manifestacions a Llíria en contra de la macroplanta de biometà i els diaris locals sense parlar del tema. A La veu de Llíria cap notícia i ara el que és pitjor el comarcal digital Infotúria es despenja en un publireportatge sobre els suposats beneficis de la planta i en la llengua dels forasters!

Sort que aquesta vegada tant vilaweb com el Diari la Veu s’ha fer ressò de la segona manifestació:

https://www.diarilaveu.cat/medi-ambient/mes-de-2-000-persones-rebutgen-a-lliria-la-macroplanta-de-biometa-620651/

https://www.vilaweb.cat/noticies/mes-de-dos-mil-manifestants-a-lliria-contra-la-macroplanta-de-biometa/ 

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/camp-de-turia/2026/01/16/segunda-manifestacion-macroplanta-biometano-lliria-125753707.html

També cal denunciar els que durant quasi cinc anys ajuntaments suposadament progressistes han amagat el tema a la població i només fins al setembre passat la gent del poble  i dels pobles dels voltant varen començar a tenir notícies sobre aquesta aberració.

“Qui salva una vida salva el món sencer”,  Mixnà 4,5

Això és el que sembla que han entès alguns dels protagonistes d’aquesta novel·la coral ambientada  la Cerdanya durant els anys de l’ocupació alemanya de Catalunya nord. Gent dels dos costats d’aquesta frontera artificial i imposada que parteix en dos la comarca s’organitza per ajudar a gent que fuig de la barbàrie nazi fent front a la gent que ni ha entès gens aquest lema amb que comença el llibre. Moltes històries que semblen inconnexes però amb un nexe comú, el rector de Puigcerdà, basat en un personatge real que va ajudar a passar fugitius i va rebre la Legió d’Honor francesa en 1952, cosa que no crec que agradara massa a les autoritats feixistes espanyoles.

Un novel·la on es veu que fins no fa poc la frontera imposada no aturava les relacions de la gent d’ambdós costats i que el país és més gran del que ens volen fer veure des de Madrid o alguns des de Barcelona i València.

Aquests darreres festes de Nadal vaig comprar aquest còmic a la Fira de llibres de l’Ateneu de Bétera. Amb ell es completa la “trilogia”: còmic, novel·la de Vladímir Arseniev i fa molts anys la gran pel·lícula d’Akira Kurosawa.

Evidentment s’ha de renunciar a moltes coses per a adaptar dues novel·les (unes set-centes pàgines) i si ja ho va d’haver de fer el mestre Kurosawa en la seua adaptació cinematogràfica encara es perd més en còmic de 120 pàgines, però el resultar és molt digne i atraient.

Ja està altra vegada! altra vegada amb l’excusa del reciclatge ens volen posar la merda al nostre poble, i és aquestes macroplantes ho són tot menys recicladores! El reciclatge ha de ser de proximitat i a escala petita. Però és clar, algú es vol omplir les butxaques amb aquest tema i els ajuntament ho cauen enganyats o es deixen enganyar.

Després es queixaran que guanyen les dretes i no és així, les esquerres perden les eleccions per por a implantar el programa promès  o per errades com aquestes que fan que el seu electorat es quede a casa.

Evidentment tot aquest tema ha estat amagat a la població durant quasi cinc anys. La majoria de gent ens hem assabentat de tota aquesta moguda farà uns tres mesos.

Ara vindran els polítics a fer-se la fot. Però aquesta reconstrucció, aquesta emergència i aquesta reconstrucció, no la podem deixar en mans de les mateixes persones que ens han deixat tirades i abandonades quan ens estàvem ofegant.”

“Fa unes setmanes vaig llegir un tuit en què es deia que, si un alumne podia endevinar la ideologia del professor, aquest no era un bon docent. És exactament el contrari. De fet, tots podem deduir de quina era la ideologia de la persona que feia aquesta afirmació i, efectivament, tots l’hem encertada. No hi ha ideologia més bruta que la d’aquells que consideren que la ideologia és, en sí mateixa, un concepte brut. Precisament, els conseller José Antonio Primo de Rovira no passa dia sense dir que vol treure la ideologia de les aules, i tots sabem també perfectament que vol dir això.”

“Uns amics nostre acullen cada estiu un xiquet sahrauí. Aquest estiu va tornar a vindre a Benetússer. Un dia, mentre estàvem sopant, anàvem explicant-li les fotos dels dies de després de la DANA. El xiquet, quan va veure les fotos, es va quedar mirant-nos i ens va dir “clar, és que ací no teniu terra i la terra xucla l’aigua”. Ens vàrem quedar tots callats, mirant el xiquet. El que els polítics no entenien ho tenia claríssim un xiquet sahrauí d’onze anys.”

El passat mes de desembre vaig anar al Caixaforum de València a veure l’exposició Música i matemàtiques que estarà fins al mes d’agost d’enguany. Una exposició on mostra de manera interactiva la relació entre la música i les matemàtiques, des de Pitàgores fins als nostre temps, passat per les sèries de Fourier. A l’eixida vaig passar per la botiga del museu i vaig comprar aquest llibre amb el títol tan atraient on l’autora ens narra durant 8 capítols (les notes de l’escala musical) i un poc més, com la música ha influït ( per a bé i per a mal) als físics i matemàtics en les seues investigacions i descobriments. Una bonica obra divulgativa i una agradable sorpresa, ja que qüestiona de manera argumentada l’ús per part dels antics grecs de la proporció àuria, un nombre irracional allunyat de les proporcions senzilles que admiraven els pitagòrics.

Estos son los cuarteles de la Safor que mejorarán gracias a la diputación

Aquesta notícia ha aparegut a la versió digital del diari Levante-emv. Una raó més per eliminar els diputacions d’una puta vegada. La Diputació de València utilitza els diners del valencians per a reformar quarters de la Guàrdia Civil! Que no depenen del Ministeri de defensa? És indecent que amb del dèficit fiscal que pateix la Generalitat (escollida democràticament) ara la Diputació (escollida per amiguisme) es gaste els pocs diners que tenim en ajudar a les forces d’ocupació!