Entre el Túria i el Ridaura

He pogut aconseguir i llegir els quatre volums que va escriure Isaac Asimov sobre la història del seu país d’adopció. Va des de l’arribada dels primers habitants al continent (hi ha vida abans que Colom!) fins al final de la I Guerra Mundial. Sembla ser pel que diu al final del quart volum que l’autor volia fer un volum més amb l’historia posterior, però sembla ser que l’atac cardíac que va patir al 1977, data de l’edició del darrer volum d’aquesta història ho va impedir.

Potser actualment hi ha mes dades que poden qüestionar la seua visió de la història dels EUA, però no es pot negar que és una molt bona obra divulgativa per acostar  al gent  a la història d’aquest país, a les seues grans fites i a les seues errades. Potser a vegades es fa un poc pesat amb les dades sobre les eleccions presidencials que s’han fet al llarg de país, però la resta es pot llegir bé i sense caure en cap romanticisme Hollywoodià, cosa que ell denuncia al capítol corresponent.

Vaig arribar a aquests llibres pensant-me que només havia escrit un llibre sobre la Guerra Civil, tema que sempre m’havia interessat des de menut (influència hollywoodiana! ha ha ) i vaig descobrir que és molt més.

La fira del llibre que cada any es celebra per les festes de Nadal a l’Ateneu de Bétera s’està consolidant com un dels millors actes culturals de la comarca i esperem que continue així, un lloc on gaudir dels llibre, la literatura i alguna cosa més en la nostra llengua. Ahir, en un acte ajornat pel mal temps, ens va visitar l’escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís, amb el qual la fira amplia el seu àmbit a tot el país.

Després d’estar vagant per la zona d’exposició de llibres amb converses amb l’autor i altra gent que havia assistit a l’acte aquest va començar amb la presentació de l’autor per part d’Albert Dasí amb la lectura d’un paràgraf de la novel·la Junil,a la terra dels bàrbars,  on es fa un elogi del plaer de llegir llibres.

L’autor de llibres com El navegant, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, Jo soc aquell que va matar Franco, i molts més ens va presentar la seua darrera novel·la Una cançó de pluja en una entretinguda xerrada que ell mateix va dir que tenia tres capítols. En una primera part ens va descriure el procès per a redactar la seua novel·la més curta, però que més li ha costat escriure ja que donar versemblança a una faula animal no és cosa fàcil i cal documentar-se prou abans de posar-se a escriure. A la segona part el públic assistent va ser el protagonista amb les seus preguntes dirigides a l’autor i aquí si que es va diversificar els temes tractats ja que les qüestions plantejades anaven més enllà de la seua darrera novel·la ampliant el debat a altres novel·les anteriors o a la situació lingüística en el nord i sud del país o el procès independentista. A la tercera part ens va delitar amb una rondalla oral  recollida la Vallespir reivindicant la tradició oral de la literatura que en la seua opinió hauria d’estar més valorada, ja que segons ell la tradició escrita és una petita part més moderna del que coneguem com a literatura.

Finalment l’autor ens va invitar a un tast de vins de Ribesaltes i es va dedicar a signar llibres atenent personalment als interessats amb la seus literatura o llibres sobre llengua, la seua gran passió.

La fira continua amb altres actes fins al dia 4 de gener amb la tradicional xerra de Vicent Partal.

La periodista Betina Anton descobreix que la seua professora de primària era una de les persones que va amagar al criminal nazi Joseph Mengele al Brasil fins a la seua mort en 1979 ofegat en una platja prop de São Paulo i comença a fer-se preguntes que la conduiran a escriure aquest llibre sobre la vida de “l’àngel de la mort” d’Auschwitz, sobretot la seua estància al camp d’extermini i concentració i la seua fugida posterior i vida clandestina a l’Argentina, Paraguai i Brasil, protegit per gent afí o per gent que en realitat no tenia ni idea de qui era aquest vell que semblava tan simpàtic.

L’autora ens acosta al pensament de les seus víctimes i el que aquestes esperaven de la justícia internacional i als intents dels alemanys i israelians de donar amb ell per a jutjar-lo com feren amb altres criminals com Eichmann, al paper de dictadors com Perón admiradors dels nazis que varen donar aixopluc a tots aquest assassins que varen fugir de la justícia dels aliats.

Per acabar amb tanta desgràcia es permet una poc d’ironia:

“Quase quarenta anos após a sua morte, Mengele voltou à facultade de medicina, desta vez como objecto de estudo. Durante décadas, o seu esqueleto ficou no IML paulista. En 2017, o Dr. Muñoz, agora de barba branca, achou que os ossos poderian ser úties aos alumnos e pediu autorização par os usar nas aulas de medicina forense. E assim Mengele terminou a sua história com esperava: numa universidade e com fama internacional, mas de uma manera que jamais poderia ter imaginado.”

El llibre l’ha traduit al català com Caçar Mengele o Hiding Mengele en anglès.

La col·lecció de llibres editats per Vilaweb aquest anys 2025 acaba amb aquest llibre del seu director, Vicent Partal, que podria ser un complement d’un dels seus llibres recents, el “Fronteres” editat per Comanegra. En aquest llibre ens explica com entendre els mapes i a ser crítics amb ells, ja que cap mapa és neutral, tots tenen un autor que li vol donar una finalitat. Parla de les diferents classes de mapes al llarg de la història i de les tecnologies modernes amb els seua avantatges i inconvenients.

Un bon llibre que es pot completar amb alguns dels vídeos que l’autor ha anat penjant al diari digitat que dirigeix a la pissarreta de Partal.

El govern valencià ens envià ahir l’alerta al dispositiu mòbil i com era d’esperar en ells ho han enviat només en castellà i sembla que alguns en anglès. És que els valencians no tenim dret a ser informats en la nostra llengua? Després ho denuncies i t’ixen els “progres” exigint-te que faces un esforç i no sigues talibà! qui és el talibà?  Ja portem dues alertes enviades en aquests idiomes en un anys, després de la pifiada del 29-O. Ja hi ha prou, ja han tingut temps d’estudiar i saber fer alertes en la nostra llengua, no? O no tenen ganes?

Ahir vaig anar al cinema de la Unió Musical de Llíria a veure la pel·lícula La invasió dels bàrbars (molt recomanable i un bon producte fet a València), però com sempre als valencians ens tracten d’imbècils, estúpids o analfabets. Cal subtitular en castellà els trossos parlats en la nostra llengua? es pensen que els valencians som tan estúpids que no entenen la nostra llengua i ens calen subtítols en foraster? Som l’únic país del món on passa això? el normal no seria al revès, subtitular els trossos en alemany o castellà?

Diumenge passat a  València ciutat, al centre històric, anem a un Creperia que té delegacions a Girona, Cotlliure i Manresa, a més de la de València. Jo era molt assidu a la de Girona i tret de la de Manresa he anat a les altres tres. Ara, a Girona i Cotlliure tenen la carta en català i a València no. Com s’entén això si és la mateixa cadena? sort que almenys les cambreres si que l’entenien.

Darrerament al facebook molts ajuntaments valencians estan publicant els post en dos idiomes o la conselleria d’educació vol que els centres també ho envien tot en bilingüe. Ja estan els “progres” amb el políticament correctes i fent el joc als feixistes! Quina és la llengua discriminada? en situació d’igualtat ho podria entendre, però amb la situació actual del valencià no ho puc entendre i em negue a seguir aquest joc nefast per a la nostra llengua. Ho podem comparar amb la discriminació de les dones amb molts àmbits on s’han de posar quotes. Si es posen és per una raó de discriminació i si aquesta acaba resolent-se, supose que es traurien aquestes quotes. Doncs del mateix, pocs “progres” qüestionen aquestes quotes de participació femenina, però sembla que la discriminació del valencià no és importa o no és “progre. El darrer exemple: l’ajuntament socialista de Riba-roja de Túria anuncia un la Trobada de música valenciana Tio Canya en homenatge a Vicent Torrent en bilingüe!  No veuen l’absurd d’aquesta procedir?

Tota una sorpresa aquest petit llibre que em vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria. El naturalista britànic Gerald Durrell ens proposa uns viatge per l’Argentina a la cerca d’espècies animals per al seu zoo de l’illa de Jersey, un zoo amb intencions molts diferents dels que hi havia a Europa per aquell temps. Des de Puerto Deseado i Peninsula Valdes  i el seu clima fred fins al nord tropical de Jujuy ens narra les seues experiències observant, filmant, fotografiant o cercant les espècies animals de la zona i tot amb bones dosis d’humor que ajuden a fer més entretinguda la lectura.

Una anècdota amb els coatís al Jujuy m’ha fet recorda la meua visita a les cascades del Iguaçú al 1993 on aquests animals abundaven prou i semblaven  formar part, malgrat les autoritats, de la visita turística a la zona.

A la biblioteca municipal de Llíria em vaig trobar aquest vell llibre d’Ian Gibson sobre l’assassinat pels feixistes del poeta Federico García Lorca publicat en 1979, als començaments de la transició. Aquesta transició que ha defraudat tant a molts i potser gens a d’alguns que no segueixen la doctrina lampedusiana del canviar-ho tot per no canviar res. En aquesta cas, segurament després de tants anys es sap més sobre l’assassinat del poeta i el lloc on pot estar el seu cos, però com es possible que encara estiga perdut pels barrancs de Víznar? és això la transició democràtica promesa en una merda de referèndum que varem celebrar fa tres dies?

Si deixem a part l’antiguitat del llibre i les investigacions posteriors, aquest llibre es pot llegir i poder copsar la situació de la ciutat a l’any 1936 i veure que a part del famós cas del poeta hi hagueren mols més assassinats comesos pels feixistes. En un capítol es conta que un poc més i afusellen al compositor Manuel de Falla quan anà a preguntar per la situació del poetat, i això que era un fervent catòlic!  El capítol final es molt recomanable, en ell es veu els posteriors intents del feixisme espanyol de tapar l’assassinat del poeta de cara a netejar la seua imatge a l’exterior i les diferències de tractament a la premsa espanyola i la internacional, cosa que no sembla haver canviat gaire, malgrat la transició.

A inicis de la dècada dels 90 del segle passat varen aparèixer a Madrid dos diaris nous, que arribaven a quiosc del campus de Burjassot de la UV. Un era El Mundo i l’altre El Sol (copiant el nom d’un antic diari d’inicis del segle XX que va durar fins al 1939). Un era clarament de dretes i l’altre era més de centre-esquerra. Per a desgràcia dels espanyols va desaparèixer aquest darrer, només va durar dos anys.

Aquest diari va començar fent promocions literàries venent llibrets a només 100 pessetes i un d’aquests és el que em vaig trobar fa unes setmanes a la biblioteca municipal de Llíria. En aquest cas una història futurista de Jack London, més conegut per les seues novel·les d’aventures o per la novel·la Martin Eden, on ens presenta un tràgic futur per la humanitat desprès de patir una pandèmia a nivell mundial. Els poc humans que queden retornen als seus origen recol·lectors i caçadors per a poder sobreviure i la natura salvatge torna a ocupar el lloc que abans ocupava. Al final deixa una porta oberta a l’esperança i al retorn de les millors coses de la civilització perduda.