Pols d'estels

Avui 21 de desembre, un dia nuvolós, fred i trist, torna l’hivern. A les 16:04 el Sol, en el seu camí aparent entre les estrelles, se situarà en el punt més baix del cel. Acaba la tardor i comença l’hivern. Serà el solstici d’hivern per a l’hemisferi nord. L’estació hivernal durarà 88 dies, 23 hores, 42 minuts, essent la més curta de totes les estacions astronòmiques.

Com a conseqüència ben notable, avui el recorregut del Sol a la volta celeste serà ben curt i les hores d’insolació seran les mínimes de l’any. A més a més, l’ombra dels objectes verticals serà la més llarga de l’any.

El Sol que al llarg de la tardor, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste. Això serà el que passarà a l’hemisferi nord ja que a l’hemisferi sud serà tot ben diferent.

Per contra, avui, el Sol es veurà a la màxima altura a l’hemisferi sud. Allí comença l’estiu austral. A Austràlia, Nova Zelanda o Argentina ja van a la platja i Nadal i Any Nou se celebra en manega curta.

Avui el Sol, vist des de qualsevol indret del nostre país, fa un camí ben curt al cel, amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. L’eixida del Sol ocorre aquests dies molt prop del sud-est. Mentre van passant les hores, l’altura de l’astre va creixent fins assolir una alçada màxima de només uns 26,6º a migdia. Després davallarà per pondre’s prop del sud-oest. Un camí que, a València, fa en 9 h i 22 min. Avui, per tant, serà el dia més curt de l’any i la nit més llarga.

Passat, però, uns dies, el Sol semblarà renàixer. De mica en mica el Sol assolirà alçades majors al migdia i, per tant, les hores de llum augmentaran. Aquest renaixement del Sol, de l’astre rei, a partir del solstici d’hivern ha estat percebut per moltes civilitzacions antigues com un fet cabdal del calendari i de les seues mitologies. Per aquest fet molts edificis antics van ser orientats cap al punt de l’eixida del Sol el dia del solstici d’hivern. La Seu de Palma és l’exemple més bonic i més nostrat. Allí podrem admirar aquests dies l’espectacle del calidoscopi de la Seu. I això és així ja que la catedral es va construir amb una azimut respecte al Nord de 120º de manera que es troba exactament orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació el Sol, en eixir per l’horitzó, projecta els rajos que travessen simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular amb la posada en marxa d’un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de vermells tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

Imatge:

A la sortida del sol durant el solstici d’hivern, un raig de llum il·lumina la cambra subterrània central de Newgrange, una tomba irlandesa de 5.000 anys d’antiguitat a la vall del riu Boyne. Flick. Winter Solstice Sunrise’ — Newgrange, Valley of the River Boyne (Ireland). Crèdit de la foto: Ken Williams

El cel, aquesta volta blava o negra que ens embolica, sempre ha despertat el nostre màxim interès. Hi hem projectat els nostres anhels, el nostre coneixement, l’esperança de nous descobriments i, potser, el nostre futur com a espècie exploradora. Això va ser així fins i tot abans que la disponibilitat d’aliments permetera que alguns humans pogueren dedicar-se exclusivament a observar les estrelles. El moviment dels astres —les estrelles, el Sol, la Lluna i els enigmàtics camins dels planetes— va servir prompte per a determinar la duració de l’any i dels mesos, així com per a predir fenòmens com els eclipsis. L’observació dels cicles celestes i la previsió del millor moment per a sembrar i collir van ser probablement els primers objectius de mirar al cel.

Encara que els fenòmens celestes es van associar inicialment a manifestacions dels déus, uns pocs van utilitzar la raó per a tractar de comprendre el cosmos. La geometria va intentar explicar els estranys moviments circulars del firmament, imaginat com un univers esfèric i concèntric, format per capes on cada planeta descrivia la seua òrbita al voltant d’una Terra també esfèrica. Així va nàixer el primer model d’Univers: el sistema geocèntric, vigent durant uns 1500 anys. Més tard, el Sol va passar a ocupar el lloc central i l’Univers es va concebre girant entorn de la nostra estrella: era el sistema heliocèntric, que va tardar a ser acceptat. Després van arribar Galileu, Kepler i Newton, els qui van acabar amb la “música de les esferes” i van inaugurar la nova física celeste.

Aquestes idees sobre com es concebia el cosmos en cada època es van compartir àmpliament i es van representar en nombroses manifestacions artístiques: literatura, pintura, escultura i altres disciplines.

El llibre Mirar los cielos, de Montserrat Villar, s’emmarca en l’Astronomia Cultural, un àmbit interdisciplinari que estudia com diferents societats han entès i representat el cel al llarg de la història. Villar, especialista en galàxies actives i coordinadora de les activitats de l‘Any Internacional de l’Astronomia a Espanya en 2009, ha impulsat també el projecte Cultura amb C de Cosmos, des del qual ha explorat museus amb una mirada d’astrònoma per a mostrar com el cel ha inspirat a artistes i pensadors de totes les èpoques.

El llibre demostra com el coneixement celeste acumulat al llarg de la història s’ha transmès a la col·lectivitat, que l’ha anat adoptant —a vegades amb reticències— i representant en publicacions, gravats i obres d’art.

Mirar los cielos és un llibre deliciós. A primera vista sembla només una història del cosmos molt ben escrita, en la qual desfilen els diferents models d’Univers (geocèntric, heliocèntric), els presagis celestes, la misteriosa Lluna, els cometes i com van derrocar l’antiga visió del cosmos, com es va ordenar el temps. Finalment ens delecta amb la possibilitat de vida en altres mons. Però és molt més que això. El que fa tan extraordinari el llibre és la gran quantitat de material gràfic que ocupa la segona part de cada capítol: nombroses obres que il·lustren la relació entre la ciència del cosmos i l’art, mostrant l’estat del coneixement astronòmic en cada època i, en molts casos, també els descobriments més recents. Així que el lector acaba realitzant un viatge racional per la història de l’astronomia a través de la ciència i l’art, tal com indica el subtítol del llibre.

En suma, aquest llibre constitueix una aportació valuosa per als qui desitgen comprendre com el coneixement astronòmic ha influït en la cultura i com la cultura, al seu torn, ha donat forma a la nostra visió del cosmos. Una invitació a explorar la interacció constant entre ciència, art i societat, i a reconèixer que mirar els cels continua sent una de les activitats més profundament humanes.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2025 de la Sociedad Española de Astronomía: Mirar los cielos, de Montserrat Villar Martín

Entrem finalment en l’últim mes de l’any. Un any plujós i calorós i que, en general, ens ha deixat poques nits sense núvols. Aquest desembre presenta l’important pluja d’estels dels Gemínids, una superlluna, i, finalment la possibilitat d’observar dos planetes gegants al cel de la primera part de la nit. I també gaudirem del canvi d’estació el 21 de desembre per a entrar en l’hivern.

Planetes

Les meravelles planetàries estaran centrades en la possibilitat d’observar finalment els planetes Saturn i Júpiter durant la primera part de la nit.

Mercuri passarà el mes en el cel previ a l’alba. Durant una hora abans de l’eixida del sol el podrem veure prop de l’horitzó sud-est. La matinada del 7 de desembre Mercuri aconseguirà situar-se en el seu punt més alt en la seua aparició matutina, cap a la constel·lació de Lliura. Poques hores després el planeta es trobarà en la seua major elongació a l’oest, l’anomenada màxima elongació occidental. Mercuri aconsegueix la seua major separació del Sol, en la seua aparició matutina.

Venus també serà observable abans de l’eixida del sol en direcció sud-est però només durant uns minuts ja que estarà molt prop de l’horitzó. De dia en dia s’enfonsarà en la lluïssor del sol i serà inobservable.

Mart també es troba prop de la direcció solar i, per tant, serà inobservable durant el mes de desembre.

Els planetes interessants seran els gegants. Saturn ja fa mesos que senyoreja el cel en la constel·lació d’Aquari mentre que Júpiter ja guaita per l’horitzó est a partir de les 21 h.

Júpiter ja és visible durant les primeres hores de la nit. Si mireu cap a l’est a partir de les 21:00 el podreu veure en la constel·lació dels Bessons, fent un trio de lluminàries amb Càstor i Pòl·lux. La vesprada del 7 de novembre tindrem una conjunció de la Lluna i Júpiter, en la que la Lluna passarà a 3° 42′ al nord de Júpiter.

Saturn ja molt a l’oest del cel durant aquest més continua en Aquari. La nit del 26 al 27 de desembre tindrem una conjunció de la Lluna i Saturn, amb la Lluna passant a 4° 01′ al nord de Saturn.

Fenòmens d’interés: Superlluna

Donat que la Lluna serà plena el 5 de desembre a les 00:13 h a una distància geocèntrica (des del centre de la Terra) de 357 190 km i que només unes 12 hores abans la Lluna arribarà al perigeu, el punt més pròxim a la Terra a només 356 942 km, la grandària angular de la Lluna serà relativament més gran, d’uns 33,4 minuts d’arc. Així es que es produirà una superlluna, una Lluna lleugerament més gran del normal, fenomen que darrerament s’ha fet molt popular.

Solstici d’hivern

El 21 de desembre 21 a les 16:04 el Sol se situarà en el punt més baix del cel, a 23,27º per sota de l’equador celeste. Acaba la tardor i comença l’hivern. Serà el solstici d’hivern per a l’hemisferi nord. L’estació hivernal durarà 88 dies, 23 hores, 42 minuts, essent la més curta de totes les estacions astronòmiques.

Pluja de meteors

Desembre 02. Pluja de meteors Fenícids. Activitat del 28 de novembre al 09 de desembre, amb el màxim el 2 de desembre. La taxa de meteors observables és variable entre 0 i 100 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació del Fènix. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja és el cometa 289P/Blanpain. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 2, cap a la part sud de l’esfera celeste.

• Desembre 07. Pluja de meteors Púpids-Vèlids. Activitat de l’1 al 15 de desembre, amb el màxim el 7 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Vela. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja no ha sigut identificat. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres del dia 7, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

• Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja és identificat com a asteroide 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

• Desembre 22. Pluja de meteors Úrsids. Activitat entre el 17 i 26 de desembre, amb un màxim el 22 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de l’Ossa Menor. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat, el cometa 8P/Tuttle. Serà visible en la matinada del 22 de desembre, cap a la part nord de l’esfera celeste.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.