Haikus

Humor i irreverència a Betlem

“El passat 25 de desembre, la Sala de Petit Format de l’Ateneu de Castellar del Vallès va acollir l’estrena de Pastorrats, la nova i agosarada proposta de l’Esbart Teatral, que s’endinsa sense complexos l’imaginari nadalenc tradicional per fer una versió allunyada de la solemnitat dels clàssics Pastorets. En aquest sentit, ofereix una relectura irreverent del relat de Betlem, passada pel sedàs de l’humor i la crítica social.” (Marina Antúnez, a l’actual.cat)

“En un món cada cop més racional i científic, l’art de fer miracles sembla perdre força. […] Està guanyant força la idea que els miracles no necessiten gestos colossals; poden ser gestos petits i inesperats que transformen la vida d’algú en un instant: una paraula que consola, una ajuda que arriba just a temps, un somriure que encén l’esperança. Potser l’habilitat de fer miracles no ha desaparegut del tot, només ha passat a ser menys visible, amagada entre la quotidianitat, esperant que algú la reconegui.” (extret del full de presentació de l’espectacle)

Rient la Lluna,

les estrelles s’amaguen

amb ploriguera.

Aficionats a mirar el cel / 2026 és l’any de l’eclipsi solar 

Cada dia més persones s’aficioen a mirar el cel. No cal telescopi. N’hi ha prou amb uns prismàtics astronòmics per ser testimonis de les meravelles còsmiques.

Sortim de nit una estona, en un indret sense contaminació lumínica. Contemplem la volta celeste. Aprenem a localitzar l’estrella polar, orientar-nos.  Aviat identificarem planetes i constel·lacions.

Mirar el cel ens situa, ens asserena i ens redimensiona. Quan mirem el cel ens sentim integrats en les extraordinàries forces que regeixen l’univers. Sabem que literalment estem fets de pols d’estrelles. Paradoxalment, moltes de les estrelles visibles amb telescopi ja no existeixen fa milers d’anys. La immensitat del cosmos ens fa sentir humils i partícips d’un misteri insondable. (Almanac del cordill, 2026)

Mirada fixa.

Als ulls no hi penetren

tantes estrelles.

Des de molt abans de la la memòria, hi ha dues coordenades que assenyalen el pas del temps en el temps d’un any. Són dos rellotges de sorra que no marquen l’hora, sinó que cremen amb el foc d’una foguera més gran: el Temps. Una per Nadal i l’altra per Sant Joan, són dos punts cardinals amb què estenem l’any com un llençol sobre la taula. Al vespre la pararem per celebrar els que hi som i els que se’n van anar temps enllà.

Solstici d’hivern i solstici d’estiu. El Sol està més lluny que mai i s’allarguen els dies després de Nadal, i s’escurcen després de Sant Joan. Dues fogueres per l’astre brillant, dues fogueres que encenem a la nit més llarga i a la nit més curta de l’any. Des de temps immemorials més guardem en el calendari dues fites per transmutar tot el que passa al nivell quotidià. Les pors, les carícies, les nostres ferides i les absències. A la nit foc i espelmes i cants. Segurament tot canvia molt de pressa. Cada Nadal és diferent i és un granet de sorra en aquest transcurs ancestral. Hi ha qui és queda a casa, qui marxa de viatge, qui vol passar-ho sol, qui s’estrena en una altra família… A vegades ens hi sentim estranys, com si busquéssim reconèixer alguna cosa que no sabem exactament què és. Què és, al cap i a la fi, el Nadal? Però sempre, en un moment o altre, ens visita la melancolia que tanca la porta de la infantesa.

Més enllà de com decidir passar aquests dies, el que resulta preciós és que, des de fa tant temps, ens reservem col·lectivament dos moments a l’any pel recolliment i la festa, respectivament. Són els dos solsticis, els dos focus imaginaris de l’el.lipsi que dibuixa un any, els dos punts de  referència per a les estacions. Foc e trobada i foc de renovació. Nits plenes d’estrelles amb companyia i solitud. I quan el Sol arriba de nou al seu límit en el punt més allunyat de nosaltres, quan tot queda suspès abans de reprendre l’òrbita normal, llavors com diu el poeta, “ens morim tocats per aquest món que hi som a dins i que no el coneixem”. Mirem el Temps cara a cara i cadascú es pregunta, per encarar aquests dies de festes i també per preparar l’any que comença: Què busquem? Què volem? (La Perla 29)

En mar moguda,

aquell Estel tan tendre

cerquem-lo sempre.

Carles Riera

Desembre de 2025. Dies després del desallotjament de l’antic institut B9 de Badalona, desenes de persones continuen sense alternativa residencial. Molts continuen dormint al ras, alguns altres dispersats pel municipi i alguns a Can Bofi Vell, antic alberg ocupat.

La fulla seca,

gronxant-se sol·licita

el lloc on caure.

A La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, el simbolisme és un recurs literari molt en les obres de l’autora, especialment en la seva narrativa. El CARGOL DE MAR. Simbolitza la pau, l’estabilitat i l’harmonia. Cada vegada que la Natàlia neteja és para a escoltar-lo com a símbol de necessitar aquesta pau i tranquil·litat enfront a la inestabilitat del món que representa el mar, ja que el cargol és una forma de tenir el món controlat.

La remor del cargol simbolitza la del món, una buidor plena amb l’absència de soroll. S’abandona el somni i la inestabilitat, i s’arriba a un món harmònic. La Natàlia sempre l’escolta amb molta atenció.

Buidat de tot.

El vell cargol de mar

s’omple de veus.

“…el Rafa va venir al centre obert d’Arrels i, al cap d’un  any, vam oferir-li viure en un pis compartit.

Els primers dies, però, no van ser fàcils. Després de viure molts anys al carrer, el Rafa va necessitar temps per adaptar-se al nou espai i al canvi de rutines. ‘La primera nit no vaig dormir gens. Estava incòmode, desorientat i em sentia insegur. I ara, què?’, em preguntava. Però, gràcies al suport que em van donar, vaig anar guanyant confiança dia a dia. […]

Ara fa set anys que el Rafa viu en un pis sol i de forma autònoma, i cada dia recorda els veïns i les veïnes que el van ajudar quan vivia al ras: ‘Vaig trobar molt bona gent, que em van fer sentir afortunat, malgrat la meva situació’. Gràcies a totes elles estic viu i estic bé.” (arrels fundació)

Amb moixaines

a la mà replegada.

Conillet orfe.

Desnonen 400 persones de cop a Badalona i l’Albiol treu pit d’un desallotjament sense solucions. La majoria d’afectats per l’expulsió són migrants amb pocs o nuls recursos i en una situació administrativa precària.  Entre ells hi ha persones malaltes amb càncer i altres afectacions greus. (Tret  de Nació Digital, 27-12-2025)

Sense barreres

tots junts al primer àpat.

Pardals, bon dia!

La sensibilitat de l’animal pot ser superior a la de la persona.