Rogles que no haurien de tornar
El 2021, Noèlia Sanvíctor va entrevistar per a VilaWeb Ontinyent la directora de teatre, escriptora i actriu Isabel Martí per a parlar de la seua obra Salem. Dissabte passat la vaig veure, dalt de l’escenari del cine Goya de l’Olleria, on representava Rogles de cançons i misèria, una nova creació escènica l’autoria de la qual comparteix amb Paula Llorens (d’arrels ollerianes com és ben sabut).
Totes dues van a barca també com a actrius en la representació, acompanyades per Raquel Piera, en una série de converses inconnexes però entrellaçades per la quotidianitat femenina que les colga encara més avall de la misèria masculina.
Del llavador al part; de la mortalla al sotmetiment, les discriminacions (també les assumides) van fent-se tema de conversa i denúncia. En un moment, puntualment present, una de les actrius s’admira de com ha millorat la societat per a les dones en només cent anys. Em va sobtar, això: crec que el canvi s’ha fet en un temps molt més curt. Jo recorde una societat on es vivia com a natural, per exemple, que les dones no pogueren entrar sense companyia masculina als bars. Els canvis, justos però inacabats, s’han precipitat en poques dècades. És cert que en aquesta banda d’Europa van començar més tard perquè la dictadura s’aferrava a un tradicionalisme falangista castrador, tan maquillat posteriorment que ara hi ha qui el reivindica com a revolucionari.
La “revolució” femenina ha sigut més ràpida. El mal és que, com el mal del ric, la involució té molt bon crit i cal estar a l’aguait.