Gàlim

El 2021, Noèlia Sanvíctor va entrevistar per a VilaWeb Ontinyent la directora de teatre, escriptora i actriu Isabel Martí per a parlar de la seua obra Salem. Dissabte passat la vaig veure, dalt de l’escenari del cine Goya de l’Olleria, on representava Rogles de cançons i misèria, una nova creació escènica l’autoria de la qual comparteix amb Paula Llorens (d’arrels ollerianes com és ben sabut).

Totes dues van a barca també com a actrius en la representació, acompanyades per Raquel Piera, en una série de converses inconnexes però entrellaçades per la quotidianitat femenina que les colga encara més avall de la misèria masculina.

Del llavador al part; de la mortalla al sotmetiment, les discriminacions (també les assumides) van fent-se tema de conversa i denúncia. En un moment, puntualment present, una de les actrius s’admira de com ha millorat la societat per a les dones en només cent anys. Em va sobtar, això: crec que el canvi  s’ha fet en un temps molt més curt. Jo recorde una societat on es vivia com a natural, per exemple, que les dones no pogueren entrar sense companyia masculina als bars. Els canvis, justos però inacabats, s’han precipitat en poques dècades. És cert que en aquesta banda d’Europa van començar més tard perquè la dictadura s’aferrava a un tradicionalisme falangista castrador, tan maquillat posteriorment que ara hi ha qui el reivindica com a revolucionari.

La “revolució” femenina ha sigut més ràpida. El mal és que, com el mal del ric, la involució té molt bon crit i cal estar a l’aguait.

Demà presenten a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Contra el silenci i la impunitat, el llibre de Xavier Montanyà publicat per VilaWeb. Ací els vam pillar la mà i ja el vam presentar en societat divendres passat, en una mampresa que pràcticament des que la vam engendrar es va dedicar a fer-nos la guitza i posar a prova la nostra capacitat de reacció i cabuderia.

Més enllà de l’acte editorial en si, amb una precisa aproximació històrica de Lluís Bernat Prats i una contundent i documentada intervenció de l’autor sobre l’estafa patrocinada de la transició, l’expedició del periodista em va permetre hores de converses profitoses per a mi. És molt sa parar l’orella a gent que sap amb sentit crític i comparteix amb generositat. I també em va servir per a mostrar un país que de l’Ebre en amunt molta gent té boirós i ple de tòpics desenfocats.

Van ser vint-i-huit hores (pam amunt, pam avall) ben aprofitades. Fins i tot vaig ser el fill pròdig del llit que tenia abandonat a Ca Les Senyoretes, i el turista motoritzat en la visita que vam fer a les costeres de Bocairent ben guiats per Josep Lluís Pasqual.