ALBERT CORTES MONSERRAT

Una bona entrada d’any per seguir aconseguint tots els reptes que ens proposem sense cap barrera que ens imposin.

La mort recent del que va ser vicepresident del Barça, Carles Villarrubí a l’època de Sandro Rossell i Josep Maria Bartomeu durant 7 anys ens recorda un capítol trist de la història recent del club.

Empresari destacat, impulsor de la radio catalana, Creu de Sant Jordi i figura destacada en el món esportiu amb el seus càrrecs a la directiva blaugrana que van finalitzar el 2017,concretament el dia 1 d’octubre que tots recordem.

Recordo un dia on les urnes per validar la independència i la brutalitat policial espanyola per impedir la democràcia en els nostres carrers van coincidir amb un partit de Lliga al Camp Nou contra Las Palmas. El debat sobre que fer amb aquell partit va provocar opinions diferents a la directiva, concretament la de Villarrubí era no disputar el partit encara que la mateixa Liga ja havia anunciat que no el canviaria de data i que per tant la sanció seria un fet. Finalment Bartomeu va optar per disputar el partit a porta tancada, en una de les decisions més tristes del club en l’època moderna i que va provocar la dimissió del directiu conjuntament amb d’altres.

Aquell dia la sensibilitat democràtica de Villarrubí i el seu posicionament va ser lloable. Una institució referent a Catalunya com el Barça, un símbol del país i que sempre fa lloança de la seva catalanitat no podia fer com si res i posar uns miserables punts en joc per davant del que estava vivint la societat catalana. La seva renúncia a jugar hauria d’haver estat la resposta i un missatge clar de rebuig a l’actuació espanyola aquell dia, un missatge de solidaritat amb la societat catalana que estava patint aquells atacs i un si rotund amb un procés democràtic que no podia ser traït i que aprofitant la repercussió del club a nivell internacional podia ajudar a consolidar i demostrar la seriositat del mateix i la consideració en ferm de que no hi havia marxa enrere.

Bartomeu, el pitjor president de la història blaugrana, un cop més va prendre una decisió que segur no representava el sentiment majoritària dels associats blaugranes i va fer el joc al feixisme i la violència espanyola, un lloc on el club mai hauria de trobar-se.

Villarrubí ho va tenir clar i el gest no hi ha dubte que el va honorar i va recollir un sentiment que si representava el club que va disputar els 90 minuts més vergonyosos de la seva història.

Una bona lliçó.

El discurs del President Salvador Illa d’enguany no ha portat sorpreses però si contradiccions que val la pena destacar.

En primer lloc la seva ambició nacional es nul·la, res nou saben que la seva nació evidentment no es Catalunya, i la seva ja te les eines per actuar com a tal. De fet aquesta situació surrealista s’hauria de preguntar amb aquells que van fer possible que el partit del 155 ocupi el màxim càrrec en el nostre país sense rubor.

En segon lloc en demana una Catalunya forta i donant el màxim dins el conjunt d’Europa i aportant solidaritat i valors humans que no culpin aquells nouvinguts i asseguri els serveis socials per tots. Aquí la disbauxa del cinisme ja és total. Segons ell la barra lliure d’entrada i el lògic col·lapse dels serveis socials es assegurar els mateixos, i sense intenció d’aturar aquesta política aquí, quan les dades demostren que ens porta aquest sistema. Crec que dins la seva grisor ha confós el tema de la humanitat, i aquesta precisament es demostra no enganyant la gent. Acollint qui sigui necessari i pugui prosperar amb la seva integració inclosa i rebutjar qui evidentment no se li poden garantir les mínimes condicions per raons obvies. Si el que vol és el caos i l’empobriment del país sense marxa enrere crec que va per bon camí.

En tercer lloc demana una convivència democràtica, respectant la mateixa i aturar l’extrema dreta. Quan parla d’extrema dreta la seva imatge al costat del feixisme espanyol en la manifestació el 2017 el persegueix i tothom sap de quin costat està. Quan parla de respectar la democràcia suposo que obvia la voluntat popular referendada en un referèndum ara fa 8 anys i que van voler aturar amb la violència i posteriorment amb el cop d’Estat del 155 anul·lant les institucions catalanes i perseguint fins el dia d’avui als que es van atrevir a aixecar el dit. Aquesta és la seva convivència, la se la submissió total al projecte espanyol i la prohibició de cap alternativa per molt majoritària que sigui. Tot un desgavell sense sentit.

En definitiva un discurs llarg, sense parlar de la propia nació i destacant els objectius de partit i la mentida i l’oblit del poble per justificar un mandat que ja li dic jo no passarà als llibres de la historia catalana, nomes com un període gris i sense cap aspiració de millora.

Valors humans i convivència democràtica.

El conflicte a Badalona amb els desallotjats del B9 no deixa de ser les conseqüències del bonisme especialment inconscient de l’esquerra amb el tema de la immigració i el seu control.

El món es global i ha canviat, per tant la mobilitat de les persones també i això que en ocascions pot ser una bona cosa, també pot ser un maldecap i per tant s’ha d’abordar sense caure en ximpleries, ni tampoc en deshumanització. Aquesta precisament no es compatible amb la barra lliure existent, amb la impunitat amb els delinqüents, en no exigir cap deure amb aquestes persones, i sobretot en deixar invisible la població autòctona sense veu ni vot i patint els greuges que han creat.

Es trist veure com amb unes persones es juga amb finalitats partidistes i mediàtiques per poder extreure un rendiment com anem veient. Dit això resulta increïble que aquestes persones ocupessin un espai on vivien amb condicions perilloses i amb els serveis públics punxats, alguns amb feines, però molts d’altres en situació irregular i segons els veins amb actes de delinqüència que atemorien als mateixos al sortir al carrer i en la seva vida diaria. Una inseguretat que evidentment no han demanat ni tenen perquè patir.

Ara han intentat ocupar altres llocs i han estat desallotjats. Algú encara ho critica, però hi ha una cosa que a Europa es diu propietat privada i per molt que bramin alguns no és pot ocupar i viure amb els impostos de tots que paguem els serveis, hauria de ser una obvietat. Per altra banda les diferents administracions gràcies a la seva mala gestió i no abordar els problemes quan toca és belluguen en declaracions que no porten enlloc.

Crec que tant els irregulars sense contractes, i els que han comés delictes la solució és clara, l’expulsió al seu país d’origen, nomes aquells amb contracte de treball i possibilitats d’integració provisionalment podrien ser allotjats però posteriorment han de tenir els seus drets i sobretot els seus deures que haurien de regir la societat on volen integrar-se.

Desprès és lamentaran que segons quins partits amb segons quins discursos ocupen llocs de poder, però la inutilitat dels actuals ho haurà provocat. Es governa i es gestiona per una societat, no per la butxaca propia i per missatges de cara a la galeria. La població no ha demanat una barra lliure de vinguda de persones, un col·lapse dels serveis públics, un augment de la inseguretat, ni tampoc uns greuges evidents entre la gent del territori i aquests nouvinguts.

Els del B9 és l’exemple, malauradament no serà el darrer i jo no vull això pel meu país.

La Unió Europea basicament pel seu tarannà ha anat perdent influència al món i cada cop és més irrellevant. En tenim molts exemples de falta de talla política, de realisme per damunt de desitjos amb exemples clars com la Guerra dels Balcans o ara el Conflicte a Ucraïna amb receptes que no serveixen de res i posicions que no porten enlloc dins el context mundial. En Ferran Requejo en recull reflexions interessant sobre que vol ser dins el panorama internacional Europa arrel sobretos de les polítiques americanes i el nou ordre mundial.

Unió Europea: caixa o faixa

Ferran Requejo

De nou, la paradoxa de Tucídides. La desconfiança i la por d’un estat davant d’adversaris polítics propicien una escalada de rearmaments que fa més probable una guerra que no desitja cap dels actors implicats.

Una guerra amb dimensions nuclears no li interessa a ningú. A Europa és potser a qui li interessa menys una confrontació a gran escala. Només en pot sortir perjudicada. Tanmateix, els dirigents europeus també estan contribuint a aquest clima, en què tant des de l’OTAN com des d’alguns estats europeus, a més de Rússia, es creuen obligats a fer-se el milhomes —sigui per una mera qüestió estratègica davant un escenari incert, sigui per un irresponsable sentit d’una pretesa dignitat ofesa.

La brutalitat, i alhora sinceritat, amb què Trump ha replantejat les relacions internacionals a escala global fa que el paisatge geopolític sigui molt diferent que el que ha imperat des de la Segona Guerra Mundial. No és cap novetat dir que hem entrat en un món nou. I un dels seus principals damnificats és la Unió Europea.

El govern actual nord-americà està infringint tot un reguitzell d’humiliacions a la UE: econòmiques (aranzels, acords comercials bilaterals), polítiques (defensa, seguretat, immigració) i ideològiques (afirmació de la decadència europea i suport explícit als partits antidemocràtics i antiliberals europeus d’extrema dreta). Només cal veure el recent i molt clar informe sobre Estratègia de seguretat nacional de l’executiu nord-americà (novembre 2025) i el seu “corol·lari Trump” de la doctrina Monroe —que, de fet, va ser impulsada per J. Quincy Adams, secretari d’estat de Monroe i fill del segon president dels EUA, John Adams. Es tracta d’un document que recorda comentaris de Napoleó de la lectura que feia d’El príncep de Maquiavel. D’altra banda, és un document que reafirma que la principal prioritat americana en política de seguretat no és Europa, sinó la zona de l’Indo-Pacífic i les “tres cadenes insulars”.

Què fa la UE quan s’està retirant el paraigua de seguretat americà?: continua pretenent combinar una retòrica d’autonomia basada en els seus “valors” i el seu model de pau i benestar interns amb un vassallatge pràctic internacional respecte als EUA.

I què hauria de fer? Mantenir-se en la seva fins ara còmoda posició d’inèrcia letàrgica? O entrar també en una nova etapa per esdevenir un actor rellevant en el nou context geopolític?
Aquest no és cap dilema hamletià. El realisme respecte al futur és sovint la via per entendre els errors que estàs cometent en el present.

Ara més que mai, la UE comprova els costos de no disposar d’un exèrcit propi i independent. Malgrat que els estats membres tenen una capacitat de mobilització militar semblant a la de Rússia i uns exèrcits estatals superiors tecnològicament, només compten amb la potència nuclear de França (el Regne Unit no pertany a la UE des del Brexit del 2016).

Però sembla que la UE encara vol tocar les campanes i mantenir-se com un actor rellevant i, alhora, anar a la processó del nou ordre internacional liderat per Trump, Xi i Putin. Les dues coses resulten incompatibles. Per a la UE és el moment del “caixa o faixa” (expressió habitualment atribuïda al general Prim a la campanya d’Àfrica: assolir el prestigi de la faixa de general o la caixa de morts).

En definitiva, o bé la UE va pel camí d’una construcció política europea de debò —amb exèrcit propi i direcció militar única, i poder-se desmarcar dels EUA quan li convingui (tal com ha fet Israel)— o bé accepta resignadament continuar empetitint-se, sabent que el seu futur no estarà en les seves mans.

Un indicador actual d’aquest dilema és la guerra d’Ucraïna. No comentaré avui l’origen d’aquesta guerra, que crec que —com a mínim en part— està relacionat amb unes decisions pèssimes preses a despatxos de Washington els anys noranta. Només plantejo una pregunta doble: té sentit avui continuar subministrant diners i armes a Ucraïna per a una guerra que, en les condicions actuals, ningú veu que pugui guanyar? O té més sentit incentivar l’alto el foc (i, idealment, la pau) a canvi d’uns territoris parcialment russòfons, unes garanties pactades de seguretat—–que exclouen soldats d’estats de l’OTAN en territori ucraïnès— i, també idealment, restablir relacions polítiques i comercials amb Rússia que allunyin els tambors d’una guerra que no interessa a ningú?
Hi ha gent morint al front cada dia, i tot apunta que inútilment a la part ucraïnesa. És una situació irracional, en les circumstàncies actuals. A més a més, si no hi ha alto el foc, apareix a l’horitzó una possible annexió russa de la zona d’Odessa, que entronqui amb Transnístria (territori prorús i, a la pràctica, independent de Moldàvia). En poc temps, Ucraïna podria quedar sense accés a la mar Negra.

Des de fa segles, la política internacional implica tenir relacions amb socis força impresentables. Cal prendre decisions que de vegades disgusten intuïtivament o emocionalment. O és que ens agrada a la majoria d’europeus el règim xinès? O el d’Israel? O algunes intervencions americanes a l’Àsia o en el continent americà?
La UE no pot romandre com el principal obstacle pràctic per a la pau. Però, sobretot, en un món multipolar, la UE n’hauria de ser un dels pols. Ara no ho és. I cada vegada ho serà menys si no canvia.

I això és independent del que acabi passant amb la guerra entre Rússia i Ucraïna. La UE ha perdut densitat i direcció. Li manca un lideratge que mostri clarament on vol anar i com hi vol anar. I tot apunta que caldria anar a una unió de debò, amb una integració política i institucional de la política internacional, de defensa, socioeconòmica, seguretat, energia, immigració, industrial i tecnològica, així com establir un federalisme fiscal i financer. I això només és possible amb lideratge i un procés a dues o tres velocitats entre els estats membres. Amb una UE de 27 estats, resulta impossible. O caixa o faixa.

L’alternativa? Continuar en mode UE pusil·lànime i donar la raó a Trump: inoperància i decadència.

En política diuen que es pot fe tot menys el ridícul, i Yolanda Diaz no es el primer cop ho ha tornat a fer amb amenaces de fireta que es converteixen en fum i intents de titulars a portades com a guany personal.

Diaz davant els casos de corrupció que es van acumulant al Govern de Sanchez i la figura d’aquest en totes les portades, Sumar planteja en veu alta una remodelació del Govern que precisament Sanchez en la compareixença resum de l’activitat anual ja va descartar. Una falta de respecte al Govern i una cultura de coalició pessima, en aquest casa la mesura semblaria justificada però hauria d’anar en tot cas portes endins i no de cara a la galeria.

La resposta li va venir a dir que si els canvis afectaven també als ministres de Sumar, i Diaz en un nou ridícul va fer marxa enrere deixant les coses en una reunió entre PSOE i Sumar i on els socialistes hi aniran amb càrrecs secundàris. Vista la resposta Sumar filtra que una part del partit es partidari d’abandonar el Govern. De fet Podemos ja va reptar al PSOE i va acabar amb la seva expulsió definitiva on sembla que Sumar vol arribar.

Aquest pas enrere fa que Diaz no tingui cap credibilitat, de fet això no ha canviat gaire, però deixa despullat una formació que simplement és una crossa socialista i on formar part del Goven és la seva taula de salvació i de minima visibilitat que no d’importància. De fet son irrellevants i ho saben. No representen aquells indignats del 15 M originals que els hi podia donar un segell propi, ara s’han convertit en polítics professionals com els altres sense cap principi dels que deien defensar. Aquesta contradicció entre el revolucionari contra el sistema i la realitat de ser part del sistema els ha convertit en crossa del peix gros que seria el PSOE i on poden treure el cap sense protestar gaire a risc de perdre els privilegis amb els que son recompensats.

Sortir amb una amenaça en veu alta, ha de comportar pensar en complir-la i anar fins al final, si no és així l’efecte és contrari i el ridícul notori amb un lideratge de fireta com aquest on el càrrec és el principal trofeu per davant de tot, i on els papers ja estan repartits per bé o per mal i no canviaran per errades polítiques com aquestes.

Es fer el ridícul.

El President espanyol en la seva compareixença per fer balanç de l’any i del futur del Govern espanyol va tornar a mostra unes propostes que sobretot amb els dos partits catalans fan vergonya aliena.

Efectivament, apart d’anunciar aquest abonament en el transport com a gran mesura i que no deixa de ser una renovació del que ja hi havia en vigor. No ha anunciat cap mesura dels problemes socials que preocupen com per exemple l’habitatge. Evidentment ha mostrat la seva seguretat en aquest Govern com si els nombrosos casos que anem coneixent fossin una realitat virtual i oblidant que no te majoria estable i per tant no pot governar. Tot un desgavell.

Pel que fa als partits catalans, el que encara manté com a crossa fidel passi el que passi, Esquerra que suposo cada cop té més difícil vendre la seva postura a Madrid de defensar el partit del 155 aprovant totes les seves mesures a canvi de res i ser col·laborador fidel dels relats en determinades concessions a Catalunya que tots sabem son simplement mentida. Ara toca donar visibilitat i per tant ha anunciat una reunió amb Oriol Junqueras com a gran triomf i que més enllà de la foto nomes servirà per demostrar el cinisme dels dos personatges.

A l’altre costat, aquest que ha quedat en terra de ningú i que aglutina segons qui parla diversos missatges contradictoris sobre la seva fugida de suport al Govern espanyol, ha rebut la concessió o promesa de la publicació de les balances fiscals, un tema que ja seria obligació del Govern i que fa temps va ser acordat, o sigui complir amb l’acordat no hauria de ser un mèrit. De totes maneres si al final son publicades i tornem a veure uns números d’espoli cap a Catalunya per molt que siguin dissimulats, tornarem a constatar el maltracte fiscal a la nostra terra i fer bona aquella frase “Espanya ens roba”, ho denunciaran i tornarem a ser a la casella de sortida com la roda del hamster per vergonya dels ciutadans catalans. Mentrestant els grans temes com el català a Europa, l’amnistia per tots, o les competències d’immigració per posar 3 exemples seguiran en els llimbs de l’espai per sempre més.

És la constatació si es que calia que aquests dos partits a Madrid son inútils per Catalunya i qualsevol aspiració de millora que no sigui les de les seves cadires i poder a canvi de la seva col·laboració amb aquesta Espanya per sempre.

Una burla constant.

El President de la Conferència Episcopal, Luis Argüello ha tornat a treure aquell feixisme que porta dins reclamant eleccions, moció de censura o qüestió de confiança pel Govern espanyol.

Des del Govern espanyol han respòs que els temps que els Obispes interferien a la política va acabar quan va començar la democràcia. Aquest personatge ha defensat el dret de l’esglèsia a opinar de política i sobre les relacions amb el Govern diu que nomes han estat dos temes, “El valle de los Caidos” i la pederàstia dins aquesta organització i trobar a faltar altres temes com per exemple la educació.

Realment, crec que no li falta raó en el fons, un Govern sense poder aprovar pressupostos, sense majories estables per tirar endavant les seves lleis i amb casos de corrupció que es van multiplicant per higiene democràtica te que donar la paraula a la ciutadania, és evident. De totes maneres no es pot barrejar la vida social i real amb la espiritualitat, en aquest cas Argüello trenca la neutralitat que qualsevol associació religiosa hauria de tenir amb la vida política i més quan tots sabem de qui han estat de bracet en el poder i ho van fer durant 40 anys sense cap mania al costat del Dictador i utilitzant la imposició com a eina de coacció.

Per altra banda la resposta del Goven, tampoc és real des del moment que un Estat laic com el defineix la Constitució manté uns privilegis per aquesta en concret i fins hi tot amb els impostos de tots via renda o via del mateix pressupost de tots, per tant això de començar la democràcia es una broma de mal gust.

En tercer lloc els temes que ens esmenta son El Valle de los Caidos, una vergonya per qualsevol democràcia que gairebé 50 anys desprès no sigui un memorial dels horrors de la dictadura i amb el Dictador cremades les seves restes i sense cap lloc físic de culte com ara, la pederàstia també li molesta, serà perquè la xarxa d’abusadors sexuals descoberta a l’Esglèsia catòlica no l’importa i de fet qualsevol altre entitat amb aquests crims hauria estat tancada i jutjat els culpables per acció o per omissió

Per últim vol parlar d’educació on l’esglèsia evidentment no hi ha de tenir cap paper. Sobretot amb la història i el seu paper. La espiritualitat falsa que ens volen vendre no te res a veure amb la racionalitat, les corrents de pensament, l’esperit critic i els fets provats.

Es la política i el fet espiritual.

Junts insta a Esquerra que a Madrid aprofitant la debilitat del govern de torn espanyol unir forces per forçar concessions reals a Catalunya, es a dir 14 diputats que amb el seu compromís es plantí i posi Sanchez entre l’espasa i la paret.

Miriam Nogueras ha instat a Esquerra a forçar aquesta política per fer un salt endavant, amb el reconeixement nacional, el dret a l’autodeterminació o mesures de creixement pel nostre país. Demana a Rufian que no insulti Junts i exigeixi a Sanchez, cosa que be de tombar l’objectiu de deficit amb el vot de Junts contrari i una promesa de 1000 milions per Catalunya que havien de ser molts més. De fet des de les files dels republicans el seu portaveu Isaac Albert ha donat la benvinguda als juntaires en la defensa de Catalunya i parla de fronts oberts en finançament i rodalies.

Crec que els dos partits han mostrat sobradament que primer és el partit i desprès l’objectiu de la independència, ho vam veure durant el procés quan la societat catalana reclamava amb insistència aquesta unitat i sempre hi havia una excusa per tancar en un calaix el partit i anar pel premi gran i desitjat. Nomes el temps de Junts pel Sí va ser inevitable per ells, però sempre amb la vigilància dels dos partits damunt el nou invent i els seus intents de control, degut a que la valua de les persones de la societat civil sense compromís amb cap partit els va deixar en ridícul i evidentment ells com a professionals de la política com a manera de viure no ho van permetre allargar en el temps. La unitat sempre ha estat rebutjada, quan un l’ha volguda ha estat més per interés de partit i electoral que com a desig i en l’altre cas, el dels republicans directament mai l’han volgut, la independència evidentment no és la seva primera obsessió, les cadires si.

A Madrid, en teoria van a defensar i aconseguir guanys per Catalunya, però això tampoc sembla que els hagi d’unir. ERC convertida en crossa del socialisme espanyol del 155 i sense treure res a canvi fins ara, amb un lideratge que ha deixat clar que primer es la teorica ideològia que ho contamina tot i posteriorment el territori al que representa. De la proposta d’ara destacaria que Noguera hauria de saber que apart del titular mai aconseguirà avenços de caràcter nacional a Madrid, crec que ja en tenim prou experiència, per saber que la independència depèn de la nostra determinació i no de cap concessió de Madrid que mai arribarà, i a la resposta del portaveu republicà parlant de defensar Catalunya, quan no ho han fet mai i atrevir-se a parlar de finançament o rodalies que son una presa de pel darrera l’altra amb la seva col·laboració activa per vendre un fals relat fa vergonya aliena.

Com deia una unitat mai assolida.

En qualsevol Estat democràtic normal, un Govern amb els casos de corrupció i pràctiques mafioses que cada dia van sortint i esquitxant el mateix, assumiria la responsabilitat, admetria aquest mal i hauria donat la paraula a la ciutadania, com seria de rebut. A Espanya per increible que sembli cada dia veiem com la taca podrida es va fent més gran i no sembla tenir un final. Com diu José Antich un Govern sense majoria, que no pot aprovar pressupostos i esquitxat de corrupció amb tots els casos que coneixem segueix resistint, ens hauriem de preguntar en nom de que. De la democràcia segur que no i de la ciutadania tampoc.

Quanta corrupció del PSOE encara falta sortir?

José Antich

El fet que la detenció de Leire Díez —la fontanera utilitzada per a feines brutes de les clavegueres del PSOE i que tenia fa no gaire accés lliure a la planta noble del partit— per part de la Guàrdia Civil sigui una notícia més de la informació política, demostra fins a quin punt la podridura ha acabat insensibilitzant la societat. La pudor de tants casos de corrupció, lluny de provocar un punt final, ha acabat desencadenant un cansament generalitzat del sistema polític, alimentant els extrems com a grans beneficiaris d’un sistema que ha col·lapsat. El concepte governar ha adquirit una dimensió diferent del que diuen el sentit comú i les lleis a Espanya: hi ha govern, però no es governa perquè no hi ha majoria parlamentària que li doni suport; es violenta la presentació de pressupostos i des del principi de la legislatura no se n’ha aprovat cap i es treballa amb els prorrogats del 2023, que es van aprovar el 2022; i es degraden les institucions permanentment amb exemples inacabables com la condemna al fiscal general de l’Estat, el processament de la dona i el germà del president Sánchez o l’entrada de les seves mans dreta, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, a la presó.Avui hem sabut que la mediàtica Leire Díez —que es feia passar per periodista i que el que feia era fer xantatge a jutges i fiscals i intentar desacreditar la policia que portava casos del màxim interès del PSOE, i que està imputada pels presumptes delictes de tràfic d’influències i suborn— era detinguda. Però per un altre cas que era secret: el del Jutjat Central d’Instrucció número 6 de l’Audiència Nacional i per presumptes irregularitats en contractacions públiques de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). De fet, en aquesta mateixa operació també s’ha detingut el seu expresident, Vicente Fernández, que també va treballar durant un parell d’anys a Servinabar, l’empresa vinculada al cas de Santos Cerdán. Fernández, home de confiança de la vicepresidenta María Jesús Montero, hauria aconseguit els últims anys un patrimoni gens menyspreable després del seu pas pel govern, i la Guàrdia Civil estaria analitzant fins a dotze immobles per saber si van ser comprats amb comissions il·legals.

Leire, detinguda pels delictes de frau, falsedat documental, malversació, tràfic d’influències i prevaricació, no era ningú, pel que sembla, però era a reunions molt restringides del PSOE. Tant que la versió política és poc creïble. El seu paper es va agegantar durant la crisi que es va originar amb el conat de dimissió de Pedro Sánchez l’abril del 2024 i que va motivar una mobilització de les estructures socialistes per impedir-ho. Doncs bé, Antonio Hernando, que en aquell moment era director adjunt del Gabinet de la Presidència del govern espanyol, va participar aquells dies en dues reunions amb la fontanera convocades per Santos Cerdán. Què hi feia Leire si era una simple militant? Doncs aportar la seva documentació i la seva experiència a les clavegueres del poder amb la informació aconseguida amb la seva condició de fontanera del partit. Avui el PSOE es refugia en el fet que és exmilitant, però els casos sobrevinguts d’ex en posicions importants comença a ser preocupant.

Però és que quan van sortir a la llum pública aquestes dues detencions ja havia dimitit, unes hores abans, el president de la Diputació de Lugo, acusat d’assetjament sexual, i el cas de Paco Salazar, exassessor de la Moncloa, també en el focus d’un cas tan tèrbol com les denúncies d’assetjament sexual, que s’han intentat minimitzar pel PSOE durant diversos mesos, només fa que engrandir-se. En condicions normals, estaríem parlant d’un final d’etapa i d’una durada limitada, ja que aquesta situació difícilment es pot prolongar. Però la vida política espanyola no està en condicions de normalitat. La primera, l’exili de Carles Puigdemont, que subordina el dia a dia a una anomalia com és l’incompliment del Tribunal Suprem a la llei d’amnistia. La segona, un president que ha fet de la seva resistència l’única carta de presentació de la seva activitat política, i dels seus incompliments permanents, el seu full de navegació. I, en tercer lloc, un cap de l’oposició com Núñez Feijóo, que, lluny de ser percebut com el president in pectore, es passa tot el dia competint amb Vox.

La pregunta que avui no té resposta és: quants mesos més podrà resistir les costures d’un sistema que fa aigües per tot arreu, entre Leire, Ábalos, Cerdán, Koldo i tots els casos de corrupció existents?

Arriba la notícia que Austràlia bloqueja l’accés a les xarxes per a menors de 16 anys, en un veto que és tota una novetat, i que com tot te la seva part positiva i negativa a parts iguals.

El Govern australià no està segur de com funcionarà la mesura i les plataformes activen sistemes de verificació per l’edat. El raonament és protegir de l’addicció, assetjaments i depredadors digitals. Son 10 plataformes afectades com Instagram, Facebook,Tiktok,X o Snapchat entre d’altres i totes no estan segures que la mesura millori la seguretat infantil. Cadascuna aplicarà el veto de manera diferent per complir la mesura a pesar de les dificultats. Pel que fa als joves sembla que busquen alternatives en altres plataformes que ja han vist el augment de descarregues reflectit.

Aquest món digital és evident que te moltes coses positives pels joves i no joves, però com tot no depèn de l’element, sinó de l’us que s’en dona, i aquí ja entrem en un altre tema. Les mil i una coses que podem fer a les xarxes i abans no es podien imaginar son infinites, però caure amb l’addicció a les mateixes com a necessitat vital i no com un suport és el greu problema, el mateix que totes les addiccions com el tabac, l’alcohol, el joc i d’altres que ens poden arribar a dominar i no a l’inreves. Per altra banda i sobretot pels joves l’atractiu de les xarxes és massa gran per no caure en aquesta desgracia, i aquí entra sota aquest joc no presèncial trobem els aprofitats, els trols per difondre idees o mentides siguin polítiques, socials i d’altres, o aquest delincuents assetjadors infantils o extorsionadors sense fre que jugant amb persones poc madures tenen un camp molt gran a recorre sota l’anonimat i creant aquest bulling digital que tant hem escoltat.

El control ha de ser major és evident i en cas de la pornografia i assetjadors infantils penes molt majors, ara bé la prohibició pot arribar a ser com posar portes al bosc, ja ens parlen d’alternatives dels joves que han detectats i sempre hi haurà alguna escletxa on poder entrar i no acabar de resoldre el problema. Apart de la llei, crec que la educació i els valors des de menors ampliada amb el món virtual de les xarxes amb el seu us i perills han de ser primordials per intentar en molts casos evitar mals majors per molt llaminer que sigui el món digital.

Tots hem vist reunions de joves on cadascú viu en el seu món aïllat amb el seu mòbil, i això és molt trist i preocupant. Les relacions humanes s’han de potenciar i no crear essers individuals que no comparteixin les seves idees o experiències i alhora rebin això mateix dels demes.

El veto digital.

La renuncia d’Espanya al festival d’Eurovisió per la participació d’Israel en el mateix ja aprovada per l’organisme pertinent continua aquesta farsa de cinisme que sembla no tenir aturador.

Aquesta passada setmana l’Assemblea General de la UER ha aprovat les noves normes del concurs i la presencia d’Israel. Espanya conjuntament Holanda, Eslovenia i Irlanda ja han anunciat que no hi participaran. RTVE tampoc no emetrà la final, encara que si participarà en l’edició Junior de la mateixa. La petició de votació secreta dels membres i una especifica de la participació israeliana va ser rebutjada. De fet el setembre passat RTVE ja va acordar aquesta mesura explicant que la situació a Gaza a pesar de l’alto el foc i el proces de pau, Israel seguirà utilitzant el festival per objectius polítics. Altres estats influents com Alemanya ja van anunciar que marxarien si Israel era exclosa. Posteriorment ja s’especula com compensar amb altres Estats possibles baixes i l’efecte economics dels participants que no estiguin.

Aquesta farsa no te ni cap ni peus. Primer pel mateix procès de pau en marxa i alto el foc que hauria de comportar tornar a la normalitat i no afegir més tensió precisament per evitar més morts, per altra banda Espanya era comprador i venedor de tecnologia militar amb Israel que al ser descoberta es va aturar, encara que segurament de cara a la galeria. Per altra banda tant Espanya com altres Estats europeus fan negoci permanent de venda d’armament en molts conflictes en el món i que amb aquestes armes han provocat genocidis i morts sense cap escarafall. Negoci si, valors de cara a la galeria no, el que deia una gran farsa.

No acaben aquí les contradiccions, perquè Eurovisió no, però per exemple han participat en la qualificació del Mundial de futbol del 2026 sense cap inconvenient o per exemple les competicions internacionals de basquet per posar dos exemples de gran interès esportiu però també econòmic i mediatic. Aqui es veu que no hi havia cap problema, però en el festival de música si. La decisió no s’aguanta per enlloc i les operacions de cara a la galeria tenen això, moltes contradiccions que fan veure que res és el que sembla, més enllà del cinisme d’Estats com Espanya, per cert un participant que ningú ha vetat i que com tots sabem protegeix als torturadors de la Dictadura i envia a la policia armada per evitar votacions de la societat pacífica.

La farsa de no participar a Eurovisió.

El monarca espanyol exiliat a Abu Dabi Joan Carles I ha escrit les seves memòries i a les mateixes podem trobar el seu tarannà dient coses com que l’1 d’octubre és va sentir traït pels catalans i donant suport al discurs miserable del seu fill en les mateixes dates.

Efectivament, en el llibre surt Catalunya en 2 de les 500 planes i explicat per un personatge amb escàndols i acusacions de corrupció i frau. Dona suport al discurs del seu fill el dia 3 d’octubre del 2017 i que simplement es va posicionar amb la part del “a por ellos” sense fissures i defensa la unitat del país per damunt de tot, apel·lant a la traició que va sentir. Diu que el calvari del terrorisme basc i el gijadisme era una gran preocupació però encara dona més importància a les reivindicacions catalanes menys sorolloses. Parla de que havia de marcar límits al President Pujol per la seva catalanització de la vida administrativa i quotidiana i coses com que en les estadistiques oficials les relacions comercials amb l’exterior incloien Espanya també. Defensa el café per tothom, o sigui el model autonòmic igual deixant la distinció entre nacionalitats i regions de la Constitució i titlla Catalunya d’intolerant on no ser un nacionalista radical era ser un fatxa, si Espanya es plural, Catalunya també ho es i no es pot cedir a la discriminació basada en la identitat i l’odi dels uns contra els altres. Per cert lloa el Dictador Franco com no podia ser d’altra manera.

Tota una declaració d’intencions del personatge, lloa un Dictador sanguinari que curiosament el va anomenar el seu hereu, amb això ja queda dit tot, parla de pluralitat i alhora defineix el que es Espanya una discriminació basada en l’identitat i l’odi i ho atribueix a Catalunya ja que marxava del discurs i pensament únic que no admet res més. Parla de la catalanització amb el President Pujol quan veniem de 40 anys amb la llengua i identitat prohibides, cosa que segurament satisfeia el monarca que per mostrar el seu tarannà li preocupava més les reivindicacions legitimes i pacífiques catalanes que les bombes i la mort del País Basc, tot una mostra del miserable que pot ser una persona sense cap respecte per la vida humana i nomes guiat per la seva obsessió malaltissa per la identitat a la força.

Res d’estrany el seu suport al discurs del fill al millor estil d’una dictadura i sense el més mínim respecte a la democràcia i sobretot a la gent, encara te la barra de parlar de traició, donant entendre que la seva visió ha de ser compartida per tothom sense dret o llibertat de pensament. En definitiva l’hereu d’un règim dictatorial no podia ser res més.

Les reflexions d’un Borbó.

El diputat per Esquerra Gabriel Rufian, el mateix que un dia va dir que estaria 18 mesos a Madrid i encara segueix allà ha tornat a fustigar Junts i fer de crossa de Pedro Sanchez com si tal cosa oblidant el que teoricament anava a fer el seu grup a Madrid.

Ens diu que Junts trenca amb Sanchez per interessos comercials i ideològics, ha tornat equiparar als de Puigdemont amb la dreta i ultradreta espanyola i ha defensat les noves promeses de Sanchez per tancar acords que mai s’han complert i avanço que no es compliran mai. De fet Rufian ens diu que no han trencat per incompliments sinó pels seus propis interessos. De fet el vot negatiu el dijous passat de la senda de dèficit proposada pel Govern espanyol conjuntament amb PP i VOX i l’abstenció de Podemos i Compromis. Ha anat més enllà dient que fa mal a Catalunya amb el seu bloqueig al Govern espanyol.

Ja sona molt estrany que un partit independentista vagi a Madrid a fer política i col·laborar amb l’Estat del qual vol marxar i més des del 2017, encara ho és més que si hi va no sigui per bloquejar tot si les seves demandes o promeses rebudes no es fan realitat i encara sona més estrany quan el partit es converteix en una crossa d’un dels dos partits del 155 sense rebre res a canvi apart de gaudir de les cadires i el que això suposa individualment i pel partit. Dit això Rufian i cal dir-ho clar no ha fet res per Catalunya, ni li preocupa, la seva mentalitat netament espanyola i en aquest cas en la teoria de l’esquerra i la dreta, alineat amb la primera sense dir que per Catalunya no hi ha cap diferència, per si fos poc el fil de l’independència no li permet unió amb l’altre partit esmentat i el primer item és prioritari. Ataca en aquest segon i diu que no ha trencat pels incompliments, cosa que el seu partit sense treure res i enganyar a la ciutadania col·laborant en un relat fals d’èxits que mai veurem, però que pel que es veu tampol l’importen en absolut.

En darrer terme la coincidència de vot explicada ja dispara la seva teoria que son el mateix. Jo per exemple vaig votar no a l’Estatut retallat del 2006 i els Populars demanaven també el NO per motius molt diferents i no per això soc afiliat al Partit Popular. Una nova mesquinesa que hem hagut d’escoltar.

En definitiva, aquest vividor de la política, de fet com molts altres continua sent exemple dels personatges que diuen que ens representen.

Exemple de la nostra vergonya.