Entre el Túria i el Ridaura

Una de les pel·lícules que més em varen impactar a la meua època universitària (la pel·lícula ja tenia alguns anys i crec que la vaig veure en un cicle de cinema al campus de Burjassot a la UV) va ser Dersú Uzalà del director japonès Akira Kurosawa. La pel·lícula es centra sobretot entre l’amistat de l’autor del relat el topògraf Vladimir Arséniev i el caçador siberià Dersú Uzalà, però també és un cant cap al respecte a la natura i com l’home s’adapta a ella intentant respectar-la.  El guió està extret d’aquests dos relats d’Arséniev que publica en català l’editorial Símbol. Ara els dos relats van més enllà de l’amistat entre els dos protagonistes, són una exhaustiva descripció de tot el que veu i observa l’autor durant les seus exploracions a la taiga siberiana i, com a bon científic, poques coses es deixa per descriure. I potser això és el que puga fer un poc pesada la lectura per al públic en general.

El riu Ussuri, més al nord e Vladivostok ja al mar del Japó fa frontera entre la Xina i Russia i per això ixen tants personatges xinesos al relat que viuen i treballen per la zona. Ara, aquests no surten molt ben parats ja que l’autor sempre els acusa d’esclavitzar, robar i enganyar als nadius de la zona i ser una de les causes de la seua progressiva desaparició com a poble. Potser té raó, però i els russos  i després els soviètics han fet el mateix?

Al nom del cinema tothom sap que és el neorealisme italià sorgit en acabar la II Guerra Mundial que retratava com era el país transalpí en aquella època. Potser, i no soc el primer que ho diu, caldria aplicar aquest adjectiu a aquest llibre de l’escriptora valenciana Maria Beneyto on es descriu com era aquesta València en blanc i negre, deixada de la ma de Déu per les autoritats feixistes de la dictadura i arrasada per dues riuades del riu Túria entre 1949 i 1957 ( la més coneguda i per desgracia d’actualitat gràcies a la inutilitat de les autoritats actuals). L’autora ens fa una narració coral donant el protagonisme a diferents famílies que sobreviuen de diferents maneres i que les dues riuades els marcarà la vida. La riuada intervé, però no és el tema de la novel·la, sinó la denuncia de la situació de molta gent en aquesta València derrotada en la Guerra Civil a la que les autoritats vencedora poc cas feien, sinó era en benefici propi.

El que no m’ha agradat és la traducció al valencià és l’ús abusiu del valencià col·loquial, massa vegades amb incorreccions o castellanismes (fins i tot noms en castellà) amb l’excusa del realisme i ser més proper al llenguatge que podrien parlar els personatges d’aleshores. A mi aquest excusa em valdria si la nostra llengua estiguera totalment normalitzada a la societat com ho està el castellà que si que es pot permetre aquests luxes (recordeu els còmics de Makinavaja!), però en la situació actual de la nostra llengua crec que és un perill innecessari que pot donar peu a les teories secessionistes de fa anys, que semblaven oblidades i que ara des del govern de la Generalitat intenten recupera alguns ignorants (i altres no tan ignorants però amb males intencions).

El tren de la mort es va fer famós sobretot gràcies a l’èxit de la pel·lícula de David Lean El pont sobre el riu Kwai, però el que es narra en aquesta és un conte de fades comparat amb la realitat que varen patir els presoners aliats i dels països asiàtics ocupats pels japonesos (la immensa majoria del treballadors-esclaus) que varen treballar en la construcció d’aquesta línia ferroviària entre Tailàndia i Birmània a través de la jungla.

En aquest llibre es narra aquest episodi de la II Guerra Mundial al sud d’Àsia narrant les experiències dels presoners australians que varen estar presoners dels japonesos construint aquesta línia ferroviària. Soldats que abans ja havien estat lluitat per als anglesos al pròxim Orient a la campanya de Síria contra la França de Vichy, un altre fet prou desconegut de la II Guerra Mundial.

“Expliqueu-me una cosa, deia en Jimmy Bigelow; per què metrallem tropes de negres africans que lluiten pels francesos i que tenen per objectiu matar-nos a nosaltres, australians que lluiten pels anglesos a l’Orient Mitjà'”

L’autor ens acosta als fets narrant les experiències d’un metge de Tasmània que s’ha de fet càrrec del comandament del regiment de presos australians en morir el seu superior de disenteria. A més amb al tècnica del flashback ens narra els fets anteriors i posteriors a la guerra i de com aquesta experiència marcarà l vida posterior dels protagonistes, tant dels presoners com dels seus vigilants, oficials japonesos i soldats coreans a les seus ordres.

“En privat, feien una pregunta molt senzilla: Si ells i totes les seues accions només eren expressions de la voluntat de l’Emperador, per què l’Emperador encara estava en llibertat? Per què els americans donaven suport a l’Emperador i en canvi a ells els penjaven, ells que només havien estat els instruments de l’Emperador'”.

Val la pena llegir-la i a més vos desmitificarà un poc el paper dels oficials anglesos que surten a la pel·lícula de David Lean i el paper posterior dels americans en l’ocupació del Japó.

“..el coronel Rexroth va morir de disenteria i el van enterrar, com tothom a la jungla. En Dorrigo Evans va assumir el comandament……..en Dorrigo va fixar un impost sobre la paga dels oficials per comprar menjar i medicaments per als malalts. Va persuadir, convèncer i induir els oficials a treballar,……”