VUIT ANYS DESPRÉS
Fa vuit anys d’un mes durant el qual van produir-se a Catalunya els esdeveniments més importants de les darreres dècades i que, segons com, podrien haver estat els més rellevants dels darrers segles.
El panorama actual provoca en molts independentistes una tristesa intensa, una sensació d’impotència, repartida en dues lectures dels fets ben diferents: per a uns, el convenciment que tot va ser una aventura il·lusionant però quimèrica, sense cap possibilitat d’èxit; per a d’altres, la sensació que es va desaprofitar una conjunció de fets que haguessin portat al triomf si no fos per algunes mancances, sobretot dels líders i, en menor mesura, del gruix de l’activisme.
I ara? Què hi podem fer, especialment els del segon grup, el d’aquells que creiem que vàrem deixar passar una bona oportunitat? Ben senzill, crear-ne una altra però acabant la feina, tractant de convèncer-nos que està a les nostres mans i convèncer els altres, els que ho veuen amb pessimisme.
El camí no serà fàcil. Els mitjans estan segrestats pels ocupants de les institucions, tant dels espanyolistes, pels qui tornar a la normalitat vol dir continuar essent un poble colonitzat, com pels que, prou els agradaria la independència si ens la regalessin, però que es resignen a fer la viu-viu i mantenir càrrecs, sous i influències.
Ja han passat vuit anys. Vuit anys perduts!
En aquest temps, ens han escatimat de l’ordre de 160 mil milions d’euros, que posats en bitllets de 50, un darrera l’altre, anirien, sobradament, de la Terra a la Lluna! Un espoli sideral!
A més a més, la població de Catalunya ha augmentat en 600.000 persones, amb el dèficit endèmic d’infraestructures, habitatges, serveis sanitaris, educatius i de protecció social, pràcticament sense redimensionar-los per fer-hi front. I sense les eines pròpies d’un estat per facilitar la integració dels nouvinguts.
Han legislat i jutjat sense treva en contra de la llengua catalana.
Han posat tota la força de l’estat, especialment la judicatura, en la repressió de la dissidència i l’enaltiment dels repressors. I tantes altres qüestions, com l’asfixia de la llengua catalana, l’espionatge, la mentida, i el foment de la catalanofòbia.
No podem seguir així. I ens hem de convèncer que cap dels nostres problemes no només no tenen solució dins d’Espanya sinó que tendeixen a agreujar-se dins d’un estat en descomposició i clar reforçament del franquisme. I en un entorn europeu de ressorgiment de l’extrema dreta paranoica.
Tinguem-ho clar: tot el que no fem des de la base no ho farà ningú. Ens hi hem de posar. És urgent però és possible. I hem d’atendre els dos pilars: el social i el polític.
Pel que fa al primer aspecte, hem d’aconseguir mobilitzacions que es distingeixin del simple seguidisme de les campanyes dels partits processistes i de les d’aquells que reivindiquen totes les lluites d’altres indrets però fugen d’estudi quan es tracta de les batalles democràtiques dels catalans. Mobilitzacions que vagin directes al nostre dret irrenunciable a tenir un estat propi i acomplir el veredicte de les urnes.
Pel que fa al segon, cal crear iniciatives electorals que assumeixin el repte de ser fidels al Primer d’Octubre i que promoguin una dedicació a la política per servir la societat i fer cau i net d’un model que només pretén fer-ne una professió, servir-se’n personalment, i avantposant els interessos del partit al País, quan no s’acaba convertint en una eina de corrupció. Tinguem clar, també, el perill creixent d’una forma d’independentisme populista i islamòfob que tracta de convencer la gent que, amb solucions màgiques i simplistes, es poden resoldre problemes complexos. Opció que és alimentada des de l’espanyolisme per dividir-nos i debilitar-nos.
I unes quantes observacions sobre aquests dos aspectes de la nostra lluita, el front social i el polític: no esperem líders messiànics que encapçalin les nostres iniciatives. Sabem per pròpia experiència que allò que va funcionar fou el que depenia de les bases. I això sempre serà així. No ens preocupem de qui hi ha darrera d’aquest moviment o darrera d’aquest partit, si hi ha gent mediàtica o no: hi hem de ser nosaltres. I potser ens haurem de dedicar a les dues coses indestriablement, mobilització i campanya política, perquè una reforça l’altra i les dues són ben precàries a hores d’ara. I com més ens hi impliquem, més transparent serà i més controlable en les seves fortaleses i en les seves febleses. Nosaltres, les bases, n’hem de ser els autèntics protagonistes i els veritables baluards, com ho vàrem ser aquell dia plujós, quan començava un decisiu mes d’octubre.