Ulisses20

El problema gros no és només Mazon, el president de la generalitat, sinó tot el partit popular, del primer a l’últim militant. És un partit de morts i assassinats, podrit de corrupció i lladrocini, de mentides i d’abusos, d’una manca de consciència irreparable.

Anit, una manifestació de desenes de milers de valencians reclamaven el cap de Mazon, sense metàfores; de criminal en amunt, les consignes eren en una direcció única, però també eren clams contra un partit polític que és la ruïna particular dels valencians, en tots els sentits possibles i imaginables. Econòmic, cultural, cívic, patrimonial… Tenir sangoneres a la política també explicita una part del tarannà ximple de molts valencians: cada colp que els voten es deixen arrossegar per un ideari sense valors, ni dignitat, ni vergonya. Com és que tants anys d’aquesta experiència no ens escarmenta?, perquè venim de lluny, d’un pou fondo franquista que ens va ficar la por al cos, però també la ignorància de model de vida, i de vegades un estil de colps baixos, de no voler mirar una altra via, de no voler créixer o fer-nos autònoms, que vol dir independents…

La falsa transició democràtica ens acabà de cosir un vestit a mida: que els catalans, que el català, que la universitat, que els llibres… I molts valencians van seguir aquella cançó i es van aprendre la lletra per anys i anys: quan la ruïna a València ha sigut espanya i el pp que el representa: robar, malbaratar, amagar, mentir, en canvi de posar prou mitjans i recursos per mostrar una cara amable (falsa com un duro fals) davant les pantalles: van comprar la premsa, van usar la televisió i els van ajudar jutges, església i militars, no oblideu tampoc els borbons, i més motlles que ara no cal dir, perquè mentre el guió siga calavera, ja els anirà bé, si tants milers de valencians els farien el cul gros maten qui maten, perquè continuen bevent de la nostra sang.

El pp i els seus satèl·lits són un càncer a València, prou que ho saben, i molts valencians no volen curar-se i demà serà un altre dia. Si després d’anit no passa res, ni roden caps -sense metàfora- serà que els valencians som d’orxata, que ni tenim esme, ni seny, ni coratge. No sabem quantes coses més haurien de passar perquè aquell ninot acabés a la presó.

Anit es va presentar a la llibreria Somnis de paper, a Benetússer, Memòria del fang, un llibre coral i col·lectiu que aplega uns quants testimonis de la Gota freda del 29 d’octubre de 2024. Pau Alabajos, Ricard Chulià i Rose Hurtado, autors, han explicat el perquè del llibre, número ú d’una editorial que comença també aventura i horitzó: Rebel edicions. Com assegurava un dels testimonis de l’associació de víctimes, sort que ara podem explicar nosaltres la història, perquè d’una altra manera, els polítics, amagarien la veritat del que va passar, i els mitjans, una majoria que cobren d’empreses i institucions, mentirien sobre els fets per salvar la pell de l’amo que els paga, amb diners públics.

El ple a la llibreria acollia un nou llibre d’històries crues de dignitat i de desfeta, on la imatge, les fotos de Rose Hurtado, és principal i d’una qualitat excelsa, tot plegat perquè com diuen els autors «volem deixar memòria però també esperança», d’una gota freda que el govern de mazon no va saber alertar, per això el llibre també és una denúncia de la política criminal que es al poder, encara, malgrat la irresponsabilitat de tantes morts que s’haurien pogut evitar, si realment governaren. La corrupció ja comporta irresponsabilitat, desficaci i caos, un complot d’inútils que són en política per fer diners no per fer servei públic.

La mobilització per la mala gestió de la Gota freda, amb el resultat de 228 morts —manifestacions, publicacions, concentracions, conferències—, tot l’activisme d’un any ençà, és el moviment valencià de combat més important dels últims anys, sens dubte. I tant de bo això continue per anys i anys, fins que acabem amb tanta mediocritat política i tanta inundació i fang…

Entre més inundacions que duren, per exemple. l’ofec de la llengua. Ves si dura aquesta dana contra nosaltres, els valencians, per anys de prohibicions i atacs dels polítics, dels funcionaris, i dels jutges, tots plegats criminals lingüicides. En una llibreria hom veu ràpidament l’ofec del llibre en català, a València, tret d’algunes excepcions o heroïcitats. Per exemple, avui mateix, d’una quinzena de prestatges de la llibreria, cadascun de sis o set lleixes ben farcides de llibres, dos metres i mig d’alçada per un d’amplada, si fa no fa, quants en direu que contenen llibres exclusivament en català? Això és, un, a tot estirar un i mig. I encara lluny de la part més visible de la vista dels possibles lectors-compradors. La realitat social dels pocs compradors que tenim, diran els llibreters, és quina és, si volem sobreviure d’això… Oh!

Quaranta o més anys d’ensenyament en valencià, n’hi ha experiències més antigues fins i tot,  encara no ha fet canviar la tendència actual dels lectors pel que fa a la llengua. I ves que una llibreria semblaria un espai sensible a la defensa de les llengües, a cercar una discriminació positiva de situar els llibres que cal en llocs estratègics, de posar la publicitat o els reclams en la llengua dels valencians. Però ací la Gota freda continua ofegant els valencians, sense gota de llàstima.

[continuarà]

La plaça del llibre a València va nàixer com una broma, com un respir d’unes quantes llibreteres valentes, un combat iniciàtic en favor del llibre català a València, enmig de l’Octubre. I la broma perdura i després s’estén i agafa cos al carrer, i ocupa la Plaça de la independència dels valencians, davant l’ajuntament (cadascú li pot posar el nom que vulga) en aquell espai que hom dispara coets i falles de postís. És una experiència jove, la plaça del llibre a València, però en poc de temps  s’hi ha convertit en un aparador de l’edició catalana a València, d’una riquesa que era invisible, amagada el gran públic, i el públic, ves per on, respon, i les escoles, i una oferta de presentacions i activitats que planta la vida literària a València en aquella plaça: l’oferta guanya sentit perquè és l’única vegada que fem fira de llibres sense la crossa del llibre espanyol, sense aquella invasió intolerable de madrit, d’obligar-nos a tenir una competència deslleial, una imposició que fa massa anys que aguantem pacíficament, que molts valencians alimenten, contra els autors de casa, els editors, els enquadernadors, els il·lustradors, els impressors…

Quan Maria Josep Català, la batlle de València, prohibeix de fer aquesta festa de llibres valencians a la Plaça, el seu esperit antivalencià renaix i la denúncia, perquè actua contra empresaris valencians, ella, contra els valencians lectors, sobretot, però també contra els valencians que es dediquen a fer llibres i a distribuir-los, a escriure’ls i a vendre’ls…  Pobra, Català, haver de portar el llinatge damunt com una pena, pobra, que nega el pa i la sal a la llengua dels valencians, el català la Català, i ha de despertar-se cada dia amb aquella marca de son pare, pobra, català, sí, com si el nom hagués de trair-li l’herència, la genètica, el repoblament català de València. Pobra batlle, que per renunciar als seus, i aliar-se amb espanya, prohibeix els llibres, la cultura, el coneixement a la plaça pública. Com si la plaça fos d’ella, una batlle amo, incapaç de la festa que significa tenir els llibres al carrer i convidar els valencians a llegir.

La política del pp és aquella bandera de la celebració, espanya: una dana permanent de corrupció, però també d’odi als llibres, a la democràcia, a la llengua, a l’escola… És això, el pp o vox o els partits espanyols, odi permanent a la vida.

Espanya té un complexe gros, que no és gep ni tara, sinó òrgan fonamental del seu cos, fruit d’una manca de solidesa democràtica i manca de drets; i d’això, aquell país no en fa escarni, ni ois, que en trau pit i fat, sense vergonya d’ensenyar una cara lletja i llustrosa de la seua realitat: la hispanitat és feixista, i ells no en volen renunciar, ni abans ni ara, ni dins ni fora. Allò que nosaltres, els valencians, en diríem una malaltia greu, un tumor, ells, els espanyols, ho veuen com una marca, un patrimoni del qual se senten pagats: un estat caduc i corrupte. Però tot plegat és la seua identitat: borbons, guàrdia civil, església, militars, funcionaris i jutges, partits i polítics, celebren el deliri de defensar un territori com més corrupte més pengim-penjam d’un franquisme viu. Hom es pregunta com és que una majoria tria aquest pudor ranci, en canvi d’una alternativa, malgrat que tantes provatures espanyoles han fracassat d’estrèpit. Que no eren alternativa, doncs.

Els valencians ací no tenim res a celebrar, al contrari, i això sí que és una festa: saber que no som com ells. Ara, patim aquell odi d’ells a la pell, perquè la tria política nostra no fa per tirar coets ni per aprendre la lliçó, i ves que hem tingut pràctiques i experiències suficients per escarmentar-nos. Ni això ha sigut suficient. Potser els 228 morts de la gota freda, i encara ho veurem a llarg termini, si aquesta dignitat de combat cada 29 de mes, serà suficient per guiar-nos a una política pròpia, sense crosses, ni lladres, ni padrins.

Quan ells trauen aquella bandera d’espanya -penseu que només defensa una dana de corrupció permanent-, nosaltres podem sentir-nos amb orgull de ser una altra cosa, malgrat que ens governen, que vol dir que ens roben, malgrat que ens sotmeten, que vol dir que sense la repressió els valencians despertaríem del malson d’almansa, que dura i dura i dura. Potser que sí, però, fotre si fan els sons llargs, els valencians.

A tres dies de baixar a València, de nou, per manifestar-nos. Per la llibertat dels pobles, el nostre de primer. Naturalment. Veuràs quanta gent de dissabte s’hi aplega, si molts dels drets que reclamem conflueixen: drets humans, xa. La llibertat que hom reclama en cada manifestació, si és per als forasters, no sembla que ens faça agafar ni grip ni cap més al·lèrgia, ben al contrari, fa progressista cridar en favor dels pobles, sobretot si són lluny, com més lluny millor, perquè la distància rebaixa el risc de conflicte. Un conflicte intern que l’espanya feixista no ha resolt. Però si a València també n’hi ha feixistes a cabassos! –Calla, xiquet, que això són figues d’un altre paner.

Ara, baixar dijous a València a demanar la llibertat dels valencians, uf, ha d’ésser esgotador i poc progressista. No fotem, home, no vulgues tocar-nos la pera: l’escola?, la llengua?, el camp?, la hisenda?… Però què us heu pensat, els valencians? No voldreu fer també de catalans del sud, no? No sembla gaire seriós, ni útil, ni modern, dir que volem ser independents, ara que el món s’ha rovellat de feixisme de nou, com si de colp haguéssem oblidat el segle XX, pobres valencians de merda.

Dijous comptarem quants d’aquells que vingueren dissabte a salvar la campanya de les barques, pegaran de pont o fins i tot clamaran en contra nostre: tota política que no fem nosaltres, el psoe i podemos ja sabeu contra qui la faran.

Assumir la veu del poble?, ser poble? Camí de València un nou d’octubre, un altre, per la independència i la nació, i ja lligarem més garbes.

Anit vam ser a l’Alcúdia, la Ribera. Vam arribar pels volts de dos quarts de set i vam fer un passeig, de la casa de la Cultura a la sínia dels afores. Ens vam sorprendre gratament per tantes placetes acollidores. De fet, eren ben reblertes de gent, entaulada davant un café o un refresc. En aquest país encara n’hi ha gent que berena. Encara la llum del dia ens afinava el viure de poble, pla i seré una vesprada de divendres, amb carrers estrets i cases amb façana que fan goig de contemplar. Però si n’hi havia res que ens va copsar i sorprendre era l’ús de la llengua. No recorde en quin dels discursos, la del president del Bloc de Progrés o de la pròpia batlle, que afirmava com ens agrada de ser de poble, als valencians, de garantir que som de poble i això és una categoria elevada i noble com no n’hi ha. Anit vam passejar per un poble valencià sens dubte, i la llengua d’ús de tothom que vam sentir ho confirmava. No era aquella idiotesa de la “nostra” llengua, era la llengua dels valencians. Sí que recorde això, ho va dir el president del Bloc de progrés Jaume I, Paulí: «parlem valencià, que segons Fuster, és la nostra manera d’anomenar el català ací al sud.»

Només una vegada, en tot aquell passeig de carrers estrets i placetes que caben en un pam urbà, vam escoltar una iaia que gronxava el nét en un parc, amb una cançó de rapinyar forastera. Això va encendre’ns el debat sobre la manca de cançonetes infantils pròpies, que hem perdut i ens han manllevat a colps de martell i càstigs més severs. No cal repetir com ens van prohibir la llengua, l’ensenyament i l’educació, en canvi d’adoctrinar-nos i empeltar-nos de cultura aliena colonial. Entre més pèrdues, amb tants anys de prohibicions i substitucions, és difícil ací al sud trobar un cançoner valencià, perquè els anys del franquisme i de dominació espanyola ens han arruïnat la riquesa cultural de les cançons populars de bressol, de jocs de Pasqua, de Nadal, que fins i tot les iaies no recorden com cantar als néts si no ho fan amb una llengua forastrera… Enmig de la discussió vam arribar-nos a la Sínia on ja es preparaven la muixeranga els negrets, els cabuts, els balladors, les dolçaines i els tabals, els dimonis… La cercavila va començar de nit, i va anar fent un recorregut de retorn amanit de tradició festiva: correfocs, danses, balls, muixerangues… Tot plegat per acompanyar la flama de la llengua que baixa del Canigó cada any per dir–nos, ep, som ací, som vius, i no ens rendirem, ni davant espanya ni davant tants inútils com la representen, de casa nostra fins i tot. Per cert, de tot el recorregut, només en aquella plaça on hi ha la casa dels llauradors, una dona que simulava de ser-ho, però pobra d’esperit i d’ànima, va insultar les quatre barres que portaven els membres del Bloc al capdavant del passa-carrer.

A la casa de la Cultura vam arribar tard, a dos quarts de deu passades, i els dos discursos ja van dir-nos per què havíem vingut: la llengua, la identitat, el país, el combat, ser de poble i sentir-nos a casa, i un esperit de defensa de tants atacs com rebem de dins mateix, que caldrà mantenir-nos ferms per anys i anys. És en aquesta capa tan fina que tenim uns quants milers de valencians, que treballem incansables per mantenir la flama viva, la llengua, la identitat, l’escola, la dignitat de ser… Però ves que la capa és finíssima, que no val a badar.

Vam rebre la distinció Joan Fuster, la gent de l’ateneu, que és una litografia numerada de Manolo Boix, un regalàs, que penjarem amb un respecte profund allà a la plaça del Mercat. Gràcies, doncs, al Bloc de l’Alcúdia. La feina que feu, fa lo manco trenta anys. Per molts anys!

l’1 d’octubre de 2017, les Cases d’Alcanar, encara si clarejava en un dels carrers, en una majoria era fosc i ja començava a haver-hi moviment.

Vaig viure un dels dies especials de la vida, perquè catalunya, una majoria dels seus habitants, havien decidit de participar en un referèndum per la independència que, es demostraria després, va ser una festa, un jorn de goig, i de sang i violència també, perquè espanya va enviar el millor que té, que és l’odi a la democràcia, i una violència fora mida que s’acarnissà contra innocents i gent que demanava drets i llibertat, el dret de votar i triar. Espanya és un sac feixista que no falla en els moments cabdals i en la resta dels altres.

El que va passar després ja s’ha explicat molt, moltíssim, i el que vivim ara no cal explicar-ho amb gaire detall. Tot plegat ho va avançar un home que vivia tancat en una ambaixada feia anys, perquè els estats violents el perseguien per denunciar la veritat. Entre més salms, Julian Assange va vaticinar que allò que el món faria amb catalunya tornaria amb escreix multiplicat per mil al món. Aleshores, en canvi de la llibertat, de més drets, de més democràcia, van venir Putin, Sanchez, Ayuso, Trump, Macron, Mazon, Netanyaho, els jutges i els militars espanyols i tota la fila de botifarrons feixistes vestits del segle XX i el segle XXI, tots sense excepció van empényer el món cent anys enrere: repressió, manca de drets, de llibertats, morts, i un calvari de despropòsits que cada dia ens mata a depressions col·lectives.

Només val veure algunes notícies en llevar-nos, en tornar a dormir, o anar al gimnàs, o mirar avant o enrere: el món ha perdut el cap, i una majoria de veïns de diversos països han preferit de deixar-lo a mans de sangoneres, assassins, corruptes o aprofitats. Els borbons encara hi són, ves si el ciri i la processó se’ns farà llarga.

En l’àmbit local, després d’onze mesos manifestant-nos per reclamar la dimissió del pp valencià, la pocavergonya els penja d’ací i de més amunt, perquè com no n’hi ha respecte ni responsabilitat política ni dignitat, l’afer és un brou dels pitjors instints de la humanitat. Si després de 229 morts, un dia que el màxim responsable no era al lloc que corresponia, no troba suficients raons de dimissió, per què la resta de mortals hauríem de responsabilitzar-nos de res?, de res de res?, de passar-me un semàfor en roig?, de pixar a la porta d’una església?, de robar en un supermercat?, d’enganyar a hisenda?, d’agafar-me una baixa perquè els pets no me fan pudor?, de pegar-li foc al bosc?, de passar cocaïna en un asil de monges?, de robar la dama d’Elx als espanyols?, quina barbaritat o exemple podríem inventar que superés 229 morts en un sol dia, sinyors del pp? És la realitat valenciana més cruel i pepera i ves si  fa anys que som a mans de gàsters.

Escriure sobre la fava de la corrupció, la idiotesa funcionarial, la prevaricació judicial, o de tant com roben els borbons, no afig ni treu temperatura al canvi climàtic. Sí que n’hi ha de canvi d’aquests, però de canvi polític que faça net, d’això ni pensar-se, ni en somnis ni il·lusions ni res de res.

L’1 d’octubre de fa vuit anys vam viure un jorn indescriptible, d’una màgia pels drets com no havíem viscut en directe, malgrat espanya i la seua ràbia. Ara són les manifestacions a València cada 29 de mes que ens mantenen vius i combatius, però sense la màgia, ni la llibertat de ser, de fer possible els somnis, Ara que vindrà el 9 d’octubre potser… i dic potser que… som a nou dies.