Quant fan cinc i quatre?
“Quant fan cinc i quatre?” Tenia set anys, però la resposta era fàcil: “Nou!” “Aquí t’esclafo un ou!” I tot d’una les seves rialles d’adolescent entremaliat es barrejaven amb els meus plors, mentre clara i rovell em regalimaven galtes avall…
Aquest és un dels records que tinc més gravats dels escassos moments que vaig compartir amb el Fèlix en la infantesa. Ens havíem vist poc. Quan jo vaig néixer ell ja estudiava –intern– al seminari de Vic, i venia tan sols per Nadal. I a l’estiu, és clar, però ben aviat, quan tenia catorze anys –i jo tres–, els estius els passava treballant fora de casa. Arribava al vespre i havent sopat ja l’havíem perdut de vista, reclamat pels amics.
De més gran, en tinc records més intensos i duradors: la visita a la Model amb la mare, quan el van enxampar amb propaganda del PSUC; el viatge llarg i fred a Sabiñánigo, on va haver de fer el servei militar (impossible demanar pròrroga, havent passat per la presó); set nits de bivac a les cales de Menorca; aquell Scalextric que fou el millor regal de Reis… I, sobretot, les mil consultes mèdiques, per a mi i els meus fills. I encara, aquests darrers anys, amb la Pilar, l’ajut imprescindible i l’acompanyament als pares per a benmorir.
Fa un any que t’enyorem, doctor.
