ALBERT CORTES MONSERRAT

La sortida presentada per Donald Trump i acceptada ja per Israel per acabar immediatament amb el conflicte a Gaza, crec és una proposta seriosa i que si Hamas no accepta seguirà damunt seu una bona part de responsabilitat sobre les morts que veiem cada dia.

Efectivament, desprès dels discursos interessats que hem vist dels partits dits d’Esquerra posant el focus nomes sobre un actor i amb parodies com la flotilla enviada a mode de salvadors i amb una tripulació més preocupada per aparentar que per resoldre res, arriba la política seriosa, aquella que mira el conflicte en global i que sense deixar evidentment els interessos particulars, això és inevitable, i un pragmatisme necessària, presenta una proposta que aturaria el més urgent, com son la vida de les persones i oferiria una llum a l’horitzó en forma d’autodeterminació amb unes condicions diferents a les que ara estan viciades i fan impossible aquest afer.

Una zona lliure de terroristes, aquells que van encendre la flama del conflicte amb la seva matança a Israel i que han agafat el poder utilitzant hospitals, escoles i població com escuts humans sense importar res el poble que diuen defensar amb la religió i l’odi per bandera. Ningú serà obligat a abandonar el territori, inclus els terroristes que abandonin les armes i que això comportarà la fi de la guerra immediatament i tota l’ajuda humanitaria que fa falta. Evidentment Hamas ni l’autoritat palestina no podran formar part d’un futur Govern. Un primer Govern tecnocrata amb palestins qualificats i experts internacionals supervisats per una Administració de Pau amb Tony Blair entre ells, aqui entra el pragmatisme ja que aquest personatge si que hauria de seure als Tribunals internacionals per la guerra de l’Iraq, però és el preu que s’ha de pagar per aturar això. Alliberament dels ostatges encara vius i a canvi alliberment de presoners a Israel. Retirada de l’exercit hebreu i una força provisional per fer complir els acords i la seguretat i un diàleg entre Israel i Palestina que en un futur pot fer realitat l’aspiració de l’Estat Palestí si així ho decideix la població entre d’altres coses.

Segurament no és una sortida perfecte, hores d’ara és impossible que ho sigui, però podria ser factible si alguns Estats d’Europa i mitjans deixen de fer el ridícul i miren el que es viable i el que no i sobretot posen les vides humanes com a prioritat, que Hamas mai ha respectat per si no s’enrecorden.

Una sortida viable per un futur millor entre tanta destrucció i mort inútil.

Oriol Junqueras vol ser el proper candidat per Esquerra a la Generalitat i farà una conferència titulada “horitzó d’esperança”. Un líder ja amortitzat i amb la motxil·la que porta no seria la millor solució per anar endavant i superar el frau del 2017.

Desprès de recuperar el lideratge intern i fer fora a la seva rival Marta Rovira de fet amb les mateixes propostes que ell ara fa aquest pas endavant en format de conferència “horitzó d’esperança” per construir un futur millor. De fet està pendent de rebre la llei d’amnistia per no estar inhabilitat. Diu que serà una nova ambició nacional en un partit en hores baixes que va ser crucial pel Govern socialista a la Generalitat i com a crossa del PSOE a Madrid. Ens vol recordar que estem en una cruïlla històrica per decidir si Catalunya continua fidel a ocupar el lloc que li correspon o renega del que sempre ha estat.

Realment, no crec que sigui la solució per Catalunya que els lideratges que van fracassar el 2017 i que si que van renegar del que Catalunya volia ser ara es presentin per una esperança que van esborrar desprès del referèndum del 2017. De fet la trajectòria d’aquest partit posteriorment ha estat l’autonomisme més fidel, sent soci de Sanchez a Madrid sense obtenir res a canvi com si tal cosa i a Catalunya posant a la secció catalana del partit del 155 a governar la Generalitat. Per tant el futur que ens han ofert no porta a pensar en res que no sigui la submissió per sempre dins Espanya i sense cap ambició nacional a curt i llarg termini.

Tanmateix, en una democràcia normal i saludable els líders dels partits han d’assumir els seus èxits, però també el seus fracassos que volen dir que han de deixar pas per higiene democràtica i per responsabilitat amb la ciutadania. Tant Junqueras, com Puigdemont han de veure que van fracassar en el 2017 quan la cruïlla de país era real i amb una sortida factible. Tant el seu final com el posterior camí dels dos partits comporten que no poden seguir al capdavant i han de donar pas a nous lideratges que puguin presentar nous projectes que la societat pot valorar, evidentment amb el mateix lideratge la credibilitat es nul·la i l’engany a la societat no pot arribar fins aquí simplement per ansies de poder fins l’infinit.

La democràcia no és això i els valors i la responsabilitat dels representants ha de ser màxima i no aquesta nova presa de pel a la societat catalana.

Cal foc nou.

Aena ha emés un comunicat on deixa clar que defensa el model de gestió sense participació de les comunitats autònomes, davant les peticions eternes des de Catalunya i com a part dels acords per Govern de la Generalitat i el suport d’Esquerra al mateix. La realitat s’acaba imposant.

Efectivament, desprès de l’anunci de la inversió de 13 mil milions de l’Estat als aeroports i dels quals 3 mil anirien per l’ampliació del Prat, Aena ha deixat clar el seu model com una gestió integrada de tota la xarxa d’aeroports i per tant rebutjar un sistema aeroportuari català que convisqui amb AENA i tingui poder de gestió. Altres comunitat també anaven en aquesta direcció. Utilitzant el xantatge ha dit que la inversió prevista i anunciada pot estar en risc si és canvia el model actual. Diuen que la fragmentació augmentaria els costos i una inseguretat inacceptable.

Ha quedat prou clar, la reclamació de fa molts anys amb diverses campanyes de la societat civil incloses per gestionar l’Aeroport del Prat i poder buscar les millors connexions sobretot intercontinentals com un pol de negoci clar des del territori com ja es model en altres Estats i que no depenen tots d’un sol Aeroport amb una estructura radial, en aquest cas Madrid i que limita les possibilitats econòmiques dels altres aeroports i del seu territori. Davant les inversions promeses per la seva ampliació que cal veure si es compliran i tal com passa amb els trens la gestió real sempre serà central i així queda dit amb la parodia i engany de l’apartat ferroviari i la negativa més clara i contundent de les estructures aeries. De res serveix ampliar les pistes si la gestió real dels vols que pot acollir no es decideix des del mateix territori, les seves necessitats i possiblitats de negoci. Una nova mostra del que sempre ha estat Espanya, una estructura centralitzada i on les decisions sempre son lluny d’aquí encara que perjudiqui el mateix territori que en aquest cas al ser Catalunya ja seria el seu objectiu.

Cal veure que aquesta gestió formava part de l’acord entre Esquerra i socialistes pel suport al Govern actual. Ara ja saben que tampoc és complirà, però no passa res, el poder segueix per davant i la qüestió serà seguint l’engany a la gent i amagant la dura realitat expressada per AENA. Catalunya mai gestionarà cap infraestructura important dins el marc autonòmic i per tant no pot explotar el seu potencial que seria en benefici de tota la societat catalana.

Un nou cop de realitat al relat fictici que ens volen vendre els nostres partits sense cap tipus de vergonya.

Aquests dos termes utlilitzats com etiquetes per cada partits sembla han perdut la seva vigència i son utilitzats sense solta ni volta amb una barreja que ha fet perdre el valor real de la paraula.

Com moltes altres paraules o expressions, han perdut el seu sentit. Recordo per exemple els insults o faltes de respecte de representants escollits pel poble a la televisió pública i sobretot contra la nostra llengua o la capacitat democràtica de la societat catalana per decidir el seu futur, VOX, Ciudadanos per exemple i ara un episodi on Pablo Iglesias exlider de Podemos li van haver de retirar la paraula quan va verbalitzar tot el seu odi amb insults inclosos en aquest cas a Junts o el President Pujol pel tema de les competències d’immigració. Finalment es va disculpar dient que era un defecte que tenia, però que no tenia el de la hipocresia.

De fet una disculpa que no va enlloc, com a representant o exrepresentant d’una formació concreta i també d’un Govern ha de guardar un respecte per tothom i encara menys insultar, no és hipocresia, son unes normes d’educació i convivència que hauria de complir precisament per la seva transcendència pública, i potser hauria d’admetre que aquella formació que es deia hereva del 15 M ha passat a ser un instrument més de l’Estat per mantenir el seu sistema de corrupció sense cap diferència.

Tornant a la dreta i l’esquerra a Espanya i a molts altres llocs, veiem com l’acostament al centre es on resideix la bossa de votants més gran i no als extrems, per tant tot queda difós en un magma on els caràcters ideològics queden en l’excusa per gestionar i mantenir les quotes de poder. Tots hem vist algunes polítiques de la teorica esquerra que s’acosten molt el que podriem dir clarament dreta i per exemple aquest caràcter segurament més obert que hauria de mostrar l’esquerra ja hem vist en el cas immigració en Podemos ha quedat en res i molt menys negar competències de pròximitat precisament per la identitat del territori que les demana.

Per tant podem afirmar que el que coneixeriem per esquerra a Espanya no existeix. De fet és una tendència mundial on el resultat és el populisme i lideratges crèixents que desprès es pregunten com han sorgit i on la critica nomes és per ells i no de la gestió anterior de l’esquerra que tant sols ha procurat del poder pel poder i posterioment amb zero autocritica.

Esquerra i dreta.

Podemos, aquell partit que s’autoanomenava l’hereu del 15 M, un aire fresc i amb visió oberta i catalanista a Catalunya, veiem com en realitat son un producte més de l’espanyolisme ranci i la xenofòbia a Catalunya. Una part més del sistema que deien volien canviar i uns aires de superioritat moral que son un fake en tota regla.

De fet i amb paraules d’ells amb la votació contra les competències d’immigració a Catalunya junt PP i VOX, podriem dir que son iguals, la mateixa cantarella que fan ells per exemple quan Junts coincidiex amb aquests partits en alguna votació o altres casos similars. Tanmateix pel que fa a Catalunya i aquesta concepció espanyola que prové del franquisme son gotes bessones i ho demostren cada dia, més enllà de discursos buits de contingut que no serveixen per a res.

Titllen la proposta de racista, un terme que han pervertit tant que ja no te cap significat. De fet la norma presentada diu que vol evitar possibles efectes de la immigració que poguessin representar un risc, res estrany, ells no ho volen abordar però la immigració massiva sense control és un risc, i això és una realitat que no volen explicar i res a veure amb cap racisme, En una casa per tres, no hi podem incloure més persones sense fi, ja que evidentment les seves condicions empitjoraran i els recursos seran insuficients, qualsevol ment no contaminada ho pot entendre.

De fet aquest espanyolisme ranci que supuren els fa rebutjar unes competències que gestionaria el PSOE a Catalunya, no Junts i amb el suport de Podemos. Alhora van callar per mantenir les cadires qua la massacre a la tanca de Melilla i ara com a crossa preferent del socialisme no volen exercir aquesta gestió, ja que l’important per ells com VOX per exemple és no engreixar l’autogovern català com sigui.

Altres personatges com Pablo Iglesias han perdut els papers a TV3 i per justificar el que no te justificació ha tret els insults cap a Junts i Pujol també molt recurrent per aquest espanyolisme ranci sense solta ni volta.

Per part d’Esquerra, el seu portaveu a Madrid ha titllat Nogueras (Junts de racista) per defensar a la cambra una llei que ha de lluitar contra els perills de la immigració per exemple a la nostra identitat i la seva llengua, com si això no fos una obvietat i ha criticat Podemos per votar amb la dreta espanyola i curiosament no els ha titllat de ser iguals com fa amb altres formacions.

Un despropòsit per aquells que pensaven que Podemos era un partit d’esquerres, diferent i amb un concepte obert d’Espanya i que en realitat son un producte més de l’Estat on sota els discursos no hi ha res i és practica la catalanofobia i el concepte de l’Espanya rancia provinent del franquisme, amb el simple objectiu d’esgarrapar quotes de poder sense cap tipus de valors.

Hereus de l’espanyolisme ranci.

La recent enquesta que ha publicat La Vanguardia ha tornat a fer treure la por als partits del sistema, cosa que sempre passa quan un actor nou pot agafar una bona mossegada del pastís, aquest cop li toca als teorics partits independentistes.

Ja es un fet que cada nou actor que ha volgut treure el cap i fer un forat en el ventall independentista ha estat eliminat ràpidament o senzillament no ha arribat a obtenir cap representació ofegat pels partits tradicionals i els seus poderosos mitjans. Ara Aliança Catalana que ja gaudeix de representació a la cambra i alguns ajuntaments sembla pot obrir un bon forat en el sector i per tant ès i serà atacat per terra mar i aire. Aquests 19 diputats que li atorguen el posarien frec a frec amb Junts i Esquerra i això fa crèixer els nervis. Avui escoltavem per part de la CUP que si era un actor posat per l’Estat espanyol, Esquerra i Junts segueixen amb el terme extrema dreta a la boca com a lloros i des del PSC suquen pa dient que és la frustració del procés.

El cert, és que el cordo a la formació conjuntament amb VOX insistint que son el mateix, la col·laboració dels mitjans públics i opinadors amb el terme que abans deia per definir-lo fa molta vergonya. La por a perdre una part del poder no serà culpa de cap nou actor i si dels 3 mateixos actors que s’han mostrat inútils per arribar fins al final, que van enganyar i finalment renúncia a culminar la independència i que ara son el tonto útil del PSOE a Madrid com a gran fita, més preocupats en disfressar el relat, que en accions reals i de debó. La gent arriba un moment que diu prou de tanta mentida.

Per altra banda el discurs sobre la immigració de AC segurament el pensa moltissima gent, i a l’altra banda no hi ha cap alternativa més que voler arribar a aquesta Catalunya dels 10 milions amb els serveis públics col·lapsats, la barra lliure per tothom que arriba i la pèrdua d’identitat i de recursos sense marxa enrere. Davant això el sentit comú. No acceptar aquest islamisme que xoca amb els nostres valors occidentals i dels drets humans. Alhora un control que garanteixi una immigració que vulgui formar part de la nostra societat i aporti com tothom fins al límit que tinguem i no més. El rebuig a segons quins comportaments delictius i de costums com a motiu de retorn i el respecte per la població i el seus valors amb uns drets i deures per formar-ne part, si això ès extrema dreta, haurem de pensar que un cop arribat a aquest col·lapse on caminem els actors que ara ho beneeixen i volen aquestes declaracions naif i absurdes que escoltem seguiran al poder i la societat en general ho pagarà molt car per no haver dit prou.

Es l’enquesta de la por.

La reunió prevista entre Junts i PSOE amb el tema del traspàs d’immigració sobre la taula i que aviat arribarà a votació a Madrid forma part d’aquest muntatge ofensiu per la ciutadania i que no porta enlloc.

Les amenaces de deixar caure a Sanchez sonen a broma, les declaracions dels dos partits amb resultats contradictoris fan riure per no plorar. El Govern espanyol dient a tota veu que compleix en tot i Junts que ja no s’atreveix a dir que la diferència amb Esquerra es que cobrava per avançat, ja que de moment els resultat son igual d’inexistents i per tant segueixen amb aquestes reunions ens volen vendre entre iguals amb un mediador internacional com a figura de fang i on a un costat hi ha un Govern d’un Estat amb tot el poder que això vol dir i a l’altra un partit sense poder de decisió real i on aquest teatre forma part del seu relat.

En un hipotètic cas d’acord ja ens han dit des de Podemos que hi votaran en contra ja que diuen que es racista, amb aquesta superioritat moral que exhibeixen i que en realitat és xenofobia contra Catalunya no sigui cas que la gestió fos des del territori tal com els seus ciutadans haguessin votat per representar-los. Segurament ells els preocupa més Palestina, però malauradament Catalunya mai. Com deia Junts aquesta és una nova manera de trobar un relat per sortir d’aquesta teranyina sense sortida on resideix, de fet l’acord amb el Govern per obligar a les empreses amb més de 250 treballadors i amb interés general a Espanya atendre en català als clientes que ho demanin, a durat un dia ja que el portaveu socialista Patxi Lopez ahir deia que ho veia raonable que les empreses amb prou personal oferissin aquest servei a comunitats amb llengua pròpia, però ja no es va mullar pel que fa a la resta d’Espanya, adduint que ho discutiran en les esmenes. En definitiva una nova llei que quedarà en res com totes les anteriors quan es tracta de fer avançar a Catalunya.

Un teatre que ja fa massa temps que dura i que no s’aguanta per cap lloc. Tots saben que estan lligats uns i altre per poder mantenir les seves quotes de poder a Espanya uns i les seves quotes de poder autonòmiques els altres, i amb això faran tot el que sigui necessàri sense cap tipus de vergonya amb unes reunions a Suïssa de fireta i que son una gran presa de pel que no ens mereixem.

La hipocresia en els dirigents polítics no te límits i anem escoltant frases que haurien de comportar la seva destitució immediata per insult a la població que els ha de patir i per un nivell no acceptable per gestionar res.

Ahir davant les acusacions de Junts d’empobrir Catalunya, Sanchez va respondre “Tenim la màxima voluntat de complir els acords”. La realitat son el no compliment dels acords que van signar a Brussel·les i el veto a iniciaves de Junts a Madrid que queden bloquejades com la llei contra la ocupació per exemple per lluitar contra aquesta xacra a Catalunya. Cal tenir molta barra i poca vergonya per dir que es compleix quan no s’ha complert amb res, Rodalies, finançament singular, català a Europa, inversions, traspàs immigració i tot un seguit de temes que simplement han quedat en res eternitzats en el temps o senzillament sense compliment. Cal dir que la culpa no es nomes seva, Junts en aquest cas igual que Esquerra tenen la seva part de responsabilitat com a socis preferents i que segueixen al seu costat.

Un estafador de manual que necessita gent que es deixi enganyar o el que es pitjor col·laboradors com és el cas dels partits catalans que més enllà de gests de cara a la galeria seguriran fins al final peti qui peti.

En clau internacional escoltem el president Turc Erdogan dir que “Netanyahu ja ha superat Hitler en genocici i li espera el mateix final”. Poter caldria dir-li amb aquest dirigent de dubtòs tarannà democràtic dit sigui de pas, que l’holocaust del règim nazi va provocar la mort de 6 milions de jueus en els camps d’extermini, crec que això ho qualifiquem de genocidi premeditat i ell ho compara amb uns milers de morts palestins en el context d’una guerra. Ho sento però no pot ser el mateix i no ho és per molt que ho repeteixin mil vegades. Pot ser injust,monstruós o inhumà no hi ha dubte però la comparació no te lloc. De fet qualsevol guerra, en tenim molts exemples al món tenen aquests qualificatius malauradament. Curiosament la guerra a l’Iraq per exemple va provocar 1 milió i mig de morts i no he escoltat que sigui un genocidi ja que els autors eren occidentals i americans. Per tant prou de jugar amb les paraules, prou de canviar el significat de les mateixes a gusts dels interessos de cada moment i sobretot prou de frases com les que he dit que son una mentida planificada en si mateixes.

Les frases de la vergonya.

Una interessant reflexió de Josep Gisbert sobre com gestiona un Estat com Andorra per exemple el Reagrupament familiar de la immigració amb polítiques que aquì titllarien d’extrema dreta com a mínim mentres caminem cap al col·lapse dels serveis públics com si res. Catalunya evidentment no te les eines, però apart cal la voluntat de sortir de la bombolla, dir les coses pel seu nom i sobretot mirar pel benestar de la societat i del que pot assumir i el que no abans no sigui massa tard.

Si Andorra no s’ho pot permetre, Catalunya encara menys

Josep Gisbert

“El reagrupament és un dret fonamental, però no és un dret il·limitat”, de manera que “al nostre país els temporers no poden reagrupar, només ho poden fer els residents amb caràcter definitiu, i, a més a més, aquell que vol reagrupar ha de tenir mitjans econòmics suficients per poder subvenir a les necessitats de la seva família”, perquè “no té cap sentit que tu puguis reagrupar els teus fills, la teva dona, el teu marit, els teus progenitors i que l’endemà hagin de venir a demanar ajuts al ministeri d’Afers Socials”. Si una argumentació com aquesta al voltant de la immigració la formulés algú en públic a Catalunya el crucificarien a l’altar dels sacrificis de la ultradreta titllant-ho, pel cap baix, de supremacista, xenòfob, racista, feixista i nazi.
El raonament no és, tanmateix, de cap català. Qui el sosté i el manté és el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, en qualitat de màxim responsable polític d’un país sobirà i independent que, malgrat les moltes mancances que encara arrossega en el terreny institucional fruit de la seva condició de coprincipat entre el president de la República Francesa, en tant que hereu del comte de Foix, i el bisbe d’Urgell, pot fer i desfer lliurement segons els seus interessos i les seves necessitats. I per això diu el que diu sense que ningú s’escandalitzi en un moment en el qual el país pot patir un problema greu de superpoblació si no regula de manera urgent l’arribada d’immigrants. La idea és que només puguin optar a reagrupar les famílies els treballadors amb permís de residència fixa i recursos econòmics suficients per mantenir-les, i en cap cas els immigrants il·legals, per evitar que l’entrada massiva de nouvinguts col·lapsi els serveis socials essencials, tal com va explicar la setmana passada Xavier Espot en una entrevista a Ràdio Nacional d’Andorra.

La voluntat de mantenir-se ferm en les línies vermelles fixades per impedir que una arribada massiva de reagrupats sense ingressos per viure dignament al país porti la despesa social a un punt insostenible es produeix després que la passada temporada d’hivern una part de temporers i també de residents estables portessin il·legalment familiars, inclosos menors, i l’estat hagués de permetre’ls l’accés a serveis bàsics com l’educació i la sanitat encara que no residissin legalment a Andorra. El resultat d’una experiència tan negativa ha aconsellat mirar d’evitar que es repeteixi la mateixa situació i per aquest motiu quan es va acabar el curs escolar es va comunicar als infractors que no podien continuar al país perquè estaven incomplint la llei i que no hi hauria regularització d’il·legals. Per tot plegat, el cap de govern és clar quan proclama que “no té cap sentit que un immigrant reagrupi la família a Andorra i l’endemà demani ajuts socials”. A efectes pràctics, això vol dir que un resident ha de justificar que té, com a mínim, uns ingressos equivalents al salari mínim de 1.447 euros al mes per a ell, el doble, 2.894 euros, si hi vol portar un adult, i un 70% del salari mínim addicional, 1.012 euros més, si el reagrupat és un menor.

La conclusió és que si Andorra, tot i tenir les eines d’un estat lliure i independent al darrere per petit que sigui, no es pot permetre una immigració desordenada i descontrolada, perquè afectaria greument tant el seu creixement com la seva identitat, Catalunya encara s’ho pot permetre menys, perquè en el seu cas no tan sols no té un estat propi, sinó que en té un al darrere que li va a la contra. Com a conseqüència d’aquesta realitat és una obvietat que no disposa de les eines per fer front a un problema d’aquesta magnitud, i per això és tan important que des de dins mateix no es facilitin les coses amb segons quins discursos simplistes i bonistes que només serveixen per tirar-se pedres a la pròpia teulada. Catalunya no pot acollir indiscriminadament i indefinidament si no vol veure en perill la seva integritat nacional. O, dit d’una altra manera, ara com ara la Catalunya dels 10 milions d’habitants —actualment ja en té més de 8—, que vol dir un creixement exponencial de la immigració, no és una opció de futur per a la nació catalana.

Vinculat amb tot plegat, a Andorra hi ha obert un debat intens al voltant de si, justament, els residents han de poder votar, de moment, a les eleccions comunals, les equivalents a les municipals. Els partidaris consideren que concedir el dret de vot i d’elegibilitat en els comicis comunals —els pròxims toquen el 2027— als residents estrangers, per descomptat legals, que sobretot en els casos que procedeixen de països de la Unió Europea (UE) paguen impostos i contribueixen a l’economia local com tothom, seria un pas fonamental cap a la integració social. Els detractors, en canvi, ho veuen com una manera d’aigualir la personalitat andorrana i aposten per limitar el vot, com passa ara, als qui en tenen la nacionalitat. Un debat que probablement a Catalunya no es podria fer amb la mateixa serenitat. De fet, en algunes ocasions ja s’havia plantejat que els immigrants poguessin votar a les eleccions municipals, però mai no s’ha anat més enllà, i en un moment en què les posicions sobre la immigració estan especialment enfrontades encara sembla menys factible.

En tot cas, el paral·lelisme amb Andorra també és possible en altres qüestions en el fons, però, relacionades amb aquesta, com per exemple la de l’idioma, i més ara que una nova sentència de la justícia espanyola, l’enèsima —el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, malgrat el nom, forma part del sistema judicial espanyol—, torpedina una altra vegada l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola. I és que si Andorra, tot i tenir precisament el català com a única llengua oficial, ja té dificultats perquè determinats immigrants refractaris a tot el que s’aparti de la visió espanyola de la vida la facin servir, Catalunya les té multiplicades per deu en no disposar dels mecanismes per fer que les lleis que aprova es compleixin. Per això calen accions més contundents, més enllà d’anar fent lleis i decrets que els tribunals espanyols no dubtaran a anul·lar un rere l’altre com han fet fins ara, davant d’un cas que demostra un cop més que l’autonomia no serveix per a res i que l’única solució per a les aspiracions nacionals de Catalunya és la independència. CoM Andorra.

M’ha cridat l’atenció com i sobretot en els actes de la Diada com a molts Ajuntaments en els moments més emocionals de cantar l’Himne per exemple o en actes multitudinaris com per exemple ahir en la Diada Castellera de Tarragona, entre les estelades o senyeres pertinents hi havia alguna bandera palestina.

La propaganda de certs grups sobretot a l’esquerra bàsicament per tapar algunes vergonyes internes sobre la causa Palestina, ha comportat que fins hi tot de grups que teoricament son independentistes i en el dia de màxima reivindicació barregin aquest tema com si sigues la mateixa lluita, i cal dir alt i clar que no ho és. Si agafessin aquesta tendència no hi hauria prou gent per tantes banderes que es podrien exhibir com per exemple Ucraïna, estats africans, d’Asia i d’altres on els crims i guerres son a l’ordre del dia i que encara que siguin causes totes elles molt tristes, no son la nostra causa, ni ho poden ser i encara menys quan nosaltres ja tenim la nostra propia causa que no pot perdre protagonisme per cap altre.

Em molesta profundament escoltar l’himne nacional i veure banderes palestines entre les nostres per exemple. Pot ser molt trist, pot ser impactant com moltes altres causes que es veu no donen rèdits polítics com ara aquesta, però mai poden ser una excusa per amagar les propies mancances i molt menys dels nostres partits que primer van renunciar a finalitzar la nostra causa, desprès han abraçat l’autonomisme dissimulat i ara pretenen amagar les misèries amb aquesta altra causa llunyana i oblidant les conseqüències que pot comportar aquesta manera de fer si algun dia torna a haver-hi una oportunitat i on plorarem per trobar suports internacionals i no crec que el de Palestina ens aporti massa cosa, el d’Israel segurament molt més. Cal deixar el lliri a la mà com fant tots els Estats en el seu propi benefici, cal madurar i sobretot veure la prioritat de l’objectiu per damunt del partit de torn.

Ahir un espectacle trist al final de la Vuelta a Espanya que crec per pur partidisme ha deixat una imatge lamentable barrejant política i esport, curiosament el que sempre ens han retret en l’època del procès, però esclar Catalunya no es Palestina. Els esportistes no en tenen cap culpa i que l’esforç dels guanyadors sigui privat del seu moment de reconeixement veritablement és molt injust pels mateixos esportistes que simplement son esportistes i no activistes.

La perspectiva del conflicte no és de rebut.

El dia de la Diada a Catalunya i malgrat no tenir un horitzó, no tenir cap partit que ho porti en els seus objectius i amb la divisió de l’independentisme i la desil·lusió del 2017 encara ha portat una resistència que fugint de xifres que sempre han d’anar acotades en el context que ens trobem, i que ha dit que el poble o com a mínim una part molt important no ha canviat i segueix ben viva.

Tots aquests factors, units al retorn dels nostres partits col·laboradors autonomistes amb entusiasme com a manera de treure uns rèdits que tampoc veiem per enlloc porten a aquesta falsa normalització que pregona el President Illa i que fa que hagi d’anar a parlar amb Presidents de partits a Brussel·les per exemple, tota una normalitat com podem comprovar. Com deia el retorn a l’autonomisme de sempre i la divisió han garantit que la Diada hagi passat de puntetes per Madrid.

El que era un dia on tots els ulls estaven a Catalunya i on els missatges eren analitzats amb lupa amb una por crèixent, ara ja des d’Espanya ja no es molesten ni a rebaixar la participació amb xifres ridícules, simplement a les portades ho han ignorat o ho han posat amb breus titulars sense importància. Pel que fa als principals lideratges ha quedat clar que la seva felicitació simplement és una qüestió d’imatge i punt. El President dels Populars per la xarxa va felicitar primer nomes en castellà i posteriorment al veure que la falta de respecte i incoherència era massa gran ho va eliminar i repetir en català i castellà. Pel que fa al President del Govern Pedro Sanchez en el seu twit veiem Diada amb un accent, una falta cridanera que dona idea de la nul·la revisió del missatge.

Tot plegat dona idea de com ha degenerat 8 anys desprès l’anomenat procès. Espanya ha aconseguit el que volia frenar un tema que se li havia anat de les mans i que amb determinació tenia perdut i que ara ha aconseguit retornar a la casella de sortida amb la col·laboració dels nostres partits i la lògica desmobilització de la societat catalana. El tractament de la Diada és un simptoma clar del moment que vivim i del retorn a l’autonomia intentant esborrar el període del procès i posant el focus en altres temes que com diuen ells interessen els ciutadans i deixen en un horitzó sense sostre la independència.

Una indiferència total.

El TSJC ha anul·lat part del decret que blindava el català a l’escola i diu que el castellà no pot estar subordinat entre d’altres coses.

Aquest decret del 2022 venut com un blindatge a prova de bales del Govern de Pere Aragonés ara queda molt tocat i dona la raó a l’Assemblea per una Escola Bilingüe. De fet els articles on posava el català i l’aranès com a llengües principals d’ensenyament i comunicació han quedat nuls. Alhora han quedat fora els que establien el català com a llengua prioritària per ensenyar idiomes estrangers o com a única llengua d’acollida per a alumnes nouvinguts. També l’obligació dels docents de parlar en català. Han anul·lat els que garantien una presència del castellà mínima i així ara queda com a normal i sense que una estigui per damunt l’altra. De fet el Tribunal recorda que declarar una llengua com a normal no pot suposars un desequilibri entre les dues.

Amb aquesta sentència segueix la croada per arraconar el català en el darrer lloc on estava minimament protegit per la immersió lingüística, com son les escoles. Deixa en evidència aquest decret que un cop més ens descobreix que la defensa de la llengua per part dels que considerem els nostres partits és i ha estat nul·la, nomes s’han preocupat per vendre un relat a cada atac contra la llengua catalana de que tot estava controlat i que la defensa estava asseguarada, cosa que ha estat mentida. No han controlat mai les lleis per protegir el català en qualsevol àmbit i les respostes als atacs han estat de cara a la galeria però assumint la via de portar-lo a ser residual a favor del castellà.

Espanya sempre ha actuat igual, un dels seus objectius principals ha estat afeblir al màxim la nostra llengua, no cal ser un geni per veure això. El que costa més de païr és l’acceptació efectiva dels nostres partits amb l’agreujant d’intentar sempre emmascarar aquesta no defensa amb decrets o accions que saben son el que diriem un fake que no serveixen per res.

Aquest nou cas deixa l’escola molt tocada i la immersió cada cop més dins al calaix si es que algun cop s’ha aplicat en la seva totalitat. Com en moltes altres coses la defensa queda en mans del poble i no de les seves institucions que haurien de ser les encarregades de defensar-lo i així una llengua no te massa futur.

Pensen defensar la llengua?

Tots vam escoltar les mesures que Pedro Sanchez llençava als quatre vents com a gran lluitador contra Israel i que en 24 hores han volat amb un bany de realitat.

Sanchez anunciava un embargament d’armes cap Israel amb un veto a l’espai aeri a totes aquelles naus que portin material de defensa a Israel i la prohibició d’entrada a Espanya a aquelles persones que participin de forma directa en el genocidi i la violació dels drets humans i els crims de guerra a Gaza. Apart la defensa de la solució dels dos estats i la lluita per acabar la guerra entre d’altres.

A la realitat en el Consell de Ministres espanyol no s’ha arribat a un acord sobre aquestes mesures i l’embargament d’armes que segons Sanchez ja s’aplicava des del 2023 no s’ha redactat i segons fonts miisterials serà difícil fer-ho ja que molts ministeris estan implicats. De fet el seu soci de Govern ja va destapar contractes amagats amb Israel que estaven amagats alhora que de cara al públic explicavaen un veto inexistent. Alhora Estats Units podrà continuar exportant armes a Israel a traves de les seves bases militars a Espanya ja que no volen entrar en conflicte amb el gegant americà.

Pel que fa als vetos d’entrada, el President Netanyahu sobre el qual pesa un ordre de detenció de la Cort Penal internacional no entra dins la llista amb l’excusa que Espanya ja respecta aquesta ordre.

Com podem veure els anuncis estrella de Sanchez en 24 hores han quedat en res, apart de fer el ridícul anunciant mesures que no s’aplicaran, i donant benzina a tota aquesta esquerra progre que amb la seva superioritat moral preten marcar el pas sigui com sigui.

Un nou cas de ridícul sense miraments que ha durat ben poc, però que la propaganda seguirà amplificant oblidant tot el relat.

Aquesta setmana entrem en un periode on altres anys el poble preparava un gran acte amb un objectiu molt concret la independència i on l’ANC era la corretja de transmissió per enviar aquest missatge a les nostres institucions i donar passos ferms al capdavant fugint de partidismes, sembla que la diferència ara és molt evident per tornar a una mena de tradició nostàlgica com era abans del 2010 sense cap objectiu a l’horitzó possible.

Mes motius que mai, ningú ho pot discutir, de fet els mateixos i agreujats tant economicament, com socialment com culturalment i com democratìcament ja patiem i patim fa molts anys. La diferència és que el nivell democràtic no es millor a Catalunya i els nostres partits que aviat farà 8 anys que van desobeir la veu del poble en el referèndum i la mateixa llei aprovada al Parlament per fer efectiu el resultat. A partir d’aquí hem legitimat el règim espanyol participant en totes les eleccions incloses les organitzades pel 155, i col·laborant activament aquí i a Madrid amb l’autonomisme de sempre a base de cants de sirena que mai es converteixen en realitat.

En aquest sentit l’ANC ha quedat amb el pas canviat, i ha comés una errada molt greu quan des de la direcció és deia que no es volia una part de l’independentisme com Aliança Catalana, trencant aquella virtud de remar tots junts sense preguntar al del costat la seva ideològia, ni partit. Es a dir dividir entre independentistes bons i dolents i això precisament és el que volia Espanya per reduïr el moviment, per altra banda i davant els últims esdeveniments, una posició prudent davant el conflicte a Gaza no hagué anat malament per no barrejar reivindicacions i agualir un dia que nomes és per l’alliberament nacional de Catalunya, res més. De fet si ens ho creiem cada gest hauria de ser en clau Estat propi i no crec que prescindir d’Israel sigui cap bona idea, vers al contrari i segur ens pot passar factura més endavant. Es diu sentit d’Estat i actuar com a tal i no com aquesta teoria esquerra progre que utilitza reivindicacions sempre llunyanes no sigui cas per tapar les seves misèries i patrocinar-se personalment.

Dit això, no s’albira a curt termini cap horitzó. Els partits que ens representen a les institucions han renunciat des del 2017 amb aquest objectiu i per tant nomes ens queda el carrer i la gent. Un capital que no pot quedar contaminat pel sistema i que fent l’autocritica que calgui hauria d’actuar amb la lògica d’aquell que sap que ho pot aconseguir si no el traeixen els seus propis com va passar. Això s’hauria d’aplicar des dels actes als carrers a quan arribi el torn de donar la veu a les urnes.

Com deia aquell i molt cert, la causa catalana, nomes ens te a nosaltres. Tinguem-ho clar.

Les imatges de l’altre dia a la Vuelta Ciclista a Espanya que ja s’han repetit diversos dies amb persones amb banderes palestines interrumpint la cursa i obligant l’altre dia per seguretat a acabar abans d’hora, sense esmentar l’assetjament a l’èquip participant d’Israel son un exemple d’hipocresia.

Realment barrejar dos mons diferents com l’eport i la política no ho trobo de rebut. Veig per exemple esportistes russos participant en diferents esports sense manifestacions a la porta. Esportistes d’alguns estats africans que han comes o estan fent genocidis diaris, per no parlar d’Estats com la Xina mateix, estats sudamericans i els mateixos del primer món que fan negoci amb les guerres des de sempre. El mateix Estats Units, per cert l’únic que ha tirat la bomba atòmica fins ara amb les conseqüències que tots sabem i que ha patrocinat o intervingut directament amb molts dels conflictes, o un exemple clar com la guerra d’Iraq amb un milió i mig de morts per unes armes de destrucció massiva que no existien i amb el trio de les Açores Bush, Blair i Aznar al capdavant sense cap judici per ells.

Nomes son uns pocs exemples de la hipocresia del poder al món. Les imatges que veiem de la guerra a Gaza i les morts de població civil evidentment son injustes, però no menys que moltes altres que per interessos diversos no son amplificades pels mitjans i opinadors. No hi ha dubte que gent de bona fe pot agafar qualsevol causa, però la manipulació del poder i els mitjans com a eina son una arma contra la població.

Aquests dies ho veiem amb la flotilla cap a Gaza amb personatjes com Ada Colau i d’altres activistes de fireta que per promoció personal o de partit han agafat aquesta causa i fan un circ que fa vergonya aliena. Es curiós que una persona que com alcaldesa de Barcelona en el seu moment no va ser capaç de cedir cap espai per un referèndum democràtic i que evidentment no va fer causa de la violència de l’Estat espanyol aquell dia contra la ciutadania ara s’erigeix com a defensora de causes tant allunyades, un frau en tota regla.

Tornant a l’inici, crec que cal separar les decisions del Govern de la ciutadania i en aquest cas dels esportistes que no poden ser tractats com culpables simplement per ser d’una nacionalitat o un altra que res te a veure amb la ideològia o fets causats pels seus Governs respectius.

Hipocresia total.