Un altre blog

Seguim amb les percepcions i les dades. Visc a un barri obrer, amb finsques dels anys 50 i 60, per tant, majoritàriament sense ascensors, on el teixit comercial ha desaparegut i on sempre ha viscut gent treballadora, amb famílies nombroses que duien a les criatures a l’escola del barri i que araho fa igualment, sols que el seu orige és en molts casos de fora de València. En concret visc a un dels límits de la localitat, entre el centre comercial i l’avinguda del poble, per tant zona de pas freqüent de molta gent.

I com estic ben a gust a casa, m’ha pegat per comprovar dades oficials front al discurs maximalista i d’odi.

Carcaixent té 21.317 habitants segons la xifra oficial, que també publica l’ajuntament. Cal tindre en compte que si forem vint mil, moltes coses canviarien, després torne sobre això.

Segons dades de l’INE (de data 1 de gener de 2022, perquè les dades estadístiques sempre van endarrerides), al poble hi ha 2.248 forasters, sense comptar la gent d’altres bandes de l’estat que viu ací.

D’eixos, 879 són europeus extraestatals, 1.011 africans, 275 americans (la taula no diferència però al desglossar veus que en realitat és refereix a sudamericans), 76 asiàtics i 7 d’Oceania o apàtrides.

Hi ha a més un equilibri entre homes (1.246) i dones (1.002).

Si fem ara la ficció de restar al total de població, aquesta xifra d’estrangers tenim que seriem menys de vint mil (19.069), i que importa això?

Doncs que baixaríem de 21 a 17 regidors/es, el que implica més concentració de poder en unes poques mans i molt més costós aconseguir ser regidor/a perquè el % de vot seria major, per tant l’ajuntament seria molt menys representatiu de la diversitat local.

Que no vos importa això, doncs parlem de diners.

La Participació en els Tributs de l’Estat (PIE) per als municipis en règim comú es calcula amb la “població de dret” oficial de l’INE i altres variables. El criteri població té un pes molt elevat (aprox. 75%) i s’aplica amb coeficients segons el tram de població; la resta es reparteix per variables com l’esforç fiscal i la capacitat tributària.
Per tant, baixaríem de tram (de 20.001–50.000 a 10.001–20.000), canviant el coeficient de població que pondera el nostre repartiment.

Traduït, menys recursos econòmics per a fer front als serveis municipals.

El % de població estrangera a Carcaixent està de fet per baix de la proporció estatal que es xifra per l’INE en un 13,4%, però també per baix de l’autonòmica que és d’un 19,3%, inclús de la comarca que és d’un 12.4%. La nostra és una xifra habitual en zones agrícoles.

Ara bé, perquè es focalitza tant l’odi en una part de la població estrangera i no en altra, quan les xifres són semblants? Doncs igual perquè els països africans no poden votar a les municipals, mentre que els comunitaris sí i països sudamericans com Colòmbia també.*

I no, no sempre els nostres pares i mares han anat a França, Suïssa o Alemanya amb contracte i han tornat quan s’ha acabat.

L’emigració és un fenònem natural, no va a aturar-se i el millor que podem fer és conviure, i per això calen polítiques d’integració, no assistencialistes ni d’extermini.

Aquests dies una coneguda creadora de contingut ha aconseguit que la gent que la veu o segueix, recapte més de dos-cents mil euros (la campanya continua oberta) en tan sols tres dies. I ho ha fet a favor d’una institució que en bona lògica deu rebre diners dels pressupostos públics. Ha estat un fet poc recollit per la premsa, curiosament.

Tanmateix, el Verkami de la pel·lícula valenciana: La invasió dels bàrbars (us queden vuit dies per a col·laborar) ha necessitat un període molt més llarg per assolir el seu objectiu, i, així i tot, és una alegria que ho haja aconseguit i puguen aspirar a un segon objectiu.

Fa uns dies l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anunciat que desconvoca els IV Premis Carme Miquel per falta de pressupost, conseqüència directa de la retallada pressupostària. També Escola Valenciana ha explicat que ha hagut de retallar en personal per la falta d’ajuts públics. No són dos fets aïllats, i a ningú se li escapa que no és un problema d’equilibri pressupostari, sinó el mecanisme del Govern valencià per fer callar dissidències.

Hi ha molta gent esperant asseguts a la cadira de boga a què això done fruit, i explique dues anècdotes d’aquest estiu. Fa poc més d’un mes a Acció Cultural anunciàrem la venda d’un immoble, sent conscients dels ulls que ens escruten ja procuràrem explicar que era per problemes en l’estructura. Així i tot, corregué el rumor que l’Octubre (situat a València, i anunciàvem la venda d’un immoble a Ontinyent) estava en venda, la premsa va preguntar i se’ls aclarí que no, que no tenia ni cap ni peus el rumor. Malgrat això es feu la peça periodística i es publicà.

Aquesta setmana, al diari que considerem de signe contrari s’ha publicat una columna d’opinió arran de la no convocatòria dels Premis Octubre de l’editorial 3 i 4, i com el Pisuerga passant per Valladolid, es diu que l’Octubre està tancat. És agost. El mateix columnista reconeix que se l’ha informat que cada any l’edifici tanca el mes d’agost. Malgrat això, ha publicat que és signe de declivi. Menysprea la realitat, la que diu que l’any passat es feren a l’Octubre, seu d’Acció Cultural, més de 175 actes propis, sense comptar els fets per altres entitats a les quals donem acollida, la realitat és que hem de fer exposicions al vestíbul perquè amb un any d’antelació l’espai expositiu de la muralla està reservat, i que hem de fer equilibris per a poder atendre totes les peticions de presentacions de llibres, xerrades o actuacions musicals. I no em pare a comentar el treball a la resta de territori, les mobilitzacions o que a gener inauguràrem local a Castelló. Ni el detall que una cosa és l’entitat cultural i l’altra l’editorial.

Però tot això és igual, perquè eixos dos articles no busquen la veritat com és esperable de la premsa, sinó crear un estat d’opinió, que s’encomane i que com ha passat, altra gent se’l crega i diga que efectivament ja res és com abans.

I torne a l’inici, perquè cíclicament veiem anuncis de negocis que tanquen, d’editorials que són comprades, etc. I la xarxa s’ompli de laments i queixes, però jo sempre em pregunte quants d’eixos laments han vingut precedits per una compra, per una subscripció, per un compartir o participar en les activitats, que són oferides majoritàriament debades. Aquesta setmana són molts els escrits i comentaris, lamentant-la no celebració dels Premis Octubre, perquè efectivament van més enllà de la literatura, com correspon a qualsevol acte cultural, els valors afegits són una pèrdua de capital cultural i polític enorme. La resposta de l’editorial a la pregunta de què pot fer-se per ajudar ha estat clara: compreu llibres. És el mateix que diu sempre Camacuc, feu-vos subscriptors. Ho diu El temps i qualsevol diari que vol mantenir la supervivència.

I això em pregunte, quanta gent sabria dir qui va guanyar l’edició de l’any passat? Quanta gent els ha llegit? I no és obligació sols seua, però quanta de la gent que ha participat i/o guanyat en una de les més de cinquanta edicions ha seguit les següents i ha compartit les noves lectures?

Perquè per a mi eixa és la clau, sense renunciar als ajuts públics substitutius dels del govern valencià i d’aquest mateix, el que realment ens apodera com a entitats i empreses culturals és el suport estructural. Associar-se, subscriure’s, adquirir, compartir. De res serveix una queixa sense resposta sostinguda. I això, sols depén de nosaltres.

Fes-te d’ACPV