Entre el Túria i el Ridaura

Fa aproximadament un mes vaig passar per Tavernes Blanques per xerrar un poc amb Rafa Arnal sobre el seu darrer llibre i aconseguir un altre llibre de fotografies antigues del poble de Tavernes del qual s’havia fet una exposició recentment. Rafa em va regalar un antic llibre seu de poesies, aquesta Quadern de retruny. Llegint-lo m’he trobat algunes coses curioses, com un poema que es diu Lletania del caps, del qual el grup Carraixet (Rafa és un dels fundadors) va fer una cançó al seu disc Guspires:

A més he trobat un poema on parla de certa anècdota referida a un familiar de la meua àvia paterna en poema dedicat al sexe:

Com hi havia

un sexe de sagristia,

confessionari, campanar,

i pica baptismal,

i un rector a la petita historia

que just al mig de processó

li deia a la feligresa

-“morena, que se t’apaga el ciri”

I prou d’humor com en aquest poema dels molt dedicats al seu pare:

-Pare, vostè creu que algun dia

podré menjar de la guitarra?

….

Home,

si l’omples de botifarres!

I moltes coses més que vos agradaran! segur!

Una adaptació literària de la vida del filosof valencià Joan Lluis Vives per acostar-la al gran públic molt ben documentada i on a més el lector podrà tenir una idea dels problemes que afectaren als europeu a la primera meitat del segle XVI, sobretot la Reforma religiosa començada per Luter i les seues conseqüències.

“L’estima dels pobles no s’arranca amb les armes o el temor; s’obté amb amor,lleialtat, diligència i preocupació per les coses públiques.”

“L’estima dels pobles no s’arranca amb les armes o el temor; s’obté amb amor,lleialtat, diligència i preocupació per les coses públiques.”

Joan Lluís Vives (Sine Querela, Memòries (apòcrifes) de Joan Lluís Vives, de Francesc-X Blay Meseguer)

“El Tweed, que no té d’ample més que algunes toeses, obre entre Escòcia i Anglaterra una solució de continuïtat més fonda que les 2o llegües del canal d’Irlanda que separa la vella Caledònia de la verda Erin.”

Els fill del capità Grant, de Jules Verne.

Amb aquest simple descripció geogràfica Verne deixa ben clares les relacions entre les nacions que formaven el Regne Unit al segle XIX

Un dels darrers llibres recuperats de la biblioteca municipal de Llíria és aquesta novel·la de Jules Verne editada (no molt bé!) en dos volums i complementada amb dues històries curtes. La veritat és que no sé si la intenció de Verne es contar-nos una història i si amb l’excusa d’aquesta història mostrar al públic (i per tant ensenyar) els seus coneixement geogràfics o d’altres ciències i, per aquesta raó, fa donar als protagonistes quasi la volta al món resseguint el paral·lel 37 al sud de l’equador, des de Xile fins a Nova Zelanda. Però tret d’aquest anècdota val la pena rellegir els clàssics de l’autor francès i més ara que amb el google maps al costat pots trobar de seguida el camí fet pels protagonistes, una eina que no teníem quan eren xiquets.

El dos volums es completen amb L’experiment del Dr OX, un científic que potser amb bones intencions intenta animar la vida d’una ciutat molt avorrida utilitzant el gas de les canonades de la llum. Més tard, els nazis van fer una cosa semblant però sense bones intencions. L’altra és una petita aventura d’un vaixell escocès que vol trencar el bloqueig de l’armada ianqui per entrar a fer contraban a la ciutat de Charleston durant la guerra de secessió americana, d’ací el títol De Glasgow a Charleston. Al mateix temps es veu el canvi d’opinions polítiques del capità del vaixell sobre el tema de l’abolicionisme.

Quan la realitat supera la ficció cal llegir aquesta, i aquesta biografia de Comte Ramon Berenguer IV, que va unir el Regne d’Aragó al Comtat de Barcelona per posteriorment formar la Corona d’Aragó (no confondre amb el regne com alguns fan) és un clar exemple.

A més, també val per a desfer certs mites de la historiografia espanyola que ens varen intentar imposar quan érem xiquets a l’escola franquista o postfranquista, tant se val. I també val per no caure en l’errada d’analitzar el segles XII amb el paràmetres dels actuals estat-nació sorgits a l’era moderna.

Molt recomanable.

NO PASSAREU!

No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui es la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort : nostra fermesa!
Per xo cantem: Per més que feu,
no passareu!

Apel·les Mestres

La Gran Guerra, la Guerra Civil, les trinxeres, els refugiats, patriotisme i antifeixisme, els bombardejos, les mares, Guernica, Madrid, Euskadi , Catalunya, el fets del 38 ,Terol, les brigades internacionals…….i molts temes més es troben en aquesta selecció de poemes sobre les guerres que varem patir entre 1914 i 1939, il·lustrats per Enric Cluselles

Avui he  visitat un del pobles menys afectats per la DANA de l’octubre passat, Calles a La Serrania. La part del riu que ve de Xelva i Toixa dona pena veure-la si la coneixies d’abans. Hem vist un parell de cotxe desfets, ponts apuntalats o desfets i una senyal que diu fins on va arribar l’aigua (fotografia d’Imma Molina) al costat de la piscina municipal.

I avui en aquest poble i a casa he acabat de llegir el darrer llibre d’Esperança Camps, editat per Vilaweb, on es parla d’aquests fets en un llibre molt recomanable. La periodista ens planteja el llibre en dues parts, una primera on dona veu a les víctimes en format d’entrevistes personals a algunes d’aquestes on relaten que els va passar i la els seus sentiments posteriors a d’aquests. A la segona part, ja fa un relat dels fets d’aquell fatídic dia i del dies posteriors a la desgràcia.

Crec que l’únic que podria afegir al relat és el crit de “Mazón dimissió!”, però sembla que ja hem arribat tarda, ja que avui es complia el termini per a que aquest individu es poguera “jubilar” amb un grapat de doblers de tots els valencians que no es mereix

.

Per cert, en bable hi ha una paraula que és “maizón” que vol dir dòcil, poc espavilat, beneit, i pels fets aquest senyor sembla tot el contrari, ja té la pagueta assegurada.

Una noia algeriana d’ascendència valenciana retorna per motius d’estudis al seu poble d’origen al sud del país, un poble prop de la ciutat d’Alacant d’on va partir el seu besavi a l’inici de la Guerra Civil. Allà l’acull la part de de la família que es va quedar al poble, però aquesta acolliment inicial sembla tenir uns motius foscos per part d’alguns membres de la família i la xiqueta ho anirà descobrint al llarg de la narració, on es van intercalant episodis actuals amb la història familiar que es remunta  la Guerra de Cuba, passant per la I Guerra Mundial.

El llibre el vaig comprar  la parada que tenia el Manel Arcos, editor d’Edicions del Sud a la passada firal del llibre de Riba-roja de Túria. Estic un poc en desacord amb el tractament final dels contendents del conflicte de la Guerra Civil espanyola, em sembla que l’autor vol ser massa neutral i en aquest cas crec que no es pot ser.

Caig trobar aquest llibre a la biblioteca municipal de Llíria però em vaig quedar de pedra quan vaig veure el comentari de la contraportada:  “En el marco de la revolució mexicana, un sacerdote alcohólico, crítico con la religión que profesa y defiende, huye buscando un lugar donde refugiarse.” Mare de Déu! quanta ignorància! confondre la Revolució Mexicana (1910-1917) amb la Guerra Cristera(1926-1929) on part de l’església catòlica s’alça en armes contra el govern mexicà a causa de la Llei Calles (Plutarco Elias Calles, president aleshores del govern) provocant fets com els que es descriuen en aquesta novel·la de l’escriptor catòlic Graham Greene, que després seria portada al cinema per John Ford amb el títol de El fugitiu.

A partir d’alguns elements de la taula periòdica dels elements i inspirant-se en les sueus propietats l’autor piamontès ens proposa una serie de contes on ens fa un petit recorregut per la seua vida, la seua professió de químic i la seua experiència al camp de concentració d’Auschwitz, intercalant algun relat de ficció però sempre a partir d’un element químic de la taula. Després de llegir altres dos llibres seus sobre la seua estància al camp d’extermini, aquest relats donen una altra imatge de l’autor, més vital i optimista, malgrat que sembla que al final es va suïcidar, però açò que és un fet que encara no s’ha demostrat.