Personatges de L’ESTAFA DEL SEGLE
Tot i ser una novel·la, i, per tant, bàsicament ficció, a L’ESTAFA DEL SEGLE hi apareixen, amb més o menys protagonisme, diversos personatges reals. Els més destacats són aquests:
SALVADOR BALCELLS
El bloc del Doctor Livingston
L’ESTAFA DEL SEGLE (3 de 3)
LA NOVEL·LA
Després d’una breu introducció on apareix una carta relacionada amb l’estafa del títol, la novel·la comença quan, a la bocana del port, el vapor de ferro Alvarado, carregat de mercaderies, topa contra les roques de l’espigó i s’enfonsa, provocant dos morts i la pèrdua de la càrrega.
Els armadors li encarreguen a l’agència de detectius Rosich-Pibernat d’esbrinar de qui ha estat la culpa, si de la tripulació del vaixell o dels agents portuaris. És el primer treball important de l’agència acabada d’establir a la ciutat.
Per fer vida social i promocionar l’empresa, en Pere i la Coia assisteixen a la inauguració del Gran Cafè de Fivaller, al carrer d’Avinyó, un dels nombrosos grans cafès que van proliferant per la ciutat. “La ciutat dels cafès”, com se la comença a anomenar. En aquesta inauguració coneixen el director del Diari Català, el conegut polític, advocat i periodista Valentí Almirall.
Per aquests mateixos dies surt del port de Barcelona, mig d’amagat, un vapor sobrecarregat de gent en direcció a Oceania. Noliejat pel marquès de Rays, un noble francès establer a la ciutat. Els esperen més de tres mesos de viatge.
La Coia Pibernat fa temps que pertany a Atalanta, una societat secreta de característiques semblants a la maçoneria però exclusivament femenina i sense tanta parafernàlia simbòlica. El primer objectiu d’Atalanta és de fer el possible per millorar la situació de les dones. Ella s’acaba d’incorporar a la delegació barcelonina.
Mentre la Coia i Amàlia Domingo, una coneguda espiritista també sòcia d’Atalanta, esperen l’arribada del tren procedent de París en el que torna la presidenta d’un viatge informatiu, veuen una corrua de gent d’aspecte humil que acaba d’arribar al port en un vaixell de línia procedent de Gènova.
És un nou grup dels que han pagat o s’han compromès a pagar al marquès de Rays per anar a establir-se en una colònia anomenada La Nova França, creada per aquest noble en un indret prop de Nova Guinea i les illes Salomó, a Oceania.
El marquès de Rays, un aventurer originari de Bratanya, figura que és el propietari i promotor d’aquesta colònia. Fa pocs mesos que ha traslladat la seu de l’empresa colonial de Marsella a Barcelona. Aquí, té el suport de les autoritats, especialment del governador civil.
Aquests italians, quasi tots procedents de la regió del Vènet, és previst que surtin al cap de poc de Barcelona cap al seu destí, a bord d’un altre vapor, l’anomenat Índia.
L’agència de detectius Rosich-Pibernat rep l’encàrrec, per part d’un representant del marquès i cònsol d’Haití, el doctor Bernat Febrer, de comprovar la veracitat del sospitós currículum d’un aspirant a ser capità del vapor Índia, el tarragoní Moisès Farell.
Mentre romanen a Barcelona a l’espera de ser embarcats, els futurs colons estan allotjats en dues cases de la Barceloneta llogades pel marquès. L’estada s’allarga més del previst i resulta problemàtica per les condicions en què han de viure. Entre ells, destaca la família Barberotto, pare, mare i filla jove, que a poc a poc van esdevenint líders del nombrós grup.
Mentrestant, per notícies arribades de França i d’Itàlia, s’incrementen les sospites que La Nova França podria ser una estafa monumental. La premsa liberal ho denuncia, mentre la premsa conservadora defensa el marquès i el seu projecte colonitzador, que defineix com a catòlic i apostòlic. També té el suport de l’Església catòlica, especialment dels jesuïtes.
L’estada es va allargant i complicant. Una societat benèfica d’italians establerts a la ciutat intenta ajudar-los i fer-los veure que són víctimes d’un entabanador. Fins i tot s’organitzen actes benèfics per recaptar fons que permetin el retorn a Itàlia dels colons penedits.
La Coia Pibernat i en Valentí Almirall estan cada cop més compromesos en denunciar aquesta presumpta estafa colonial. En Pere Rosich no ho té tan clar, i aquesta diferència repercuteix en la seva relació de parella.
Finalment, la majoria dels colons podran marxar a bord de l‘Índia, després que es resolen alguns entrebancs d’última hora. El destí que els espera, tant al llarg del viatge com a la llunyana colònia, pot ser terrible…
L’ESTAFA DEL SEGLE (2 de 3)
EL CONTEXT DE LA NOVEL·LA
El període que va de 1868 a 1874 és conegut a Catalunya i a l’estat espanyol com el Sexenni Democràtic. Foren sis anys de canvis traumàtics que ho remogueren tot. Va començar amb un cop d’estat militar que va provocar l’enderrocament de la monarquia, seguit d’una revolució democràtica, diversos pronunciaments militars i cantonals, una guerra carlina i la proclamació de la primera república, després de l’assassinat del general Prim quan intentava imposar una monarquia democràtica. Es va acabar amb un nou cop d’estat militar de signe contrari a l’anterior, que va comportar la restauració de la monarquia borbònica.
(Aquesta restauració, vigent l’any de la novel·la, seria comparable a la que es va produir després de la mort del dictador Franco. Conservadors i liberals, el PP i PSOE de l’època, compartien per torns el poder, un poder al servei de l’alta burgesia a les regions més industrialitzades, bàsicament Catalunya i Euskadi, i al servei de l’aristocràcia i el latifundisme a la resta de l’estat).
El 1880 la ciutat de Barcelona es trobava en plena expansió. S’estava completant l’enderrocament de la muralla de mar, l’últim tram de muralla que quedava en peu. Amb aquest enderrocament, el port podrà expandir-se i s’afavoriria el comerç marítim, però també s’anà convertint en un catau de delinqüència i font de conflictes.
Més enllà de les Rondes per on hi havia hagut les antigues muralles, començaven els carrers del nou Eixample de la ciutat, la majoria encara sense cases o amb edificacions disperses. On s’havia edificat més era per les zones pròximes al passeig de Gràcia, però el ferm de molts carrers era encara terrós i en unes condicions lamentables, amb sots que dificultaven la circulació de carruatges i persones. I amb algunes passeres de llambordes per a quan plovia i el terra es tornava fangós.
Als extrems del nou Eixample hi havia els pobles independents dels voltants: la vila de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, les Corts… (Encara faltaven anys perquè s’integressin com a barris de Barcelona)
A la Ciutat Vella, la que fins feia poques dècades havia estat encerclada per la muralla, molts carrers eren estrets, humits i sovint pudents, per les males condicions higièniques. Aquí i als Ravals hi havia encara la majoria de fàbriques, algunes de les quals ho empudegaven tot. Això afavoria la proliferació d’epidèmies. I, davant d’aquesta realitat, començava a sorgir entre la classe mèdica i altres persones amb formació un important moviment higienista. Aquest mateix any es creava a Barcelona la Sociedad Española de Higiene.
La burgesia barcelonina s’estava endinsant en l’anomenada febre de l’or (que tan bé va retratar Narcís Oller en la seva novel·la del mateix títol) Aquesta febre era bàsicament d’especulació borsària, que podia donar origen a grans fortunes o, en cas contrari, a perdre-ho tot.
Els industrials es vantaven de la creació de riquesa, de pagar generosos salaris, d’obrir portes i finestres per donar entrada al progrés. Però la realitat era que els diners es multiplicaven entre qui ja els tenia. Els salaris que rebien els obrers de les fàbriques, la construcció i les obres públiques, en la majoria dels casos amb prou feines donava per viure. I el tracte que rebien per part de molts amos era humiliant i degradant. L’emigració del camp a la ciutat, incrementada per l’expansió de la fil·loxera que afectava les vinyes, feia que proliferessin els obrers sense feina, cosa aprofitada per molts empresaris per endurir les condicions de treball. Les conseqüències del progrés eren beneficioses per a la burgesia, però les masses del nou proletariat no podien sortir en la misèria.
Famílies amuntegades en habitatges humits i insalubres, mala alimentació, analfabetisme, epidèmies, mortalitat infantil elevada… Realitats de la cara fosca del procés d’industrialització de Barcelona que va canviant l’ordenament social i els processos productius, afavorint la consolidació del sistema capitalista i la seva lògica d’abusos sobre els més desfavorits.
Un dels casos més extrems d’aquests abusos (que apareix a la novel·la) és el de la casa-fàbrica tèxtil propietat dels senyors Morell i Murillo del carrer Reina Amàlia, al Raval, coneguda com el Vapor d’en Saldes. La revolta dels obrers i les obreres d’aquella fàbrica va sacsejar la ciutat de Barcelona el 21 de maig de 1880. S’havien revoltat farts dels abusos, enganys i males pràctiques per part dels amos. Poc abans, després d’una protesta pels baixos sous i les males condicions de treball, havien estat acomiadats i substituïts per esquirols. Els revoltats, les dones al davant, intentaren cremar la fàbrica. I foren brutalment reprimits per la policia i l’exèrcit.
Dos anys després, concretament el 26 de juny de 1882, aquesta fàbrica quedaria destruïda en explotar una caldera de vapor. El resultat, vint obrers morts, entre ells alguns nens i nenes i un centenar de ferits.
La caldera era vella i els senyors Morell i Murillo la feien treballar al doble de la seva potència nominal.
L’ESTAFA DEL SEGLE (1 de 3)
L’ESTAFA DEL SEGLE (Llibres del Delicte, 2025)
Aquesta és la tercera novel·la de la sèrie protagonitzada per Pere Rosich i Coia Pibernat, després d’ELS CRIMS DEL CONVENT (Gregal, 2017) i QUAN LA MORT TRUCA A LA PORTA (Llibres del Delicte, 2021).
Som al mes de gener de 1880. En Pere, fins fa dos anys comissari de policia a Reus, havia deixat aquest càrrec per crear, amb la seva dona, la primera agència de detectius privats, que van anomenar Investigaciones Mercantiles Rosich-Pibernat. Ara, després d’un escàndol que havia afectat l’empresa i la seva reputació, explicat en la novel·la anterior, s’acaben de traslladar de Reus a Barcelona.
En un segon lliurament, explicaré el context històric i social en què es desenvolupa aquesta novel·la, la Barcelona de 1880.
I, en el tercer lliurament m’endinsaré en la trama, una estafa colonial que, de Barcelona estant, va trasbalsar mitja Europa provocant un centenar de molts i milers d’afectats.
Naturalment, no ho podré explicar tot. A més d’històrica, la novel·la és detectivesca, la qual cosa vol dir que hi ha una part d’intriga que no puc desvetllar. L’haurà de descobrir el lector en llegir-la.
Cal dir que, en realitat, la primera agència de detectius privats la va crear a Barcelona, l’any 1888, el reusenc Daniel Freixa i Martí, un antic cap de policia que m’ha servit d’inspiració per crear la figura de Pere Rosich. En Freixa va obrir, l’any 1889, unes magnífiques oficines al carrer Pelai de Barcelona i pocs anys després una sucursal a Madrid. També va ser escriptor, publicant les novel·les LA POLICIA MODERNA i EL MUNDO DEL CRIMEN, basades en les seves experiències com a policia.
El feminisme de Coia Pibernat, que pot semblar excessiu per l’època, és una llicència que m’he permès amb tot el convenciment. Perquè al llarg de la història, i especialment durant la segona meitat del segle XIX, hi va haver dones com ella, que van trencar barreres malgrat que en principi, per la seva condició femenina, se’ls negués la possibilitat de demostrar les seves qualitats. A més, en l’època de la novel·la començaven els corrents feministes a Nord-amèrica i algun país europeu. La Coia és filla única d’un prestigiós notari de Reus. Un fill anterior, que hauria estat l’hereu, va morir a 11 anys, en una epidèmia de còlera. I el seu pare, maçó i liberal, havia abocat en la filla els ensenyaments que no li pogué donar al fill mort. Uns ensenyaments que no podien ser reglats perquè a Reus no hi havia universitat. I ni pensar-ho d’enviar-la a estudiar a Barcelona. Aquesta formació va despertar en ella la consciència sobre el paper subordinat de les dones. I la va convertir en una rebel i inconformista.
A la primera novel·la de la sèrie, ELS CRIMS DEL CONVENT, ambientada l’any 1869, fou quan la Coia va conèixer en Pere, un jove agutzil d’Alcover que per les circumstàncies del moment, en ple període revolucionari, va haver de fer de policia per resoldre els crims del títol.