Núvol vermell

Periscopi i Aniol Rafael van editar el llibre que més he regalat: A l’ombra d’Amazon, del periodista Alec MacGillis. Va sortir en anglès el 2021 i és un gran reportatge periodístic que, segons el Wall Street Journal,  “cataloga les diverses maneres en què l’onada expansiva d’Amazon ha devastat els Estats Units”. Explica com la companyia ha destruït el comerç, els centres de les ciutats, les classes mitjanes, ha fet recular els drets laborals fins als temps de la Revolució Industrial. Deu anys de treball periodístic que culminen el 2020 i que, si hagués allargat quatre anys més, haurien confirmat com els perills que ja anunciava s’han acabat consolidant del tot: Elon Musk ha comprat Twitter i l’ha posat al servei de l’ultradreta, Jeff Bezos, propietari d’Amazon, ha obligat els periodistes del Washington Post ha canviar la línia editorial per no molestar Donald Trump. Si hagués estirat una mica més el fil, hauria pogut afinar el focus i explicar que l’única plataforma de cinema independent europea, Filmin, va ser comprada per un fons de capital risc que ara sembla disposat a revendre-la a Amazon o a Netflix… O que el Sónar, un dels festivals de música més importants del món nascut a Catalunya, l’ha comprat un fons d’inversió sense escrúpols que es dedica a expulsar palestins de les seves terres. O, encara més focus, que Periscopi l’ha comprat un gegant mediàtic i editorial espanyol que lidera, José Creuheras, editor del diari d’ultradreta La Razón i que va formar part de la conxorxa de les clavegueres de l’estat perquè no es consolidés Podemos o per enfonsar l’independentisme.

Aquesta és la crua realitat, resumida així a l’engròs, i penso que d’això hauria d’anar el debat de fons que ha provocat la venda de Periscopi: el procés de concentració de la propietat que viuen les indústries culturals i de l’educació arreu del món, impulsat per la digitalització que fa que els públics cada vegada siguin més globals i el mercat més gran, i per tant difícilment aturable, és un perill per la llibertat d’expressió, per la pluralitat, per l’esperit crític i, a més, en un país com el nostre, per les llengües minoritzades, i això és el que ens ha de preocupar.

I en això el dret de l’Aniol Rafel de vendre’s el seu projecte editorial no es pot qüestionar. Com no podem qüestionar el dret dels propietaris de Filmin o el dels accionistes del Sónar a haver fet el mateix. Al final les regles del joc són aquestes i sinó les posem en dubte a l’hora de vendre un pis a la Barcelona gentrificada, no les podem discutir en cap decisió personal que busca millorar la qualitat de vida dels creadors d’un projecte o, com en el cas de Periscopi, segons ha explicat el propi Aniol, tenir la tranquil·litat de pagar els proveïdors i els sous a final de mes.

Ara, un cop vist el problema i reconegut el dret de tothom a fer el que vulgui amb la seva vida, la societat, el món, els que ens preocupa que la civilització avanci i, concretament, els catalans que volem continuar existint com a poble i ser protagonistes del nostre destí…, hem de preocupar-nos pel fet que la propietat dels mitjans de comunicació, de les indústries culturals i de l’educació estiguin cada vegada en menys mans i en mans més fosques i amb interessos absolutament contraris als de la civilització. Si la civilització és la capacitat de crear, fer créixer i estendre la cultura i l’educació, que la propietat cada vegada estigui en menys mans i aquestes mans siguin persones que estan contra els valors més elementals de la civilització, ens ha de preocupar i molt. Ens hi juguem el futur perquè al cap i a la fi la cultura i l’educació són la màquina que tenim els humans per dibuixar el futur i sense això no hi ha futur.

I és en aquest sentit que, a Abacus, creiem que el cooperativisme té molt a dir —aquí, al nostre país, a Europa i al món. Trobar una fórmula per resoldre l’equació sobre la propietat de les indústries clau que cuiden i alimenten la civilització, i fer que aquesta fórmula pivoti al voltant del cooperativisme, no és fàcil. Segurament estem molt lluny d’aconseguir-ho. Segurament, a Abacus, encara ens queda molt per aprendre. Però ara mateix no se m’acut una idea millor. Ni un repte més esperançador ni més potent.

Ganes de parlar-ne tant com calgui.