ALBERT CORTES MONSERRAT

La onada de grans estats que han o reconeixeran Palestina com Estat segueix creixent i dona idea del cinisme dels Estats anomenats del primer món.

Canada ha estat el darrer per afegir-se a la llista i diu que ho farà si es garanteixen reformes democràtiques i Hamas en queda exclòs. França ho va anunciar fa poc i defensa la solució dels dos estats, cal dir que d’altres també estan a la cua com Anglaterra, Austràlia, Finlandia o Portugal per posar uns exemples. De fet tant Israel o Estats Units ja han criticat la mesura i mentrestant la situació humanitària a Gaza segueix sent crítica i els civils morts cada dia son la conseqüència d’aquells atacs terroristes de Hamas a Israel que va provocar 1200 morts i centenars de segrestats, per cert morts que mai han estat defensats igual per aquests activistes amb el seu odi a Israel per bandera.

La situació evidentment és dramàtica, però entenc que amb un grup sanguinari com Hamas infiltrat en tots els racons del territori és fa difícil unes eleccions lliures sense xantatges i amb les mans deslligades per negociar amb qui calgui. Alhora la pregunta seria, perquè ara sí i abans no, han hagut milers de morts de tots els costats, guerra, crueltat màxima, desaparició dels drets humans per totes les parts i els interessos no coincidien per arribar a aquest reconeixement. Per altra banda aquesta preocupació per acabar un conflicte tant trist és lloable, per voler que la democràcia arribi al poble palestí també, però sembla curiós que quan Catalunya va fer un procés democràtic amb referèndum inclós validat per la societat i amb la prèvia de que com que no es va culminar no és va demanar el reconeixement, encara que els indicis ens deien que Estats per exemple com França en serien reticents i negarien la democràcia que és veu que ha d’anar avalada per milers de morts evitables i que el context i interessos coincideixin per canviar al si.

Per tant, el cinisme d’aquests Estats no te cap tipus de coherència, més enllà dels seus propis interessos i una part de responsabilitat a l’esquena de tota aquesta sang que ès podia haver evitat si la prioritat fossin les persones i no els interessos de cada moment.

El món ja veiem com funciona, i cal ser molt hipocrita per no veure el parany a que ens sotmeten constantment l’anomenat primer món que no ho és evidentment pels seus valors.

La polèmica de la intervenció de Silvia Orriols a Telemadrid, en una entrevista tallada per no canviar del català al castellà ha trencat els esquemes de l’anomenat oasi català.

El paper del polític català en aquest cas sempre és el de la submissió, acatar la anormalitat com a normalitat i fer el joc a aquesta colonització sense límits. Quan el guió és trencat i simplement s’actua amb normalitat tothom queda en evidència i sobretot els nostres molt donats a actes puntuals sense transcendència que donen pas a 364 dies de submissió total i sense fronteres.

Orriols, malgrat les peticions del presentador de la cadena madrilenya preguntant per la prohibició del birkini a les piscines de Ripoll i demanant la resposta en castellà, va rebre la resposta inesperada del manteniment de la nostra llengua com a condició per seguir i finalment desconcertat va presentar la seva cara dient que no admetia burques lingüístics i tallant la connexió.

Quan és col·labora amb aquesta xenofòbia lingüística espanyola, que ataca dia si i dia també a la nostra llengua, la menysté i intenta arraconar-la a casa en benefici del castellà en tots els àmbits, el surrealisme es torna normalitat. Una mena de mòn a l’inrevés.

En aquest cas Orriols simplement va actuar amb dignitat i exigint el mateix tracte que tindria un anglès o un alemany posem el cas amb la subtitulació de les respostes. De fet ja estava pactat que ella parlaria en català, i alhora del directe la costum i la mala intenció va trencar el pacte. Ja era hora que algú mantinguès la dignitat. Les acusacions de mala educació haurien de ser pel presentador i per la cadena que nomes s’atreviria a fer el que va fer amb un català, amb ningú mès. Nosaltres tenim una llengua i no es negociable. Com qualsevol lloc del món aquesta no enten de falses educacions i de fer veure que un altre és la comú i per tant s’ha d’utilitzar obvian que una cosa es que se sapiga una llengua, en aquest cas imposada i l’altra que sigui la teva. Una distinció que evidentment no els interessa escoltar.

Ells actuen com sempre, un país colonitzador, i els nostre partits son els vertaders culpables per no defensar la nostra llengua i jugar en aquest joc que mata la nostra llengua donant normalitat a aquesta manera de fer.

Cal respecte pels pobles i per la seva llengua. Espanya evidentment no els té, sinó sabria que independentment que els dos puguin saber una llengua determinada alhora, cal respectar la llengua pròpia de cadascú i no hi ha d’haver diferències entre un lituà i un catalò o un basc posem el cas.

En aquest cas, un 10 per Orriols.

Ahir a Prats de Molló, Junts va celebrar el cinquè aniversari amb la presència del President Puigdemont i un discurs de partit triomfalista però sense resultats a posar damunt la taula.

Celebrar aquesta acte a la localitat dita, on recordo el President Macià va voler recuperar Catalunya militarment amb el fracàs de tots conegut ja és un símptoma de com van les coses. Promeses, campanyes, més promeses, però finalment fracassos.

No puc negar que l’estructura de partit ha estat consolidada sota la figura omnipotent del President a l’exili i que ha sabut acaparar diferents sensibilitats. De fet suposo deu ser el partit amb més cohesió de la coneguda com orbita independentista. De totes maneres el país no ha vist aquestes millores i si ha patit un retrocés nacionalment parlant.

Es van voler diferencia de la vergonyosa tàctica d’Esquerra com a crossa socialista a canvi de res i renunciant a tot, però la veritat es que el que anomenaven cobrament per avançat ha quedat en res. Molts gests de cara a la galeria però nul·la efectivitat real. Com podem comprovar la Llei d’Amnistia no ha permès al President tornar del seu exili, el català a Europa segueix pendent i no se l’espera aviat. Les competències d’immigració tampoc son enlloc i per si fos poc aquella taula a Suïssa amb el mediador, un fet que semblava donav un mínim valor a Catalunya com actor principal ja veiem que te nul·la efectivitat, per molt secreta que diguin que la volen i on sabem que a l’altre costat Cerdan i Zapatero eren els interlocutors, un a la presó per corrupció i l’altre el que va dir la famosa frase “Apoyare el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”, una broma pesada.

De fet el President espanyol deia avui que l’amnistia és per a superar el 2017, i potser algú hauria de recordar que no s’ha complert, les proves son clares a Waterloo i que la única cosa que pot fer superar el 2017 és la decisió de la societat catalana, que de fet ja va quedar prou clara l’1 d’octubre del mateix any i que viu des de llavors en un engany permanent dels d’allà i sobretot dels d’aquí, cosa que sembla volen oblidar.

En definitiva, Junts com a partit pot tenir el seu èxit, però el país aquell que qualsevol partit sobretot que es diu independentista ha de ser en primera posició segueix esperant i mirant com engany rere engany el més calent a l’aigüera.

Aniversari de partit.

La humanitat, o millor dit el sistema de valors que s’ha volgut vendre com a correcte, ens porta a situacions de total surrealisme.

A l’esport en tenim grans exemples, el més recent amb el triomf de la Selecció espanyola de futbol contra Alemanya i una celebració per la seva victòria ja qualificada com humiliació per la premsa alemanya. Quants cops hem vist, recentment al camp de l’Espanyol de Cornellà quan el Barça lògicament volia celebrar el Títol de lliga no ho va poder fer també per ser qualificat com una provocació, i no arribar a les tristes imatges de la temporada anterior amb invasió de camp i jugador protegits per la policia cap al vestuari. Sense oblidar quan veiem un gest tècnic que dona llum a l’espectacle i es considerat innecessari i humiliant pel rival per molta part de la premsa.

Son nomes exemples, en trobarem molts més, però donen idea de com s’ha pervertit la paraula respecte. Faltar el respecte vol dir l’insult al rival, el menyspreu, la burla o la celebració dirigida al perdedor bàsicament. La celebració pròpia per una victòria i l’alegria per la mateixa mai pot ser cap falta de respecte.

De fet qui se sent humiliat per les celebracions dels guanyadors, és un mal esportista en primer lloc i segon no sap que significa la paraula respecte i saber perdre o guanyar que segur serà part de la seva carrera i forma part del joc.

Una cosa és la rivalitat i l’altra reconèixer la victòria i la derrota i actuar en conscienciau sense donar la impressió que qualsevol alegria per una victòria és falta de respecte al rival. No ho és i no ho pot ser mai.

En política ho podriem assimilar per exemple al comiat de Laia Estrada ahir al Parlament, aprofitant el moment de comiat davant la cambra per alliçonar des d’aquesta suposada superioritat moral que molts en fan bandera i de pas dir xusma a una part dels diputats que independentment del seu discurs o ideològia han estat escollits pel poble i per tant amb els mateixos drets que ella. En tot cas les sancions ja les decidirà el poble que es sobirà i en una democràcia hauria de ser la base del sistema sempre i no els seus representants.

Com deia, en la victòria i en la derrota cal saber conviure i sobretot no confondre alegria de l’altre amb humiliació propia.

Com parlava ahir amb la proposta de Rufian i aquesta coalició d’esquerres espanyoles com a salvació del planeta i sumem avui la dimissió de Laia Estrada, cap visible al Parlament per desavenencies internes segons diuen.

Com deia avui el mateix Vicent Partal. Es posa de manifest si es que calia un dels pitjors mals i entrebancs que Catalunya no va poder superar per arribar a la independència. Que per si sola ja fos l’objectiu i no calia vestir-la ideo-lògicament a la mateixa alçada.

Aquesta qüestió ha estat un assumpte molt de l’esquerra, no creure amb la possibilitat de la independència, o si hi creia sempre lligada a un caràcter ideològic concret com si els Estats amb Governs conservadors no fossin igual de lliures que els de Governs socialdemòcrates. Cal dir que des de la part dreta sempre ha semblat el carro independentista una qüestió més de supervivència i rèdits que de credibilitat.

Recordo el paper per exemple de la CUP i sempre posant la mateixa alçada a la seva suposada revolució social, feminista i moltes istes més que la independència. Una sense l’altra no els valia, o millor dit, una com a eina i posteriorment la decisió del poble sobre el seu rumb tampoc els valia cosa que diu ben poc del seu caràcter democràtic o la seva cultura de donar el poder al poble mal entesa. Pel que fa Esquerra tots sabem les reticències a una unitat que la diluïa com els altres per un objectiu compartit, cosa que denotava que ni era independentista, ni molt menys de valors republicans que sempre s’omplen la boca, nomes cal veure els exemples recents de Rufian o el seu antecessor Joan Tardà que sempre han manifestat que si han de triar entre independència o esquerra i República, la segona seria la seva opció, de fet el segon va deixar una perla en l´últim Congrés en forma de deixar la independència en segon pla per créixer com a partit francament vergonyosa.

Aquesta superioritat moral molts cops de la part esquerra ha provocat al comprovar amb fets la seva falsedat molts dels populistes que han crescut en el món i que sembla sorprenen a tothom quan no hauria de ser així.

En definitiva, la certesa que a Catalunya un partit anomenat independentista, aquesta és la seva principal meta, els postulats ideològics no han de ser cap factura, els decideix el poble i tots son legitims.

Res es casualitat.

En Gabriel Rufian, el cap d’Esquerra a Madrid, insiteix en formar un bloc d’esquerres espanyoles, reclamant menys puresa i més cap.

Un bloc de cara a les Generals que el seu partit ja ha rebutjat. La finalitat lluitar contra PP i VOX. Rufina ha insistit que l’independentisme d’esquerres sempre ha reclamat una esquerra plurinacional i que no hi ha una idea millor si es vol evitar la victòria de la dreta amb un projecte de patiment per la gent.

Aquest personatge que segons les seves paraules en ple procés havia d’estar un temps determinat a Madrid i marxaria, de fet encara estem esperant fa gala del seu menyspreu a l’independentisme i suposo una part dels seus enganyats votants. La seva prioritat clarament és Espanya i aquest marc ideològic anomenat esquerra i que li reclama unitat, oblidant els objectius teòricament principals del seu partit.

Tant li fa el 155, tant li fa el 2017 i tant li fa l’emancipació catalana que evidentment no passa per Madrid i que simplement s’ha convertit en la seva manera de viure per damunt de qualsevol principi. Una unitat que la posa com la millor idea i única per fer front el que considera el seu enemic principal. Llàstima que a Catalunya o allà mateix a Madrid no pensi igual amb l’independentisme i el seu rebuig a la coalició amb Junts per un únic objectiu que res te a veure amb la seva Espanya. Rebuig rera rebuig nomes trencat amb la coalició de Junts pel Sí i que poc va a dura i va posar de relleu el poc nivell polític comparat amb la societat civil i el control total que volien exercir per no perdre quotes de poder o que personatges de tant baix nivell com Rufian puguin viure de la política per damunt de qualsevol principi ètic.

Cal tenir molta barra per fer aquesta proposta frenada pel seu propi partit ràpidament, suposo no per no voler fer-la, sinó per por de perdre part dels seus votants definitivament. Una deriva d’un partit convertit amb crossa del PSOE a Madrid i a Catalunya a canvi de res tangible, i si de la supervivència de personatges com aquest i petites quotes de poder per la seva formació, la única cosa que els interessa per damunt de tot.

De fet la seva reclamació, de menys puresa, mai l’ha tinguda i el cap nomes és pel benefici individual i del seu partit.

Rufian i la seva esquerra de fireta.

La Fundació Princesa de Girona torna a portar els Borbons a Catalunya, demà a Barcelona i dijous a Sant Martí Vell on l’alcalde d’ERC farà d’amfitrió dels reis espanyols.

De fet ja hi ha convocada una protesta contra la seva presència per part de la Coordinadora antimonarquica i ha criticat l’alcaldable per seguir el joc com si tal cosa. De fet aquest ja apareix a les fotografies d’un acte de la Mateixa Fundació el mes de juny. La coordinadora ha demanat ERC que presioni l’alcalde amb mesures disciplinaries. Per la seva part els republicans diuen que no acompanyarà als membres reial i que aquests han estat convidats per una Fundació privada. La CUP portarà una moció al muncipi per declarar el poble “republicà i antimonàrquic” i deiu que ni perdonen, ni obliden.

Els nostres partits desprès de l’engany massiu a la població catalana i l col·laboració com si tal cosa amb el 155 no son ningú per donar cap lliçó. Els Borbons son part del 155 i la renúncia dels nostres a culminar la nostra independència porta a exercir la normalitat espanyola de la que ells col·laboren per cert. Per tant la seva presència seria normal. Entenc que no poden justificar el que es injustificable, però aquest joc com hem vist de no surto a la foto, o no dono la benvinguda però desprès soc a la mateixa taula oficial al seu costat és indigne i els defineix perfectament.

El Borbó amb el seu discurs del “a por ellos” va marcar si es que calia el punt final a qualsevol relació, però com veiem els nostres segueixen fent aquest joc de buscar excuses com la invitació per una Fundació Privada per fer la gara gara als monarques i trobar un equilibir que fa temps s’ha trencat del tot entre ells i la societat catalana.

També trist el paper dels cupaires un cop més trencant fotos en la seu del Parlament o fent mocions de pa sucat amb oli com gests inocus que a la pràctica no ens porten a res. Diu que ni perdonen, ni obliden, crec que fa temps que ni una cosa ni l’altra. Tant de criticar en èpoques del President Pujol aquesta tàctica i ara l’han agafada com una via per sortir d’aquest forat on ells sols s’han posat.

La puta i la ramoneta.

La Secretaria General de Podemos Ione Belarra ja ha anunciat el seu vot contrari a les competències d’immigració per Catalunya adduint que així evitarant que els Mossos facin batudes racistes pel carrer per perfil étnic, argumentant la competició de Junts i Aliança Catalana pel cas.

Realment, res de nou en aquesta formació, una eina més del règim podrit espanyol com en el seu dia va ser Ciudadanos i on no en queda res d’aquella pretesa revolució pels carrers ara convertit en una estructura de poder més com a crossa del PSOE i on la democràcia quan es tracta dels catalans sempre queda al calaix.

Ja ho vam veure amb el seu paper en el procès català i el seu respecte a la voluntat popular o recentment el Ministre Urtasun de Cultura davant la proclamació del castellà a Alacant al·legant que ho desconeixia sense més i ara Belarra ens acusa de racisme, en particular als Mossos, no sigui cas que poguessim exercir alguna competència real.

La seva catalanofòbia si que es racisme i els venen practicant des de sempre amb qualsevol excusa. De fet la seva política migratoria es papers per tothom pel broc gros i sense mirar les conseqüències, alhora els episodis de morts a la tanca de Melilla amb ella dins el Govern també els passa per alt, ja que no es tractava de Catalunya.

La seva miserable política sobre el tema és profundament racista amb els d’aquí, ja que atorga uns drets a un col·lectiu pel simple fet de ser-lo i això clarament no es aplicable a la resta. Parla de lluita de Junts amb AC que simplement he escoltat coses tant coherents com la regulació de la immmigració, aplicar els drets però també els deures i les expulsions d’indesitjables que no volen formar part de la nostra societat sinó aprofitar-se pels seus actes de delinqüència. Crec coses totes elles totalment coherents i que es veu xoquen amb els votants naif d’aquest col·lectiu que es vol declarar hereu de la revolució al carrer, quan ells simplement han passat a l’altre costat en benefici propi i sense cap revolució pendent en el seu programa, més enllà de ser una peça més del sistema.

En definitiva un partit que ja fa temps que conèixem i que com la operació Ciudadanos ha tingut la seva utilitat pel règim corrupte d’Espanya.

Un altre nom que ha utilitzat la política pel seu propi benefici. En aquest cas el Ministre d’Hisenda Cristobal Montoro en l’època Rajoy. El que va executar el 155 i no parava de repetir mentides sobre Catalunya durant la temporada del procés, ha estat enxampat amb aquests beneficis personals pel seu càrrec i que deixa les seves lliçons en un vulgar mediocre més que s’ha aprofitat d’un sistema podrit com Espanya.

Montoro, un barrut al descobert
José Antich

La investigació oberta per un jutjat de Tarragona a Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda dels governs de José María Aznar (4 anys) i Mariano Rajoy (7) per haver utilitzat el seu pas pel ministeri per obtenir beneficis personals, i la seva imputació per set delictes juntament amb una trentena de persones —una desena d’aquestes del seu equip ministerial— ha trasbalsat els fonaments del PP, per molt que l’equip d’Alberto Núñez Feijóo miri d’endossar el cadàver als que ocupaven la Moncloa en aquella època. En ple setge a Pedro Sánchez pels casos de corrupció del PSOE, l’ingrés a presó de l’últim secretari d’Organització, Santos Cerdán, i el rosari de casos familiars del president del govern espanyol, l’aparició de Cristóbal Montoro en escena és força més que un baló d’oxigen per als socialistes.

A Montoro se li imputen set delictes: suborn, frau contra l’administració pública, prevaricació, tràfic d’influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental. Tot això, en el marc d’una actuació presumptament delictiva que beneficiava des del ministeri una sèrie d’empreses que treballaven amb el seu despatx. La manera d’actuar era, segons el jutge de Tarragona, tan senzilla com vergonyosa: la seva societat Equipo Económico era el nexe entre empreses i ministeri, la finestreta per modificar lleis a canvi d’importants pagaments. Una trama mafiosa constituïda en xarxa d’influència per obtenir un lucre econòmic. L’home que pretesament liderava la lluita contra la corrupció, ho feia de portes enfora, mentre al seu despatx es greixava una maquinària de cobraments i pagaments. Un solucionador de problemes assegut a la butaca del ministre d’Hisenda.

Veurem en què acaba tot plegat, però per què deu ser que l’afer ha sorprès tan poc? No és tan sols per la seva prepotència i el seu dit amenaçador de qui s’atribueix un poder il·limitat —tractar-lo era estar sempre preparat per sentir el molt que manava, ho ha explicat a la perfecció el periodista Carlos Alsina— i d’això també en podrien donar fe algun important empresari català de la comunicació o Artur Mas quan era president de la Generalitat, per citar dos personatges il·lustres. Carlos Cruzado, president del sindicat de tècnics d’Hisenda, ha confirmat que ja tenien indicis d’aquestes irregularitats a tota la cúpula d’Hisenda. Llàstima que llavors callessin, ja que potser hauria anat tot més ràpid i s’hauria posat límit a Montoro. La seva renúncia a la militància del PP ha estalviat a Feijóo prendre una decisió inevitable.

És evident que després del pas per la presó de Rodrigo Rato, el vicepresident econòmic durant l’època d’Aznar, i ara la imputació de Montoro, l’home fort de Rajoy en l’àrea econòmica com a superministre d’Hisenda i Administracions Públiques, la imatge dels governs del PP queda tocada. A més, estem parlant d’un Montoro que va protagonitzar tres episodis: el capdavanter de l’austeritat, l’amnistia fiscal i l’ofec econòmic de Catalunya mitjançant un sistema de finançament asfixiant i el FLA. Tot això unit a interminables lliçons sobre el malbaratament català. Com diu el refranyer, una cosa és predicar i una altra donar blat, que vindria a voler dir que una cosa és defensar amb paraules una posició i una altra de molt diferent, traduir-la en fets. Ara molta gent podrà saber que el totpoderós ministre era, en el seu càrrec, un barrut.

La nova enquesta del CEO sobre intenció de vot ens dona que els grans partits estant estancats o a la baixa i altres com VOX o Aliança Catalana experimenten una gran pujada i es curiós veure les reaccions dels mitjans.

Aliança Catalana pujaria del 2 escons a 10 o 11 i VOX també aniria amb ascens i estaria a l’alçada dels Populars. Altres com Comuns o CUP segueixen la seva baixada camí de la desaparició. Totes aquestes dades son llegides en preocupació per l’augment de l’extrema dreta, una tendència que la Unió Europea ja ha vist en molts llocs i concretament amb Aliança Catalana s’esforcen en definir-la com extrema dreta i islamofòbica entre d’altres adjectius. Cap analitza les causes d’aquests resultats i si en el perill de la dreta i el seu auge.

Una anàlisi evidentment interessada. Quan el populisme o posicions extremes siguin a la dreta o a l’esquerra pugen molt, sempre és una mala notícia per qualsevol democràcia, però la culpa cal dir no es seva, més aviat és amb els partits hegemònics de Govern i la seva gestió de la mateixa democràcia. Si mirem Catalunya que el partit del 155 espanyolista i ara com veiem tacat per la corrupció sigui estable vol dir que el seu electorat simplement li es igual el que facin o no facin simplement les sigles les tenen marcades a foc i com automates dipositen el seu vot, una part de càstig a altres formacions i una bona part de hooligans del vot fruit de poca cultura democràtica. Si mirem els partits teoricament independentistes que ni amb la seva suma ja assolirien majoria absoluta al Parlament, de fet quan la van tenir ja vam veure que tampoc va ser suficient.

Ningú es pot estranyar dels seus resultat, van renunciar a la independència i son fidels col·laboradors a Madrid participant del poder espanyol sense cap mania i intentant vendre fum per captivar uns votants que com veiem ja no és creuen les seves mentides. Aliança Catalana denuncia fets amb la immigració que son reals i un greu problema i els posa damunt la taula, no crec que sigui islamofòbia ni extrema dreta, és posar el dit a la nafra i la seva denúncia de les mentides dels dos partits majoritaris els posa com un perill que des del minut zero cal combatre, com fan els mitjans que lògicament veuen amenaçades les seves quotes de poder, sense pensar que si haguessin fet el que van dir que farien i fossin conseqüents segurament cap partit nou tindria cap opció seriosa de fer forat.

Ens trobem en una cruïlla difícil per Catalunya, on la paralisi i les solucions de fum son el pa de cada dia, i això porta a la població a desconnectar o apostar per opcions més reals.

El CEO i les reaccions.

Una exposició sobre el Valle de los Caidos a l’Eurocambra portada per VOX ha estat permesa per la seva presidenta, en un acte de vergonya per un espai de llibertat i democràcia com es ven la Unió Europea.

Les queixes de diversos europarlamentaris, entre ells alguns catalans contra aquesta exposició no han estat escoltades i Metsola, la presidenta ha donat el si amb el títol “La cruz como símbolo de la raíces cristianas”. Un gran muntatges del monument impulsat per la Dictadura, que blanqueja el franquisme. El primer dia l’ha presentada el cap de la delegació de VOX, Jorge Buxadé que ha donat les gràcies a la institució per no cedir als intents de boicot d’un acte d’expressió cultural i espiritual, sent els europeus que sancionen i prohibeixen.

Una nova vergonya al cor de la Unió Europea, crec que fe exhaltació del feixisme no te cabuda en un espai democràctic i de respecte als drets humans, i precisament el Valle de los Caidos representa el contrari d’això. VOX sota el paraigues de la creu gegant del monument com a símbol cristià amaga els milers de morts de detinguts obligats a treballar en aquest monument en honor del Dictador i on descansaven fins fa poc Primo de Rivera i Franco com a símbol d’exhaltació del feixisme més sagnant. Una vergonya que segueix en peus i que denota la falsa transició espanyola on aquests monstres i els seus col·laboradors van dirigir el pas següent anomenat democràcia i on ja veiem com les institucions segueixen tacades i els tics del passat segueixen ben vius com veiem cada dia.

La Unió Europea un cop més no ha defensat la base democràtica i dona ales a un relat que emmascarat tots sabem el que significa i no seria el camí que de portes enfora volen defensar des de Brussel·les. El portaveu de VOX parla de boicot de intolerància d’aquells que ho volen prohibir, precisament, boicot a la democràcia i intolerància i prohibició son elements que el que hi ha darrera El Valle de los Caidos defensarien i els definiria perfectament.

Intentar emmascarar els objectius, no vol dir que no hi siguin. Tots veiem com els grupuscles d’extrema dreta defensors del feixisme han anat variant la manera de vendre el producte, l’han modernitzat i amagat, però el producte segueix sent el mateix i l’objectiu també.

La impunitat del feixisme a l’eurocambra.

La violència desfermada fa 4 dies amb grups de veins i grupuscles d’extrema dreta contra joves marroquins, no és res més que el que ja hem vist a altres indrets d’Europa i que ara arriba a l’Estat espanyol.

Recordo que tot va començar per una agressió a una persona gran per part de 3 joves magrebins, dels quals dos ja van ser detinguts i que els grups d’extrema dreta van amplificar per les xarxes per iniciar aquesta cacera contra l’immigrant

En aquesta població murciana, el 30% son estrangers. De fet suposadament aquest magribí que va cometre l’agressió i que junt amb altres dues persones ja detingudes estava en situació irregular i ahir va ser detingut quan intentava creuar a França. De fet els estrangers ahir es van enfrontar a la policia protestant per les agressions dels grups ultres.

Aquesta situació segurament i evidentment no es l’ideal, però més enllà dels grups feixistes que troben en aquestes situacions la manera de fer-se veure, el gran culpable és l’Estat per com tracta la immigració, els mitjans que els fan la gara gara i una societat de bonisme que amaga els problemes amb l’excusa del racisme si son denunciats. Cal exigir drets i sobretot deures a tota persona immigrant i no nomes drets com fins ara amb les conseqüències que veiem. La inclusió no vol dir barra lliure i sobretot la delinqüència ha de ser castigada amb el retorn als seus lloc d’origen. Malauradament aquest cas d’agressió a una persona gran no son fets aïllats i han de comportar no el perdò o el manteniment d’aquests miserables amb els nostres impostos, sinó precisament l’expusió directe, i això no és racisme, es sentit comú.

Les persones de fora ha de voler la integració i per tant han de complir unes normes d’adaptació amb l’idioma, la cultura i costums del lloc, que no vol dir que guardin la seva identitat, però no poden exigir tots els drets possibles a canvi de no tenir cap deure. Aquest bonisme protagonitzat bàsicament per l’esquerra més naif i amb el suport de molts mitjans ha de canviar abans no sigui massa tard.

La societat és mereix respecte, i no ser substituïda com fins ara i sentir-se ciutadà de segona a casa teva. Aquest polvorí creat per aquestes polítiques han fracassat allà on s’han fet, i ara segueix la línia. Cal afrontar els problemes i marcar unes línies, de fet les mateixes que marcarien si el cas fos a la inversa i evitar així casos com aquests, on un 30% de població magribina tothom veu que pot ser massa i la cohesió es trenca.

Torre Pacheco: Una via coneguda.

Avui ens anuncien una nova presa de pel absolutament intolerant i que ens tracta com autèntics imbècils venen un fum que simplement no és res.

Diuen que el finançament singular, posteriorment el podran adoptar qualsevol territori, o sigui no es singular. Parlen d’un acord de la bilateral, quan és una reunió del PSOE amb el PSOE a Catalunya i on una part te el poder i l’altra no, no cal dir massa cosa més.

Ens venen un acord per justificar-se que posteriorment als anuncis hem pogut comprovar que simplement no hi ha res de res. No assumeixen l’ordinalitat, un factor clau i tampooc accepten que Catalunya pugui recaptar i gestionar tots els impostos, simplement una gestió compartida de l’IRPF.

Per no haver, no hi ha ni un calendari per executar-lo. Ja se sap que l’Hisenda catalana no recaptarà l’IRPF el proper any i l’Estat deixa clar que no ho accepta ni pensa fer-ho. Es volia que Catalunya no perdi posicions en el ranquing un cop feta l’aportació a les arques de l’Estat i no s’esmenta enlloc, en cap dels punts de l’acord. Alhora no posa límits a la solidaritat, de fet com ara. Simplement esmenten un compromís de treball per desplegar la hisenda catalana sense cap concreció real. La recaptació de tots els impostos també queda en l’exposició de motius però sense cap capacitat en la normativa. Això si, s’emplacen a fer possible presentar la declaració de renda propera a l’agencia catalana però simplement com a pont pel traspàs a l’Estat.

Una nova burla cap a la ciutadania i amb la col·laboració d’Esquerra en aquest cas que ha de justificar un suport al Govern català a canvi d’aquest finançament i vol intentar vendre miserablement una nou parany sense cap vergonya.

Els mitjans i el propi Govern català acabaran de fer la feina bruta per emplenar programació i planes de diari per fer de la propaganda la millor recepta, de fet com fins ara i mentrestant alguns encara es pregunten pel desinterés de la població amb la política i en especial amb els teorics nostres partits, els tontos utils de l’Estat per seguir enganyant els catalans i mantenir la calma per ostentar els llocs de poder d’aquest sistema on Catalunya sempre serà al mateix lloc.

Un finançament singular per tothom, aquesta si que es bona.

https://youtu.be/zWBKP-DZNEc

A la presentació pública de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona a l’Ajuntament i on es constatava que el 99% de les discriminacions lingüístiques eren contra catalanoparlants es van fer uns gags interpretats per la Companyia Sin Papeles on la catalanofòbia un cop més era el pa de cada dia i la burla a la llengua amb l’excusa de la llibertat d’expressió era l’ordre del dia. De fet es van teatralitzar escenes que ridiculitzaven l’aprenentatge del català per part de persones nouvingudes i l’exigència d’un nivell per exercir determinandes feines.

Moltes faltes de respecte absolut per acabar amb missatges com “Què és l’important? Que jo parli català o que renovi la documentació? Que jo parli català o la meva salut? Que jo parli català o que aconsegueix feina?.

Realment aquest col·lectiu sense cap respecte pel lloc on viuen, ni per la seva llengua, ni societat no mereixerien estar entre nosaltres i en una societat normal, haurien de fer les maletes i tornar al seu lloc d’origen, a veure si allí també fan mofa de la seva llengua com si fan amb el català, i si troben tan extraterrestre aprendre l’idioma per exercir una feina en un territori concret. Això no és llibertat d’expressió, això és un insult que no s’hauria de passar per alt i conseqüència de les polítiques dels nostres Governs que han fet de la integració dels nouvinguts uns drets sense cap deure fins arribar a miserables com aquests que es poden riure a la nostra cara fent demagògia com les preguntes finals.

Per cert i responent a la pregunta que plantegen, la no integració, la negació a la nostra llengua i els nostres deures no hauria de comportar com a premi la renovació de la documentació.

Via lliure al racisme.

El consistori de Lloret de Mar ha ordenat la retirada de l’estelada que hi havia a l’entrada del municipi, provocant les queixes dels partits per aquesta decisió i insinuant que es degut a una petició de VOX.

l’Alcalde de Lloret de Mar es Adrià Lamelas del PSC i que governa conjuntament amb els Comuns. La bandera va ser col·locada recentment per col·lectius independentistes per substituir la que ja hi havia en mal estat i que hi figurava des d’èpoques dle procés. El motiu de l’Ajuntament ens diu que excedeix de les mides permeses. Neguen que sigui per motius ideològics ja que respecten les diferents sensibilitats. Esquerra parla de que han rebut la flama del Canigó amb paraules sobre la catalanitat però al mateix temps rebin als Reis espanyols i actui davant la queixa de VOX. De fet es el segon cop que es retira, el primer a petició de la Junta Electoral per no interferir a la campanya.

Res de nou, un Govern de PSC i Comuns vol dir obediència i sentiment espanyol, per tant la seva pretesa catalanitat sempre és sota aquesta premisa i com una cosa més avia folclorica. De fet l’excusa de les mides segurament no se la creu ningú i el desig d’esborrar la seva visió te més números de ser la realitat. Dir que no es per motius ideològics tampoc ho creu ningú. Comparar l’acte simbòlic i arrelat de la flama amb l’estelada no seria el mateix. De fet ja és la segona temptativa, la Junta Electoral de part va voler eliminar imatges d’una part dels votants i mantenir les que l’interessen com si la població fos criatures sense sentit.

Ara, Esquerra en aquest cas i les seves queixes, més enllà de l’anècdota de la retirada de l’estelada, hauria d’assumir que els vertaders culpables de la seva retirada son ells des del 2017 i els partits que diuen defensar sempre simbòlicament aquesta bandera que sense fets al darrera no deixa de ser una bandera i un sentiment, res més. La seva actitud i les dels altres partits son els que han fet la seva retirada real en l’imaginari de la ciutadania tant en la retirada del que simbolitza la bandera com l’actitud posterior fins el dia d’avui.

Quan dones la victòria en safata, el guanyador fa la seva feina, i crear una falsa imatge de normalitat que vol dir de desaparició de l’independentisme no deixa de ser un objectiu prioritari de formacions com el PSC i altres aliats seus.

Es la imatge de les banderes.