Ulisses20

Un colp que me vaig trobar amb el poeta Antoni Ferrer, aleshores ell ja vivia a l’Eliana, vaig confessar-li que havia pecat. Què ha passat, home?, doncs que anit vaig ser al bou a Bétera, que volia encendre’m un cigar amb el foc… però, xicot, si això és Grècia, és Micenes, és el minotaure, el laberint; els grecs, rebatia el poeta, ja saps que pensaven que enllà de Grècia no n’hi havia res, ni món, ni cel, ni déus ni aigua ni pa, res de res. Així que després de la lliçó, ja vaig salvar l’ànima i vaig baixar a la terra, per continuar llegint els poetes. Per això, ahir vaig baixar a l’Horta Sud: allà on les cues infernals ja duren molts mesos, cada dia, a qualsevol hora, i no sembla que la cosa millorarà gaire a curt termini, per molt que el jovent de bétera ensenye les banderes als cadafals dels bous, als barracots, pobres, quina pena fan, com podem esperar res de profit, d’aquella espanya que ells voldrien lluir.

A l’escola també es nota intensament, l’efecte pandèmia, el despropòsit de les famílies, quan volen traure pit i acusen l’escola de tots els mals que ells pateixen a casa: entre consentits o desorientats, alguns infants també eleven el to de la queixa, a secundària no cal inflar-los gaire la bufa perquè falten el respecte a tothom: als companys, als mestres, entre iguals, a casa, semblaria que els pares han desistit amb els fills adolescents, una minoria, una majoria; un dinar a l’escola després de quinze dies d’absència et situa en el punt d’una crisi que ve de lluny, de fa dos o tres segles com a mínim, i encara agreujada ara mateix amb el tomb de la dreta cap a l’extrema dreta i la manca de drets, amb la bandereta s’igualen les mancances i s’eleva la idiotesa a límits sense límit: aquella goma flexible que cada colp tiba i tiba en favor d’un horitzó fosc: tu no ho aguantaries, això, em diu una mestra de secundària, aquest nivell tan irrespectuós: un altre mestre afig que la culpa és nostra, de no haver-ho parat a temps, supose. Som en juny, la temperatura a l’escola és elevada, però a les aules de secundària encara és més exagerada, amb un canvi climàtic que apunta a no tenir remei a curt termini.

Llegesc Begonya Mezquita, feridura, i n’hi ha exemples de versos que són un tast de gran literatura: “despunta el dia i Ganz albira els núvols, ja no vol ser àngel”, dins el poema Cel sobre Berlín. He baixat a València, dues vegades aquesta setmana. La segona vegada he baixat amb el metro, que encara no fa el viatge complet, pobres infrastructures valencianes a mans d’espanya (les banderes, joves!), m’arribe a l’assemblea de Vilaweb. Arribe una mica tard, amb la presentació començada, però a temps d’escoltar una bomba de notícia: Vicent Partal, el director, l’amic, explicarà en uns minuts com serà el diari d’ací cinc anys. El públic ens quedem en silenci, amb aquella nova, sobretot perquè el temps va més lleuger que no voldrem i el món canvia cada dia: n’hi ha canvis que no són sorpresa: l’idiota trump o munsk, un estat d’israel criminal, una espanya sense drets i sense justícia però amb molts jutges, en canvi d’una nova manera de fer la guerra i una AI que llegeix sense aprendre de llegir…  Una segona cosa destacada de l’assemblea a l’Octubre és la queixa del catedràtic Peretó: el diari Vilaweb té una mancança que hauria de curar: la ciència: Vicent ho accepta, de fet dimarts, el primer dia que havia baixat a la ciutat, ja ho va dir en una taula redona sobre les informacions falses, la ronya i el siroll mediàtic: la premsa com la ciència, ara reben i rebran encara més durament, un atac massiu de l’extrema dreta. A espanya, la premsa és a mans de l’extrema dreta ja fa anys, còmplices d’una repressió brutal, als drets, a les llengües, a l’escola, a la ciència…

Dijous he de passar pel centre de Picanya, però només n’hi ha un pont, un de sol, que fa servei: la resta, com fa mesos que passa són en runes, han desaparegut. Ja veig que les màquines no en fan prou, de feina per adobar res de nou: les cues fins a València, per passar Picanya o Paiporta, per arribar a Torrent, són quilomètriques. Cada dia. Així que els xofers, els conductors, els copilots, s’estaran ben contents de vore les banderetes espanyoles com ens ajuden a reconstruir, a renàixer, a refer…

Han passat més coses aquesta setmana: moltes coses en realitat. Més morts a Gaza, més morts a Ucraïna, més morts arreu, però també n’hi ha vida, a tocar de la mort. Hem triat una nova presidenta d’escola valenciana. Hem fet els jocs esportius…, i encara s’ha fet la final del concurs de lectura en veu alta, de viva veu, a Riba-roja, el Camp de Túria. A més, com que liquidava el negoci, Robert i la llibreria Auca, m’he comprat un grapat de llibres per uns pocs euros. Però això ja vindrà en un altre capítol.

La poeta Mezquita diu: “no t’hi reconeixes, no parlen com tu.”

Feridura és un llibre de poesia d’edicions del Buc, el núm. 34

Els bous de carrer han tornat a bétera, un any més. Aquesta vegada, com l’última vegada, amb una càrrega de simbologia que el jovent, i els organitzadors, no s’estan d’ensenyar, al contrari: han omplert aquell espai de banderes espanyoles, perquè la gent no puga equivocar de quina cosa va la festa, la dels bous o fins i tot qualsevol festa al poble, a mans d’una submissió acrítica: perquè no és gratuït ni anecdòtic que, en els bous, com en la festa popular organitzada pels majorals, a casals o barracots, les banderes espanyoles lluesquen com una marca que va repetint-se, que una part del jovent identifica de pròpia, almenys aquests joves que passen per organitzadors d’això i d’allò, per ells sense fer política, com els franquistes abans o ara.

També caldria dir que, n’hi ha joves, molts, que no els agrada aquella fila que fa la festa, però calla, o aguanta, o no diu res, per no pifiar-la entre amics. Però sense por de xafar moll, els que han plantat la bandera en són menys, però sembla que en són més.

Però anem a pams, doncs, amb aquest pixar alt que voldrien els espavilats, per esquitxar terreny i fer-ne bufa del sentit valencià.

Aquests joves de la bandera no són ignorants, del tot no ho són: han de saber que després de vuit-nou mesos de la gota freda, que ells sabran que vam patir milers de valencians, espanya ens ha ajudat una bona merda damunt el plat: comproveu-ho baixant a l’Horta Sud cada dia, o passeu per la Ribera, o pugeu als Serrans o a la Foia de Bunyol… Regireu els polígons, els accessos, el metro, que vuit mesos després encara no arriba de cap a cap, ves si el desastre, el robatori espanyol i la ineficàcia del que representa la bandera en el barracot o a la plaça de bous és grossa i de vòmit.

Aquells espanyols que cada any ens roben els impostos -vull dir que se’ls queden tots-, i després ens en passen una part -la que ells consideren prudent —casualment és la més petita de tota aquella espanya que diuen els joves abraçar, sinyors del bou de bétera… Doncs amb això dels diners públics que ens retorna espanya (diners que no oblideu que eren nostres) passem pena i tenim que tenim: feines precàries, fer de repartidors, pidolar serveis, cues a sanitat, escoles sense recursos, i també de resultat enviar els vostres títols universitaris a dormir als torils, perquè el futur que teniu no correspon amb l’esforç esmerçat a l’estudi. És el preu de la bandera, o com dirien a madrit: haver estudiat més, valencians.

Els espanyols, aquells que els nostres joves acaben per adorar, joves per una altra banda de qualsevol espectre polític o apolític (de vox  a psoe i sumar) no han fet ni un sol pont nou on la gota freda no en va deixar ni el rastre; aquells representants de la bandera espanyola no han mogut ni un dit pels valencians, que hem patit una destrucció històrica, irracional, irresponsable. Ni un de sol. I mentre tot això ens passa per desgraciats (!), les inversions a madrit-espanya són més altes i grosses cada vegada, cada any sense excepció: passe que passe a valència, ells inverteixen allà: en canvi que ací a València les cues cada matí, vuit mesos després de la Gota, són infernals. Cada dia. A la ruïna de petites empreses, de comerços, de petits propietaris que han hagut d’abaixar els braços, envieu-los els vostres millors desitjos, i una bandera de franc.

A Madrit madrit, on la bandera dels bouers de bétera té sentit d’espoli, penseu que aguantarien la burla i el greuge tant de temps?, farien cues quilomètriques cada dia durant mesos i mesos (que no dure anys!), es deixarien enganyar per infrastructures de pena?, trens i carreteres de merda?, camps abandonats o feines de misèria?, només perquè ells puguen viure de luxe, ells allà, mentre nosaltres ací continuem patint el desficaci d’una hisenda segrestada (els impostos per ells, el miserable retorn per a nosaltres…), això sí, en canvi del nostre silenci valencià, i la festa de banderes allà, a l’albereda.

Els 228 morts de la dana, benvolguts joves, són una irresponsabilitat del pp i el seu president -jo afegiria també el psoe, és clar-, com ho és també molt irresponsable el silenci vostre que s’allargassa en el temps, o la submissió a banderes que representen, física i moralment, una burla als nostres drets de valencians, un insult a la dignitat de tantes famílies com pateixen menyspreu, per allò que ha passat i passa.

I ara ja podeu traure l’altre vaqueta, va!