Primer va ser l’obra de teatre d’Àngel Guimerà; després vingué l’adaptació musical per Dagoll Dagom amb la col·laboració d’Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala, CD i guió editats; i finalment l’adaptació en còmic per Corarí Espuña. Es pot treure més profit d’una obra de teatre?
Pot una disc o unes cançons inspirar una novel·la? Doncs la respota és positiva i aquest és el que per mi és millor disc del Boss, Nebraska, i la cançó és Highway Patrolman. Crec, a més, que té alguna influència d’una cançó anterior, la famosa The River. Amb aquest material l’autor trasllada l’acció al lloc que coneix, una vall del nord d’Itàlia i ens explica una història entre dos germans molt diferents, però amb un punt en comú, l’abús de l’alcohol que porta problemes a la relació d’uns dels germans amb la seua parella, una noia de ciutat que ho deixa tot per anar a viure a la vall per estar prop de la seua parella. A més hi ha un parell de gossos que van sembrant el pànic entre la conservador població de la vall.
Per més informació:
L’editorial Rebel s’estrena amb dos llibres molt recomanables. El primer és el llibres-CD de Pau Alabajos Versos a la vietnamita i el segon aquesta reivindicació del nom de la capital escrit per Ricard Chulià, que darrerament està molt prolífica.
En aquest petit llibre, més que una defensa de l’ús d’un accent o altre, el que es defensa és l’ús de la nostra llengua. Això del accent és una cortina de fum per tapar les veritables intencions. Mentre perdem el temps en aquest tema, el castellà avança i el valencià recular. Per això l’autor fa una crítica del galdós paper que té en aquest tema el membre de l’AVL Abelard Saragossà, que em recorda el paper de Xavier Casp i altres fa molts anys que per qüestions personals són capaços de qualsevol cosa, en aquest casa aliar-se amb els enemics de la llengua, els que la volen fer desaparèixer.
A més cada vegada quede més clar, que aquests feixistes que ens governen ara faran bons a Zaplana, Camps, Barberà i altres. No crec que aquests s’hagueren a atrevit a tant com estan fent ara Mazón, Rovira o Català (aquesta que tenia el defecte de parlar valencià i que sembla l’ha curat darrerament).
Molt recomanable.
Més informació:
“L’1 d’abril de 1936 vaig arribar a Tossa de Mar, en aquell temps un poblet de pescadors intacte a la Costa Brava. Zügel, un pintor abstracte, em va rebre amb els braços oberts, i els meus amics també, especialment els Johnson: L’Archie, que se’n va anar a Rússia després de la guerra civil espanyola i va esdevenir ciutadà soviètic, i la Nancy, la seva dona, autora de dos llibres, Hotel in Spain i Hotel in Flight.”
Una curiosa coincidència, Fred Uhlman coneix als protagonistes d’un altre llibre que tinc per casa, els Johnson, propietaris d’un hotel a Tossa de Mar al llibre de Miquel Berga, Un país estranger.
“Que jo sàpiga, no s’ha acabat de reconèixer mai la importància del paper que van tenir molts jutges en l’accés dels nazis al poder. Sé de que parlo, perquè el meu bufet, a partir del 1930, es va dedicar principalment a defensar els defensors de la República de Weimar.
Gairebé tots els jutges pertanyien a la dreta política. N’hi havia que eren membres del partit nazi, però ho van mantenir en secret fins que Hitler s’afermà al poder. Tots preferien creure a un nazi abans que un home del Reichsbanner.”
Més endavant en peu de pàgina afegeix:
“Un detall curiós és que els nazis no feien mai el més mínim esforç per protestar si els tocava un jutge jueu. La raó és senzilla: el jutge tenia tanta por que l’acusessin de tenir “prejudicis” que el nazi gairebé podia estar segur de comptar amb el benefici del dubte.”
Res que catalans, valencians i espanyols demòcrates no patisquen actualment de la ma de la majoria de jutges espanyols.
“Sempre m’ha semblat que els habitants de les regions més muntanyoses de Baviera són molt poc intel·ligents, i em penso que no costa de veure per què aquesta part d’Alemanya va ser el bressol del nazisme. En cap altre lloc no hauria pogut aconseguir Hitler el seu èxit inicial, perquè en cap altre lloc no podia haver trobat aquelles proporcions d’indolència, aquell provincianisme curt de mires i aquell odi a tot allò foraster.”
“Llavors, com ara, no tenia cap dubte que la generació dels joves, com els soldats que tornaven del front a casa, desitjaven amb sinceritat i passió la pau i la reconciliació. La frase que se sentia amb més constància era: wir müssen Brücken bauen (hem de construir ponts). La terrible llàstima és que no es va allargar cap mà des de l’altra banda i que, en els mesos i anys següents, el bloqueig i l’ocupació del Ruhr van anar extingint a poc a poc les nostres esperances. Encara crec que, si després de la guerra, els aliats haguessin ofert una mica d’ajuda, i simplement un indici d’encoratjament a la jove República, no hauria existit Hitler ni probablement la segona guerra mundial. Però no es va fer res….o quan es va fer ja era massa tard.”
Un petita mostra del que podreu trobar en aquest petit però gran recull poètic de l’autora de Pego:
ARTEMISA AL MUSEU.
Deessa grega
del regne vegetal,
salvatge.
Ix nua igual que vares entrar,
idèntica i plena de música,
de pits i d’animals
a la roba, amb arc i lluna al front,
cura els nens de la guerra,
retorna’ls al bosc
descalça, abrasa i obri’t
com ballarina
i trenca la vitrina.
“És estrany
com is tingués el pit obert,
com si robara,
com si rodara sense parar,
àgil i plena isc, sense ferida
i trenque amb el sospir
el vidre, dels plecs la llum
i salve l’escultura.”
L’autor recull i analitza quatre testimonis de la Shoa, tres víctimes cadascuna amb les seues especificitats i un dels assassins que varen cometre els crims. Ja coneixia a Primo Levi per haver llegit la seua trilogia sobre Auschwitz, però els altres no els coneixia tant, sobretot el de la noia que treballa per al Consell Jueu (Judenrat), que possiblement siga el cas amb més grisos i ombres.
Per més informació:
Una anècdota, ahir quan vaig acabar de llegir el llibre en un canal de televisió que es diu Sundance TV faren ver al pel·lícula La treva, de Francesco Rosi, basada en el llibre del mateix títol de Primo Levi, i interpretada per John Turturro.
El passat 4 d’octubre de 2024 varem assistir al concert que va fer el Cor de l’Eliana a l’auditori de Paiporta en homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. A l’entrada varem comprar a l’associació cultura El Barranc de Paiporta unes samarretes de record. La meua dona va comprat la d’Estellés, jo la d’Ovidi. Un bonic record del gran concert que va fer aquell nit el Cor de l’Eliana.
El problema és que quasi un mes després l’auditori de Paiporta ja no existia i el que era un bonic record, ara ja no ho és tant per culpa dels ineptes que ens manen a al Generalitat de baix del Sénia.
Més que mai: Mazón dimissió!
I tots a la vaga el proper dia 29!
“Aquí el vodka va arribar amb els russos. Quan recaptaven el tribut en forma de pells, els cosacs repartien pa i vodka.”
Tan que volen diferenciar-se dels ianquis i ells feien el mateix amb els pobles indígenes de la tundra siberiana. En aquest cas amb els nganassans!
No observeu alguna semblança amb les tribus natives americanes? el txums, els seus habitatges són semblants als coneguts tipis dels nadius americans!
“La broma és que els diners per a la riquesa de Moscou sortien de les altres regions. Això és el primer que va fer Putin, reformar el sistema fiscal de manera que les regions paguessin els impostos a Moscou, i llavors Moscou decideix quants diners tornava. Per descomptat, els en tornaven el mínim.” (Pàgina 79)
“Un de cada deu habitants de Rússia viu a Moscou.” (pàgina 80)
Vos sona? Però hi ha més:
“Abans d’arribar el Falcó (l’AVE d’allà), els rodalies paraven aquí cada mitja hora. Després en van cancel·lar una part. I ara el poble és gairebé presa del pànic: el 30 de maig, tot just un dia abans, de cop van saber que pels treballs de reparació de l’estiu, que tenen a veure amb el Falcó, quedaven cancel·lades fins a nou rodalies, inclosos els dos més importants del matí.”
Que ens han de contar als catalans i valencians sobre aquest tema? poc. Putin no va fer res que no han fet ací els governs espanyols, siguen del signe que siguen.