Ulisses20

Avui he tornat: «feia temps que no havia tornat… »

Bressolada 2025, pas trist amb el twist, homenatge a Dickens, a la bona literatura, al teatre i la lectura, a la llengua, si més no. Segon any que puge a Perpinyà a festejar l’esforç d’uns quants mestres, xiquets i famílies que volen ser fidels a la llengua, a defensar-la, a resistir-se’n a perdre-la completament. saludes uns quants amics i vius durant unes hores el treball incansable d’uns quants esforçats tarzans que defensen la terra, i la llengua, malgrat aquella falsa proclama de la fraternitat, la igualtat i tota la mandanga d’una república francesa que és severa contra les llengües, contra la identitat i contra el respecte als drets humans. Si llegiu complet el pregó de Daniela ho entendreu… Perquè enguany he conegut una dona que picava ferro, que va fer un discurs abrandat, magnífic, d’una força que ací baix fa temps que ningú no gosa de fer amb aquell atreviment i entusiasme, i a la catalunya central ni somien de fer després que el 2017 van errar alguns trets. Però resistim…

Així que us deixe amb les paraules d’aquesta dona de l’entusiasme i la fortalesa anímica, Daniela Grau, veïna d’Elna:

Admirats bressolaires,
M’han demanat de fer el pregó avui i per a mi és un immens honor. Recordo quan coneguts catalanistes coratjosos fundaren fa quasi
cinquanta anys la Bressola, l’escola pionera en la defensa i transmissió del català a la Catalunya del Nord. Al sistema educatiu francès, del 1951 fins a la creació de la Bressola es podia aprendre el català només una hora optativa a la setmana. Amb la Bressola el somni de parlar i aprendre en català tot l’horari lectiu esdevingué realitat. D’entrada permeteu-me doncs de felicitar-vos tots per ser aquí avui. També us felicito pel lema triat enguany «Pas trist amb el twist» que a primera vista pot sorprendre vivament.
Sembla que amb aquest lema es vulgui perllongar el caràcter voluntàriament «festiu» de la manifestació del 15 de març, com a mostra de la irrebatible i indefectible lluita per «la Bressola viva», per la «llengua viva», tal qual es podia llegir en la pancarta per demanar el suport a les institucions del país. «Pas trist amb el twist». Com tenir la força de twistar quan l’Estat francès perpetra a casa nostra el genocidi cultural i lingüístic? Fa tres segles que monarquies i repúbliques volen anorrear la nostra identitat, amaguen la nostra història, menystenen la nostra llengua considerant-la com a «regional», quan és la llengua mil·lenària de la nostra nació.
Com no ser tristos que l’Éducation nationale no evoluciona? En Joan Pere Le Bihan, que fou ensenyant i director de les escoles Bressola durant 30 anys –sigui aquí homenatjat i regraciat–, en el seu llibre Estat nou? Escola nova! recorda una sentència famosa pronunciada pel ministre de l’Éducation nationale, Claude Allègre, el juny del 1997: «il faut dégraisser le mammouth» –cal desgreixar el mamut–és a dir el sistema educatiu francès, per a nosaltres el pes pesant de la colonització de centenars de milers de mainatges al llarg dels darrers segles dins l’hexàgon i ultramar. El mamut ben evidentment no s’ha desgreixat perquè els jacobins, de la dreta fins a l’esquerra, continuen greixant-lo. Com no ser tristos quan l’Ajuntament de Perpinyà, que dóna gairebé 1.500.000 € a la USAP, no dóna cap subvenció a la Bressola? Com no ser tristos quan la Regió atorga els 200.000 € demanats però només a títol excepcional? Com no ser tristos quan el Departament no accedeix ni tan sols a la meitat del que se li ha demanat, quan atorga només 80.000 € dels quals 30.000 són també a títol excepcional? Al Departament fa temps que ho sabem, malauradament es donen per satisfets que parlem francès amb accent català i fins i tots se’n vanten. «Vergonya, cavallers, vergonya!», la nostra llengua no és un accent en parlar francès. La nostra llengua és internacionalment reconeguda i ensenyada. S’estudia en universitats del món sencer i des del 1907 tenim també l’acadèmia de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans [IEC] que des del 1922 forma part de la Unió Acadèmica Internacional. El català esdevindrà ineluctablement llengua oficial a Europa. Tanmateix tenim un bon motiu per a encoratjar-nos: la més important subvenció pública és paradoxalment la del Govern de la Generalitat de Catalunya, que atorga a la Bressola 800.000 €! Sort dels nostres generosos germans de més avall, no els podem anomenar tots: les entitats
Els Amics de la Bressola, l’Assemblea Nacional Catalana, els ajuntaments …! Aquí rau la nostra força, ser una nació de més de 10 milions de catalans repartits en quatre estats europeus. El lema doncs aparentment estrambòtic de la Bressolada d’enguany «Pas trist amb el twist» és doncs una injunció imprescindible: no siguem tristos! No ens donem per vençuts, expandim la nostra energia i que el nostre dinamisme sigui comunicatiu: que l’Educació colonial i els seus transmissors trontollin! Fidels als qui fundaren La Bressola fem sentir el nostre clam. Que sacsegi la Regió, el Departament, l’Ajuntament de Perpinyà. Ens hem de reforçar i expandir pertot a la Catalunya del Nord. En Joan Pau Giner amb raó cantava: «Amb somnis de bressola l’allioli muntarà».
Pares de la plana del Rosselló, teniu la gran sort de poder portar la vostra mainada a les escoles Bressola, de poder gaudir d’un ensenyament immersiu, l’únic que garanteix un veritable domini de la llengua. A l’Alta Cerdanya, al Vallespir i al Capcir no tenen aquesta possibilitat. Més enllà del combat per mor que perdurin les escoles immersives Bressola i Arrels a la plana, hem de tenir tots plegats més energia i força, hem d’incrementar a tot el territori nord-català l’ensenyament del català en escoles, col·legis, instituts i a la Universitat de Perpinyà. Ho intueixi: ben aviat per fi tindrem l’institut anhelat. «Sempre endavant mai morirem!».
Tal com ho podem llegir al museu de Ceret sota la ploma de l’artista Ben: «No hi ha poble sense cultura, ni cultura sense llengua».
Així doncs admirats bressolaires, Amics de la Bressola, nosaltres tots qui lluitem pel català, pel seu ensenyament i reconeixement com a llengua oficial al nostre país, de fet alhora lluitem per la supervivència de la nostra cultura, de la nostra identitat, de la nostra nació. Visca la Bressola! «Let’s twist for ever!». Moltes gràcies
Daniela Grau Humbert, Sant Esteve del Monestir 24/05/2025

Després de la gran apagada d’espanya, una festassa ben fosca al remat, a bétera vam patir vint-i-quatre hores sense aigua.

Home, les avaries s’han de reparar, adobar la imperfecció, reomplir els clots, polir i curar per evitar mals pitjors. Sí, fóra veritat si, i només amb aquesta condició, les avaries foren accidentals o fortuïtes o caigudes del cel com una plaga bíblica, però aquesta vegada, a bétera, després de la manca de llum va arribar-nos la manca d’aigua, en tots els sentits: si hom viu sol o amb poca gent, ja passa les hores desfullant quan s’asseurà a la tassa i si arruixarà amb aigua de colònia, aigua mineral o amb gas de la font vella, però amb una família de quatre o cinc, o van a cagar al vol pel terme, o corren el perill d’embussar fins i tot els vídeos del bon humor.

Fa temps que vam denunciar el pas de camions de gran tonatge per la població, que depassen la il·legalitat i la ceguesa de la pròpia policia municipal, perquè davant els seus nassos, una empresa il·legal fabrica formigó dins el món rural, entre taronges i ametlles, i en canvi d’aquest regal contra les lleis i la normativa d’impacte -la mateixa generalitat mira en una altra direcció- la formigonera ja acull tres o quatre empreses diferents que fan extracció a tort i a dret: si comptem el nombre de viatges diaris de cada camió, i ara el pas de camions excepcionals amb les matèries primeres (graves, ciment, sorres…), el volum de pas d’aitals camions depassa la màquina enregistradora del pp, que potser se sume al regalot que representa aquell núvol de pols continua pels carrers d’accés a la planta damunt el barranc de guas, a tocar de l’ullal i del parc públic del jonqueral.

En quilos i en tones, la suma del pes que havia d’aguantar aquell camí, la plaça Lluís Reig, ha fet figa per segona vegada. Avaria dos punt zero. Una repetició de la primera avaria, que ja ho vam avisar, i la policia municipal va i ens diu: ep, no sabíem que passaven tants camions pesants per aquest camí. Ves a mans de qui posem la seguretat, tu. No sabíem, no sabíem!

I com explica l’ajuntament del pp aquell crim al medi ambient de cada dia?, com es permet l’equip de govern d’èlia una acció continuada d’agressió a la llei i al medi, en favor no d’una, sinó de tres o quatre empreses diferents que carreguen van i tornen i el cicle no para durant dotze hores diàries de dilluns a dissabte?, entre més resultats finals, és la segona vegada que tantes tones de transport pesant rebenten la canonada general i els veïns passem 24 hores sense aigua corrent: neu a cagar a la via, home!

Caldria preguntar-nos si, cap d’aquests camions pesants, formigoneres i graveres, passen una sola vegada, una de sola, per dins la urbanització dels ricots del terme, mas camarena o mas d’un conill, perquè comproven els sinyorets la pols que alça la cua d’un ruc, quan el govern és a mans d’aprofitats o d’incapaços, siguen del partit que siguen, perquè no tenen nas per aturar els excessos ni els abusos que deriven en un mal servei públic, en un atemptat al medi cada minut que passa.

I seria tan fàcil, homenics del pp, com enviar tot el patracol d’aquella empresa criminal al corresponent espai destinat a la producció industrial: en diuen polígon industrial, i si volen, parc, o àrea destinada a… només que caldria demanar-los de complir amb els mínims de la llei, o de la normativa, si no és que la llei del més fort, del més inútil, o del més pocavergonya, és per damunt del bé públic dels homes i dones corrents: que és realment el que passa a espanya i en aquest territori colonitzat per barbamecs i bufapius.

I no diem res del nou impost de l’aigua que ens heu fet pagar a cada casa, cent cinquanta euros de res, de res i gràcies… Obligant-los a pagar aital impost a aquells malparits de la formigonera, encara eixirien guanyant un cabàs de merda. O dos.

No descobrim res si afirmem que, espanya, és un estat d’incapaços.

Un cabàs d’inútils, d’aprofitats i de corruptes, entre criminals i militants de partits polítics que ens han governat qui sap quants anys. Que pensen que ens han governat, ells, quan en realitat no saben què vol dir, el terme governar, en favor del bé públic, s’entén, o potser que no s’entenga, tant se val, això, perquè ells van a la seua i continuen aquesta fira medieval de torpesa i disbauxa.

Fa estrany, aquests dies, que ningú no haja explicat o investigat entre més hipòtesis de l’apagada general de la vida espanyola, la via de la ineptitud. Una cosa que hom diu “red elèctrica d’espanya” hom ha de pensar sense por d’errar que ha d’ésser una empresa on treballen milers d’enginyers o obrers o ves a saber, entre més un elevat percentatge d’inútils. Si, a més, en aquesta empresa posaven de cap un menistre espanyol de torn, del pp o del psoe, la professionalitat ja venia en l’adn d’espanya: l’últim torpede que apague el llum.

Només cal veure com són les infrastructures de carreteres, camins, o trens de rodalies, a bétera o a barcelona, perquè apamem com van les línies de mitja o alta tensió elèctrica. Només caldria repassar cada poble o ciutat del nostre país, l’embús de fils de llum, de telefonia o de xarxa, d’uns anys ençà, potser del canvi de 125 a 240, per pintar el garbuix d’estructura dels nostres carrers de poble gràcies a la xarxa elèctrica espanyola, o la vella telefònica, o tanta merda com penja de façanes, cantons o pals de llum al llarg de les carreteres secundàries. El desori és un papa mort, o un crist sense braços, o una olla sense cigrons ni creïlla ni os de la canella.
Resum: la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó.

Els espanyols han perdut setze gigawatts de llum i encara no saben com. Ni on, ni ho sabran. Però la culpa i la responsabilitat no és de ningú. Ací i allà, ni per matar-ne cent dimiteix ningú.

Per cert, que mig any després de la desfeta de la Gota freda, el desori a les carreteres valencianes, dependents d’espanya, són un infern. Bypass, Torrent, Picanya, Aldaia, Paiporta, Catarroja, cada dia vivim un infern… una apagada que dura ja dos-cents dies. I tanta corda com queda d’aquest pixar-se damunt nostre, que fan els espanyols.

I encara com, per acabar-ho d’adobar, el pp europeu, que havia de fer un congrés anual, va triar valència, allà on viu el partit més corrupte del món, espanyol i antivalencià fins al moll de l’os –com peguen aquells d’europa, pobres–, si han de triar la seu del màxim responsable dels 230 morts d’un colp d’ineficàcia, si caldrà que els inútils es pesen en arroves en comptes de quilos i grams. Si caldrà que el papa mort alce el cap i els cante albaes fins que rebenten de vergonya… Quin ventorro, mareeee!

Entre incapaços, els responsables de la base militar d’alta disponibilitat de l’OTAN a Bétera, van traure els tancs a passejar i els van apuntar contra els cables elèctrics i les torres de llum: van imitar aquell indiot flac de cervantes que confonia els molins amb dracs: mentre els valencians confonem els borbons amb honestedat i pp i psoe amb democràcia. Nosaltres, no, però uns amics i coneguts sí, van descobrir tres carros amb canó gros apuntant contra el terme i uns soldats berenant a terra mentre esperaven l’enemic. POtser que n’hi havia més pel terme, però només en vam veure tres. Qui els va ordenar d’eixir de la caserna?, contra què o qui havien de batallar?, van prendre la iniciativa els francesos?, el govern assassí d’israel?, només els militars locals/globals de bétera?, de nàquera?

Un colp han passat dos dies, que ja sembla una eternitat temporal comparada amb els cinc segons que va costar-los de perdre el control d’espanya, encara no n’hi ha raons convincents de res, excepte que sabem per experiència contrastada, que som a mans dels ineptes més grossos d’europa i del món, tots aquests de la bandereta als balcons, als canells o a l’espillet del cotxe: pobres si no agafaran coneiximent mai de la vida.

Per acabar-ho d’adobar, l’endemà mateix, l’ajuntament de bétera va decidir un tall d’aigua de 24 hores: si la cansalà no és de pollastre doneu-la a tastar a un pobre de solemnitat. Total perquè una empresa il·legal de fer formigó al camí de Llíria, sense contracte ni legalitat, fa passar tot de camions i tràilers i vehicles pesants per dins del poble, que és la segona vegada que ens rebenten la canonada i la paciència còmplice del pp de bétera.

Però això ja serà un altre capítol. La denúncia que no valga un quinzet. Ni la dignitat. Ni la paraula d’un president valencià que no passa de cagalló ronyós.