Doncs sí: calia, el kit de supervivència.
Almenys, una ràdio de les d’abans, un transistor, amb unes quantes piles, que ens ha permès trencar l’aïllament i saber que no estem sols.
Però quin aire d’apocalipsi, tot plegat…
“¿Miro cap enfora o miro cap endins?, em pregunto en reflectir-me en aquestes paraules. ¿Ens llegim a nosaltres, quan llegim els altres? ¿És dins o davant que mirem quan escrivim?”
Germà de gel
Alicia Kopf
(L’Altra Editorial)
Diu Xavier Lloveras, a Poesia reduïda, sobre “el pobre progrés, una paraula que ha permès afirmacions tan gratuïtes com dir que no es podia escriure poesia després de Mallarmé, novel·la després de Joyce o teatre després de Beckett. L’art no progressa; només gira.”
VII
L’art, l’ha inventat lageologia, que ha anatdeixant coses en llocs
on no havien de ser.
El “Consell” de Xavier Lloveras (a Poesia reduïda):
L’estepa blanca té les flors de color rosa,
l’estepa negra té les flors de color blanc.
Les coses —veus?— mai no seran com pensaries;
cada paraula —ves amb compte— té un parany.
