Gàlim

(Fotografia: VilaWeb)

Diuen les persones que saben d’eixes coses que Espanya (ja m’enteneu) és la quarta potència econòmica de la Unió Europea, cosa de molt de lluir i que fa que molts polítics i molts empresaris de repica’m el colze pareguen polits unflats d’orgull.

Deu ser de veres. I precisament per això costa més d’entendre com és possible que, al cap de sis mesos, encara queden més de dos mil ascensors per arreglar dels vora deu mil fets malbé per la gota freda el 29 d’octubre passat. Diuen que no hi ha prou tècnics, prou mà d’obra especialitzada… Donem-los la raó: però ni l’estat ni l’estatut poden fer una arreplegueta de diners i dur-ne (o ajudar a dur-ne) d’altres estats socis de la unió? I la unió, no pot enviar-ne?

Hi ha qui fa mig any que no pot eixir de casa, o que depén d’ajuda o bona voluntat; hi ha a qui li costa Déu i ajuda pujar i baixar… Però això sembla que no és prioritari per a una “potència econòmica”, menys encara si és per a cals indígenes de la colònia.

El mundo es un pueblo. Necesidad de un idioma auxiliar. El esperanto. Tot això ve a ser el títol d’un llibre del mestre depurat pel franquisme Vicente Perles Moncho. Un títol diria jo que massa llarg, sobretot si atenem les dimensions amb què es va manufacturar el volum i el nombre reduït de pàgines interiors: catorze.

Més enllà d’aquestes característiques físiques del producte editorial, i de la meua sensació irrellevant sobre la inconveniència de la longitud del nom propi del llibre, el que destaca en realitat –amb un punt de vista purament localista– és que aquest cant imprés a la llengua del doctor Zamenhof es va estampar modestament, el 1953, a l’Olleria, a la impremta de Boluda, una indústria que jo recorde haver conegut molts anys més tard al cantó del carrer de la Font Nova i el Ravalet.

Sembla que l’impressor era seguidor d’aquest moviment il·lustrat i internacionalista. I com en el cas dels naturistes, un altre camp a investigar del passat cívic ollerià.

Si no fóra que ens coneixem, hauria pensat que l’Ajuntament de l’Olleria havia fet un gest simbòlic pel 25 d’Abril i havia abaixat a un nivell inferior la bandera més representativa dels vencedors d’aquella batalla i de les nefastes conseqüències derivades i planificadament continuades.

Però el cas és tot un altre. La bandera coneguda també per estanquera es troba a mig pal pel dol oficial decretat per la mort del papa Francesc, diria que ja fora de comptes. En feia broma jo l’altre dia perquè entenia que quan la comunicació municipal parlava de posar la bandera d’España a mitja asta, en realitat es referia a totes les ensenyes oficials que hi ha presents a la porta del consistori. Ho pensava així perquè em semblava poc seriós que consideraren que només la de l’estat monàrquic és portadora de la dignitat que comporta demostrar senyals públics.

I es veu que m’equivocava. Es veu que per a les nostres autoritats (no només les de la nostra localitat) hi ha banderes de primer nivell, amb categoria política i social, i unes altres d’anar per casa: regionals, ja saps. Subalternes.

Potser (segur que) no van pensar que, ni que siga amb l’afegit blau, la valenciana és bandera molt més “papal” que no l’altra: ells no han tingut cap de papa, i nosaltres dos. Curiosament (és un dir) en parlen poc i malament; segurament perquè no eren castellans.

Fa molt i molt de temps, en una visita a la catedral de Tarragona, em va assaltar la idea que devia ser una bona cosa ser creient. Va ser un instant mínim, com un boriol de temps. Pot ser –sé que irreverentment– fóra efecte de la frescoreta que allà dins reconfortava del sol d’agost que atalbava i ens havia socarrimat a l’exterior.

La bona qüestió és que continue sense fe, i amb poca tirada per les coses de la santa mare església. Això que es diu un descregut. Tot i això, sí que m’agrada veure passar les processons (i encara no tinc clar per quin motiu) i sentir les marxes amb què les bandes de música acompanyen el ritual. Hi ha qui va amb el ciri o carrega el sant, posat de vesta, amb una religiositat difusa.

Com que no puc aportar res a la creació musical en el camp processional, ni en cap altre, posaré esta interpretació en què almenys em vaig enviscar per a fer-la possible.

Restes de l’atac israelià sobre Tal al Sultan. (Fotografia de Haitham Imad)

(Comentava adés amb un amic que divendres aniré a saludar i sentir l’amiga Lola Bañon, i he recordat un llibre que vaig llegir fa uns mesos i que malauradament ja presagiava el desastre).

L’any 2019 es va publicar a França el llibre Mauvais juif, de Piotr Smolar. Dos anys més tard, la imprescoindible Editorial Afers en va traure l’edició en català amb el títol Mal jueu.

El reporter dedica tot el llibre a qüestionar-se la seua identitat com a jueu, educat als afores de la religió, els costums i les tradicions jueves. És jueu pel fet de nàixer en una família jueva tot i no sentir-se part de la comunitat jueva?

En un dels capítols, Smolar denuncia l’adopció per part de l’extrema dreta israeliana de l’estratègia de la deshumanització de l’enemic, feta seua també per Netanyahu a qui acusa “d’establir un paral·lelisme entre l’extermini dels jueus durant la Xoà i Hamàs”. Diu el periodista: “Res no pot justificar mai l’assassinat de civils, però refusar entendre l’Altre facilita que es perpetue la violència.” I en això han insistit i insisteixen importants sectors israelians, a despullar els palestins de la seua humanitat perquè destruir-los no afecte les consciències.

Si he posat la data de l’aparició del llibre és per a remarcar que ja donava pistes de com podia evolucionar la cosa, i per a poder comprendre com s’ha arribat a massacrar Gaza, perquè hi ha un altre fragment que ho il·lustra encara més. I més dramàticament. És quan recull les denúncies de l’ONG israeliana Breaking the Silence, formada per veterans de l’exèrcit, referents a una doctrina militar fonamentada en dues idees: “En un conflicte asimètric l’enemic armat es fon dins del paisatge urbà. Ja no hi ha població civil i intocable innocent des del moment que aquests civils romanen voluntàriament, després d’avisats, a la zona de confrontació. La segona idea estipula que cada cop infligit per l’enemic ha de rebre una resposta de molt més gran envergadura, a manera de dissuasió.”

Això, fil per randa, és el que veiem que fan i els deixen fer cada dia.