ALBERT CORTES MONSERRAT

Les dades de l’informe de l’Estat no menteixen, Catalunya a la cua de l’execució pressupostària estatal el primer semestre del 2024.

Tant sols un 20% executat de les inversions previstesen comparació per exemple de Madrid un 57%. Traduït a diners, uns 456 milions de 2276 previstos. Cal dir que Illes Balears, La Rioja i Madrid ocupen el podi. Des de l’Administració diuen que les inversions tendeixen al seu desenvolupament en tot l’exercici i les més importants en el segon semestre. Les diferències mitjanes amb l’Estat van pel mateix camí de l’escàndol i de gran diferència amb la majoria de comunitats. Adif per exemple tant solts va executar un 16% del previst i per exemple a Madrid va ser el doble.

El deficit d’inversió puja a 42.500 milions en 15 anys en el global de les infraestructures. De fet l’excusa del Ministeri pertinent dient que en el global del 2024 Catalunya es la que ha rebut més inversions i Madrid ha baixat sense encara aquestes xifres a la mà son molt sospitoses. Primer per les dades dels anys anteriors que els delaten, desprès perquè resultaria estrany un canvi tant sobtat en 6 mesos quan els primers donen el que donen i en tercer lloc per la concepció radial espanyola on el quilòmetre zero es la capital i per tant mai ha estat perjudicada, al contrari del maltractament crònic català que es tradueix en aquests 42.500 milions que no han arribat ni arribaran mai.

Un maltractament colonial habitual amb unes xifres que vorejen l’escàndol més fort i un fre al desevolupament del territori com veiem per exemple en les infraestructures ferroviaries i el seu estat deplorable per abandonament consentit. uns fets que perjudiquen a tota la ciutadania pensi el que pensi i que els resta oportunitats i competitivitat.

No és nou, però els nostres partits a Madrid davant això i alguna queixa accepten com si tal cosa, utilitzant el víctimisme però donant suport al maltractador som si tal cosa. Un cinisme espectacular que hauria ja de ser castigat. Que el PSOE-PSC que governa la Generalitat les accepti, intenti dissimular i doni falses esperances seria normal, el seu objectiu es Espanya i no Catalunya, però dels nostres partits és tot un altra cosa i demostra un cop més que la seva prioritat és el negoci autonòmic dels seus partits per damunt dels que haurien de representar i ja fa temps que hi han renunciat.

Un robatori que serà una xifra més i que no comportarà cap conseqüència, és el robatori habitual.

Avui ens ha deixat l’escriptor i Premi Nobel Mario Vargas Llosa, evidentment no seré jo el que critiqui la seva obra literaria reconeguda mundialment, però el seu fanatisme i arrels feixistes ben mostrades taquen totalment aquest personatge.

Segurament avui, molts lloaran a la persona, tal com passa quan algú mor, però el cinisme i la hipocresia no son bones conselleres i per tant deixant de banda la seva obra, alguns dels fets i manifestacions del personatge son totalment miserables i mesquines.

Una icona del nacionalisme espanyol per la seva defensa de la unitat espanyola i el seu acostament a la ultra dreta afirmant que l’independentisme era el pitjor problema. Va participar en la protesta contra el referèndum del 2017 al costat del feixisme més atroç. Ens deia que no s’hauria pogut imaginar mai que Catalunya retrocedis al nacionalisme primitiu i es sorprenia que els catalans hi poguessin donar suport. Això ens diu ben clar el seu pensament, per ell el nacionalisme primitiu es voler ser com el seu Peru natal, que curiosament no considerava primitiu, o la seva defensada Espanya que tampoc i alhora questiona la voluntat de la ciutadania com si ell estigues per damunt de tothom.

Va arribar dir que la passió pot ser perillosa qua la mou el fanatisme i el racisme. La pitjor de totes la passió nacionalista. Suposo era una definició perfecte de la seva persona i la seva intolerància contra la seva obsessió malaltissa per controlar la voluntat de la societat. Va qualificar el Referèndum de cop d’Estat, mot típic de feixiste com ell que mai defensaran que la ciutadania lliurement pugui decidir i que el sistema actui en conseqüència d’aquesta decisió com seria una democràcia vertadera. Ell defensava una societat sense drets i cap tipus de poder de decisió amb el que anomena Estat complint aquestes funcions sense dret a replica i amb la imposició per bandera.

Un cretí de grans dimensions que va ser utilitzat pel nacionalisme ranci espanyol i anyorat del franquisme, de fet en les manifestacions fetes es van veure moltes banderes del passat i que segurament eren de l’agrat de l’escriptor peruà i la seva croada contra Catalunya, ja que els seus pensaments atacaven per igual als independentistes i als que no, cap dels dos podia debatre i decidir el tema en una urna com seria de rebut.

Ha marxat un escriptor reconegut, però un miserable com a persona.

Un Govern sense cap consciència nacional, bé si una de clara l’espanyola, aquella que precisament vol esborrar qualsevol part de la història que el molesti o destorbi el seu relat, ha de fer mans i manigues per anar esborrant els referents.

El Born perd l’etiqueta de Centre de Cultura i Memòria i ara s’integra definitivament del tot al Museu d’Història de Barcelona. Volen recuperar la llibreria i donar accés lliure al jaciment. Aquesta integració estrena nova imatge amb un nou enfocament i la pèrdua com deia de l’etiqueta de Centre de Cultura i Memòria, un fet que fa venir molts dubtes sobre el projecte original del Born com espai per recordar els fets de 1714 que van portar a la desfeta catalana a la guerra de Successió i que de fet amb Colau a l’alcaldia ja havia quedat molt tocada. Com deia altres novetats serien noves exposicions i itineraris, la renovació de la cartelleria del jaciment i una explicació de la història del Mercat i la relació amb el Parc de la Ciutadella com element de transformació de Barcelona, alhora recuperar la llibreria amb publicacions de l’Ajuntament de Barcelona i obrir el jaciment lliurement que de moment dona problemes en materia de conservació.

Com podem apreciar un nou enfocament que cada cop s’allunyarà més de la idea original i la derrota catalana al 1714 que va marcar la nostra història i que ens defineix com a nació, i un acostament als fets socials i demogràfics de la ciutat passant de puntetes per les qüestions polítiques i que donen una mostra clara de la nostra identitat i de l’evidència de la nostra existència com a nació posteriorment ocupada en un moment de la història que encara dura en el dia d’avui.

Aquest apartat evidentment no lliga amb el missatge oficial espanyol que defensa el PSOE i anteriorment Podemos de la unitat en la història d’Espanya i els nuls drets de Catalunya a reclamar qualsevol consideració diferent.

Esborrar la història sempre ha estat una eina útil del guanyador o el que ostenta el poder per eliminar qualsevol altre pensament que no sigui el seu i crear una nova consciència amb una base de mentida però oficial que perduri en el temps i acabi sent la legitima.

El Born és un espai que ens recorda com la nostra identitat va ser defensada amb les armes fins a les darreres conseqüències i defensant uns drets i el que avui coneixem per un Estat amb una identitat col·lectiva, i això sempre és una molestia pel colonitzador.

Esborrant la memòria.

El Ministre Oscar Puente no fa cap autocritica pel caos constant de Rodalies i retreu victimisme als partits catalans, humiliant així encara més a la societat catalana que ha de patir dia si i dia també un servei del tercer món a preu de primer món.

Diu que cap de les incidències del darrer mes son per deixadesa, i que aquestes s’estan reduint com també és redueix l’endarreriment acumulat. Aquest ha estat el seu resum, acusant de ressentiment als partits independentistes. Afirma que la majoria de incidents son a causa de les moltes actuacions conjuntes que estan fent. Ha defensat el traspàs amb la Garantia que la Generalitat prendra les decisions de gestió i de mobilitat dels treballadors, dient que no es pot comparar FGC amb Rodalies ja que no son equiparables i a més que aquesta nova gestió no serà bona fins que completin la compra de material rodant.

Cal tenir molta barra per no assumir cap culpa amb aquest afer i encara dir que es victimisme, quan nomes fa falta posar la radio a primera hora del matí i normalment obre amb la llista del dia d’incidències en diferents trajectes com habitual. Evidentment l’abandonament i la falta d’inversions des de fa molts anys son responsabilitat dels Governs espanyols que han estat dels Populars i dels socialistes, i cap ha posat fil a l’agulla. Que ara es poden fer més actuacions es cert, però el mal ja be d’abans. Respecte la garantia de gestió quan tots sabem que per qualsevol decisió vertaderament important no la podrà prendre unilateralment la Generalitat, francament no serveix de res, i si es pot comparar els Ferrocarrils de la Generaltitat i Rodalies son el mateix tipus de transport, un amb bona gestió del servei i material i altre abandonat a la seva sort des de fa molts anys, aquesta és la diferència. Admet implicitament que han de renovar material per ser eficients i això ens vol dir que durant molts i molts anys no ho han fet i han deixat un material obsolet i sense recanvi com anem veient.

Rodalies, es un cas de tracte colonial de manual, deixar morir una infraestructura que no rep les inversions necessàries i que la gestió de pròximitat no hi ha dubte seria beneficiós pel servei, i alhora mantenir una operadora com Renfe quan el més normal hauria estat buscar noves operadores molt més eficient en benefici de la ciutadania i aquest servei tant proper, però esclar parlem de Catalunya i el tracte ja sabem que es diferent.

Victimisme.

Avui és commemora que fa 87 anys van afusellar per part del règim franquista a Manuel Carrasco i Formiguera i Jordi Turull ha recordat que l’Estat espanyol esclafava amb afusellaments, ara amb togues.

Aquest líder nacionalista va ser afusellat a una presó de Burgos durant la Guerra Civil espanyola i descansa a Montjuic on Turull ens deia que cíclicament des de 1714, han volgut esclafar Catalunya amb escamots d’execució i ara amb togues. Ha defensat el terme nació per Catalunya i ha denunciat la repressió que encara vivim, cosa que fa no viure en situació de normalitat amb l’exemple de texts del 1920 que son iguals que els d’ara. Ha afirmat que volen ser dignes del sacrifici de Carrasco i Formiguera i el seu llegat.

Crec que està molt be recordar aquests herois que és van mantenir ferms en aquest cas a la República i van arribar fins les darreres conseqüències, en aquest cas l’empresonament, la tortura i la mort. Si aquest és l’exemple de fidelitat a seguir Turull hauria de recordar el 2017 i com precisament en un context de violència, però evidentment no la de la Guerra Civil i les tropes franquistes van fer marxa enrera i van deixar el poble totalment abandonat a la seva sort. La de la repressió judicial i política que fins el dia d’avui patim. Les armes d’un Estat amb una democràcia tant feble i oblidada evidentment tal com va fer el franquisme creant aquest nou règim per sobreviure amb aquesta democràcia de la vergonya també ha hagut de variar els seus metòdes, i on hi havia escamots d’afusellament ara hi ha judicis farsa que poden destrossar la vida d’una persona i la seva família com tants exemples ens han demostrat aquests darrers anys.

Un simple canvi de context i actualització, que no d’intencions. El que em sembla d’una gran hipocresia es lloar aquests herois i el seu camí, quan precisament ells han seguit el contrari, han col·laborat en l’esclafament que denunciaven, col·laborant amb les institucions de l’Estat, jugant al seu joc i renunciant a arribar fins al final en un procés que s’acostava a la meta desitjada amb tot el poble mobilitzat i en peu de guerra disposat.

Desprès del 2017 moltes coses han canviat, i homenatges com aquests que abans podien ser una oportunitat per escoltar reclamacions i greuges històrics ara sonen a hipocresia dites pels que van gaudir de l’oportunitat de fer una autèntic homenatge i no en van ser capaços, ni es van atrevir a culminar-ho.

Son afusellaments i togues.

Nous correus han sortit a la llum i deixen ben clar com un Estat mafios com Espanya podia arribar dins l’operació Catalunya a fer caure un banc, el BPA andorrà on creien hi havien diners per finançar la República catalana, per cert amb Mariano Rajoy al capdavant. Tot un escàndol en aquest cas internacional de moment sense càstig i tampoc se l’espera.

Efectivament, la guerra bruta va arribar a límits insospitats per aquests il·luminats on el seu principal objectiu per damunt de la gent era la unitat d’Espanya sigui com sigui. La lluita contra l’independentisme amb l’anomenada policia patriotica al capdavant treballava a Andorra per aconseguir informació i demostrar que l’independentisme amagava molts milions d’euros per finançar la Catalunya independent. Van recorrer a l’extorsió i van aconseguir la captura de pantalla que demostrava els comptes de la Família Pujol. Van pactar amb el que era President andorrà que farien caure un dels quatre grans bancs andorrans, la BPA i la seva filial a Espanya, triada per la causa abans explicada. Rajoy va donar llum verda a l’operació i el CNI va filtrar vinculacions del banc amb Veneçuela, el narcotrafic o Russia per exemple i posar en alerta Estats Units. Van poder liquidar el banc i extreure la informació dels clients sense poder treure la vinculació amb l’independentisme que buscaven.

Un nou capítol fosc amb greus conseqüències, que va deixar tots els treballadors del Banc fora, i tota una informació confidencial al descobert. tot amanit amb mentides i coaccions per arribar al final i amb un sol objectiu, poder acabar amb l’independentisme sigui com sigui amb una guerra bruta que recordo va manipular resultats electorals com els d’Artur Mas o Xavier Trias i va empastifar tot un seguit de polítics escoltats il·legalment i manipulant la mateixa societat amb tot un seguit d’informacions falses i causes sene sentit com la trama russa per exemple que finalment han quedat en res, perquè evidentment no hi havia res amb la impunitat total dels responsables com es va veure a la comissió d’investigació amb Cospedal i el mateix Rajoy i on evidentment els poders de l’Estat no es condemnaran mai a ells mateixos.

Crec que com més es descobreix, més clar es la innocència dels nostres representants davant les respostes de l’Estat i el que podien ser capaços de fer o no com hem anat comprovant, tot plegat renunciant a arribar fins al final i donat llum verda a la repressió i la pudor d’un Estat que va demostrar clarament el seu nivell democràtic i el seu objectiu principal per damunt de tot.

La mafia espanyola.

Hem sabut que Trump inclou la protecció del cinema en català com una de les barreres per justificar els aranzels. Una nova prova del surrealisme que vivim en aquests dies amb la nostra llengua com excusa.

Efectivament l’administració americana renega de la inversió en producció local que considera un impediment pel lliure accés al mercat. De fet son totes les llengue cooficials com el català, el basc i el gallec com a barrera al comerç. Critica la exigència que per cada tres dies d’exhibició d’una obra procedent de fora de la Unió Europesa se n’hagi de projectar un altra produïda la UE i augmenta un dia si a l’Estat espanyol es una llengua diferent del castellà. Pel que fa les plataformes digitals denuncia que estiguin obligades a comptar amb un cataleg on almenys el 30% sigui producció europea i les de grans facturacions han d’invertir almenys un 5% dels seus ingressos en producció d’obres europees i això impedeix que empreses americanes treguin el màxim rendiment del comerç amb la Unió Europea. Alhora critiquen un excés de regulacions a la Unió que porten a processos legals de gran complexitat.

Des del punt de vista americá amb un país al capdavant del món i una llengua, podriem dir la oficial a tot el món i sense problemes, apart d’una concepció de superioritat respecte a la resta que els fa perdre el món de vista. El món és gran i els que no gaudeixen o exerceixen aquestes condicions si volen sobreviure s’han de protegir, per exemple amb la llengua cal aquestes quotes obligades per poder gaudir en la nostra llengua d’aquestes obres i cal una ajuda econòmica o subvenció en aquest cas dels milionaris ingressos per poder subsistir com a llengues minoritàries en aquest món global. La producció europea en general ha d’estar protegida o poc a poc desapareixeria i nomes la producció americana seria la protagonista i evidentment en el contracte comercial de grans beneficis per les productores o plataformes americanes s’ha de contemplar aquesta protecció.

Un altra cosa seria aquest excés de burocracia per fer les gestions que crec a Estats Units és molt més simplificat i agraït per la població en general. De totes formes son molts Estats i les regulacions comunes son difícils d’executar cosa que al continent americà no els hi passa. Seria un punt a millorar per poder en el cas com diuen dels processos legals els terminis fossin més curts i l’agilitat en resoldre molt més efectiva. Aquella excusa de les garanties crec no te massa sentit i segur que podria ser-hi igual.

En definitiva donar la culpa a la protecció minsa del català a les produccions per justificar els aranzels no deixa de ser surrealisme.

Segurament ens falta consciència de comunitat compartida amb el País Valencià, mentalitat de Països Catalans que ha estat afeblida amb la divisió classica de tota la zona per l’Estat espanyol, de totes maneres els atacas a la identitat son constants i greus.

El Partit Popular i VOX son el Govern valencià, amb un president amb 200 morts a la seva esquena per la seva inoperància i que te com a principal objectiu afeblir el català tot el que puguin i de pas la identitat original dels valencians. Un odi absolut que s’ha vist retirant revistes en català a les biblioteques i escoltant les intervencions del conseller torero que tenen, del que ja no calen més presentacions.

Fins hi tot com deia amb la desgracia de la DANA i una gestió nefasta amb més de 200 morts i que en qualsevol Estat normal hauria provocat la dimissió del President i de pas del Govern, estem parlant de la vida perduda de més de 200 persones i que posterioment han anat canviant de versions i fets, han maltractat les famílies de les víctimes, han prioritzat la reconstrucció amb contractes a dit per empreses sospitoses i per si no fos poc no han perdut del seu cap malalt la idea d’acabar amb la identitat valenciana a través de la seva llengua amb una consulta esperpèntica on els pares havien de decidir quina llengua vehicular volien i on l’objectiu era prioritzar el castellà com sigui. De fet els resultats no els van sortir com esperaven, i per rematar la jugada no en faran massa cas i seguiran amb la seva deria ara en contra de l’opinió de la seva mateixa consulta.

Per si no fos poc, el Consell Valencià de la Cultura ha estat nominat el president en la persona de José Maria Lozano, un arquitecte nascut a Burgos amb fama d’atacar personalment qui no pensa com ell i gens dialogant, de fet la Comissió de Cièncis que presidia la van abandonar tots el seus membres al·legant la impossibilitat de treballar amb ell. Un altre exemple en el mateix Consell que ara presidirà i sota la presidència anterior com a vocal va intervenir per questionar la salut mental de la mateixa presidenta. De fet la interina actual ja ha manifestat que sembla es treballi per destruir la institució per dins i per fora.

Un ferm defensor de Mazon i on en la mateixa consulta abans esmentada va denunciar pressions a les famílies dels nacionalistes i va criticar durament aquells que van escarnir Mazon a Oriola. Com podem comprovar tot un referent de la imposició espanyola sense manies.

És la direcció de l’odi.

El populisme sense fre de Donald Trump ens porta al tema dels aranzels, una mena d’obsessió que pot fer canviar les relacions comercials del planeta per no medir les conseqüències que això pot comportar.

Avui el presiden americà ha oficialitza la guerra dels aranzels, concretament a la Unió europea un 20% assegurant que han estafat als Estats Units durant més de 50 anys i que no tornarà a passar. Trair d’aquesta manera als socis fidels mai seria una bona solució. De fet cobrarà un 34% a la Xina o un 31% a Suïssa per exemple. Aquest anunci l’ha fet en un esdeveniment dit que America torni a ser rica i aquesta seria una mesura base per fer-ho possible. Ens diu que la UE aplica un 39% i això es desproporcionat, ara bé no ens diu que inclou l’IVA que res te a veurema amb els aranzels. De fet la seva retòrica d’ajudar a les empreses americanes i que la balança al final serà positiva crec te poc de realitat i molt de propaganda.

Aquesta guerra el que pot fer es que els americans els hi costi més car els productes a comprar i per tant retallin despeses amb el que això comporta per una econòmia dels Estats i l’empobriment de la població, alhora les empreses amèricanes hauran de comprar als seus proveïdors algunes matèries amb un cost augmentat, ja que la resta d’Estats reaccionaran segurament amb una pujada i per tant això ho hauran de reflectir en el preu final dels seus productes i en les butxaques dels americans. Al mateix temps la inestabilitat que provoca aquesta mesura deixa els mercats internacionals inestables i això mai pot ser una bona notícia. De fet la paranoia arriba a tal extrem de gravar un 10% unes illes on no hi viu ningú actualment.

El món és global i per tant els equilibris ja estan pactats i no es poden alterar d’aquesta manera, ja que acabaran perjudicant a la Unió Europea però també als Estats Units i un possible beneficiari pot ser la Xina com alternativa més econòmica i viable. Tot un desgavell i una dependència on el continent europeu en patirà les conseqüències que com deia finalment aniran a restar a les butxaques de la ciutadania.

Amèrica evidentment pot crèixer, però no crec que sigui la manera fent que totes les seves compres siguin més cares i que la venda dels seus productes es redueixi, no cal ser un geni de les finances per veure això.

Els aranzels de la punyeta.

La Vicepresidenta del Govern espanyol Maria Jesús Montero ha demanat perdó per les seves paraules on com si fos la barra del bar va questionar la sentència d’Alves de manera matussera i que segurament en qualsevol democràcia real haguessin comportat la dimissió.

Efectivament, Montero que ens va dir “Quina vergonya la sentència d’Alves. Quina vergonya que encara es questioni el testimoni d’una victima i que es digui que la pressumpció d’innocència està per davant del testimoni de dones joves, valentes i que s’atreveixen a denúnciar als poderosos o famosos, volem dir que estem amb tu”. Finalment i desprès del rebombori i protesta d’associacions de fiscals i jutges ha rectificat dient que la pressumpció d’innocència es un pilar de l’Estat de dret i per tant retira el que va dir manipulant posteriorment les seves paraules afirmant que ella sempre acta les sentencies i les respecta encara que pot tenir la seva propia valoració com que la pressumpció d’innocència no pot ser incompatible amb la credibilitat del testimoni de les víctimes.

La número 2 del Govern no pot fer declaracions com si estigues en un dinar familiar amb alguna copeta de més. Te una responsabilitat i un càrrec que l’obliga a unes normes bastant clares. La sentència li pot agradar o no, nomes faltaria però en l’àmbit públic no la pot posar en dubte ja que la separació teorica de poders l’obliga al respecte a les decisions de la mateixa. Per altra banda la pressumpció d’innocència en qualsevol imputat ha de ser el pilar fonamental en qualsevol Estat democràtic. La part acusadora pel fet de ser dona no li dona més drets que a la resta, cosa que ella ens assegura validant ciutadans de primera i ciutadans de segona segons el seu genere, tot un despropòsit. Les paraules de la pressumpta víctima s’han de demostrar clarament per una sentència de culpabilitat i per tant per això hi ha l’aparell judicial per escoltar les dues parts, valorar les proves, els testimonis i finalment poder donar una sentència el més acurada possible, això que es de manual, sembla que tot una vicepresidenta d’un Govern no ho sap.

Segurament l’oposició ha aprofitat per fer més sang encara, no hi ha dubte, però per exemple en el judici als polítics catalans independentistes no vaig escoltar que ningú hagués questionat la sentència surrealista i un judici ple de mancances, al contrari tot validat amb judicis que recordaven els judicis de la dictadura franquista, però ja podem veure que hi ha coses que no canvien.

El nivell del Govern espanyol.

La decisió del Tribunal francès de condemnar la líder del partit d’ultradreta Marine Le Pen amb una inhabilitació per poder presentar-se a les properes eleccions presidencial quan era la favorita segons les enquestes, te molts punts discutibles i de control a la democràcia que cada cop és més afeblida.

Efectivament, es parla de desviar uns diners, 4,1 milions d’euros de fons del Parlament Europeu utilitzats per tasques del partit i que han comportat aquesta decisió del tribunal amb condemna de quatre anys de presó i la inhabilitació immediata.

Primer de tot, em sembla desproporcionada la condemna, no hi ha un desviament de fons cap a la persona, si cap a altres tasques, cosa evidentment eticament denunciable. De totes maneres amb un zel com no haviem vist fins ara, quan sabem de diputats que han fet les mil i una amb temes de contractació d’assessors, de la no assistència a plens i altres tàctiques que no han comportat cap sanció. Deixant de banda el contingut i causes de la condemna, una representant i favorita segons les enquestes per arribar a la presidència per una decisió com aquesta no crec sigui de rebut alteri el resultat electoral, és a dir manipuli la voluntat popular en aquest cas, el que hauria de ser la base de la democràcia.

Malauradament ja ens estem acostumant a veure com s’utilitza un dels poders de l’Estat, la justícia per manipular la representació de la ciutadania, i això no deixa de ser molt perillòs per un sistema democràtic, en molts casos ja prou dèbil. Independentment de la ideològia que defensi Le Pen, al final la societat és la que ha de valorar els seus representants i escollir-los, no ho pot fer el mateix sistema per ells i decidir que es bo o és dolent. Tractem infantilment la ciutadania, com uns titelles que més aviat molesten i tornem a ensorrar la democràcia sense miraments. Ho hem vist a Estats Units per totes les bandes i a Espanya i el seu 155, un cop d’estat encobert i les posteriors inhabilitacions amb enriquiments personals que van provocar inhabilitacions que nomes existien a les ments malaltes d’uns jutges més preocupats per protegir el sistema que per fer justícia.

No crec que aquestes formes siguin les correctes per alterar els resultats electorals. Cada cop donem un tomb més al sistema democràtic, precisament per fer-lo menys democràtic i amb una mena de por a la decisió lliure de la gent, que en definitiva seria la peça més atacada i on aquesta distorsió l’allunya més del seu poder.

La justícia i la democràcia.