Ulisses20

A Bétera ja havien asfaltat els carrers, i el tren només arribava per una única via. Un tren cada hora, si fa no fa com ara, en ple segle XXI. Aleshores, les vies eren plenes de vagons vells, a l’estació, vagons de càrrega, de mercaderies, eren vagons enrunats, rovellats, d’un color marró destenyit i lletjot; si n’hi havia portes obertes, nosaltres ens enfilàvem de maquinistes i polissons, passàvem algunes vesprades de joc, pujàvem, ens llançàvem, fins que algú venia a acaçar-nos… Tothom ho sabia, que aquells vagons eren morts, que no farien via mai més.

Les fonts de llavar la roba ja les havien soterrades, davall l’asfalt. No sé qui va pensar aquella desfeta, una barbaritat tan grossa, amagar el patrimoni de l’aigua, l’ullal, tallar els arbres centenaris, converyior l’albereda en un desastre, aquest present que patim… Hi havia la banda de música, els assajos, els concerts, els passacarrers, les processons i els beats, i l’escoleta del carrer Colom, i la paradeta del tio Enrique, i el cine Martín i el cine la Penya, a quatre pessetes i a dos pessetes, i els quadrets, però les falles havien desaparegut del poble: mon pare feia referència d’una  falla de la república, i d’una falla que era un zepelí, per cert que hi ha una novel·la juvenil boníssima de Tormod Haugen amb el mateix nom.

No sabria dir com va començar l’amistat de tots tres, no ho sabria explicar ara mateix, potser Vicent, sí, ell de segur, perquè té una memòria extraordinària, però jo no sabria dir com va començar la nostra amistat: Juli estudiava música, era mestre dels xiquets a l’escoleta, Vicent llegia molt, volia conèixer què passava al món i jo ajudava els pares a la carnisseria. Ells van reiniciar el món de les falles a Bétera, ves, i jo els deia, què feu, però què feu, i ells reien i passaven els dissabtes fent falla, quan no n’hi havia cap, al poble. Ara n’hi ha cinc i no sembla que la cosa s’aturarà. Tots tres xarràvem, de la vida, de l’amor, de la dictadura, de la llibertat, féiem filosofia de joves, sense llegir Wigenstein, que no llegíem ni enteníem, bé, potser que Vicent sí, i Juli tenia ja aquell carisma especial, aquell riure, el tarannà especial per afrontar positivament les coses… el piano, el clarinet, el cor… Hi havia les xiques, oh, no ho havia dit, però la nostra colla era molt divertida i entusiasta, hi havia elles i nosaltres, i l’amor i els romanços i les tragèdies: ximo revert deia això, ací n’hi ha la tragèdia grega, però érem al poble, a bétera, i ho valencianitzàvem tot, de primer els nostres noms: amb quinze anys, sense escola i sense referents, no penseu que no teníem voluntat, i un munt d’errades: els primers anys, juli era “juliol”, com el nom del mes del calendari, fins que algú ens ho va dir, si arribàvem a ser innocents, hi havia els berenars insuperables a cal vicent, que ens feia sa mare, de pataca amb tomata, i la caseta dels pares de juli al Bassó, els estius de campament, el país, l’estatut i la llengua, sempre la llengua, després ens vam despartir, només jo me vaig quedar al poble, i ells anaven i venien, i cadascú féiem vides diferents, jo sabia que Juli havia estudiat de valent pedagogia musical, i que tenia deliri pels cors, aleshores, vull dir més tard, ja dirigia el cor de cecs a València -no sigues burro, no era un cor de cecs, era el cor de l’onze, sí, l’onze i una més ja en fan dotze, deia llorenç, que també ens va fer de mestre, quan només tenia vint anys, vam passar uns anys d’amics extraordinaris, amb tantes discussions com us pugueu imaginar, cada dia discutíem i cada dia ens trobàvem de nou amb el mateix goig per discutir. Aquest només és un retrat d’aquella joventut, un entre tants, però n’hi havia més, sempre n’hi ha més i de sobres, però la llibertat no arribava mai, almenys no arribava com l’havíem imaginada de bon principi…

[…]

He vits l’exposició que el cor de l’Eliana inaugurarà demà a Bétera, amb un concert homenatge al seu primer director i fundador, Juli Hurtado. Hom caurà de tos per tants anys que han cantat amb un compromís ferm arreu del país, amb noms de renom, amb grups que han sigut referent. Només de llegir els textos que pengen a l’ateneu te’n fas una idea immensa de tant de treball, del goig de cantar: el mestre Ferran Zurriaga ens ho demanava també, aquest país hauria de cantar més… Hi veus la dimensió del jove que volia contagiar-nos el goig de cantar i de viure. Si demà pàsseu per l’ateneu, si veniu a celebrar-ho, comprovareu què dic, perquè Juli hi serà com una ànima que torna al seu poble, de jove, gairebé que érem uns xiquets que ens volíem berenar el món, millorar-lo. Discutir-nos de tot i de tots. Si veniu demà…