Fan de tot menys abordar les causes de fons. L’economia i la política, la seua serventa fidel, funcionen de tal manera que el 20% de la població mundial ens mengem més del 85% dels béns del planeta, mentre que el 80% dels habitants solament disposa del 15% restant. Prop de mil milions de persones estan
Arriben i seguiran arribant a Canàries i a altres llocs. Intenten botar el fossat que separa la prosperitat de la pobresa. Molts cauen en la fossa que engul els que moren ofegats. Es culpa les màfies, el mal temps, embarcar-se sense saber nadar i sense mitjans, etc. Rara vegada es diu on resideix la veritable
Però exemplars d’aquests premis nobels que regeixen els nostres destins els hi ha per totes les latituds. A Espanya està la gent entretinguda amb una trama que implica el partit regnant: diner que circula en caixes B i sobres, adjudicacions d’obres arreglades, pelotassos amb la venda de mascaretes en el més cru de la pandèmia,
Ja no és solament que la IA aparte els polítics i els obligue a ser comediants, com en el programa especial de la Nit de Nadal de José Mota, sinó que de front els substituesca al comandament de les institucions. Tal vegada ens aniria millor i no hauríem de sofrir les acostumades racions de vergonya
Ara fa cinc anys, el 27 de març del 2020, en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida, el papa, sol i sota la pluja, ens encoratjà a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. I en el
Quan vingué la dana ningú no es va recordar de Déu. La Natura actuava sense demanar permís a Déu. L’aigua, feta fang, va cercar el seu llit. La dana era atea. No es veia Déu per cap lloc. La ràbia i la indignació no clavaven Déu pel mig. Déu no tenia la culpa ni tindria
Acabe de llegir la novel.la pòstuma de Carme Miquel. La vaig començar només em vas trasladar a l’hospital Virgen del Consuelo, de València. I no l’havia acabat. Havia llegit tres capítols i me la vaig deixar (no tenia ganes de quasi res… ni de llegir). I ara ja recuperat de la situació passada aquest darrer
Solo nos queda Europa, repetía Vicent Ventura cuando los asuntos se complicaban por acción u omisión. El pacto de Mazón con Vox nos ha hecho más europeístas que nunca y la capital valenciana vuelve a ser Bruselas, como antes lo fue Nápoles, Roma, Amberes, Viena o incluso París. La Casa Regional Valenciana parisina la fundaron en 1947 cincuenta conciudadanos
En el món passen algunes coses que no entenc. Ni entenc ni, molt menys, comprenc. Bé, està clar que no tinc la capacitat intel·lectual de copsar tots els coneixements. Tampoc és que ho pretenga, vaja. Posem, per exemple, la teoria de les cordes o l’allioli fet al morter. Es pot explicar de manera més poètica
19.03.2025 Josep Miquel Bausset “Los presupuestos de la vergüenza”. Así creo que se pueden definir los presupuestos consensuados por el PP del País Valenciano y Vox. Unos presupuestos basados en el racismo, el negacionismo ecológico y el ataque a la lengua propia de los valencianos. Y es que el partido ultra ha impuesto al PP sus posiciones,
Aquest número de Saó dedica el Quadern Central a l’Agricultura valenciana. A més compta amb les col.laboracions regulars de: Josep M. Bausset (La lengua de los valencianos), Vicent Josep Escartí (Una memòria no tan fràgil), Daniel Climent i Carles Martín (Alfons llorenç: In memòriam) i Entrevista a la Maria (Vicent Boscà). I pel que fa
Les societats avancen mitjançant la investigació, els nous descobriments científics i tècnics i algunes vegades mitjançant l’atzar. Normalment avanços que comporten també alguns problemes més o menys greus. Així ha succeït amb les xarxes socials: ha estat un camí molt gran amb les relacions socials, en la comunicació, en la llibertat d’expressió, en la rapidesa
Me preguntas que dónde habita el alma. El alma habita en las manos. Son como abanicos mensajeros de vida. Crispadas se repliegan impotentes, abiertas, desbaratan la pena. Si acarician el cuerpo, dan paz al espíritu. Llegan donde está vetada la voz y la mirada. No precisan de luz para palpar las siluetas de los días.
Un ancià es troba un jove qui li pregunta: -Se’n recorda de mi?I l’ancià li diu que no. Aleshores el jove li diu que va ser el seu alumne. I el professor li pregunta: -Què estàs fent, a què et dediques? El jove li contesta: -Bé, em vaig convertir en professor. -Ah, què bo, com