L’àvia Amàlia amb la seva néta i fillola Amàlia, la meva cosina gran, davant la figuera de cal Badia.
Dimarts, dia 18 de març, mon pare, Josep Badia i Torras, hauria fet noranta-nou anys. És una bona avinentesa per a reproduir un escrit que va dedicar als arbres de la Bonavista, una casa de pagès humil que tants bons records li duia.
Llegint-lo, he tornat a constatar la riquesa expressiva que tenia, pròpia de la gent de la seva època, amb una llengua tan precisa i bella.
Us deixo amb aquests records de fa noranta anys, enmig d’oliveres; de ceps de raïms primerencs, moscatells o picapolls; d’ametllers d’ametlla llargueta o marcona; d’albercoquers amb una soca de dos pams; de presseguers de préssecs mollassos; i, sobretot, de la figuera. Arbres, en fi, carregats de fruits saborosos, evocats per un home vell que, escrivint tot això, va tornar a ésser infant.
Els arbres de casa
A la Bonavista no teníem pas, com a les cases dels propietaris, boscos frondosos, amb arbres centenaris de renom; ni tan sols un fruiterar a prop, com podien tenir les cases on l’aigua era abundosa, encara que fossin més humils.
Els arbres que jo recordo tenien, però, una singularitat específica en la senzillesa, bé per l’ocasió en què foren plantats, per l’esponerós desenvolupament que assoliren, pels fruits saborosos que ens proporcionaren… o bé pels records que m’evoquen dels bons moments passats a recer de la seva ombra, en companyia del pare, de la mare o dels germans, o collint-ne la fruita al seu temps.
El qui no ha estat pagès, difícilment podrà entendre com es poden establir tants lligams afectius amb els arbres o arbustos que hom planta o cuida i com, ja un cop desapareguts, poden evocar encara tants records.
Més de cinquanta anys fa que vaig deixar la casa pairal. De la gent amb qui vaig conviure n’hi ha més al cel que no pas de vius. Però les terres que menàvem i els ceps, les oliveres, els ametllers i els arbres fruiters que teníem, fins i tot els més humils, els tinc gravats a la memòria, com hi tinc el pare, la mare, la padrina, el meu germà gran, el mosso vell, els jornalers amb qui vaig compartir els treballs de cuidar-los i el goig de collir-ne els saborosos fruits; uns fruits madurats a l’arbre en un temps beneït, de tan poca sofisticació, quan la natura s’ajudava —no s’explotava amb artificis de pesticides, herbicides, insecticides i adobs químics agressius com es fa avui.
A casa teníem una mica de tot: quintanes per a la sembradura dels cereals i llegums; horts per a la verdura i les patates, els fesols i l’alfals; les oliveres i els ametllers… encara que, com arreu de la nostra comarca, els ceps fossin la base del nostre treball i el vi, la nostra font principal d’ingressos.
Si el terreny fos com aleshores encara us assenyalaria el lloc on eren plantats, per exemple, els ceps de raïms primerencs, o de panses, moscatells o picapolls, principals raïms per menjar, guardar o obsequiar els amics de ciutat, o agrair algun favor al senyor rector, al senyor mestre o a qui fos. N’hi havia a la vinya del Forn i sobretot a la vinya de la Serreta, més propera a casa. En grups de 4 o 5 ceps, només la gent de casa en sabíem el punt: enmig dels rengs de macabeus o sumoll, els raïms destinats al cup per fer-ne vi.
Però també teníem alguns arbres fruiters que val la pena de recordar i ressenyar. A la vinya de la Serreta, al bell mig de la plana, hi havia un presseguer de notables proporcions, que durant molts anys ens va regalar, a més de l’ombra protectora a l’estiu, un bé de Déu de préssecs grocs tardans, que en dèiem mollassos. Eren d’aquells que, madurs, en sortia el pinyol ben escurat. Una delícia. A prop de casa com era la vinya, la mare m’havia enviat més d’una vegada discretament a collir-ne una cistelleta de ben madurs per obsequiar alguna visita que es presentés d’imprevist i que, si era de ciutat, en feia molta festa.
Però a les feixes del Planot —que és com dèiem de les terres que menàvem a la propietat de cal Garriga— també hi havia força oliveres a les vores del conreu, que feien les olives per confitar, a l’hivern, amb sajolida i altres herbes. I —en una feixeta de terra més soma, amb lleixes de pedra a dos pams— encara hi cabia un tros d’ametllers; no era un indret apte per a sembrar-hi res; en canvi, els arbres, un cop arrelats sota la pedra, aguantaven prou bé la sequera i, plantats com eren de varietats diferents —llargueta, marcona, desmai, i un o dos d’ametlla amarga— treballaven amb una correcta pol·linització, a compte de les abelles d’un eixam proper.
Enmig dels ametllers hi havia un albercoquer amb una soca de dos pams i mig de diàmetre i un brancatge extens i gruixut. A final de juliol, cada dia hi maduraven una bona cistella d’albercocs rossos i dolços com la mel. A casa se n’anava regalant i cada setmana se’n portava, dos o tres cops, una cistelleta de ben triats al carnisser que ens matava els xais del ramat perquè els vengués a la botiga amb el mateix fer i ens en fes algun cèntim, que sempre anava bé. Aquest arbre em va tocar de tallar-lo anys a venir, quan es va morir de vell, en un any de secada extrema. Em va semblar que n’havia de perpetuar el record i de la soca —serenya i gens corcada— en vaig fer fer un puntal per capçar una barana d’una escala de fusta, en una caseta que tenia un fill a la muntanya, a Tuixent; i encara en va sobrar per a un tallador de cuina per a cada un dels germans; i, de les sobres, en van sortir unes falques per travar la bóta gran del celler de casa. També trobaríem a la casa pairal pilons d’ametller i soques retorçades d’olivera que em sobreviuran, si Déu vol, molts anys.
Teníem tres codonyers a l’hortet de darrere la casa i uns altres a prop de ca la Montserrat (la casa veïna), i encara una figuera de bordissot al marge de la feixa gran; era una figuera de moltes branques, sense soca, que feia unes figues petites i grises, sense gaire vistositat, però que s’assecaven molt bé amb un garbell al sol. Bo i enfarinades, es guardaven per a l’hivern i eren molt bones amb un grapat d’ametlles, si no feia mandra de trencar-les.
També faré esment de tres pomeres nanes de la vinya de la Serreta, una figuera de moro al pati de darrere de casa i un saüquer revingut; al seu temps, aquest arbre feia un bé de Déu de flors que es guardaven seques per fer perfums sobre les brases per al maldecap.
Dels arbres que hi havia als horts, he d’esmentar dues pomeres a l’hort de l’altra banda, a prop del pont del riu: una de pomes camosines i una altra de pomes de ciri, oloroses a més de gustoses, per a perfumar la roba de les calaixeres molt de temps. I a l’hort de Cal Cavaller, una perera molt gran de petites peres d’agost que, al punt, eren una delícia, però que calia collir cada dia en començar la temporada, perquè no aguantaven gaire. Se’n feia confitura amb sucre o amb most, juntament amb escorça de síndria i albergínies petites, i uns quants codonys guardats de l’elaboració del codonyat.
I, per acabar, cal fer menció especial de la figuera de prop de casa, al marge de l’era, tocant al camí. Era una figuera de figues saioles que estenia la brancada de vint pams d’alçària i trenta de diàmetre. El seu fruit era una delícia assequible a la canalla, enfilats a la soca, i també als grans, amb un estri amb punxes de llauna fet exprés, posat al cim d’una canya llarga. Va ésser plantada l’any 1935 pel meu germà Lluís, juntament amb un jornaler, en Pere Vilalta, a instàncies de la mare, que li feia il·lusió tenir una figuera a prop de casa. L’arbre va tenir bona arrencada i, amb el temps, les arrels —sota el camí, cap a la rasa de l’altre cantó i sota l’era— van créixer molt. Així, doncs, en pocs anys va ser un arbre majestuós. La mare li tenia una afecció especial, merescuda per l’origen, la proximitat, l’ombra generosa i el fruit abundós que ens oferia per donar i per vendre. Quan ja era vídua, cap als anys 60, va insistir a fer-se una fotografia amb la seva néta i fillola, que es diu Amàlia com ella, prop d’aquest arbre que tant estimava.
I això és tot, llevat d’algun altre arbre que la memòria ja potser no m’acosta.
Potser tot plegat semblarà als joves que ja no val la pena ressenyar-ho, i que són exageracions fantasioses de vell, aquestes glosses dels arbres i de les terres que menàvem a la casa pairal a la meva joventut; sobretot, acostumats com estan a l’abundor de tota mena de fruita en tot temps, autòctona i exòtica, a tots els mercats. Potser sí, potser tenen raó. Però us asseguro que els arbres foren uns companys molt estimats, sempre fidels i agraïts, en el cercle que la natura repetia cada any. I el regal del fruit, una benedicció de Déu.
